nosaltres i els italians

Potser a alguns dels presents els semblarà un excés de gosadia si comence aquesta intervenció amb l’afirmació següent: és molt probable que, al llarg del mil·lenni que acabem de tancar fa pocs anys, i sobretot en la part central d’aquest període de deu segles, cap altre poble, país o nació no haja tingut una relació tan intensa, tan pròxima i tan íntima amb els italians com el poble i nació dels catalans, pensant en els que ho són o ho som per llengua i per història cultural. Vist des d’aquesta banda de la mar, afirmar això és sobretot, o això em sembla, un record a una història que pensem que ens enriqueix i que ens honora.

Vist des de l’altra, supose que seria més aviat sorprenent, perquè allà, per vicissituds d’una història diferent, no ens miren de la mateixa manera que nosaltres a ells. Els italians, doncs, els diria que sé molt bé, com segurament saben molts de vostès, que el pobles de Dalmàcia i dels Balcans han tingut en l’Adriàtica una mar comuna amb les costes de la Itàlia de l’est, i en la República de Venècia i els seus territoris i possessions un espai de relació comercial, política i humana compartida al llarg de molts segles: Corfú, Ragusa o Rodes difícilment podrien tenir una història més italiana (tot i que a Rodes aquesta història és, d’alguna manera, compartida amb la presència catalana), i que Venècia mateix o Ravenna tenen un component grec bizantí substancial.

Sé igualment que les regions alpines i de la plana del Po, des de Savoia fins a Trieste i a Ístria, han tingut enllà dels Alps i en l’Europa central un espai de relació privilegiada. Com el tingueren la Toscana, la Llombardia i el Piemont amb els camins de la vall del Roine, amb França i amb els Països Baixos: l’antiga Lotaríngia, el gran camí central de la vella Europa, no és només una fantasia retrospectiva. I tanmateix, els diria també que els lligams d’una gran part d’Itàlia amb les terres catalanes —amb Catalunya, amb València i amb Mallorca— han estat durant molt de temps més forts encara que aquells, més vius i actius, més densos i més continuats.

Es tracta d’una relació no només de soldats, eclesiàstics, navegants, mercaders o poetes, sinó de tot això i molta més gent: una presència humana que, sobretot a Nàpols i a Sicília, a Sardenya o a la Roma de la segona meitat del segle XV, arribà a constituir gairebé un sol espai de vida comuna amb les terres de l’altra banda de la mar. Això ha deixat una llarga memòria i, almenys en la part catalana, un sentit de parentiu i de proximitat que no s’ha esborrat encara ni crec que s’esborrarà. Els diria, per tant, als italians, si ens trobàrem reunits ells i nosaltres, que si no som o hem estat habitants de la mateixa casa, sí que hem estat molts segles veïns del mateix carrer o de la mateixa plaça.

 En realitat, si contemplem els mapes de la geografia i de la història, el nostre espai comú és gairebé «natural»: en el Mar Nostre, el Mediterrani, hi ha el sud i el nord, l’est i l’oest, i si la Península italiana en forma l’eix central nord-sud, aquest mateix fet delimita un arc o sector nord-occidental que va de Nàpols a Gènova i a Marsella, i de Marsella a Barcelona i a València, en el qual les costes d’una banda i de l’altra es miren cara a cara, amb les illes enmig que encara donen més densitat a aquest espai. Un espai, aquest «arc mediterrani», del qual tan sovint ens agrada parlar en els darrers anys al nostre país, per raons entre econòmiques i polítiques no sempre ben definides, i que no recordem tan sovint en la seua profunda dimensió històrica, cultural i humana.

Hauríem de recordar, per exemple, que si l’antiga Via Augusta dels romans no ha deixat mai de ser transitada amunt i avall seguint l’itinerari litoral, són les vies de la mar, de port a port i d’illa en illa, les que han estat durant els segles medievals i moderns el camí per on ens hem trobat més sovint els d’un costat i de l’altre: els camins, posem per cas, per on arribava a València el cereal de Sicília i arribaven a Toscana les llanes valencianes, per on viatjaven a Roma els parents i conciutadans dels Borja, per on catalans i genovesos topaven en batalles repetides i després feien paus igualment repetides. Però abans, certament, hi hagué els camins de la terra.


Si cliqueu aquí, obtindreu el discurs complet

Cap altre poble, país o nació no haja tingut una relació tan intensa, tan pròxima i tan íntima amb els italians com el poble i nació dels catalans






Corfú, Ragusa o Rodes difícilment podrien tenir una història més italiana (tot i que a Rodes aquesta història és, d’alguna manera, compartida amb la presència catalana), i que Venècia mateix o Ravenna tenen un component grec bizantí substancial.








Es tracta d’una relació no només de soldats, eclesiàstics, navegants, mercaders o poetes, sinó de tot això i molta més gent: una presència humana que, sobretot a Nàpols i a Sicília, a Sardenya o a la Roma de la segona meitat del segle XV, arribà a constituir gairebé un sol espai de vida comuna amb les terres de l’altra banda de la mar






Un espai, aquest «arc mediterrani», del qual tan sovint ens agrada parlar en els darrers anys al nostre país, per raons entre econòmiques i polítiques no sempre ben definides





Les vies de la mar, de port a port i d’illa en illa, les que han estat durant els segles medievals i moderns el camí per on ens hem trobat més sovint els d’un costat i de l’altre