El Butlletí de l'IEC

Com ha volgut subratllar fa poc Òmnium Cultural, és evident que la invitació de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira de Frankfurt 2007 representa el seu reconeixement com una cultura amb entitat pròpia entre les cultures europees i del món, i no com una simple cultura provincial espanyola. Cal confiar, per tant, que aquest reconeixement no quedarà en cap cas desdibuixat per la representació catalana a la Fira.

Les prevencions expressades pels sectors culturals catalans davant d'aquest risc no són gratuïtes: responen a una llarga experiència històrica de marginació, ocultació i voluntat de provincianització de la cultura catalana, que encara no s'ha superat del tot. Una simple ullada al sistema educatiu i comunicatiu espanyol ens mostra el llarg camí que encara cal recórrer per superar la ignorància i el desinterès que afecten la cultura catalana al conjunt de l'Estat. No es tracta com alguns pretenen d'una actitud victimista, sinó que, com diu el refrany, Gat escaldat, aigua freda tem.

Perquè encara que tota l'activitat cultural present a Catalunya podria entendre's que forma part de la cultura catalana en el seu sentit més ampli, en temes culturals, les identificacions són el que més compta: només cal veure com es presenten, com s'autoidentifiquen i com són generalment reconeguts els diferents exponents, autors i obres. No es tracta, com alguns interpreten, de proposar cap exclusió, sinó d'evitar un "totum revolutum" en què tot sigui indistintament cultura catalana. Sense ocultar les realitats culturals diverses presents i actives a Catalunya o les edicions en totes les llengües fetes a Catalunya, és perfectament possible donar el lloc clarament preferent que correspon a la literatura en llengua catalana i a les manifestacions culturals inequívocament reconegudes com a catalanes.

El que no seria lògic és que s'acabés presentant com a exponents principals de la cultura catalana uns autors i obres que normalment s'identifiquen amb la dinàmica d'un altre àmbit cultural, que s'adrecen primordialment a un altre públic i que no són habitualment considerats exponents de la cultura catalana. Llevat, és clar, que es consideri que la cultura catalana no té entitat pròpia, sinó que és una cultura províncial espanyola.

L'informe sobre la violència i l'assetjament escolar fet públic a mitjans de setembre ha aixecat polseguera en afirmar que un 23,3% dels infants el pateix a l'escola i que d'una manera o altra incideix en el 44,3%. L'estudi ha estat fet l'any 2006 amb una mostra de 1.150 aules de catorze comunitats autònomes d'España d'on s'han recollit 24.990 qüestionaris vàlids aplicats a alumnes d'edats entre 2n d'Educació Primària i 1r de Batxillerat. S'ha partit de l'adscripció subjectiva dels alumnes amb un autotest de fàcil resposta i a partir d'aquí s'han fet els processaments estadístics bàsics amb profusió de percentatges i gràfics. El test és el que s'havia assajat en l'estudi anterior de 2005 on s'afirmava en una sola ratlla que s'havien completat amb observacions i indicadors sense donar-ne cap detall.

No són les dades fetes públiques el que ha de preocupar sinó la clara inadequació d'una metodologia d'investigació sociològica positiva que tradueix percepcions i patiments personals a nombres i a partir d'aquí va remenant les dades del dret i del revés. Això serveix per a l'anàlisi social d'aquelles qüestions opinables o sentides i s'ha d'aplicar a grans mostres per explicar fets socials, els que pràcticament fem sense adonar-nos-en i al respecte Max Weber ja va advertir de la necessitat de considerar la intencionalitat. Ara bé, aplicar això a infants de vuit a dotze anys i a adolescents fins als divuit és desconèixer el comportament de l'humà que hem identificat socialment com a menor d'edat ignorant que, ja va advertir-ho Rousseau, l'infant no és un adult en miniatura i hem de saber que pensa i respon com a infant.

La primera tendència de l'infant quan és preguntat pels adults és mirar de respondre allò que els adults esperen d'ell. La seva dependència i inseguretat pròpia el predisposa a confiar amb els adults que li haurien de garantir protecció i bon tracte. Bé es veritat que en la societat de consum hem introduït una perillosa mutació, la de l'infant consentit que aconsegueix dels adults poc madurs o desorientats allò que vol, allò que li és més plaent i fàcil. Un altre cas, molt més greu de tractament inadequat dels infants, és interrogar-los de manera directa davant possibles abusos sexuals; el mateix interrogador va parant el parany i acaba fent dir a l'infant allò que ell mateix li ha suggerit.

També haurem d'ajustar l'abast del concepte d'assetjament escolar que per als autors de l'estudi, Piñuel i Oñate, inclou posar malnoms, insultar, riure's dels errors o explicar falsedats d'un altre... Primer perquè això deixarà de fer-ho amb els anys i un bon procés socialitzador com va passar amb nosaltres els que avui som adults però, i això és més greu, perquè la televisió i la comunicació de masses sovint exploten l'insult, la befa i se'n foten dels errors aliens, això ho veuen els infants i els adults no fem la mediació educadora corresponent: desautoritzar-ho o fer notar que es tracta d'una situació de ficció sense dolor per a ningú.

Els autors de l'estudi haurien d'haver considerat el significat que tenen els nombres que ells mateixos van processar el 2005: una desviació típica que representava el 20,46% de la mitjana total, un 22% en el grup dels més petits. Eren desviacions excessives. A l'estudi del 2006 recentment publicat ni es fa esment de la desviació típica. Tampoc els duu a dir res observar que els infants més petits són els més afectats, per sobre del 40% i que any rera any segons que es fan grans va disminuint fins a ser el 11,40% amb els de primer batxillerat ( el 6% a segon batxillerat a l'estudi de 2005). L'associació que feien (2005) entre patir assetjament i tenir mals resultats escolars, que es pot donar en alguns casos, falseja i molt la realitat però tot això s'abandona el 2006 per fer un informe de nombres i coloraines. Ben al contrari, per intervenció directa sabem que els primers candidats a rebre abusos són nens i nenes complidors, intel·ligents, calmosos, i en certa manera contemplatius que avui són minoria front a una societat que fa els infants hiperactius, descontrolats i amb atenció dispersa. Finalment, si els investigadors coneguessin l'entorn escolar, no haguessin fet el treball de camp entre el 16 de maig i el 20 de juny, no hi ha dates més inadequades. Queda palès que la infància i l'educació no és el que coneixen bé i potser haurien de restringir-se a l'entorn laboral que potser els és més propi.

Però tot això no vol dir que els educadors i docents no considerem greu la situació actual de l'entorn escolar. Efectivament hi ha infants i nois i noies que sofreixen. La tradicional educació autoritària basada en un ordre imposat pel mestre però que podia castigar per fer justícia i neutralitzar els primers abusos no ha trobat relleu. Els esforços per fonamentar-ho en valors ètics i cívics topa amb els valors individualistes públics i la incapacitat de bon nombre de pares en l'àmbit privat. D'altra banda, mestres i professors que són els més competents per detectar abusos potser no estan prou atents, potser també estan massa enfeinats, i no fan una observació continuada a tota hora, però especialment en el temps informal: abans d'entrar a classe, al pati o a la sortida de l'escola. Un mestre o professor observador pot detectar un canvi d'estat d'ànim, de l'ànim habitual, i amb delicadesa pot acostar-se a l'alumne; podrà saber si és que està preocupat perquè el seu pare ha estat ingressat d'urgència a l'hospital, perquè els seus pares es van barallar la nit anterior o perquè al sortir d'escola el van estomacar.

Els estudis que hem comentat no aporten res i més aviat estigmatitzen però efectivament hi ha infants que sofreixen i pares que veuen el sofriment dels seus fills sense saber què poden fer. I aquests estudis alarmen i no aporten explicacions raonables i consistents. No cal esperar que els afectats siguin un alt percentatge. Un sol infant ha de moure la nostra acció com a docents i hem de fer-la en col·laboració amb els pares. Si anem a la una amb ells, després de considerar les perspectives diferents que tenim, els infants podran comptar amb la nostra seguretat i construiran la seva pròpia seguretat acceptant-se com són, creixent amb el cap clar i el cor net -com els deia Xesco Boix.

Violència a l'escola, de Josep M. Terricabras
El Periódico de Catalunya, 29 de setembre de 2006