L'oceanògrafa, premi Medi Ambient 2006 de l'IEC, primera dona que ha dirigit una base a l'Antàrtida

Imatge de la Base Antàrtica Espanyola	Foto: Unitat de Tecnologia Marina (CSIC)

Quan per primer cop va trepitjar l'Antàrtida, l'any 1984, de la mà del científic Antoni Ballester, Josefina Castellví era neòfita en expedicions d'aquest tipus. Ara, als seus 71 anys, i després d'una dècada d'anades i vingudes al continent antàrtic (fins al 1994 va participar en vuit expedicions de tres mesos cadascuna­­), és considerada per la comunitat científica una de les investigadores més experimentades en la matèria. L'avala el fet d'haver format part del primer equip científic espanyol que va investigar a l'Antàrtida i la proesa d'haver estat la primera dona que ha dirigit una base en el continent antàrtic.

"L'Antàrtida és un gran buit que tenim en el coneixement, no em sap greu haver dedicat part de la meva vida al continent blanc", afirma Castellví, que ha rebut enguany el Premi de Medi Ambient del LXXV Cartell de premis i borses d'estudi de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). El guardó, patrocinat per l'Obra Social Caixa Sabadell, li va ser lliurat durant la tradicional festa dels Premis Sant Jordi de l'IEC el passat 24 d'abril (vegeu més informació).

	Ernest Benach i Salvador Giner lliuren el Premi de Medi Ambient de l'IEC a Josefina Castellví	Foto: Montse Catalan

Professora d'investigació del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), doctora en ciències biològiques i experta oceanògrafa, va dirigir des de l'inici la Base Antártica Española Juan Carlos I, oberta el gener de 1988. "El mèrit és tot del professor Antoni Ballester. Des que, el 1966, el vaig sentir explicar la seva participació en una expedició antàrtica, conèixer el continent es va convertir en la meva il·lusió", declara Josefina Castellví. Químic de formació i oceanògraf de professió, Antoni Ballester va començar a treballar, el 1964, a l'Institut de Ciències del Mar del CSIC, des d'on va promoure innovacions decisives en la investigació oceanogràfica espanyola. "La idea inicial de muntar una base a l'Antàrtica va ser seva, i va trigar disset anys en convèncer autoritats i científics de la importància de la recerca antàrtica", recorda l'oceanògrafa.

Enginy i habilitat sota zero  

La mort sobtada del professor Ballester va situar Josefina Castellví al front de l'equip científic i tècnic de la primera Base Antàrtica Espanyola, ubicada a la costa sud-est de la Badia Sur, a l'illa Livingston. La vida a la base no va ser fàcil, sobretot els primers anys, quan van haver d'instal·lar tot el campament, amb enginy, destresa i una mica d'ajuda dels companys de la base polonesa. "A l'Antàrtida, un 60% és logística i el 40% restant és investigació. Sense logística no saps com arribar al lloc, i si no ets al lloc, no pots investigar", subratlla Castellví.

El vaixell és una eina indispensable per a la supervivència a la Base Antàrtica

Per posar en marxa les diverses investigacions a l'illa Livingston, abans, l'equip dirigit per la professora Castellví va haver d'adequar les instal·lacions on més tard hi hauria els laboratoris i l'àrea d'habitabilitat (allotjaments, cuina, rebost, menjador, sala d'estar, serveis sanitaris i sala de comunicacions). Per fer-ho, van aprofitar diversos contenidors, específicament dissenyats per a aquell ús, que van haver de descarregar del vaixell polonès i apropar fins la costa, ja que l'envergadura de l'embarcació no permetia acostar-se a la platja. Per poder superar els metres que separaven la costa amb el punt exacte on finalment es va instal·lar la base –que es troba a quaranta metres de la zona intermareal i a dotze metres sobre el nivell del mar–, només van comptar amb l'ajuda d'una petita grua i la força i destresa dels membres de l'equip.

Un projecte innovador

Malgrat les dificultats logístiques –sumades a les condicions meteorològiques adverses–, l'expedició espanyola va impulsar des del principi un projecte innovador pel gran esforç per reduir l'impacte ambiental. Entre les mesures preses per preservar l'ecosistema de la zona, hi havia un incinerador de doble fase per a les deixalles –a més, cada any s'emportaven tota la matèria que no podien incinerar allí–, i una fossa sèptica.

Durant els tres mesos que passaven cada any al continent antàrtic –els coincidents amb l'estiu de la regió– van haver de superar moments crítics, com ara la instal·lació d'una antena de ràdio en un punt elevat de la zona, per evitar els problemes de comunicació amb els companys que anaven a buscar mostres, o quan, el 1990, la neu va cobrir completament les instal·lacions durant dos mesos. Tot i així, van complir tots els programes i investigacions pendents, la majoria d'ells relacionats amb la geologia, la geofísica, la meteorologia i la zoologia.    

L'Obra Social Caixa de Sabadell homenatja la guardonada del Premi de Medi Ambient de l'IEC

Reportatge fotogràfic de la Base Antàrtica Espanyola: