El Butlletí de l'IEC

Ningú no pot dubtar que l’herència del món clàssic ha deixat una petjada indeleble en la societat i en la cultura catalanes, en tant que són part de la civilització occidental. Però, va bé de deixar-ne constància generació rere generació, vull dir que cal no donar res per conegut i repetir-ho, per tenir-ho present i no oblidar-ho. Aquest és un dels objectius primordials del llibre que es va presentar el dia 4 de juliol a la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, La nissaga catalana del món clàssic, a cura de Montserrat Tudela i Pere Izquierdo, publicat per la revista Auriga.

L’obra conté cent seixanta-cinc semblances de persones de les terres de llengua catalana que, des del segle x fins al segle xx, han contribuït a escampar el llegat dels clàssics i a fer-lo arrelar. No hi ha interrupció, al llarg d’aquests deu segles, en la transmissió de la llengua llatina i la cultura clàssiques. No és tan general aquesta difusió per a la llengua grega. Hi ha un fet que en causa la diferència: durant l’edat mitjana sobretot, el llatí és la llengua en la qual s’expressa l’Església de Roma, en la qual han estat escrits els llibres antics, és així que el llatí esdevé la llengua de cultura. Primer com a llengua viva, després com a única llengua de comunicació universal. Si volem trobar semblances amb el món d’avui en podem veure, és clar, només hem de canviar el llatí per l’anglès.

Amb el pas dels segles, l’acostament als clàssics s’hibrida, s’hi acumulen mirades noves. En literatura, per exemple, i en els segles més moderns, sovint Virgili ja no és imitat solament pel que representa en el món antic, sinó també perquè ha estat un model per a autors posteriors, que al seu torn són objecte d’admiració.

Quan parlem de la pervivència del món clàssic, no ens hem pas de cenyir només a la literatura. El model de societat, el pensament, la política, tot beu del món clàssic. Però, tot evoluciona i la manera d’acostar-se als clàssics pateix alteracions, en el temps i en l’espai. Alteracions que porten a un volgut allunyament dels models clàssics, en ocasions. Perquè una part del llegat s’accepta i s’assimila; una altra part es refusa o es modifica, de manera que esdevé un llegat amb moltes metamorfosis al llarg dels segles. L’evidència en l’art és meridiana. I en la llengua, és clar, que ens uneix a tots els altres pobles d’arrel llatina.

Amb tot, cal conèixer bé allò de què hom es vol distanciar. Així, el coneixement dels fonaments, és a dir, del món clàssic, esdevé necessari. No podem no conèixer el món clàssic, ni avui en ple segle xxi. Això si no volem començar del no-res, si volem creure que som continuadors dels que ens han precedit, si donem valor al passat i a la història. I fins i tot, si només volem valorar els més recents, haurem d’anar a raure als clàssics.

De no haver existit Homer, no hauria existit Virgili, sense aquest no hauria existit Dante. Sense la cultura escrita, sense la consciència de pertànyer a un passat comú, europeu, mediterrani, occidental, ni Carles Riba hauria recreat l’Odissea, ni Miquel Dolç hauria traduït l’Eneida, ni Josep Maria de Sagarra no hauria vessat al català la Divina comèdia. Vet aquí com cal continuar afegint baules a la cadena del món clàssic dins la cultura catalana.

La publicació d’un article científic és la fase final del llarg procés de la recerca, sense la qual aquesta activitat, essencial per a la societat, no podria ser comunicada, examinada ni discutida. Fins al moment actual, la part més gran dels articles científics s’agrupen en números de revista, bé en format digital, bé en paper, i, freqüentment, en tots dos mitjans. Cada any es publiquen al món al voltant de 1,2 milions d’articles, en unes trenta mil revistes científiques sensu stricto, segons l’índex Ulrich, és a dir, publicacions periòdiques amb una determinada continuïtat que tenen per finalitat la comunicació i la transmissió del coneixement especialitzat entre els científics (i en què són considerades totes les branques del saber, tant d’humanitats, llengües o art, com dels diferents camps de les ciències matemàtiques i experimentals).

La tradicional i reconeguda empenta de la indústria editorial catalana ha fet possible fins avui que el nostre espai cultural es trobi en un avantatge relatiu pel que fa a publicacions de prestigi, i això sense que aquest sector, tan bàsic per a la difusió de la recerca, hagi rebut fins ara l’atenció i el reconeixement que es mereix per part dels poders públics. L’Institut d’Estudis Catalans, com a acadèmia de les ciències i les humanitats de les terres de llengua i cultura catalanes, és també l’editor, juntament amb les seves societats filials, d’un bon nombre de revistes científiques, de tots els camps del coneixement.

La dedicació de l’Institut d’Estudis Catalans a la millora de les revistes científiques s’ha traduït aquests darrers anys en la organització de quatre Jornades Catalanes de Revistes Científiques. Aquestes Jornades, obertes tant als responsables de revistes de societats filials com als de revistes alienes, en les edicions successives, han posat de manifest l’interès que desvetlla entre la nostra comunitat lingüística tot el que es relaciona amb les publicacions científiques periòdiques. Un àmbit en el qual el col·lectiu català de científics i d’editors, i específicament l’Institut d’Estudis Catalans, té un paper molt destacat, tant en l’àmbit estatal com internacional.

L'Obra lingüística d'Alfons Par

M. Salomé Ribes Amorós. Edició a cura de Germà Colón Domènech
Institut d’Estudis Catalans
ISBN: 978-84-9965-049-4
Pàgines: 66

En els darrers anys han aparegut diferents treballs dedicats a recuperar estudis de lingüistes catalans que, com Alfons Par, van produir la seva obra al marge de la normativa proposada per l’Institut d’Estudis Catalans durant les primeres dècades del segle xx. L’estudi de M. Salomé Ribes, directora del Servei Lingüístic de la Universitat de Lleida, és pioner i pretén acostar a la societat la figura del lingüista català, de personalitat rellevant i ferm defensor de l’antinormisme. Segons Antoni Badia i Margarit, Par era un dels estudiosos «a qui tant devien la història, la filologia i la literatura nostrades».

Segons l’autora de l’estudi, l’auge del catalanisme polític, la creença que calia unificar l’ortografia perquè el català esdevingués apte per a tots els usos i la creació de la Secció d’Estudis Filològics de l’IEC van acabar condicionant que «tots els que no s’acollissin a la normativa oficial, quedessin relegats». La seva formació gramatical autodidacta i el fet que decidís fer bandera de l’antinormisme el van dur a publicar fora de Catalunya la seva obra principal: Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1923). Tot i això, en l’estudi de Ribes es recuperen els lligams amb diverses institucions, com l’Institut d’Estudis Catalans, ja que Par va mantenir correspondència amb qui aleshores n’era el primer secretari, el lingüista Josep Pijoan.

Per mitjà de retalls biogràfics, escollits minuciosament, i d’un ampli recorregut per totes les institucions i persones que Alfons Par freqüentava, l’estudi ofereix una faceta desconeguda del lingüista i és una molt bona oportunitat per a comprendre el marc on es desenvolupa la seva vida i la seva recerca. Requereix una menció especial l’apartat dedicat a les propostes lingüístiques, ja que, tot i la poca difusió, Par «no renuncia a les seves idees lingüístiques i continua ferm amb la teoria que s’ha de mantenir la tradició». Ribes, com a conclusió, afegeix que «queda la incògnita de saber què hauria passat si Par hagués sobreviscut a la Guerra Civil, si finalment hauria acceptat les Normes o si s’hauria mantingut fidel a la tradició».

Scripta menorquina

A cura de Joan Veny i Àngels Massip
Entitats: Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica
ISBN: 978-84-9965-047-0
Pàgines: 571

«Luego que tendrà la llet a casa, la colerà y posade dins una aufàbia, la acostarà prop del foch y li posarà la erba que nesecita». Així comença una de les receptes del formatge de Menorca de fa aproximadament dos segles. El llibre Scripta menorquina, que és a cura de Joan Veny i Àngels Massip, conté textos que, com aquesta recepta, ofereixen una àmplia perspectiva de totes les àrees dialectals del domini lingüístic de la illa, amb temàtiques i gèneres tan diversos com poden ser les rondalles, la poesia, els sermons o la gastronomia. El valor d’aquesta obra resideix precisament en la gran quantitat de textos recollits ―un total de cent dinou―, que van acompanyats d’una anàlisi molt acurada de les seves característiques gràfiques, fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques.

Aquests fragments contenen una bona mostra de les característiques que, al llarg del temps, han forjat la varietat menorquina tal com la coneixem actualment i que ens permeten conèixer de quina manera ha evolucionat. Moltes d’aquests trets, però, han desaparegut. És el cas, per exemple, de la grafia h a final de mot, que apareix repetidament en diversos textos —com el de la recepta del formatge foch— i que es va eliminar després de la reforma fabriana. La riquesa de mots es fa palesa quan observem la gran varietat de formes que serveixen per a denominar un mateix concepte. Sense anar més lluny, en els textos podem trobar la forma Manorca per a anomenar la illa, i les variants Mahó, Maó, Mehó o Mahón per a anomenar la capital.El nodrit índex de mots al final de l’obra permet resseguir l’evolució d’aquestes paraules i els canvis realitzats al llarg dels segles, la convivència i la lluita per a imposar una forma o una altra.

Aquesta obra forma part del projecte de recerca Diatopia i canvi lingüístic. Scripta i variació dialectal. L’any 2009, l’Institut d’Estudis Catalans va editar el llibre Scripta eivissenca, que recull textos procedents de l’illa d’Eivissa des del segle xiv fins al segle xxi i que representen, com en el cas menorquí, aspectes de l’oralitat de la illa. Ambdues obres pertanyen a la col·lecció «Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística».

El Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Volum 20

Institut d'Estudis Catalans
ISBN: 0213-6791
Pàgines: 329

«Anar-se’n, voluntàriament o obligat, del propi país, sobretot per motius polítics». Així defineix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) la paraula exili. Les circumstàncies polítiques econòmiques i socials de Catalunya han fet que, al llarg de la història, el país hagi viscut nombrosos episodis en què els habitants s’han vist obligats a fugir a altres països. Mercè Morales, autora de la comunicació L'exili a Catalunya al segle xx, afirma que «es tracta d’un fenomen atemporal i global que al segle xx adquireix unes proporcions humanes i territorials extraordinàries i esdevé un dels trets distintius del segle».

La comunicació de Morales s’inclou en la vintena edició del , que recull episodis des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra Civil ―el més gran quant al volum de persones exiliades―, a càrrec de diversos investigadors en la matèria.

El text que obre el volum, dedicat a Josep Irla, el president de la Generalitat de Catalunya entre 1940 i 1954, requereix una menció especial. Mercè Morales, autora del text, recull les circumstàncies que van envoltar l’ascens polític d’Irla fins a la presidència del Parlament de Catalunya, i, més tard, a la presidència de la Generalitat, dos moments clau per a entendre la història política del país durant la Guerra Civil i l’exili.

Aquesta edició inclou, a més dels articles, dues tesis doctorals titulades La família i el mas en les estratègies patrimonials al Vilassar baixmedieval, de Montserrat Richou, i Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii-xiv, d’Elvis Mallorquí.