|
|
|||
| La Institució Catalana d'Història Natural | |||
Una
història de supervivència |
|||
La Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) és la més antiga de les filials de l'Institut d'Estudis Catalans. Més antiga, fins i tot, que el mateix Institut, ja que va ser fundada el 3 de desembre de 1899. Els seus fundadors van ser un grup d'estudiants decidits a "relligar la ciència amb el catalanisme com altres ho han fet amb la història, l'art, la literatura i fins l'excursionisme". Els estatuts fundacionals de l'ICHN eren d'una gran simplicitat. En els seus tres primers articles, els definitoris, es declarava que l'objecte era el conreu de les ciències naturals i el foment del seu estudi entre els joves de Catalunya, i que no s'ocuparia de religió ni de política; que els mitjans que empraria serien les excursions científiques, les conferències públiques i privades i la publicació d'un butlletí, i que la llengua oficial seria el català. Després de passar etapes bastant tumultuoses –com per exemple, la crisi que va afectar la ICHN el 1902 i que va provocar una escissió que va crear la Institució Catalana de Ciències Naturals (ICCN)– a començament de 1905, es constituïa el primer Consell Directiu dels que podríem anomenar de la sèrie "normal", que va discórrer fins avui en una continuïtat només interrompuda per la Guerra Civil de 1936-1939 i el franquisme. La incorporació de la ICHN a l'IEC El 1910-1911 s'iniciava l'acostament de la Institució a l'Institut d'Estudis Catalans. Buscant una estabilitat econòmica que les subvencions irregulars de la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona no acabaven de donar, a partir de l'any 1910, es van iniciar algunes gestions per estudiar l'obtenció d'ajuts més estables de la Diputació i fins i tot "per entrar-hi" a la corporació. Tanmateix, la resistència d'alguns dels membres fundadors de la Institució a modificar-ne els Estatuts i la ferma creença dels seus dirigents que la Institució podia dur perfectament una vida independent com fins llavors, van ajornar fins als primers mesos de 1915 l'ocasió de fer "obra comuna" amb l'Institut. L'IEC i la ICHN van segellar l'acord pel qual aquesta segona ingressava a l'institut el 4 de maig d'aquell mateix 1915. La ICHN ha viscut infinites vicissituds. Primer van ser els "anys grisos" de la dictadura de Primo de Rivera; posteriorment, es va tornar a la normalitat en l'època de la República –on la Institució va viure, entre 1932 i 1936, una autèntica edat d'or– i, finalment, la ICHN va desaparéixer pràcticament durant els llargs anys del franquisme. El 1972, un petit nucli de membres, encapçalats per Lluís Solé i Sabarís i Oriol de Bolòs, els dos naturalistes membres de l'Institut d'Estudis Catalans, van prendre la decisió de constituir-se en Junta Gestora Provisional i d'aquesta manera refundar novament la Institució, si bé aquesta mai no va ser formalment dissolta sinó només "sospesa temporalment". Una aparent normalitat Tot i que la represa de les activitats pròpies de la Institució va iniciar-se el 1972, una sèrie de crisis –econòmiques, principalent– van portar la ICHN al límit de la supervivència. Finalment el 1982 es donava un primer pas en ferm cap a la normalització: l'Institut d'Estudis Catalans podia instal·lar-se a la Casa de Convalescència i allí podien també instal·lar-se les secretaries de les societats filials. A més, les subvencions ja no havien de dependre més de la bona disposició de la Diputació de Barcelona sinó que passaven a formar part de la consignació que aquesta i la Generalitat de Catalunya incloïen en els seus pressupostos per a l'Institut d'Estudis Catalans i seria aquest qui en redistribuiria una part a les filials. La institució, avui El 1990 portaria l'adopció d'uns nous Estatuts, els primers formalment adoptats d'ençà de 1920. De fet les singulars circumstàncies de la represa sota el franquisme i la condició de filial de l'Institut d'Estudis Catalans havia fet que la Institució no hagués funcionat d'acord amb aquells Estatuts, formalment vigents, sinó seguint unes normes informals que en alguna ocasió havien estat modificades en assemblea però sense que mai prenguessin la forma d'uns estatuts articulats. Els que són vigents actualment foren aprovats en assemblea el 27 de setembre de 1990 i dictaminats favorablement per l'IEC el 5 d'abril de 1991, data en què van entrar en vigor.
|
