Pilar González Duarte (Barcelona, 1945)

Llicenciada en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona (1967), Master en Química per la Universitat de Michigan, Ann Arbor (EEUU, 1970) i Doctora en Ciències Químiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975). Premi de la Societat Catalana de Química per a Estudiants de Química (1966) i Premi Extraordinari de Llicenciatura i de Doctorat. Des de 1990 és Catedràtica de Química Inorgànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat Directora del Departament de Química Inorgànica (1977-1980) i Coordinadora General de COU / PAAU de l’esmentada universitat (1985-1990). En paral•lel a una important dedicació a la investigació i a la docència de la Química Inorgànica, ha sigut pionera en la introducció de tècniques audiovisuals i informàtiques com a suport dels cursos de laboratori, essent la directora d’un projecte subvencionat per a tal fi per la Direcció General d’Universitats (1982-3). La difusió de la Química segueix sent un dels seus centres d’interès, objectiu que ha impulsat molt particularment des de la seva responsabilitat com a presidenta de la Societat Catalana de Química (1995-2002) i com a comissaria de la recent exposició itinerant Tot és Química, inaugurada al Museu de la Tècnica i de la Ciència de Catalunya el 22 de novembre del 2000, la qual ha estat subvencionada per indústries químiques ben conegudes a Catalunya (Bayer, BASF, Esteve, Novartis, Solvay, Ercros....). D’altres activitats iniciades dins del marc de la seva presidència de la SCQ, són l’edició catalana d’una versió actualitzada de la Taula Periòdica dels elements químics (1998), l’organització bianual de les Trobades de Joves Investigadors dels Països Catalans (2000, 2002), l’edició de la nova publicació Revista de la SCQ i l’organització dels Debats de Química a l’IEC, dirigits a professors de química de batxillerat.

Els seus primers treballs d’investigació es dediquen a l’estudi d’una extensa família de compostos, la dels tiolats metàl·lics, tant en fase sòlida com en solució. L’estratègia seguida per vèncer la seva coneguda dificultat de caracterització rau en la utilització de mercaptoamines alifàtiques, les quals es comporten com a tiols senzills amb un segon grup funcional que augmenta sensiblement la solubilitat dels complexos. L’evolució d’aquests estudis en la química dels tiolats metàl•lics ha permès en els darrers anys fer contribucions significatives en la química dels compostos metall-sulfur, particularment els que contenen un anell central {Pt(-S)2Pt}. La diversitat i riquesa de la química que es deriva de l’elevada nucleofilicitat dels anions sulfur de l’esmentat anell s’ha reflexat en publicacions recents en revistes com Inorg. Chem. (2002), Angew. Chem. (2002) i Chem. Eur. J. (2003). Des de l’any 1990, està duent a terme l’estudi de la capacitat per enllaçar metalls d’unes proteïnes molt particulars per la seva ubiqüitat, composició i rellevància en el món biològic, les metal•lotioneïnes (MT). Relacionat amb aquesta línia de recerca, L. Que i W. B. Tolman, editors del volum de Bioinorgànica de la colecció Comprehensive Coordination Chemistry II (10 volums, Elsevier, 2003) li han encomanat la secció dedicada a Metal•lotioneïnes. En resum, la seva tasca investigadora s’ha estès des de la química de coordinació dels tiolats metàl•lics fins a la química bioinorgànica de les MT, havent dirigit nombrosos treballs d’investigació i publicat al voltant d’un centenar d’articles en revistes internacionals. En el context del treball de recerca, ha estat investigadora principal de més de 10 projectes de recerca subvencionats, i alhora és co-inventora d’una patent en fase de llicencia per part de l’empresa danesa Lundbeck A/S pel desenvolupament d’un fàrmac, basat en una MT, capaç de combatre alteracions greus del sistema nerviós central.