|
Opinió
|
||
|
El català i el nou espai de comunicació El centenari d’un matemàtic singular Ressenyes editorials Recull d’articles
Josep Gifreu, membre de la Secció Filològica de l'IEC
Una llengua nacional de cultura, en el sentit que ho entenien per exemple Pompeu Fabra o Joan Fuster, és avui fonamentalment un espai de comunicació. I en el nostre món global, l’espai de comunicació d’una llengua nacional implica dues dimensions alhora: disposar d’un espai d’intercomuni-cació permanent entre els usuaris i oferir un espai eficient d’interlocució amb els altres espais lingüístics i culturals del món. La irrupció d’Internet ha causat un terratrèmol universal en les formes i els processos de la comunicació humana. El català afronta aquesta conjuntura històrica amb una demografia i una capacitat d’acció similars a les llengües anomenades de rang mitjà (entenen el català uns 12,7 milions del territori). Avui, el nou espai de comunicació digital experimenta un procés creixent de desterritorialització. Això vol dir que, a l’efecte de la comunicació mediada tecnològicament, la ubicació de les iniciatives i els consums lingüístics en cada un dels territoris històrics del català tindrà menys importància. I a la inversa, que la lleialtat institucional i personal envers la llengua seran determinants per a la seva bona salut. En aquest balanç, presentat davant del Ple de l’IEC, he optat per una visió global de la situació del català en l’espai de comunicació. La conclusió general del balanç em duu a afirmar que la llengua catalana té avui un espai de comunicació problemàtic però amb futur. Valoració que baso en les tres conclusions següents. 1. S’observa un procés desigual de recuperació del català com a llengua normalitzada de les comunicacions i de la cultura de masses en els territoris històrics de la llengua catalana. El mapa de la normalització del català als mèdia territorials (tradicionals) presenta una gradació força aproximada als diferents estatus de la llengua, és a dir, decreixent en funció de l’estatus del reconeixement institucional de la llengua. Aquests trenta anys han situat cada un dels territoris en un «rànquing» del procés de normalització també en el camp dels mitjans de comunicació tradicionals (especialment, premsa, ràdio i televisió): l’encapçala Andorra (amb tots els mitjans en català) i el segueix Catalunya, que per raons conegudes és on el procés ha avançat més en el total de l’oferta i del consum. 2. S’observa una fractura creixent en el procés de normalització del català en els mitjans i els serveis de comunicació tradicionals entre els diversos territoris històrics, especialment entre Catalunya i el País Valencià. Aquesta fractura resulta especialment inquietant pel volum demogràfic d’ambdues comunitats respecte al conjunt (al voltant d’un 85 %). La greu mancança d’ofertes potents de mitjans en valencià al País Valencià és una hipoteca per al present de la normalització, però també per al futur de tot l’espai del català. Perquè l’adveniment de la comunicació digital a la Xarxa s’activa a partir, en bona part, dels mitjans territorials ja preexistents (un estudi del País Valencià situa aquesta dependència dels cibermitjans en un 80 %). 3. Malgrat aquestes greus deficiències, hi ha bones perspectives de recomposició d’un espai de comunicació en català gràcies a l’activisme en el nou espai desterritorialitzat d’Internet. Podem ja parlar, en efecte, de l’àrea catalana del ciberespai, amb opcions clares almenys en tres direccions: la defensa inqüestionada de la unitat de la llengua catalana; l’afirmació del català com a llengua de comunicació i de cultura en el ciberespai al costat de la vintena de llengües més actives, i la digitalització progressiva del patrimoni lingüístic i cultural català apte per a ser preservat i recuperat a la Xarxa. Ens convé entendre i valorar que Internet no és un problema per al català, sinó que ja és part de la solució. En resum, si la pàtria és la llengua, la pàtria d’ara ha superat de bon tros aquell horitzó que li atribuïa Espriu quan deia que «la pàtria és allò que un home veu quan surt a la porta de casa seva». Si la llengua catalana és la nostra pàtria, podem afirmar ara, amb raó, que la nostra pàtria no té fronteres ni horitzó limitat, sinó un espai infinit d’acció i visibilitat al costat de les altres pàtries que també situen la llengua al cor de la seva identitat.
Manuel Castellet, membre de la
Secció de Ciència i Tecnologia de l'IEC i director de la
Fundació Ferran Sunyer i Balaguer
Els estudiants que acabàrem la llicenciatura en ciències (secció de matemàtiques) a la Universitat de Barcelona, l’estiu del 1965, no havíem vist mai Ferran Sunyer ni n’havíem sentit parlar. I, tanmateix, Sunyer durant els nostres anys d’estudis universitaris havia publicat en diverses revistes vuit articles de recerca, una producció molt superior a la dels matemàtics catalans d’aquells anys. Jo vaig tenir l’ocasió de conèixer Sunyer la tardor del 1967, a Santiago de Compostela, en un congrés que per a mi era el primer i que per a ell seria l’últim. No era freqüent que Sunyer assistís a congressos, tot i que havia estat a Oberwolfach —la Meca de qualsevol matemàtic— a Niça o a Florència, sempre acompanyat de les seves fidels cosines Maria i Àngels Carbona, una de les quals em demanà, a Santiago, que volgués escriure a la pissarra una llarga relació de fórmules —escrites a mà per elles—, que Sunyer desgranaria amb veu dificultosa durant la seva exposició. És així com vaig saber no solament de la seva existència, sinó també les importantíssimes limitacions que tenia per fer les coses més elementals d’una vida normal. Efectivament, nat amb una greu atròfia del sistema nerviós, era dependent dels altres en gairebé tot, menys en el funcionament del seu cervell, que des de feia uns trenta anys aportava importants idees i resultats al desenvolupament de les matemàtiques. Sunyer i el seu entorn familiar més íntim —essencialment la mare i les dues cosines— són un bon exemple dels valors en els quals s’havia sustentat tradicionalment la societat catalana fins no fa gaire i que ara moltes vegades trobem a faltar: l’esforç, la superació, el servei als altres, l’obertura a l’exterior i el suport de l’entorn familiar. La Fundació Ferran Sunyer i Balaguer, vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 1991, té una doble finalitat: difondre la figura de Ferran Sunyer i estimular la recerca matemàtica. Ambdós objectius s’assoleixen cada any amb l’atorgament d’un important premi internacional, d’unes borses per a estudiants de doctorat de les universitats dels Països Catalans i d’un premi en l’àmbit català que estimuli la difusió de les matemàtiques en qualsevol dels seus aspectes. Però, aquest any, en ocasió del centenari del naixement de Ferran Sunyer a Figueres (6 de febrer de 1912), hem volgut fer un pas més enllà per a arribar no solament als ambients acadèmics i universitaris, sinó al conjunt de la societat, per a donar a conèixer no solament la seva obra matemàtica sinó els valors abans esmentats. L’edició de la seva Obra selecta, que presentarem el mes de maig, i el lliurament de premis i borses d’estudi cobreixen, sobretot, el primer d’aquests dos afanys esmentats. L’organització del Dissabte de les Matemàtiques a l’Alt Empordà, celebrat el dia 25 de febrer, ha cobert el segon, en posar joves estudiants davant reptes que van haver d’anar superant. La resta d’activitats programades per a aquest any 2012 emfatitzen un aspecte o l’altre, però, essencialment, entren tant en el camp científic com en l’humà: les Jornades Científiques dels dies 10 i 11 de febrer, a Figueres; la descoberta d’una placa, el 9 de març, per a donar el nom de Ferran Sunyer i Balaguer al Centre de Formació Integrat de Figueres, en un acte presidit pel president de la Generalitat; la realització d’un documental patrocinat per TV3, o l’exposició itinerant que s’iniciarà a la tardor d’aquest any. Ferran Sunyer fou un lluitador constant, una qualitat que era no solament una necessitat per a sobreviure sinó la convicció de què res ens és donat i tot ens ho hem de guanyar i, malgrat la seva discapacitat, quan un camí se li tancava, ell en cercava un altre. Així fou, per exemple, com davant les dificultats per a obtenir una plaça d’investigador estable a l’Estat espanyol, va pal·liar aquesta situació signant contractes amb l’Oficina d’Investigació Naval de la Marina nord-americana; o, com després d’un breu període d’inactivitat investigadora en morir la seva mare, renovà els esforços per continuar treballant, amb la constant ajuda de les seves cosines, que li escrivien els treballs de matemàtiques i disposaven només de la formació de mestres d’ensenyament primari. Elles, Maria i Àngels Carbona, foren les impulsores de la Fundació, on aportaren tot el patrimoni que havien heretat de Ferran Sunyer: el mas Batlle, a Vilajoan, al municipi de Garrigàs (Alt Empordà) i algunes terres en el mateix municipi, una herència que, per cert, a Maria Carbona li resultà molt cara sentimentalment, ja que per a poder fer front als impostos i a les taxes en heretar d’un cosí, s’hagué de vendre el retrat, un oli que li feu el seu amic Salvador Dalí en els anys de joventut. L’oli es pot visitar ara al Museu de Belles Arts de Montreal i un dibuix anàleg, també de Dalí, al Museu de Montserrat. La comunitat matemàtica catalana actual està en deute amb els matemàtics del nostre país dels dos primers terços del segle xx, sobretot amb els que visqueren a Catalunya, que no pogueren desenvolupar tot el seu talent pels anys difícils que passà el país i que marcaren l’esdevenir de les ciències i les matemàtiques a Catalunya. Repassant la història, trobem els cursos de Francesco Severi, de Levi-Civita, de Jacques Hadamard o de Hermann Weyl abans del 1923; res durant la primera dictadura; la creació de la Societat Catalana de Matemàtiques i figures emergents deixebles de l’Institut-Escola abans de la guerra i la segona dictadura, esdeveniments que forçaren alguns a emigrar, com Lluís Santaló, i limitaren la llibertat, la mobilitat i la capacitat dels que es quedaren. Possiblement Ferran Sunyer fou dels que se’n sortí millor per aquesta capacitat de lluita i de superació que havia anat adquirint. Voldria acabar aquesta visió tan personal de Ferran Sunyer, de la Fundació que porta el seu nom i de la commemoració del centenari del seu naixement amb tres fets, alguns dels quals es poden considerar anecdòtics, però que, al meu entendre, són prou significatius de l’empremta que va deixar Sunyer en el camp de les matemàtiques. L’any 1985, tot just un any després de ser creat el Centre de Recerca Matemàtica, ens visità el matemàtic japonès Minoru Tomita, de la Universitat de Kyushu, qui, en l’inici de la conferència que impartí, va manifestar a l’audiència com n’estava d’emocionat i d’impressionat de ser per primera vegada al país de Ferran Sunyer, símbol, segons ell, de com es pot treballar per a la ciència superant tant les limitacions físiques i personals, com les que patí la societat catalana durant el franquisme. Al cap d’uns anys, el 1992, la Fundació havia ja convocat per primera vegada el premi Ferran Sunyer i Balaguer, d’abast internacional, i els membres del Comitè Científic (un català, tres europeus més i un nord-americà) es reuniren a Bellaterra per deliberar. Paul Malliavin, un d’ells, professor a París, en saber que les cosines de Ferran Sunyer encara vivien, es desplaçà expressament a Vilajoan per a visitar-les, ja que, segons ell manifestà, el record de les converses matemàtiques amb Sunyer i de l’amabilitat i la dedicació d’elles el tenia ben gravat, tot i que feia vint-i-cinc anys que no s’havien vist. Fa poc més de dos anys, l’atzar em permeté conèixer el matemàtic francès, ja emèrit per la Universitat de Tolosa, Henri Mascart. Ell venia a Barcelona perquè una néta seva hi feia un Erasmus i per mitjà d’un amic comú havíem establert contacte, però jo no el coneixia a ell ni a la seva obra matemàtica. En entrar a Google per trobar-hi referències, el primer resultat fou la correspondència entre Henri Mascart i Ferran Sunyer, que fructificà en múltiples contactes i una visita de Mascart a Barcelona per a conèixer Sunyer i impartir-hi una conferència. Mascart, l’any 1967, en una necrològica sobre Sunyer, l’havia esmentat com «el primer, de lluny, entre els matemàtics espanyols». Tres exemples que posen de manifest la importància de retre homenatge a aquest matemàtic català, ja que com diu Michel de Foucault a Les paraules i les coses, «és sempre sobre un fons de coses ja encetades que l’home pot pensar allò que per a ell vol com a punt de partida».
La lingüística romànica al segle xxi. IV Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i MargaritEdició a cura de Joan Veny i de José Enrique Gargallo
Segons Joan Veny i M. Teresa Cabré, membres de l’IEC, «la lingüística romànica va de caiguda. Els joves estudiants no s’hi senten atrets». Així ho afirmen en la presentació d’aquest llibre, que recull les ponències de la IV Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit, que es va celebrar el 23 d’octubre de 2009 a l’IEC. L’objectiu de la trobada fou posar de relleu els problemes que envolten la lingüística romànica, veure’n les causes del declivi, subratllar la importància del seu estudi i plantejar una renovació metodològica. La publicació recull les intervencions dels romanistes que van intervenir en la Jornada, dividides en dues parts. La primera part consta de dues conferències, una d’Antoni M. Badia i Margarit, titulada «La meva descoberta de la romanística (1949-1950)», en què explica les experiències com a jove romanista per les grans universitats europees i la relació que va establir amb els grans romanistes del moment; i, una altra, a càrrec de Fernando Sánchez Miret, titulada «La història de /-r/ en català: perspectiva romànica». La segona part consisteix en una taula rodona moderada per José Enrique Gargallo, de la Universitat de Barcelona, en la qual van intervenir Mercedes Brea, de la Universitat de Santiago; Ramon Cerdà, de la Universitat de Barcelona, i Xavier Lamuela, de la Universitat de Girona. Els participants tracen una panoràmica de l’evolució de la lingüística romànica en els darrers decennis, amb els progressos que ha experimentat, especialment en tipologia, sociolingüística i geolingüística; l’aparició de nous manuals de romanística; la desviació generalista cap a estudis idioromànics, i l’ampliació i actualització dels mètodes.
Petit atles lingüístic del domini català. Volum 3Joan Veny
|
||
    |
