|
Opinió
|
|||||||
|
Es possible la igualtat lingüística sense sobirania política? L'accés dels joves a la formació i prospectiva d'ocupació real per al 2020 Perú i Catalunya: el quítxua i el català, agermanats Ressenyes editorials Recull d’articles Es possible la igualtat lingüística sense sobirania política? Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC; Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT-IEC; Miquel Strubell, coordinador de l'Observatori de la Llengua Catalana
L’any 1979, a la revista Els Marges apareixia un article manifest que es preguntava, a l’inici de la transició democràtica, «Una nació sense estat, un poble sense llengua?». L’informe sociolingüístic corresponent a l’any 2010, elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’IEC, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana, planteja que l’evolució recent de la nostra societat ens ha situat novament davant d’una qüestió crucial molt semblant: és possible aconseguir un estatus d’igualtat per a la llengua catalana sense sobirania política? Les tendències actuals no permeten avançar una resposta favorable. En síntesi, els punts més significatius que es desprenen de l’informe són aquests: —La diversitat té una incidència especial a les grans àrees urbanes i turístiques, que també reben milions de visitants estrangers i reclamen programes de suport especial. —Cal prestar igualment una atenció específica a les àrees perifèriques en què el català no té reconeixement oficial ni mesures públiques efectives de suport, en contra dels principis de respecte de la diversitat que proclamen la UE i els seus estats membres, i recullen tractats internacionals subscrits pel mateix Estat espanyol. —Malgrat el gran canvi demogràfic, els parlants de català han crescut en 500.000 i són prop de deu milions, una clara majoria sobre el total de la població (13,6 milions). L'accés dels joves a la formació i prospectiva d'ocupació real per al 2020 Oriol Homs, director general de la Fundació Cirem
L’actual crisi econòmica està afectant de manera especial els joves, sobretot es menys formats, els quals presenten les taxes més elevades d’atur. Si aquesta situació es perllonga en el temps, pot tenir conseqüències importants que afectaran tota una generació en el seu procés d’incorporació al mercat de treball. Conscient d’aquesta problemàtica, La Fundació Cirem ha dut a terme un conjunt de recerques sociològiques per conèixer, amb profunditat, la situació i estudiar les possibles mesures a prendre. La primera recerca s’ha orientat a analitzar la generació de joves que durant els anys 2005 i 2007 es varen incorporar al mercat de treball a tot Espanya i fer-ne un seguiment fins a l’actualitat. Mitjançant enquesta s’ha identificat el primer contacte amb el món laboral, el més significatiu i l’actual. El resultat és que els joves, des del 1977, estan essent progressivament expulsats del mercat de treball i es redueix dràsticament la seva taxa d’activitat. Aquesta situació no és sostenible per a una societat que pretengui nivells de benestar elevats. Es recomana un incorporació més primerenca dels joves al mercat de treball perquè la seva socialització com a adults inclogui una experiència laboral. La via més adequada és desenvolupar els models d’alternança formació-treball perquè els joves adquireixin les competències professionals per mitjà de situacions reals d’empresa. Un altre resultat de la recerca és que els joves que varen abandonar els estudis durant la primera dècada del segle xx de manera prematura avui estan més aturats que la resta de joves. Un 34,1 % d’aquests joves han fet l’esforç per recuperar els estudis i obtenir, com a mínim, un nivell superior de formació del que varen deixar en el seu moment. Aquesta dada manifesta la presa de consciència de la importància de la formació per a la trajectòria professional dels joves. És cert que, en contrapartida, hi ha dos terços de joves que no han millorat la formació. A aquests joves caldria dirigir prioritàriament les mesures actives d’ocupació i de formació. Finalment, l’estudi ha elaborat una anàlisi d’impacte de la formació en la inserció laboral dels joves amb mostres de control, i ha obtingut que tant la formació professional inicial com la formació contínua té un impacte positiu en la qualitat de la inserció i en la millora de la trajectòria professional dels joves. Aquesta dada és de gran interès perquè demostra científicament que la formació professional ha adquirit un paper clau en la vida professional de les noves generacions. La segona recerca ha consistit a aplicar la metodologia de prospectiva de les necessitats d’ocupació i de formació utilitzada en l’àmbit europeu per la Comissió Europea i el CEDEFOP en l’anàlisi New skills for new jobs a Catalunya. Les conclusions més importants són: la previsió d’una recuperació lenta de l’ocupació, un elevat canvi sectorial i ocupacional en els propers anys, un augment dels requeriments de qualificació, una bipolarització de la qualificació entre els nivells més elevats i els més elementals, un risc de sobrequalificació en algunes ocupacions i, especialment, com a dada més important, que el 82,4 % de la demanda d’ocupació a la propera dècada serà per a substituir la mà d’obra que sortirà del mercat de treball, fonamentalment per l’envelliment de la població ocupada. Aquesta dada obre noves perspectives a les polítiques d’ocupació, i sobretot és un missatge d’optimista per a contrarestar les elevades taxes d’atur dels propers anys. La recerca preveu que en els propers anys hi haurà un flux d’entrada i sortida en el mercat de treball elevat que oferirà oportunitats, entorn d’un milió de contractes, a aquelles persones que tinguin una formació adaptada a les noves necessitats del mercat de treball.
Perú i Catalunya: el quítxua i el català, agermanats Joan Martí i Castell, membre de la Secció Filològica de l’IEC
Tot i que el quítxua és una llengua andina que es parla al Perú, a l’Equador, a Bolívia i a l’Argentina, on té més vitalitat és a la regió d’Apurímac del Perú, a l’entorn de la capital de Cusco. A Abancay, ciutat d’aquestes contrades, els dies 8 i 9 de desembre se celebrà un congrés internacional que reuní prop de tres-cents especialistes, per tal de tractar-hi, entre d’altres problemes entorn de la formació, de la presència del quítxua en la reforma educativa que han posat en marxa recentment. Alguns investigadors que hi assistiren coneixien molt de prop la realitat sociolingüística del català, perquè em visitaren, quan era president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i van parlar també amb Joan A. Argenter, en tant que titular de la Càtedra UNESCO de Llengua i Educació, per tal de tenir-ne notícies i d’aplegar la bibliografia necessària per a fer-se’n una idea clara. Quedaren tan admirats de la capacitat de resistència secular del poble català en defensa de la llengua pròpia, que volgueren que fos un testimoni principal en el susdit Congrés. Hi vaig ser convidat i hi vaig presentar la ponència «Algunes condicions per a la normalització lingüística d’un idioma. Reflexions a partir de la història social de la llengua catalana», i vaig participar en la taula rodona «Inclusió social i canvi educatiu». La inauguració i la cloenda de l’esdeveniment foren a càrrec de la més alta autoritat de la zona: el president del Govern Regional d’Apurímac, qui fou acompanyat del director general d’Educació i d’altres autoritats destacades. Foren molt emotives les paraules que adreçaren a l’IEC i als Països Catalans en general, en ambdós actes solemnes. Els vaig transmetre al meu torn la salutació i l’agraïment cordials del president de l’IEC, Salvador Giner. En total, es presentaren vuit ponències, a part del fòrum de discussió esmentat entorn del canvi educatiu. Hi eren representants de l’Argentina, del Perú i de Catalunya. La impressió de la visita que feren a la Secció de Filologia de l’IEC fou la causa que la ponència sobre la història social de la llengua catalana fos la més ben acollida en temps de debat i de discussió. Hi vaig presentar un decàleg sobre les condicions necessàries, encara que potser no suficients, per a la normalització lingüística del quítxua, que van fer seu: 1. La voluntat popular de defensar i usar la llengua. 2. Aquesta voluntat no pot néixer de l’abstracció: ha d’existir la consciència social general de pertinença a una identitat, a partir del coneixement dels orígens i de la història com a poble. 3. Més enllà de la voluntat popular, és necessària la implicació del poder socioeconòmic, mitjançant l’adhesió de les classes més ben situades. 4. La llengua ha d’assolir l’ús general escrit. No pot romandre solament en el nivell de l’oralitat, ja que, si fos així, no superaria l’estadi d’un conjunt fragmentat de dialectes que no quallen en un sistema unitari per a la comunicació de la cultura més alta. 5. Ha de comptar amb una codificació ortogràfica, gramatical i lèxica acceptada per tots els parlants i aplicada amb disciplina. 6. L’educació en tots els seus nivells n’ha d’assegurar la competència suficient dels ciutadans (escola obligatòria) i ha d’usar la llengua sense complexos en els graus més elevats (Universitat i alta investigació). 7. Ha de comptar també amb el suport, si més no formal, del Govern o dels governs corresponents, de manera que es comprometin en la seva defensa, protecció i extensió. 8. El suport del Govern o dels governs exigeix ineludiblement que legislin una política de normalització lingüística, mitjançant lleis i normes adequades, que reconeguin l’oficialitat de la llengua i, doncs, que la converteixin en instrument per a les comunicacions habituals. Han de considerar-la llengua de l’Administració general, amb tots els drets que se’n deriven. 9. La legislació per a la normalització lingüística ha de tenir per fita aconseguir una realitat social en què la llengua sigui emprada sempre, per tothom sense distinció i per a tot (registres, especialitats, àmbits, etcètera). 10. L’esperit amb què s’activi la normalització lingüística ha de ser obert i contrari a l’endogàmia i a cap tancament provincià. La societat a què pertany la llengua ha d’assumir tots els reptes, especialment en el camp de les noves tecnologies, de la recerca puntera en totes les àrees del coneixement, i de la mobilitat de les persones de llengües distintes. Per mitjà d’aquesta predisposició, la llengua s’ha de modernitzar contínuament, per tal de disposar dels recursos que no impedeixin penetrar en cap context comunicatiu. La major part de condicions són de caràcter sociopolític i solament algunes, més estrictament de treball científic històric, filològic, lingüístic i gramatical. Després del Congrés, s’establiren converses en què es parlà de la necessitat que establíssim contactes regulars entre el Perú i Catalunya, amb l’Institut d’Estudis Catalans, amb la Càtedra UNESCO de Llengua i Educació, amb l’Institut Ramon Llull i amb la Conselleria d’Ensenyament, per tal de bescanviar idees i materials útils per al progrés tant de la llengua quítxua com de la llengua catalana. Fou una experiència engrescadora, en què es trobaren dues llengües germanes; especialment germanes, perquè ambdues han patit i pateixen l’intent constant de dominació d’una altra. I encara més especialment germanes, perquè la llengua que pretén ser dominant és la mateixa en tots dos casos: l’espanyol.
La gestió interestatal de les llengües transfrontereres
|
|||||||
    |
