La proclamació de les Normes de Castelló, que duu la data formal del 21 de desembre de 1932, va limitar-se a una operació modestíssima, gairebé subterrània, i tanmateix venia carregada no solament de valors simbòlics sinó sobretot d’unes potencialitats d’eficàcia social imprevisibles. Per a uns les Normes van constituir «l’obra més important del nostre renaixement»; d’altres van considerar-les la fita senyera del valencianisme (del polític, no cal dir-ho, que comptava amb una base cultural decisiva). Sens dubte, marcaven la fi de «l’anarquia envilidora del nostre idioma» i, al capdavall, sancionaven la implantació general al País Valencià de la reforma fabriana. Amb el triomf de les Normes de Castelló, doncs, la societat valenciana convergia amb el conjunt de la catalanitat que aquell mateix any, el 1932, assistia a l’aclimatació definitiva de la normativització que conduïa l’Institut d’Estudis Catalans, un cop esvanides les darreres resistències localitzades a Barcelona contra l’acadèmia nacional, les quals coincidien, a l’altra vora de la mar, amb la desaparició de mossèn Alcover.

Per descomptat, les Normes de Castelló esdevingueren el vehicle expedit perquè la literatura catalana creada al País Valencià ingressés en el camí de la normalitat, tot contribuint alhora a la reintegració de la societat valenciana dins la dinàmica amb què avança la pròpia nació, en un procés de modernització social esperançador. D’aquesta manera, al català li eren obertes les portes no solament dels mitjans de comunicació valencians aleshores avantguardistes, com la ràdio, sinó que la indústria editorial del país fou capaç de generar productes editorials tan admirables com les publicacions periòdiques El Camí i La República de les Lletres, dos exemples il·lustratius. Ben mirat, fou gràcies a les Normes de Castelló que el català dels valencians va poder fer la travessia del franquisme sense caure en un procés de degradació interna, de patuesització, que segurament hauria estat irreversible.

De tota manera, hem de reconèixer que el fet de commemorar episodis tals com el procés de normativització delata alguna anomalia social. En efecte, el tal procés no té cap més objectiu, ni sentit, que no sigui la consolidació de la normalització lingüística, una fita, tanmateix, que avui es manté allunyada de la realitat present i, pitjor encara, pateix greus amenaces d’anar allunyant-se del nostre horitzó immediat, tant més allunyat com més intervingut estigui el conjunt de la catalanitat. Són les amenaces —de fet, el pla d’actuació ja engegat— que representen les miserables retallades de serveis bàsics en educació i en cultura, l’emergència intermitent dels atacs del secessionisme lingüístic i, en termes generals, els entrebancs que el sistema polític dominant alça, de manera sistemàtica, contra els mínims intents de reconstruir un espai de comunicació que, d’una banda, contribueixi a cohesionar la societat valenciana i, d’una altra, l’empenti a recuperar el protagonisme que ha d’exercir en el si dels Països Catalans.

En aquest context, la invitació a reflexionar sobre les Normes de Castelló no sols és oportuna sinó que encaixa perfectament amb el pla que ha guiat l’Any de la Paraula Viva, la cloenda del qual duem a terme aquests dies, al nord i al sud de l’Ebre, a una banda i a l’altra de la nostra mar. Així mateix, la celebració del vuitantè aniversari de les Normes s’envigoreix amb la commemoració dels cinquanta anys de Nosaltres els valencians, la reflexió fusteriana que marca el punt de partida del País Valencià dels nostres dies i, en general, la proposta contemporània de reconduir la trajectòria de la catalanitat. Sens dubte, al cap de trenta anys ressonen nítides les proclames que Joan Fuster ens llançava a l’aplec de la plaça de Bous de Castelló, el 1982: «Venim a Castelló, on el 1932 van acordar-se les Normes, per fer una afirmació enèrgica, ferma, convençuda, de la nostra fidelitat a la llengua que parlem… Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que, contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més festiva i més clara». Decididament, la consigna fusteriana avança cada dia més difosa, més nítida i més insubornable.

L’any 1998, es va remodelar el jardí Mercè Rodoreda, al primer pis de la Casa de Convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans. En aquell moment, l’escriptora Maria Àngels Anglada era vicepresidenta de la Secció Filològica i l’hel•lenista Carles Miralles era el secretari general de l’Institut. A l’Arxiu de l’Institut, es conserva una carta d’Anglada a Miralles de la qual n’extrec aquest fragment: «M’ha vingut al pensament que, quan es replanti el jardí, seria bo posar-hi alguna planta del veritable jardí de Mirall trencat —que és el jardí de Romanyà, de la Mariàngela— per exemple, un llorer i alguns rosers. També, ja que hi ha secció amb eximis botànics, posar el nom d’arbuixells i plantes perennes d’una manera o altra». La petició d’Anglada es va atendre en part: el jardí es va remodelar i s’hi van posar dotze espècies de plantes que apareixen en diferents obres de Mercè Rodoreda, però no s’hi van posar els noms de les plantes.

Enguany es commemoren cinquanta anys de La plaça del Diamant, la novel•la que ha donat a conèixer Mercè Rodoreda amb més intensitat arreu del món. Per això hem preparat una exposició de petit format sobre l’autora i l’obra, que es pot visitar cada dia. Però l’efemèride ha estat el motiu que hem aprofitat per reparar els danys que el pas del temps ha causat a les plantes del jardí, afegir algunes plantes noves —sempre relacionades amb Mercè Rodoreda i la seva obra— i, sobretot, hem posat unes plaques al costat de cadascuna de les varietats de plantes del jardí —que ara en seran dinou—, amb els seus noms, científic i vulgar, i amb textos escollits de les obres rodoredianes en les quals apareixen. Ens ha ajudat en la identificació dels noms Josep Vigo, botànic i membre de la Secció de Ciències Biològiques.

En la tria dels textos he procurat que hi fossin representades la major part possible de les obres de Mercè Rodoreda, des d’Aloma fins a Quanta, quanta guerra…, dels contes als poemes, no he pas deixat Mirall trencat, ni La plaça del Diamant, és clar, ni El carrer de les Camèlies ni Jardí vora el mar. De manera que el jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans ha esdevingut un itinerari literari de la botànica rodorediana. L’hem estrenat el Dia de Sant Jordi, en el tretzè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada.

A les dotze del migdia i a les cinc de la tarda del dia 23 d’abril, vaig tenir el plaer d’acompanyar d’una planta a l’altra totes les persones que van respondre a la invitació, des de les camèlies plantades «al peu d’un reixat», a les cineràries «que xuclen tot el que se’ls posa a tret», tot fent marrada per contemplar les flors d’aigua que «a dintre del sortidor s’havien obert», i passejar per sota de les glicines que «tenien penjolls oberts», mentre esperem que els lilàs plantats de nou arrelin i ens ofereixin el seu «perfum violent», com el llessamí, a punt de florir «amb totes les seves estrelles», ara que les mimoses d’aquelles que «al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or» ja passen més desapercebudes.

Després de les visites guiades, vam llegir La plaça del Diamant, en veu alta, al costat del jardí. Els mots de Rodoreda ressonaren al claustre de l’Institut, en les veus diverses i enriquidores d’escriptors i estudiosos, metges i geòlegs, filòsofs i polítics, actrius i filòlegs, i més. Fins al 20 de setembre, a les parets del claustre, restaran fixats aquells mots de l’inici de La plaça del Diamant, «La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres», en algunes de les moltes llengües a les quals s’han traduït. Mentrestant, dins de la saleta d’exposicions de la planta baixa de l’Institut, la màquina d’escriure i les ulleres de Mercè Rodoreda, al costat d’algunes cartes de l’autora i el seu editor Joan Sales, esperen les mirades dels visitants que les vulguin contemplar. I tot presidit per una frase de Mercè Rodoreda de l’any 1976: «La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions».

Una mar sense peixos

Es calcula que, a mitjan segle XXI, les espècies que es pesquen més freqüentment avui dia desapareixeran si la pressió humana continua al ritme actual. S’han exhaurit recursos pesquers que en el passat s’havien considerat inexhauribles i cada vegada es pesca més lluny, a més profunditat i peix més petit. Els canvis en la xarxa alimentària marina han dut a una desestabilització inquietant de tot l’ecosistema. L’impacte de la pesca sobre els peixos i sobre el medi marí és, doncs, un problema ja reconegut, i l’esfondrament dels recursos pesquers és molt més que una hipòtesi fantasiosa.

El llibre aporta elements de reflexió a aquesta qüestió, sobre la base d’una aproximació històrica i una anàlisi del funcionament dels ecosistemes marins, així com sobre una base de comprensió antropològica de l’explotació. Aquest llibre de l’investigador francès de l’Institut de Recerca per al Desenvolupament (IRD) Philippe Cury i del periodista de Le Figaro Yves Miserey, publicat ara en català per l’Institut d’Estudis Catalans, vol comprendre com s’ha arribat a l’estat actual de sobrepesca i per quins camins s’ha pres consciència de les amenaces que la pesca representa per a la mar. L’edició catalana inclou el capítol «La pesca a la Mediterrània occidental», en què Jordi Lleonart i Francesc Maynou analitzen quina és la situació de la pesca als Països Catalans. La pregunta és: «L’espècie humana explotarà els recursos vius fins que s’exhaureixin o sabrà, per contra, preservar-los?»

Cent anys de correcció de textos i normalització a l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha publicat, al llarg dels seus primers cent anys, més de tres mil tres-centes obres, entre llibres, opuscles i publicacions periòdiques. Aquest llibre exposa, d’una manera temàtica i cronològica, els fets més rellevants esdevinguts durant aquest període en relació amb la correcció de textos i la normalització lingüística i editorial a l’IEC, sense oblidar els professionals que, en un nombre considerable, han fet possible aquesta obra ingent.

«Saber com s’ha organitzat des de 1907 la correcció de textos, com s’ha practicat aquesta tasca i, en definitiva, com s’ha dut a terme la normalització lingüística en el si de l’Institut és un objectiu científic de primera magnitud que ens mena a les arrels de l’IEC», destaca Francesc Vallverdú, membre de la Secció Filològica de l’Institut, en el pròleg del llibre.

L’obra, que és fruit de la recerca exhaustiva que Josep M. Mestres, cap del Servei de Correcció Lingüística de l’IEC, ha realitzat en els arxius i altra documentació de la institució, és interessant no solament per als professionals relacionats amb la correcció de textos, sinó també per a tothom que estigui interessat en el procés de normalització del català.

Estudis Romànics

A cura d’A. Badia i Margarit i Joan Veny

Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 2012

ISSN:0211-8572

La doble negació dins l’oració simple en català, les vies d’analogia i d’explicació en l’evolució del pretèrit feble de la conjugació -e romànica o la influència de la poesia francesa des d’Andreu Febrer a Ausiàs March són alguns dels temes abordats en els articles que recull el trenta-quatrè volum de la revista Estudis Romànics, editat per la Secció Filològica de l’IEC i a cura d’Antoni Maria Badia i Margarit i Joan Veny.

A més de diversos articles, aquest nou volum recull una miscel·lània formada per tretze textos de temàtiques diferents, una seixantena de recensions i quinze necrologies, entre les quals trobem la de Helmut Lüdtke, Joan Triadú, Joan Solà o Robert Brian Tate. La revista es completa amb la secció «Llibres rebuts» i amb la crònica sobre les últimes notícies en el camp de la romanística.

La revista Estudis Romànics, de periodicitat anual, és dedicada a la lingüística, la filologia, la crítica literària i les literatures de la Romània, sense limitacions de tema, de metodologia ni de cronologia. Estudis Romànics va ser fundada l’any 1947 per Ramon Aramon i Serra i, des de l’any 2000, és dirigida per Antoni M. Badia i Margarit, membre emèrit de la Secció Filològica de l’IEC.

Recull d’articles