Joan Martí i Castell (Tarragona, 1945) és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i actualment de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual ha estat el primer rector. Ha exercit la docència a les universitats italianes de Bèrgam i de Calàbria i ha estat professor visitant a la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA) i Laval (Canadà). Des de 2002, és el president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i ha estat el primer president de l’Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives. Ha desenvolupat una tasca important de recerca en l’àmbit de la dialectologia social i en l’equip de l’Atles lingüístic del domini català. Ha estat coordinador de l’àrea científica Llengua i ensenyament del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. És l'investigador principal del projecte "Llengua, literatura i societat de l'Edat Mitjana al segle XIX" i membre fundador l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i del Grup Català de Sociolingüística. És membre del Consell Permanent del Consell Social de la Llengua de la Generalitat de Catalunya; del Consell de Direcció del Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT); del consell de redacció d'Estudis Romànics i del de Treballs de Sociolingüística. Se li ha concedit la Medalla de la Ciutat de Tarragona, en reconeixement a la seva tasca com a rector de la Universitat Rovira i Virgili i la Medalla de la Xarxa d'universitats Institut Joan Lluís Vives, en reconeixement a la seva tasca com a primer president.

És autor dels llibres El català medieval. La llengua de Ramon Llull; Documents d’història de la llengua catalana (amb J. Moran); Diccionari de locucions i de frases fetes (amb J. Raspall), Premi Marià Aguiló de l’IEC; Gramàtica històrica. Problemes i mètodes; L’ús social de la llengua catalana; Gramàtica històrica catalana; Diccionari d'homònims i parònims (amb J. Raspall); La llengua catalana a Tarragona: coneixement i ús; Els orígens de la llengua catalana; Estudi lingüístic dels 'Usatges de Barcelona'. El codi a mitjan segle XII, i Catalunya demà (amb altres autors). També és autor de nombrosos articles, publicats en revistes científiques del país i estrangeres.

Fa cent anys, destacats escriptors i intel·lectuals dels Països Catalans es van reunir al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana empesos per una voluntat col·lectiva de recuperació nacional i, naturalment, de la pròpia llengua. A hores d'ara, quin camí ens queda en la tasca de modernització de la llengua catalana?

El català no pateix cap problema especial pel que fa a la modernització. La tasca que encara ens queda per fer respecte a la que es plantejà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana continua essent la de la recuperació nacional i lingüística. Som un país subordinat. Reconegut a contracor. L'encaix normal dins l'Estat espanyol sembla impossible. Etcètera. Tanmateix, els recursos de la llengua catalana són comparables als que té qualsevol altra llengua de cultura important, sense excloure l'anglès. Tenim un idioma apte per a qualsevol tipus de comunicació, ben codificat, amb una terminologia que no deixa buits importants en cap àrea del coneixement, però en unes condicions d'ús i d'autonomia greument mutilades.

Estan encara vigents els motius que van portar a la celebració del Congrés?

Fonamentalment, sí. Perquè contràriament a allò que es pensa en general, el Primer Congrés no girà ni exclusivament ni principalment entorn de la normativització de la llengua, sinó que hi bategà en primer terme la inquietud pel reconeixement general com a poble. I aquest neguit dissortadament no s'ha pogut apaivagar. Em temo que, o bé canvien substancialment els contextos, o bé mai no ens en podrem desfer.

A principis del segle XX, el català vivia una època d'expansió i el Congrés va ajudar a normativitzar la llengua. En aquests moments, ens troben en el pol oposat?

No exactament en el pol oposat. Però és cert que avui ja tenim resolt el problema de la codificació de la llengua. No podem afirmar que tingui una expansió menor que a començos del segle XX, però no té, ni de molt, la presència que correspon a una llengua que es diu oficial i pròpia dels nostres territoris. Altrament, la realitat social avui ha canviat molt respecte aleshores: vivim un procés d'homogeneïtzació universal i de tendència al pensament únic, que fa prevaler els més poderosos, els quals minoritzen realitats nacionals com la nostra molt més clarament   i aclapadorament que fa cent anys.

Quins són els principals reptes de futur de la nostra llengua?

Que no desaparegui! Així de clar. I perquè no desaparegui cal que esdevingui realment necessària. Mentre se'n pugui prescindir del tot, com de fet és, el català està destinat a l'anorreament.

Quins són els passos a seguir perquè la nostra llengua tingui més presència en sectors i àmbits econòmics i/o i professionals on sembla que està vetada –per exemple, al cinema, a la indústria farmacèutica, a l'etiquetatge en general...–?

Establir normes i lleis que obliguin, sense concessions, a respectar-la sense pal·liatius. Si constitucionalment i estatutàriament es reconeix que és la llengua oficial i pròpia del seu àmbit, cal actuar en conseqüència. Mentre estiguem condicionats per les temences que es trenqui la pau social, com es diu sovint, no hi haurà res a fer. No es pot vendre una nació, una llengua, a canvi absolutament de res.

El català té una basta presència a Internet. Com afecten les noves tecnologies a la difusió i aprenentatge del català?

Les noves tecnologies ajuden totes les llengües. Per tant, cadascuna hi entra en competitivitat amb les altres. Això significa que Internet reflecteix inevitablement allò que és la realitat quant a l'equilibri de forces dels estats i de les nacions. El català té una presència notable en el món cibernètic, la qual cosa és realment essencial. Però hi és com a llengua subordinada, tal com viu en la comunitat a què pertany. Les noves tecnologies no són asèptiques ideològicament, políticament; seria un greu error pensar que funcionen al marge de cap interès.

...En canvi, els mateixos nois i noies que són mestres en l'ús d'Internet, sembla que el parlin menys al pati de l'escola. Com cal enfrontar aquesta contradicció?

És la contradicció normal d'una llengua que s'ha convertit en secundària, a què no cal recórrer per a res. Com que no es tracta solament de conèixer el català, sinó sobretot de fer finalista aquest coneixement, mentre l'escolarització sigui únicament un requisit sense conseqüències en la necessitat de l'ús, retrocedirà. Encara més en uns moments en què la convivència de moltes llengües es espais reduïdíssims ha esdevingut habitual.

Quin paper jugarà el català en una societat com la nostra, on cada cop hi ha més població immigrant? Quin ha de ser el rol de l'Administració en aquest punt en concret?

Ho he apuntat en la resposta anterior. L'Administració o es creu que el català és una llengua tan important com qualsevol altra i, endemés, és l'idioma oficial i propi dels nostres territoris o no s'ho creu. Si n'està convençuda, ha d'actuar amb coherència, assegurant que cap altra llengua no l'amenaci. Terra d'acollida, sí, sempre. Però qui hi vingui, qui ens vulgui acompanyar a fer avançar el país, ha d'acceptar unes normes i uns valors elementals, indiscutibles; la llengua pròpia n'és un dels principals, si no el més important.