Al principi del mes d’abril es va celebrar a l’IEC la jornada Paisatge i història a Catalunya, en què diversos experts van aprofundir en el concepte de paisatge i el valor que aporta estudiar-lo des de la geografia històrica. Segons els experts, és un actiu patrimonial, un actiu econòmic i un signe d’identitat que cal tenir en compte en el disseny de les polítiques públiques.   Salvador Giner i Jaume Sobrequés      van obrir la Jornada Què és el paisatge? Fins a quin punt és el reflex de les relacions entre la societat i el medi que l’envolta? El 4 d’abril es va celebrar a l’IEC la jornada Paisatge i història a Catalunya, en què, per mitjà de diverses ponències, es van abordar qüestions conceptuals sobre el terme paisatge i es va posar sobre la taula quin és l’estat de la qüestió dels estudis de paisatge que s’estan fent a Catalunya. L’organització de la jornada va ser a càrrec de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, juntament amb el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC) i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC).  Conèixer la història per projectar el futur El paisatge actual és una suma de capes de la història que ens remeten a un passat llunyà, i el seu estudi aporta elements clau per a decidir-ne el futur. Segons Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de la Generalitat, el paisatge «és el receptacle del passat en el present» i «és un actiu patrimonial de primer ordre, un actiu econòmic i un signe d’identitat de la nació». És per aquest «valor excepcional» que «cal tenir-lo en compte en les polítiques públiques, independentment de si està o no catalogat». En aquest sentit, Nogué, que va obrir la jornada amb la lliçó «La traça històrica. Paisatge, patrimoni i polítiques públiques», va destacar els catàlegs de paisatge, un instrument desenvolupat per l’Observatori del Paisatge pensat per a introduir objectius paisatgístics en el plantejament territorial a Catalunya. Tot seguit, Rosa Plana, de la Universitat de Montpeller III – Paul Valéry, va oferir la conferència «Paisatges rurals i periurbans de la protohistòria del hinterland d’Ullastret», en la qual va exposar la recerca duta a terme en aquest municipi del Baix Empordà, i en la qual es posa de manifest com el període ibèric va ser un període de construcció de paisatge. Marta Prevosti, de l’ICAC, va centrar la seva intervenció en els estudis del paisatge al territori de la ciutat romana de Tarraco, elaborats amb un enfocament «molt interdisciplinari», i que es considera que són «uns dels estudis de poblament i de territori i de paisatge més importants que s’han realitzat a l’Europa occidental en els últims anys». Prevosti va esmentar activitats d’aquella època que han transformat el paisatge, com per exemple la construcció d’aqüeductes i sèquies i l’activitat vitivinícola.    Marta Prevosti i Joan Nogué La sessió del matí de la jornada va cloure amb la ponència de Josep M. Palet i Martínez, també de l’ICAC, titulada «Paisatges culturals de muntanya a Catalunya des de la perspectiva de l’arqueologia del paisatge». Palet va explicar que «els paisatges de muntanya i d’alta muntanya s’han menystingut en els estudis de paisatge», potser pel fet que «manca recerca arqueològica en aquests àmbits perquè les condicions en què es fa ―altura i forts pendents, entre d’altres― la dificulten molt». A Catalunya, «l’antropització dels espais d’alta muntanya va començar de manera molt intensa en el Neolític, sobretot arran de l’activitat pastoral», un fet que evidencien els indicadors paleoambientals: s’observa un descens del pi i un increment de les pastures destinades a la ramaderia. L’activitat ramadera es manté en aquests espais ja entrat el període romà, si bé «s’incrementen les activitats humanes en el bosc, sigui per a obtenir resina i pega o per a fer ús de la fusta en les activitats metal·lúrgiques i en la mineria del ferro». No és fins a l’alta edat mitjana, al segle IX, que amb l’inici de la gran transhumància vertical «es produeix la ruptura en el paisatge a l’alta muntanya». La clau: el pol·len No va ser fins als anys cinquanta i seixanta que els estudis pol·línics es van concebre com una eina per a reconstruir el paisatge. Santiago Riera, de la Universitat de Barcelona, va explicar com «l’home pot ser un agent de canvi ambiental, ja que modifica la vegetació i aquesta modificació queda registrada en l’espectre pol·línic». D’aquesta manera, arran dels treballs iniciats per Iversen als anys cinquanta, es va produir un canvi de paradigma: l’estudi del pol·len esdevenia una de les disciplines centrals en la reconstrucció dels paleopaisatges, i l’home passava a considerar-se no com un agent pertorbador de la vegetació, sinó un «constructor de paisatge». Jordi Bolòs, de la Universitat de Lleida i del projecte PaHisCat, va parlar de l’arqueologia del paisatge de la Catalunya medieval. De l’època medieval, segons Bolòs, «hi ha una gran quantitat d’informació conservada, la qual cosa permet reconstruir, per exemple, les ciutats». D’aquesta època va destacar alguns aspectes clau com l’estudi dels camins, la difusió dels edificis religiosos pel territori, els sistemes hidràulics o l’estudi dels espais conreats, que informen dels canvis socials que es produïen. A més, Bolòs va assenyalar la importància de l’estudi de la toponímia, ja que «entendre els noms de lloc ens pot fer entendre aspectes de l’organització del territori, del paisatge pretèrit». Així, per exemple, Espot vol dir poble doble i Suert, poble del pont. Tot plegat «permet ampliar el coneixement sobre el poder, la religió, la demografia o la vida quotidiana, i ens permet albirar alguns aspectes de les etapes de transició molt importants però sovint poc documentats». La penúltima de les conferències va ser a càrrec d’Albert Pèlachs, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va parlar dels estudis del paisatge a Catalunya des de la geografia. Pèlachs va reivindicar el paper dels geògrafs en aquest àmbit i va afirmar que «tot i que en els últims deu anys s’ha fet molta feina, encara cal fer-ne molta més: cal donar suport als estudis de base, i això només s’aconsegueix amb més i més hores de treball de camp»; això, però, «no dóna punts en el món acadèmic». L’expressió de la història social   Martí Boada «Hi ha qui diu que hi ha més història social en el paisatge que no pas en els manuscrits; el paisatge, doncs, permet fer lectures socials molt notòries». Així és com va començar Martí Boada, de la Universitat Autònoma de Barcelona, la lliçó de cloenda de la jornada. Segons Boada, «s’ha tendit a interpretar el paisatge des del punt de vista de la biologia», mentre que allò que configura el paisatge no és solament la biologia, sinó que també hi intervenen qüestions socials, econòmiques i, fins i tot, ideològiques. El ponent va denunciar «l’analfabetització del medi» que s’està produint actualment i que la societat «s’ha instaurat en el mite de la intocabilitat»: la societat valora els boscos madurs com a ideal de la plenitud, i aquesta visió és «molt urbana». En aquest context, Boada va citar Chomsky: «s’ha produït un hedonisme de la cultura urbana que ens ha analfabetitzat sobre l’origen dels nostres recursos primaris». Una mostra d’això, segons Boada, és que el sector primari a Catalunya és «molt poc competitiu» i, socialment, està «menystingut».

Tweet

---