 |
Juliol-agost de 2013 | Núm. 37 | ISSN: 2013-4673 | Crèdits |
scaterm.iec.cat |
En aquest número…
Les nostres notíciesTerminàlia, núm. 7
A més, en la secció «Ressenyes» es parla del Diccionario de términos médicos de la Real Academia Nacional de Medicina i del Vocabulario médico de Roberto Olaeta i Margarita Cundín, a més del Diccionari de pesca del Govern i la Universitat de les Illes Balears. En l’«Espai de trobada» hi ha articles sobre la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i sobre el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya. En aquest número també trobareu tres articles, avaluats externament, que tracten de la terminologia musical (Albert Romaní), de l’ús de la terminologia en les bases de dades de col·leccions de museus (Anna Joan) i dels usos especialitzats de les unitats lèxiques verbals (Araceli Alonso i Irene Renau). Ben aviat, els socis i subscriptors de la revista en rebreu un exemplar en paper. El terme és notícia… a l’OBNEOEl poc èxit normatiu d’exitós
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), èxit té tres significats: la manera bona o dolenta d’acabar una actuació (l’èxit dels exàmens), el bon resultat de la fi d’un negoci (la promoció no ha tingut èxit) i el gran ressò popular i el bon rendiment comercial d’una producció artística (els grans èxits de la comèdia musical). Tanmateix, veiem que quan ens cal adjectivar el resultat amb èxit, transgredim la normativa si parlem d’un examen exitós, d’una promoció exitosa o d’una comèdia musical exitosa. L’absència normativa de l’adjectiu exitós -osa ens obliga a recórrer al sintagma amb èxit o que té èxit o al participi reeixit -ida. L’adjectiu exitós -osa es forma per la sufixació del substantiu masculí èxit, un procés de formació corrent i estès en català: de afecte, afectuós -osa, de angúnia, anguniós -osa, de sospita, sospitós -osa o de tempesta, tempestuós -osa. Si ens fixem en substantius acabats amb la terminació -it, veiem que els adjectius que se’n deriven segueixen la mateixa analogia: de estrèpit, estrepitós -osa, de profit, profitós -osa i de neguit, neguitós -osa. Malgrat l’absència de exitós -osa tant al diccionari normatiu, com al Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, l’adjectiu apareix recollit com a neologisme gairebé any rere any, des del 1992 fins al 2013, a l’Observatori de Neologia. La presència de l’adjectiu en premsa escrita va des del Diari de Badalona, el Diari de Girona, TV3, Catalunya Ràdio, Barcelona Televisió, El Periódico, l’Avui, l’Ara, etc. Aquest fet ens indica que és una paraula amb una trajectòria estable en l’ús i que es manté viva en la llengua escrita. Vegem-ne uns quants exemples:
Tenint en compte l’ús estable i estès de l’adjectiu exitós -osa i la formació correcta i anàloga que segueixen altres adjectius en català, fóra bo que la lexicografia catalana donés entrada a aquest adjectiu, tal com recull, per exemple, el Diccionario de la lengua española. D’aquesta manera, podríem optar per la forma sintètica de l’adjectiu i no caldria recórrer a opcions lingüístiques normatives però encarcarades com ara un musical reeixit o sintagmes preposicionals ben correctes com ara transacció amb èxit o subordinacions com ara el programa que té èxit plenament substituïbles per l’adjectiu sol. Marc Font El terme és notícia… a la Xarxa VivesEl soroche: un terme per al mal d’altura
El terme soroche és un mot d’origen quítxua que sovint es fa servir per designar el mal d’altura. En els fòrums de viatgers i en els catàlegs turístics s’usa amb una certa lleugeresa, de manera que convé aclarir una mica el concepte i aprofundir en la denominació. Al Diccionari general de l’esport del TERMCAT trobem que mal d’altura és sinònim complementari de mal de muntanya, i veiem que s’empra per a denominar el conjunt de trastorns fisiològics que apareixen a conseqüència de la disminució de la pressió atmosfèrica a partir dels 3.000 m o 3.500 m d’altura. En l’àmbit de les pneumopaties, el mal d’altura es pot definir com la poliglobúlia duradora causada per una anòxia crònica que s’observa en els individus que viuen permanentment en grans altituds i que respiren un aire rarificat. Veiem, doncs, que el mal de muntanya no és exclusiu dels alpinistes ni dels turistes que visiten indrets situats a gran altitud sobre el nivell del mar, sinó que apareix en comunitats humanes que s’han establert en aquests indrets, com és el cas de la regió de la puna, a l’altiplà andí de l’Amèrica del Sud, entre Bolívia, el Perú, l’Argentina i Xile. En aquestes contrades, els locals se solen referir a aquesta afecció amb el mot soroche. Tot i que els símptomes són els mateixos que pateixen els esportistes d’alta muntanya (mal de cap, insomni, pèrdua de gana, nàusees, tos seca, ofec i vertígens), el fet d’estar permanentment a tanta altura fa que aquests símptomes vagin perdurant i, a la llarga, siguin crònics. Per tant, el soroche es caracteritza per la pèrdua de la capacitat d’adaptació a les grans altures en persones que prèviament la tenien, és a dir, és una malaltia crònica. És per aquesta raó, doncs, que és més adequat reservar el mot soroche com a equivalent del mal de muntanya crònic. El Vocabulari panllatí de les pneumopaties professional, elaborat sota els auspicis de Realiter, recull el manlleu soroche com a sinònim complementari de la forma catalana mal de muntanya crònic, al costat d’altres denominacions com malaltia de Monge i malaltia dels Andes. Francesc Galera NovetatsButlletí d’informació del TERMCAT, núm. 21 Butlletí d’informació del TERMCAT, núm. 22 Butlletí d’informació del TERMCAT, núm. 23 Revista de Llengua i Dret, núm. 59 (juny de 2013) (revista de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya) AgendaIV Col·loqui Fabra (Tarragona, novembre de 2013) Perfils terminològicsUn nom per a cada cosa«I dins meu una veu em diu: Montserrat Abelló Quan érem adolescents, a les classes de català gairebé clandestines que fèiem a la biblioteca de Sant Martí de Provençals, a Barcelona, vam aprendre a escriure la nostra llengua, llargament silenciada. Allà, a més de fer-nos redescobrir la nostra pròpia cultura, ens van ensenyar que en català també hi havia un nom per a cada cosa i que cada cosa tenia el seu nom. Aquelles primeres classes em van despertar la vocació per la literatura i la llengua i em van portar a fer filologia catalana a la Universitat Autònoma, en una època difícil però molt enriquidora. Més endavant, una de les primeres feines de lingüista que vaig emprendre, encara estudiant, va ser un vocabulari per a Òmnium Cultural, a partir de les fitxes d’un seminari de professors de català que recollien termes de l’àmbit dels comerços. Al cap d’un quant temps, vaig entrar al Parlament de Catalunya per fer-hi de lingüista i assessorar en l’elaboració de lleis i altres textos que aprovaven els polítics. Aquí sí que va començar la realitat pràctica del nostre ofici, quan, entre altres feines, rescatàvem els noms de les coses i posàvem nom a nous conceptes: forest, descobert de comptes, pluriennal, via de constrenyiment, homoparentalitat, ciberassetjament. Maldàvem per trobar un llenguatge legislatiu propi, normalitzant i modernitzant el llenguatge juridicoadministratiu català, i lluitant contra la força d’altres llengües d’estat —l’espanyol, sobretot, però també l’anglès—, que imposaven sovint els seus termes. Per aquest camí que fressàvem els lingüistes del Parlament ens acompanyaven altres lingüistes de l’Administració de la Generalitat, el mateix Institut d’Estudis Catalans i després els terminòlegs —ara sí— del Termcat, que en aquella època tot just començaven. Des del principi de la represa del Parlament de Catalunya la pràctica terminològica ha presidit l’assessorament lingüístic parlamentari, que va començar justament quan s’elaboraven i s’aprovaven les primeres lleis que havien de bastir les estructures de govern a Catalunya. Perquè, de fet, les lleis, d’àmplia difusió i repercussió, són textos d’especialitat que, seguint els principis de concisió, precisió, claredat, formalitat i vigència, poden consolidar termes en un ventall molt ampli d’àmbits professionals i sectors socials. Podríem dir, doncs, que des del començament no hi ha dia que els lingüistes del Parlament no hàgim de rescatar o cercar termes o adaptar-ne de manllevats a l’hora de revisar i traduir els textos parlamentaris. Una tasca en què contemplem les paraules per dintre i sentim el pols de les coses. Margarida Sanjaume | ||||||||
 |
