El Butlletí de l'IEC

El Premi Catalunya de Sociologia ha estat l’ocasió, per a mi, de repensar la meva relació amb la sociologia i els anys de professió transcorreguts. Moltes coses m’han vingut a la ment i en podria parlar llargament. Potser ho faré algun dia. Però, ja que l’Associació Catalana de Sociologia (ACS) em dóna l’oportunitat de fer-ne esment a El Butlletí de l'IEC, ho faré tan breument com pugui.

Aviat farà cinquanta anys que hi tinc tractes, amb la sociologia. La vaig descobrir a París, l’any 1965, en una època intel·lectualment apassionant i a partir de molt bons mestres: Bourdieu, Touraine, i altres de menys coneguts però també d’altíssim nivell. Després d’un cos a cos difícil —jo procedia de la filosofia tomista, allò que s’ensenyava, prou deficientment, a la Barcelona dels primers seixanta— em va enlluernar. La possibilitat de comprendre amb certa objectivitat els mecanismes socials que governen la nostra vida, que pesen damunt les nostres opinions, les nostres decisions, sense que en siguem conscients, em va semblar una oferta extraordinària, una aventura preciosa. Ja veieu, malgrat que sóc molt tastaolletes, encara m’hi dedico.

Vaig tornar a Barcelona l’any 1970. Pertanyo, pràcticament, a la primera generació de persones que a Catalunya han cultivat la sociologia. Teníem, en aquell moment, molt pocs precedents, i, de fet, gairebé tots de la meva edat. Salvador Giner, que ja era conegut; Àngels Pasqual, que ja havia fet alguns treballs. La sociologia continuava mig prohibida, sense possibilitats de convertir-se en un títol universitari: fèiem alguns cursos a la Universitat, amb molt èxit —cal dir-ho— perquè eren anys en què molta gent volia comprendre la societat per a combatre millor el franquisme. Però continuava sent un saber mig perillós, amb alguna cosa de clandestí i transgressor.

Molt aviat vaig comprendre que la meva il·lusió de convertir-me en una investigadora potent m’hauria exigit quedar-me a França. Aquí no podíem sinó ser precursors, tractar d’aplanar el camí per als que vinguessin més tard. Em recava, però ho vaig acceptar: no escollim el nostre país, el nostre temps, els nostres afectes, i pertanyo a una generació que ha experimentat a fons la necessitat de reconstruir Catalunya, per damunt de molts desigs personals. Vam fer recerca com vam poder, vam formar gent amb el que teníem. Personalment, a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb els companys i companyes finalment vam poder construir una facultat i ajudar, així, a normalitzar uns estudis que es presentaven encara, als anys vuitanta, com una certa raresa.

En un moment de balanç personal, crec que la feina dels precursors va ser feta: avui la sociologia està normalitzada a Catalunya, hi ha facultats, hi ha centenars de persones que la practiquen, hi ha un Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs. Satisfeta? No. Potser per tarannà. Però també perquè hi ha una qüestió que, sospito, enfosqueix el futur de la nostra disciplina.

La sociologia pot ser moltes coses, i és tan difícil de definir que no m’hi posaré pas ara. Pot ser una eina per a contribuir a la confusió actual, que és considerable. Però també pot ser una eina per a descobrir veritats ocultes. A vegades empro la imatge d’«allò que serveix per a mirar darrere el mirall». El mirall dels mitjans de comunicació ens donen mil imatges del que passa, del que som, molt sovint —i més en el moment present, per qüestions prou evidents—maquillades, o falsejades, o manipulades. Si per alguna cosa pot ser útil la sociologia per a la gent, és per a retornar una mica de veritat, cercada darrere els miralls, i sovint menys amable que aquests amb el poder.

I com que allò que no és amable amb el poder té la vida difícil, també la té la sociologia i els qui la cultiven. De manera que el progrés és lent; els instruments, fràgils; la teoria, sotmesa a les modes. No serà fàcil, certament, arribar a construir una disciplina científica sòlida, sense gaires instruments ni gaires mitjans que hi ajudin.

I, malgrat tot, hi continuo creient. Continuo pensant que la sociologia és una eina potent i necessària, i més en les societats actuals, voltades de soroll. En algun futur, serà una ciència escoltada, espero, que servirà per a governar millor, per a programar millor, perquè tothom visqui millor, sense les absurdes marrades que ara veiem cometre a tants actors socials.

Llàstima que aquest futur sembli tan llunyà com fa cinquanta anys, de moment. Tot i així, amics i amigues, col·legues, no us desanimeu pas. Tot el que feu per la sociologia servirà sempre, que —com sabem— tota pedra fa paret, i d’això es tracta.

Vocabulari de biologia de la reproducció: català - castellà - anglès

Mercè Durfort i Coll
Institut d’Estudis Catalans
ISBN: 978-84-9965-051-7
Pàgines: 62

Una llengua és activa quan és present als diferents àmbits de la societat, des de la cultura fins a la ciència. És per aquest motiu que obres com el Vocabulari de biologia de la reproducció són bàsiques per a aproximar la llengua catalana al mateix grau que altres llengües més utilitzades en ciència, com és el cas de l’anglès. Aquest volum, a càrrec de Mercè Durfort, biòloga i catedràtica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l’IEC, conté alguns dels termes més emprats pels estudiosos dels processos relacionats amb la reproducció humana i la d’altres vertebrats i invertebrats, terrestres i aquàtics.

Les paraules apareixen ordenades alfabèticament i, al costat de cada una, hi ha precisat si es tracta d’un substantiu femení o masculí i quina és la traducció en castellà i en anglès. Entre els més de set-cents mots que inclou el Vocabulari, es poden trobar des de paraules que formen part del lèxic específic de la biologia de la reproducció ―com poden ser azoospèrmia, translocació o varicocele― fins a d’altres que, tot i ser en origen molt tècniques, s’utilitzen en el llenguatge comú perquè tenen relació amb esdeveniments del món actual. És el cas de fecundació in vitro, transsexual o amniocentesi.

La selecció dels termes d’aquest vocabulari ha estat consensuada per representants dels diversos col·lectius que cada dos anys es reuneixen a la Jornada de Biologia de la Reproducció, celebrada des de l’any 1989 en diferents punts de la geografia catalana. L’elaboració del Vocabulari fou motivada per la gran quantitat d’anglicismes que es van utilitzar —especialment per part dels investigadors més joves— en les comunicacions orals de la novena edició de la Jornada que tingué lloc a Girona l’any 2009.

El Tractat dels Pirineus de 1659

Traducció de Mercè Comas. Edició a cura d'Antoni Simon
Institut d'Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica
ISBN: 978-84-9965-050-0
Pàgines: 72

«Primerament, s’ha convingut i acordat que, d’ara endavant, hi haurà una bona, ferma i durable pau, confederació perpètua, aliança i amistat». Així comença el primer punt, dels cent vint-i-quatre que formen el Tractat dels Pirineus, signat el 9 de novembre de 1659 entre França i Espanya, el qual posava fi a vint-i-quatre anys de guerra oberta entre les dues monarquies. L’edició d’aquesta obra ha estat a càrrec d’Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre l’Institut d’Estudis Catalans, i Mercè Comas l’ha traduït per primera vegada al català.

Les primeres conseqüències del Tractat per a Catalunya van ser les pèrdues territorials i l’intent de minvar el poder institucional de què disposava. El Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i trenta-tres pobles de la Cerdanya van quedar sota la sobirania francesa. En la introducció del llibre, l’historiador Oscar Jané comenta que «el Tractat dels Pirineus ha esdevingut un sinònim de moment negre en la història de Catalunya», però remarca que el Tractat va molt més enllà de les fronteres del nostre país, ja que va afectar els territoris dels actuals estats de Luxemburg, Bèlgica, Holanda o Alemanya, entre altres. Jané conclou que una mostra d’aquesta situació és que «només vuit dels cent-vint-i quatre articles es refereixen directament a Catalunya».

En aquesta introducció del llibre, s’hi pot trobar una anàlisi molt acurada de les causes del Tractat i les negociacions prèvies, i el que va representar aquest document en l’època. D’altra banda, també s’expliquen les conseqüències que va comportar i la simbologia que tenia. En el pròleg, Òscar Jané presenta alguns dels protagonistes del Tractat dels Pirineus ―que van intervenir en el redactat dels continguts i que apareixen esmentats a la primera pàgina del document― com són Luis Méndez de Haro, el principal negociador espanyol del Tractat dels Pirineus, o el cardenal Mazzarino, conegut per les seves habilitats diplomàtiques i per haver exercit de mediador en el conflicte entre les dues monarquies. Finalment, una extensa bibliografia completa aquesta edició en català del Tractat dels Pirineus.

L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics

Joan Solà i Cortassa
Biblioteca Universal Empúries
ISBN: 978-84-9787681-0
Pàgines: 158

Joan Solà, membre de la Secció Filològica, va morir el 27 d’octubre de 2010 a Barcelona. En el pròleg, Xavier Folch explica que una setmana abans de morir, durant la presentació del llibre Joan Solà. Deu textos d’homenatge, va dir en públic «una cosa acadèmicament incorrecta, impròpia de la Universitat» sobre el lingüista, però que moltes persones havien comentat sovint en veu baixa i en privat: «Joan Solà és la persona del món que sap més català». L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics aplega diverses intervencions que Joan Solà —considerat un dels lingüistes catalans moderns més importants— va realitzar en forma de parlaments i d’articles, des de mitjan 2009 fins al setembre del 2010.

El llibre recull, entre altres textos, els discursos «De la poesia a la gramàtica generativa. Els homenots que més m’han influït», que va pronunciar quan fou doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida, o «La paraula», que va oferir davant el Ple del Parlament de Catalunya; l’article «Miserables!», escrit a propòsit de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, i l’última lliçó de la seva trajectòria acadèmica, pronunciada el 17 de juny de 2010 a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.

Aquests textos són algunes de les ocasions que van permetre al lingüista exposar amb el rigor i la contundència que el caracteritzaven els seus punts de vista sobre el català. Tot això, juntament amb uns quants articles i «La cascada de Mapang» —un text estrictament literari que ell mateix va triar— és el material que forma aquest volum testamentari d’un dels filòlegs més notables i influents de les últimes dècades filòleg més notable i influent de les últimes dècades. Segons Folch, en aquests textos, el lector trobarà «el Joan Solà més madur, amb el pensament posat al dia».

«Eucaliptus», de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 06 de juny de 2011