|
Perspectives del segle XXI: Recerca i país
Declaració
de l’Institut d’Estudis Catalans
Consideracions introductòries
La
recerca i el desenvolupament dels pobles
Una de les
característiques més destacades del nostre temps és la
penetració de la ciència en totes les activitats humanes. La
ciència és valorada com a factor de millora econòmica i de
cohesió social. En les societats modernes hi ha el
convenciment, estès a totes les capes i racons de la societat,
que la millora de la qualitat de vida ha estat possible
gràcies al desenvolupament de la ciència. L’ha alliberat de
les pors ancestrals i ha proporcionat els recursos per donar
estabilitat al sistema de vida. En efecte, la comprensió de la
naturalesa caracteritza i constitueix la nostra civilització
que ha aconseguit els avenços tecnològics per evitar o
alleugerir malalties, facilitar el transport de persones i
mercaderies i també la comunicació interpersonal,
possibilitant l’educació en tots els àmbits i en totes les
formes. El convenciment de la relació estreta entre el
desenvolupament de la ciència i el progrés general està
incorporat en la cultura de les nostres societats des de fa
molts anys. Potser el que es percep com a novetat remarcable
és que les societats d’avui tenen consciència que els efectes
de la recerca científica no són per a un futur a mitjà o a
llarg termini, sinó que són immediats o que es produiran aviat
.
A més, existeixen dades sòlides, que han estat
àmpliament difoses, segons les quals la implantació i la
presència d’universitats o centres de recerca en àrees
específiques i conegudes ha comportat de forma ràpida un
increment del nivell de producció industrial, de llocs de
treball i del nivell de vida i d’expectatives de
desenvolupament futur. En els darrers anys s’han pogut
comprovar els extraordinaris efectes de la recerca sobre
països petits i en regions específiques de països extensos.
Sabíem que l’extraordinari desenvolupament de l’economia
mundial es deu principalment als progressos científics i
tècnics que tingueren lloc en el segle vint, sobretot en la
seva darrera meitat. L’informe del 2001 elaborat per les
Nacions Unides, que es dedica a la relació entre la ciència i
la tecnologia i el desenvolupament de la humanitat, indica que
el factor més important en el desenvolupament econòmic i
social en tots els països és el desenvolupament científic i
tecnològic. Hi ha una relació perfectament contrastada per
països, per regions, per ciutats i per empreses entre la seva
dedicació a la recerca i el procés de creixement econòmic, de
benestar material i de desenvolupament humà.
Per altra
banda, la investigació és també font de poder, i no solament
pels efectes sobre l’àmbit militar, sinó sobretot pels seus
efectes sobre la comunicació i la capacitat de processar
informació útil per als aparells de poder. Pot semblar que
aquesta consideració es refereix només a la recerca científica
que té com a objectiu directe la resolució de problemes
pràctics del seu entorn. Cal, tanmateix, insistir que, davant
de les tendències predominants que han convertit la
rendibilitat i l’aplicabilitat de la recerca científica en
l’objectiu determinant i la justificació quasi única, els
individus i les societats tenen i senten la necessitat de
respondre a les preguntes respecte al món que els envolta,
sobre la seva naturalesa i el seu funcionament, i que la
recerca que es planteja per respondre a aquestes qüestions, no
solament la sentim com a necessària, sinó que té sentit, i
molts la consideren imprescindible. I és per això que
l’establiment d’una política seriosa ha de ponderar també la
recerca com a font primària de coneixement tant en el camp de
les ciències socials, experimentals i teòriques, com en el de
la cultura humanística.
La recerca i la política
nacional
L’experiència ja existent indica amb tota
claredat que la recerca és un element essencial per al present
i el futur d’un país. És, per tant, un dels elements clau per
a la consolidació de Catalunya i dels Països Catalans. La
història de la humanitat i la dels diversos països en els
darrers segles és prou demostrativa d’aquesta afirmació. Però
la importància de la recerca no es limita a la seva acció
directa sobre la producció de béns industrials i a l’obtenció
o aprofitament dels recursos naturals, sinó que també comprèn
l’impacte cultural, que és origen de la creació d’estructures
i ordenacions socials i polítiques que aconsegueixen
l’existència de països productius i cultes, i la consolidació
de nacions modernes. Com s’ha dit, la recerca és a la vegada
un reflex del poder intel·lectual d’un poble, com les belles
arts, la música o la literatura, i un motor de l’avenç
econòmic i la recerca bàsica i aplicada no solament és
necessària per al desenvolupament econòmic i la millora de la
competitivitat de la producció, sinó que incideix també
directament sobre la qualitat de vida dels ciutadans i sobre
les formes de vida social.
La recerca, com moltes
altres activitats dels humans, és un acte creatiu que si és
reeixit i és comunicat ens identifica, i ens fa reconèixer com
a individus, com a grup i com a poble. Ens distingeix a través
de la tasca realitzada. Ens hi reconeixem i ens permet
integrar-nos en la civilització de la cultura i la ciència. La
recerca, que com tota activitat humana sempre té un origen
local —resulta d’experiències individuals i col·lectives,
sempre d’extensió geogràficament o socialment limitada—, només
és universal en les seves finalitats darreres, i confereix
prestigi i avantatges econòmics per a les persones individuals
o per als grups, per a les empreses i per als pobles. Convé
que les societats ho reconeguin a fi que els poders polítics
dissenyin les polítiques generals, marquin els objectius i
portin a terme les mesures concretes adequades per aconseguir,
a través de la recerca, resultats satisfactoris que assegurin
el desenvolupament i el benestar col·lectiu.
La
importància i la repercussió cultural i socioeconòmica de la
recerca la constitueixen en objectiu nacional i això implica
que els programes de govern han de contemplar una acció
prioritària, decidida i compromesa dels poders públics, és a
dir, una política científica, i aquesta ha d’incloure la
promoció i el seguiment de les tasques i activitats
científiques per aconseguir una producció més gran i millor, i
en qualsevol cas, comparable amb els països amb els quals
pretenem equiparar-nos. Cal una política científica nacional
que contempli i estimuli la participació de diferents sectors
de la societat en el finançament de la recerca, però la
participació dels agents socials en cap cas no ha d’eximir els
poders públics de les seves responsabilitats en la creació o
el manteniment d’un teixit productiu públic de recerca eficaç
per satisfer les necessitats del país en la continuïtat del
seu desenvolupament cultural i econòmic.
La nació
catalana necessita una política científica pròpia. El
desenvolupament de les ciències que tenen com a objectius els
anomenats fenòmens naturals i els que són objecte de les
ciències socials (el dret, la història, la filosofia, la
sociologia, l’economia, la filologia o la lingüística, i la
pedagogia) constitueix una afirmació d’identitat. I la vida en
comunitat només pot suscitar adhesions si pot garantir als
ciutadans unes perspectives de futur on les oportunitats
individuals de realització personal i de progrés siguin
suficients per estimular i justificar la voluntat d’emprendre
i crear. Per aconseguir això, i garantir-ho de manera durable
en el món actual, com ha indicat l’IEC en alguna ocasió, només
hi ha la via de la recerca i la innovació, via que ha
esdevingut condició prèvia absolutament crucial per a la
creació sostinguda de benestar en una societat justa.
L’autogovern de Catalunya, o els corresponents de tota l’àrea
dels Països Catalans, quedaria coix si no contemplés l’àmbit
de la recerca com un dels àmbits de la major importància
estratègica per als interessos nacionals. En conseqüència,
independentment dels canvis jurídics necessaris que puguin
produir-se en un futur, s’ha de fer l’esforç econòmic i
polític per actuar decisivament en matèria de
recerca.
Característiques del sistema català de
recerca. Mancances i accions per a emprendre
El
desenvolupament de la recerca i la productivitat de la recerca
en els darrers anys en el país ha estat remarcable i és cert
que hi ha hagut circumstàncies i factors de canvi —increment
d’investigadors, creació de centres, reconeixement i
finançament de grups de recerca, instauració de l’ICREA,
etcètera— que han estimulat la motivació per la ciència i han
disminuït les barreres que impedien la plena implicació del
natural dinamisme de la societat catalana en la recerca
científica. Per exemple, nombrosos documents han reflectit amb
tota claredat que la productivitat individual dels nostres
investigadors és considerable i destacada en relació a
paràmetres de comparació com les mitjanes del nostre àmbit
econòmic i administratiu (l’àmbit estatal) o les mitjanes
internacionals, tant pel nombre de publicacions com per la
qualitat mesurada com impacte en el món científic general. I
és cert que les iniciatives i els canvis que hem pogut
observar en els darrers temps i les actituds en el món de la
investigació entronquen amb les inquietuds i les ambicions del
nostre poble que ja en èpoques anteriors cristal·litzaren en
la creació del mateix Institut d’Estudis Catalans el
1907.
Malgrat tot això, la magnitud del teixit social
implicat en la recerca, els dispositius ordenadors i
l’organització productiva de la recerca són clarament
insuficients en volum i en pes, en relació amb l’estatus
econòmic i cultural del nostre país, i inadequats en la seva
ordenació i estructura. La producció total del país en recerca
és baixa, i les xifres comparatives considerades com a
indicadors —percentatge dels recursos en relació al PIB,
nombre d’investigadors per nombre d’habitants, producció
d’articles o comunicacions científiques, nombre de patents
nacionals o internacionals, recursos específics dels sectors
industrials— són baixes i demostratives, i donen contingut a
aquella primera mancança, la insuficiència del sector en
volum, i són reveladores del segon aspecte: la inadequació del
nostre sistema productiu de recerca.
La producció de la
recerca depèn del nombre d’investigadors actius (aquesta és
una obvietat freqüentment ignorada en l’elaboració de
propostes), del nombre d’investigadors amb lloc de feina
estable, i de manera molt especial, de les característiques de
la carrera professional de l’investigador. En el curs de la
vida de l’investigador cal distingir diversos períodes que
constitueixen etapes o esglaons en la seva carrera de
científic recercador que són conegudes i caracteritzades pel
tipus de relació laboral (beques o contractes predoctorals,
beques o contractes postdoctorals, contractes de recerca tipus
Ramon y Cajal o Marie Curie o d’altres seguits de
possibilitats d’incorporació definitiva a una posició estable)
que han de tenir la triple virtut de proporcionar formació,
competitivitat i esperit de millora, i proporcionar
l’estabilitat necessària perquè l’activitat d’investigador
sigui atractiva per als millors. També és, doncs, essencial
per als investigadors establerts i reconeguts mantenir els
incentius que assegurin la competència continuada com són els
contractes competitius de projectes de recerca i el
reconeixement de l’excel·lència a través dels diversos
sistemes coneguts arreu. La màxima cura a proporcionar la
carrera professional, fer-ne el seguiment i donar-hi
continuïtat en totes i cada una de les seves etapes ha de
constituir l’objectiu prioritari per als poders públics i per
a la societat catalana. La carrera de l’investigador ha de
constituir l’element central en qualsevol política de recerca.
La diferència entre els països amb èxit en recerca i innovació
i els que no en tenen és l’existència d’una carrera raonable
per als investigadors. De fet, la creació de centres,
l’actualització de les universitats, i en general les mesures
de promoció de la recerca, tenen efectes positius perquè
augmenten el nombre d’investigadors i en milloren les
condicions i les possibilitats.
El teixit de la recerca
en tots els àmbits —el de les ciències experimentals i de la
salut, el de les ciències socials i les humanitats, els
estudis històrics i els estudis lingüístics— i en tots els
països és un sistema complex format per subsistemes que
constitueixen variables de diferent pes i importància i que a
la vegada contenen diverses variables. Algunes són ben
conegudes i algunes ho són menys, però les referències
procedents d’altres països són prou demostratives per poder
prendre decisions i per establir polítiques de futur amb un
marge de seguretat acceptable. Sabem que existeixen dos
sistemes: un sistema públic de recerca i un sistema basat en
fons privats; i que existeixen també, projectes o programes
mixtos (en els quals el finançament prové d’un sector i la
realització de l’altre). També sabem, com ja s’ha indicat, que
els dos sistemes estan relacionats, de manera que el
creixement d’un afavoreix l’altre. I que és cert que
l’existència d’un teixit productiu gran i potent en els tres
sectors bàsics de l’economia tendeix a coincidir en una
estructura recercadora també potent. També és cert que dades
recents indiquen que la implantació de centres de recerca
(universitats però també tot tipus de centres de recerca)
afavoreix de manera molt clarament demostrable la producció
industrial més o menys sofisticada de tal manera que es poden
comptabilitzar llocs de treball creats en els àmbits
industrial i de serveis a partir del nombre d’investigadors
actius implantats. Els estudiosos coincideixen a indicar que
és essencial promoure i tenir cura que el sistema de recerca
amb tots els seus centres sigui permeable i sensible a la
societat en general però especialment a l’anomenat teixit
productiu. No obstant això, el dispositiu central d’un sistema
de recerca es constitueix a partir de les disponibilitats de
la població per la recerca: del nombre d’investigadors
estables i de l’eficiència dels sistemes de formació i
promoció dels investigadors. La carrera professional dels
investigadors constitueix l’element central del sistema i
l’objectiu principal de la política de recerca. El manteniment
de l’excel·lència i la competitivitat i l’estabilitat laboral
són elements clau d’aquesta carrera professional. Cal
subratllar que l’existència de fons de recerca supranacionals
i d’accés competitiu fan que l’investigador sigui actualment
responsable no solament del manteniment de les seves
habilitats productives sinó també de l’obtenció de recursos
per assegurar la continuïtat de la seva investigació. D’aquí
que qualsevol política de recerca que pretengui efectes
substancials no solament ha de contemplar un increment de la
despesa pública i empresarial sinó que ha de programar un
increment del nombre d’investigadors. D’altra banda, en el
sistema de recerca, altre personal com els tecnòlegs i els
tècnics constitueixen elements clau i la dotació existent
especialment en els organismes públics de recerca
—universitats, instituts, etc.— és molt baixa o inexistent.
També cal corregir, per tant, aquesta mancança.
El
paper de les universitats
Els centres, les institucions
i en general les estructures i organismes de recerca són: les
universitats, els centres públics de recerca i les empreses.
Els estudiosos dels fenòmens socials relacionats amb la
ciència i el seu desenvolupament ens indiquen que l’èxit del
model anglosaxó és conseqüència d’haver fusionat la
investigació amb la universitat. En els models continentals
s’ha tendit a separar la investigació en centres públics
específics per a aquesta tasca i reservar les universitats per
a l’ensenyament. Aquest model en el nostre país per diverses
circumstàncies no s’ha seguit estrictament. De fet, la recerca
que existeix a Catalunya es produeix majoritàriament en les
universitats i també amb resultats considerables en centres
universitaris paral·lels com els hospitals. Malgrat això, les
universitats continuen tenint un model periclitat, poc adequat
a les necessitats de la recerca on la investigació constitueix
un element curricular del professorat però no és objectiu
explícit en les disposicions i normes de major transcendència
pràctica com les de recursos humans, especialment en aquells
aspectes que són decisius com és la dotació i justificació de
places de professorat. El país també necessita, doncs,
prioritzar l’actualització de les universitats (que per cert,
estan donant resultats superiors als esperats en l’àmbit de la
recerca) amb objectius de producció de recerca i de formació
d’investigadors. Cal una redefinició de les tasques del
professorat universitari —que és el col·lectiu d’investigadors
més nombrós i amb un potencial més alt— amb alliberament d’una
part de les obligacions docents dels professors vocacionalment
i efectivament més dedicats a la recerca.
La xarxa
catalana de centres de recerca
Per altra banda, cal
remarcar que els diversos països han potenciat i ampliat el
nombre de centres públics de recerca amb missions específiques
i objectius especialitzats. A Catalunya en el darrer temps
s’ha seguit una política paral·lela que cal aplaudir. No
obstant això, els nostres centres de recerca són escassos i en
una proporció important no dependents de l’administració
catalana. Cal reclamar el compliment de les normes
estatutàries respecte a la investigació i adequar-les a la
realitat nacional catalana alhora que s’hauria de projectar
també l’adequació de l’estructura jurídica dels centres del
CSIC a la realitat del 2004. Cal que la integració d’aquests
centres a la xarxa catalana inclogui previsions com la
d’oferir una carrera professional atractiva i perfectament
estructurada en cada etapa i una homologació de criteris
remuneratius amb d’altres institucions comparables. Caldrà
també, com en els altres centres públics, suprimir les traves
per a la incorporació d’investigadors estrangers, i sobretot
augmentar la permeabilitat d’aquests centres de recerca a les
necessitats del teixit social establint col·laboracions amb
empreses i centres d’ensenyament superior i desenvolupant
serveis especialitzats.
La recerca en el camp de les
humanitats
Cal promoure també la recerca en les àrees
de les ciències humanes i socials (el Dret, la Història,
l’Economia, la Sociologia, la Filologia o la Lingüística, la
Filosofia ). La recerca en aquests camps és tan essencial per
al desenvolupament i la consolidació dels països com ho és la
recerca en les ciències experimentals i tecnològiques. No
solament perquè són un dels pilars de la consciència nacional,
sinó perquè no es pot ignorar que una de les troballes de la
ciència moderna és precisament que el desenvolupament de tot
ordre dels pobles i les nacions, incloent-hi l’econòmic, la
cohesió i la pau social, depèn també de l’eficiència de
l’organització cultural i social, com també de l’existència
d’un sistema jurídic que garanteixi un ordre social que faci
possible la producció i el comerç amb la seguretat necessària.
L’efectivitat dels equipaments culturals, la integració
lingüística, els efectes de la immigració, l’ordenació del
territori, l’escolarització, i l’aculturament , són qüestions
que reclamen recerca científica.
A més, les
necessitats de la societat catalana moderna fan necessari que
l’objecte de la recerca de l’àmbit humanístic i de les
ciències socials no es limiti al nostre patrimoni cultural i
històric. L’objecte d’estudi és per la seva naturalesa d’àmbit
universal. La visió de la realitat des de l’interès i la
percepció conformats a partir de les experiències de la
realitat pròpia constitueix un element essencial i enriquidor,
i una contribució imprescindible per obtenir estudis objectius
més complets amb visions innovadores del món.
Al mateix
temps que s’empeny la recerca en aquestes àrees, també cal fer
precisos i viables els indicadors per a l’avaluació de la
recerca perquè els experts indiquen que aquest aspecte està
poc desenvolupat en el nostre país i que el nivell
d’ambigüitat de la producció en aquests camps és probablement
superior que en el de les ciències experimentals, més
fàcilment avaluable.
Conclusions finals
El
consens general fruit d’una experiència ja considerable arreu
és que la promoció de la recerca es fonamenta en dos eixos.
L’un consisteix en el finançament general per a tots aquells
grups de recerca actius i productius que doni suport als
investigadors actuals que són els que amb la seva labor
quotidiana fonamenten i donen seguretat i continuïtat al
sistema en allò que té de dinàmic i positiu, i constitueixen
la base per planificar i organitzar el futur. Caldrà mantenir
la competitivitat necessària i això vol l’existència
d’estructures o grups amb objectius aparentment paral·lels
però que afavoreixin la coordinació i evitin la redundància.
L’altre eix, d’extensió i creixement, ha de consistir en un
programa dirigit a augmentar el nombre d’investigadors a
través de la formació i de la captació de nous investigadors
d’alta qualitat. Aquest segon eix i especialment la captació
de nous professionals per a la recerca és el procés més
complex i delicat. En efecte, implica des de la difusió a les
escoles i altres centres d’ensenyament l’interès i
l’entusiasme per la ciència i el coneixement —recordem aquí
que una de les missions que acompleix la molt famosa National
Academy of Sciences dels Estats Units, tal com indicava el seu
president en la conferència pronunciada a l’Institut, és la
divulgació de la ciència i l’estimulació de les vocacions per
la ciència entre els escolars i en les mateixes escoles
d’aquell país— fins a la creació d’una completa carrera
professional de l’investigador, tal com hem indicat més amunt,
que garanteixi la competitivitat, l’eficiència i també
l’estabilitat.
El camí a seguir és clar. Catalunya, com
a societat amb un determinat nivell econòmic, que és a la
vegada un poble organitzat políticament —com a nació— té en la
recerca una responsabilitat davant de si mateixa i davant dels
altres pobles. Té el repte de la seva actualització continuada
com a país modern, productiu i innovador, que consisteix a
eixamplar i organitzar la seva capacitat recercadora en tots
els àmbits. El país necessita més investigadors i els
necessita en un marc en el qual els objectius, les dedicacions
i les responsabilitats en la recerca siguin explícits en totes
les situacions laborals. Això demana ampliar els actuals
departaments universitaris i augmentar-ne les dedicacions en
el tercer cicle universitari (doctorats), i per a la recerca.
També requereix l’establiment i estructuració d’una carrera
d’investigador. I finalment, ha de comprendre la creació d’una
xarxa de centres públics de recerca, permeables a les
necessitats del teixit social i econòmic que incorpori tots
els centres de Catalunya. Ha d’existir una política nacional
catalana que contempli la recerca en tots els seus àmbits, i
la dugui a terme des del foment a la gestió. Només així el
país podrà optar i competir per a l’obtenció de recursos
centralitzats de l’àmbit que siguin, i serà competitiu en la
recerca i podrà aspirar a ser-ho també en tots els àmbits.
La política de ciència ha d’estar dissenyada per
assegurar-ne el desenvolupament continuat i la difusió en tots
els àmbits. L’objectiu: elevar-ne el nivell i aconseguir una
extensió suficient, augmentar l’impacte social i la innovació,
i promoure la penetració internacional de la recerca pròpia.
L’increment dels fons per a investigació ha de dedicar-se a la
recerca bàsica, a la formació d’investigadors, a augmentar les
infraestructures de recerca i molt especialment a estructurar
i promoure una carrera professional que proporcioni estímul,
competitivitat i estabilitat als investigadors, i finalment a
empènyer la innovació social. Cal també augmentar la
col·laboració entre els que fan recerca i els que la usen, les
empreses de producció i de comercialització de les noves
troballes i productes. Cal facilitar les relacions en xarxa
tant dins de la mateixa Europa com en les relacions d’abast
més ampli i utilitzar les oportunitats dels organismes
supranacionals. Cal impulsar la creació i el desenvolupament
de centres d’excel·lència i organitzar sistemes d’anàlisi i
avaluació de l’estat i l’activitat del sistema de recerca.
Aquest conjunt de mesures coincideixen en gran part amb el que
han posat en pràctica en altres països, com l’experiència
recent de Finlàndia , que ha produït esplèndids resultats i
que ha merescut l’aprovació dels experts d’arreu.
Per tot això, l’Institut d’Estudis Catalans fa les
recomanacions següents:
Recomanacions de l’Institut
d’Estudis Catalans
1. La recerca i la innovació
constitueixen les bases més sòlides per al desenvolupament
continuat dels pobles i han de ser un objectiu preferent de la
societat catalana i dels poders públics que la representen i
la governen. La recerca ha de projectar-se i realitzar-se amb
la complicitat de tota la societat i en especial amb la de les
organitzacions, empreses i institucions més properes a l’ús
dels resultats de la recerca. Els plans de recerca també han
de contemplar l’evolució de les ciències i les perspectives
del seu desenvolupament al mateix temps que atenen les
necessitats de l’entorn empresarial i social a mitjà i a llarg
termini.
2. Una bona part de la recerca pública a
Catalunya es fa a les universitats —que inclouen els hospitals
universitaris d’alt nivell assistencial— però, paradoxalment,
aquestes institucions no reconeixen la recerca com a objectiu
bàsic en les seves estratègies de producció ni en la seva
assignació de recursos humans. Les universitats —i els
hospitals— haurien de reconèixer explícitament la funció
investigadora com a pròpia i indispensable per dur a terme les
seves responsabilitats socials. Les universitats han d’assumir
de manera plena i responsable els reptes de la recerca, i han
de reconèixer, doncs, que la recerca i la formació
d’investigadors són funcions primordials de la universitat i
dels seus professors.
3. En aquest mateix sentit cal
també implantar una política dirigida a les universitats
perquè el tercer cicle —i molt especialment els estudis de
doctorat que són aquells relacionats i indistingibles de
l’activitat investigadora— guanyi en qualitat, i tingui l’alt
reconeixement i la significació institucional per part de les
pròpies universitats que ara clarament no té. Cal també
prendre les mesures oportunes de promoció per aconseguir la
internacionalització del tercer cicle.
4. El Consejo
Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha d’augmentar
els centres de recerca en tot l’arc mediterrani d’acord amb
les productivitats potencials del seu teixit econòmic i
cultural; a Catalunya cal que els diversos centres s’integrin
plenament en el sistema català de recerca o si més no,
s’haurien d’explorar fórmules de cogestió entre
l’administració catalana i l’estatal.
5. Cal un
increment del nombre d’investigadors en la xarxa catalana de
recerca que hauria de doblar el nombre actual, tant en l’àmbit
públic —centres de recerca i centres d’ensenyament superior—
com en l’àmbit empresarial. Els estudis comparatius entre els
països del nostre àmbit cultural i econòmic, tant pel que fa a
la producció global de la recerca com pel que fa als elements
bàsics de la producció, indiquen que malgrat que la
productivitat per investigador és correcta o bona, els
resultats totals avaluats a través d’indicadors fiables són
insuficients.
6. Cal establir una carrera professional
de l’investigador que combini l’avaluació continuada, el
manteniment de la competitivitat i l’excel·lència amb
l’estabilitat laboral. És necessària també una definició clara
de les vies d’entrada a la carrera investigadora, de
l’avaluació per a la incorporació de nous investigadors en els
centres de recerca, de mobilitat entre les tasques en la
recerca pública i l’empresarial o privada, la docència i la
gestió i, en general, dels mecanismes implicats en la
promoció. Cal una generalització de fórmules àgils per a la
carrera investigadora basades en la contractació indefinida
puntuada per avaluacions periòdiques que caldria implantar en
els centres de recerca i també en les universitats i s’han de
simplificar les disposicions legals que dificulten la
mobilitat d’investigadors i acadèmics .
7. Cal la
modificació de la legislació constitucional i estatutària per
suprimir les ambigüitats existents i perquè les competències
de recerca i innovació siguin efectivament de Catalunya i dels
governs directament responsables.
8. La recerca
necessita un esforç d’internacionalització. És particularment
important que els poders públics estimulin la difusió i el
reconeixement de la recerca feta en el país. La competència
per l’obtenció de recursos dels fons supranacionals així ho
demana. En aquest sentit, s’ha de promoure especialment l’ús
de l’idioma anglès a més del de la llengua catalana, sense
menystenir l’ús de les llengües castellana, francesa, alemanya
i altres, quan calgui per motius de participació en programes
específics o, en general, per la difusió de la producció
pròpia.
9. La recerca en les ciències humanes i
socials, i especialment la producció en aquest àmbit és un
element essencial en el desenvolupament i la consolidació dels
pobles i els països. Cada societat particular té l’obligació
de vetllar per la recerca en aquells àmbits que la
caracteritzen, li donen una ben definida personalitat i la
diferencien d’altres comunitats humanes. Ens referim, és clar,
a les disciplines científiques que estudien i investiguen la
història, l’estructura econòmica, la cultura, la llengua, el
dret, la geografia entre d’altres. La recerca en les ciències
socials i les humanitats ha esdevingut actualment objecte de
particular interès no solament perquè és la base de la
consciència dels pobles sinó perquè els seus resultats tenen
efectes directes en el desenvolupament sociocultural, econòmic
i de tot ordre perquè contribueix decisivament en l’eficiència
de l’organització social.
10. L’Institut d’Estudis
Catalans pot tenir un paper significatiu tant en la recerca
pròpiament dita com en els programes d’observació i avaluació
de la recerca, en el seguiment dels resultats de les
iniciatives proposades per a la promoció de la recerca, i molt
especialment en la difusió i promoció social de la ciència i
la investigació. S’han de promoure i estendre els resultats de
la ciència a tota la societat intensificant les activitats que
tenen com a objectiu la comunicació científica i millorar la
valoració social d’investigadors i acadèmics com a elements
clau per al progrés. L’IEC amb les cinc seccions i les
vint-i-sis societats filials però també amb la seva
implantació territorial i la seva presència internacional pot
fer una tasca molt estimable en la direcció
indicada. |
En les societats
modernes hi ha el convenciment, estès a totes les capes i
racons de la societat, que la millora de la qualitat de vida
ha estat possible gràcies al desenvolupament de la
ciència
Potser el que es
percep com a novetat remarcable és que les societats d’avui
tenen consciència que els efectes de la recerca científica no
són per a un futur a mitjà o a llarg termini, sinó que són
immediats o que es produiran aviat
Hi
ha una relació perfectament contrastada per països, per
regions, per ciutats i per empreses entre la seva dedicació a
la recerca i el procés de creixement econòmic, de benestar
material i de desenvolupament humà
Cal, tanmateix, insistir que, davant
de les tendències predominants que han convertit la
rendibilitat i l’aplicabilitat de la recerca científica en
l’objectiu determinant i la justificació quasi única, els
individus i les societats tenen i senten la necessitat de
respondre a les preguntes respecte al món que els
envolta
...la
importància de la recerca no es limita a la seva acció directa
sobre la producció de béns industrials i a l’obtenció o
aprofitament dels recursos naturals, sinó que també comprèn
l’impacte cultural...
La
recerca, com moltes altres activitats dels humans, és un acte
creatiu que si és reeixit i és comunicat ens identifica, i ens
fa reconèixer com a individus, com a grup i com a poble. Ens
distingeix a través de la tasca
realitzada
La importància i la
repercussió cultural i socioeconòmica de la recerca la
constitueixen en objectiu nacional i això implica [...] una
política
científica
L’autogovern
de Catalunya, o els corresponents de tota l’àrea dels Països
Catalans, quedaria coix si no contemplés l’àmbit de la recerca
com un dels àmbits de la major importància estratègica per als
interessos
nacionals
...la magnitud del teixit social implicat
en la recerca, els dispositius ordenadors i l’organització
productiva de la recerca són clarament insuficients en volum i
en pes, en relació amb l’estatus econòmic i cultural del
nostre país, i inadequats en la seva ordenació i
estructura
També
és, doncs, essencial per als investigadors establerts i
reconeguts mantenir els incentius que assegurin la competència
continuada com són els contractes competitius de projectes de
recerca i el reconeixement de
l’excel·lència
La
carrera de l’investigador ha de constituir l’element central
en qualsevol política de
recerca
El
dispositiu central d’un sistema de recerca es constitueix a
partir de les disponibilitats de la població per la recerca:
del nombre d’investigadors estables i de l’eficiència dels
sistemes de formació i promoció dels
investigadors
L'èxit
del model anglosaxó és conseqüència d’haver fusionat la
investigació amb la universitat. En els models continentals
s’ha tendit a separar la investigació en centres públics
específics per a aquesta tasca i reservar les universitats per
a l’ensenyament
Les universitats
continuen tenint un model periclitat, poc adequat a les
necessitats de la recerca on la investigació constitueix un
element curricular del professorat però no és objectiu
explícit en les disposicions i normes de major transcendència
pràctica
Els
nostres centres de recerca són escassos i en una proporció
important no dependents de l’administració catalana. Cal
reclamar el compliment de les normes estatutàries respecte a
la investigació i adequar-les a la realitat nacional catalana
alhora que s’hauria de projectar també l’adequació de
l’estructura jurídica dels centres del CSIC a la realitat del
2004
L’efectivitat
dels equipaments culturals, la integració lingüística, els
efectes de la immigració, l’ordenació del territori,
l’escolarització, i l’aculturament , són qüestions que
reclamen recerca
científica
La
promoció de la recerca es fonamenta en dos eixos. L’un
consisteix en el finançament general per a tots aquells grups
de recerca actius i productius que doni suport als
investigadors actuals [...] l'altre ha de consistir en
un programa dirigit a augmentar el nombre d’investigadors a
través de la formació i de la captació de nous investigadors
d’alta
qualitat
(Catalunya)
té el repte de la seva actualització continuada com a país
modern, productiu i innovador, que consisteix a eixamplar i
organitzar la seva capacitat recercadora en tots els
àmbits
Només així el país
podrà optar i competir per a l’obtenció de recursos
centralitzats de l’àmbit que siguin, i serà competitiu en la
recerca i podrà aspirar a ser-ho també en tots els
àmbits
Cal
impulsar la creació i el desenvolupament de centres
d’excel·lència i organitzar sistemes d’anàlisi i avaluació de
l’estat i l’activitat del sistema de
recerca
|
