Perspectives del segle XXI: Recerca i país

Extracte de la declaració institucional del primer cicle de Perpectives del segle XXI (2003-2004) de l’Institut d’Estudis Catalans


Consideracions introductòries

L’extraordinari desenvolupament de l’economia mundial es degué principalment als progressos científics i tècnics que tingueren lloc en el segle vint, sobretot en la seva darrera meitat. L’informe del 2001 elaborat per les Nacions Unides, que es dedica a la relació entre la ciència i la tecnologia i el desenvolupament de la humanitat, indica que el factor més important en el desenvolupament econòmic i social en tots els països és el desenvolupament científic i tecnològic. Hi ha una relació perfectament contrastada per països, per regions, per ciutats i per empreses entre la seva dedicació a la recerca i el procés de creixement econòmic, de benestar material i de desenvolupament humà.

L’experiència ja existent indica amb tota claredat que la recerca és un element essencial per al present i el futur d’un país. És, per tant, un dels elements clau per a la consolidació de Catalunya i dels Països Catalans. La història de la humanitat i la dels diversos països en els darrers segles és prou demostrativa d’aquesta afirmació. Però la importància de la recerca no es limita a la seva acció directa sobre la producció de béns industrials i a l’obtenció o aprofitament dels recursos naturals, sinó que també comprèn l’impacte cultural, que és origen de la creació d’estructures i ordenacions socials i polítiques que aconsegueixen la conformació de països productius i cultes, i la consolidació de nacions modernes.

La nació catalana necessita una política científica pròpia. L’autogovern de Catalunya, o els corresponents de tota l’àrea dels Països Catalans, quedaria coix si no contemplés l’àmbit de la recerca com un dels àmbits de la major importància estratègica per als interessos nacionals. En conseqüència, independentment dels canvis jurídics necessaris que puguin produir-se en un futur, s’ha de fer l’esforç econòmic i polític per actuar decisivament en matèria de recerca.

Hi ha d’haver una política nacional catalana que contempli la recerca en tots els seus àmbits, i la dugui a terme des del foment a la gestió.


Recomanacions de l’Institut d’Estudis Catalans a les institucions

1. La recerca i la innovació constitueixen les bases més sòlides per al desenvolupament continuat dels pobles i han de ser un objectiu preferent de la societat catalana i dels poders públics que la representen i la governen. La recerca ha de projectar-se i realitzar-se amb la complicitat de tota la societat i en especial amb la de les organitzacions, empreses i institucions més properes a l’ús dels resultats de la recerca.

2. Les universitats —i els hospitals— haurien de reconèixer explícitament la funció investigadora com a pròpia i indispensable per dur a terme les seves responsabilitats socials. Han d’assumir de manera plena i responsable els reptes de la recerca.

3. Cal implantar una política dirigida a les universitats perquè el tercer cicle —i molt especialment els estudis de doctorat que són aquells relacionats i indistingibles de l’activitat investigadora— guanyi en qualitat. Cal també prendre les mesures oportunes de promoció per aconseguir la internacionalització del tercer cicle.

4. El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha d’augmentar els centres de recerca en tot l’arc mediterrani d’acord amb les productivitats potencials del seu teixit econòmic i cultural; a Catalunya cal que els diversos centres s’integrin plenament en el sistema català de recerca.

5. Cal un increment del nombre d’investigadors en la xarxa catalana de recerca que hauria de doblar el nombre actual, tant en l’àmbit públic —centres de recerca i centres d’ensenyament superior— com en l’àmbit empresarial.

6. Cal establir una carrera professional de l’investigador que combini l’avaluació continuada, el manteniment de la competitivitat i l’excel·lència amb l’estabilitat laboral.

7. Cal la modificació de la legislació constitucional i estatutària per suprimir les ambigüitats existents i perquè les competències de recerca i innovació siguin efectivament de Catalunya i dels governs directament responsables.

8. La recerca necessita un esforç d’internacionalització. És particularment important que els poders públics estimulin la difusió i el reconeixement de la recerca feta en el país. S’ha de promoure especialment l’ús de l’idioma anglès a més del de la llengua catalana, sense menystenir l’ús de les llengües castellana, francesa, alemanya i altres.

9. La recerca en les ciències humanes i socials, i especialment la producció en aquest àmbit és un element essencial en el desenvolupament i la consolidació dels pobles i els països.

10. L’Institut d’Estudis Catalans pot tenir un paper significatiu tant en la recerca pròpiament dita com en els programes d’observació i avaluació de la recerca, en el seguiment dels resultats de les iniciatives proposades per a la promoció de la recerca, i molt especialment en la difusió i promoció social de la ciència i la investigació. L’IEC amb les cinc seccions i les vint-i-sis societats filials, però també amb la seva implantació territorial i la seva presència internacional, pot fer una tasca molt estimable en la direcció indicada.

Barcelona, juliol de 2004