|
Opinió
|
||||
|
«La política lingüística segons Antoni Rovira i Virgili», per Jordi Ginebra Recull d’articles
Jordi Ginebra, catedràtic de lingüística catalana de la URV i Premi Prat de la Riba de l'IEC 2011
Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) és una de les figures més rellevants de la cultura i la política catalanes de la primera meitat del segle xx. Nascut a Tarragona, el 1906 va guanyar un concurs per ocupar una plaça de redactor a El Poble Català, que passava a ser diari. En pocs anys va aconseguir una gran audiència com a periodista i com a ideòleg del catalanisme progressista. El 1922 va participar en la creació d’Acció Catalana i en la catalanització de La Publicitat, i durant la República va ser diputat al Parlament de Catalunya. A l’exili, Rovira i Virgili i Pompeu Fabra van ser els dos únics personatges de prestigi mai no discutit. Juntament amb el pensament polític i l’activitat literària de Rovira i Virgili, que han estat estudiats amb detall, destaca el compromís que tingué amb la llengua catalana, en un vessant doble. En primer lloc, com a defensor i divulgador de l’obra normativitzadora de Pompeu Fabra. Abans del triomf del fabrisme, Rovira va descobrir en l’orientació del treball de Fabra, a més d’uns coneixements indiscutibles que no posseïa ningú més a Catalunya, uns plantejaments adreçats a establir un model de llengua funcional i equilibrat, apte per a les necessitats comunicatives d’una societat moderna. De fet, l’acció de Rovira va ajudar molt en la implantació de la reforma ortogràfica entre les classes populars i menestrals de tendència republicana. Així, Rovira va tenir una influència decisiva en l’aplicació immediata dels nous preceptes ortogràfics a les revistes L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, publicacions de gran penetració popular. En segon lloc, el seu compromís amb la llengua catalana destaca perquè, abans d’existir pròpiament les disciplines acadèmiques de la política lingüística i la planificació lingüística, Rovira es va esforçar per situar la reclamació dels drets lingüístics dels catalans en el marc de l’estudi dels escenaris de plurilingüisme a Europa. És particularment rellevant l’anàlisi que fa del cas belga, que, en l’àmbit de l’oficialitat de les llengües, el va dur a distingir (gairebé amb la terminologia actual) entre el principi de territorialitat i el principi de personalitat: «La cooficialitat, entesa com a duplicació de llengües, retrocedeix, per a fer lloc a l’oficialitat singular de cada llengua dins el seu territori. En la lluita dels dos criteris que hi ha per a l’establiment de la igualtat dels idiomes dins els estats plurilingües, s’accentua a Bèlgica, com a tot arreu, el triomf del criteri de l’unilingüisme territorial». El criteri del monolingüisme territorial el va dur a defensar, un cop proclamada la República, el principi de l’oficialitat única del català a Catalunya. Quan es va perdre la batalla de la Constitució i l’Estatut per instaurar el català com a únic idioma oficial, Rovira va intentar recuperar la idea de la primacia política del català per la via de proclamar-lo llengua pròpia a l’Estatut interior i de dotar d’eficàcia legal aquest concepte. Durant tot el període republicà, la lluita per l’hegemonia política i social a Catalunya de la llengua pròpia del país va ser constant. Avui, el missatge de Rovira i Virgili
continua vigent i ens interpel·la potser més que mai:
«Volem per a la llengua catalana les honors de
l’oficialitat i la senyoria en totes les manifestacions de la
vida catalana. No ens oposem a la coneixença i a la
difusió d’altres llengües. No ens oposem, per tant, a
la coneixença i la difusió de l’idioma espanyol a
Catalunya, un pic assegurada la sobirania de la nostra llengua
nacional». Del coneixement a l’acció paisatgística: els catàlegs de paisatge de Catalunya Pere Sala, coordinador tècnic de l'Observatori del Paisatge i director del Catàleg del Paisatge de les Comarques Gironines, treball guardonat amb el Premi Territori 2011 de la filial Societat Catalana d'Ordenació del Territori (SCOT) de l'IEC
En els últims anys, el paisatge ha despertat un interès creixent entre les institucions, els agents socials i culturals i la societat catalana i europea en general. Els motius són ben diversos: des del deteriorament que han patit molts paisatges, amb la consegüent pèrdua dels seus valors i de la seva idiosincràsia, fins a una creixent conscienciació ambiental sobre aquesta qüestió que ha generat una opinió cada cop més escoltada per les institucions. Però si un factor hi ha contribuït decididament —i n’ha estat, també en part, una conseqüència— aquest és l’aprovació el 20 d’octubre de 2000 del Conveni europeu del paisatge, impulsat pel Consell d’Europa, i ratificat avui per prop de quaranta estats, amb l’objectiu de fomentar la conservació i millora de l’extraordinària diversitat de paisatges europeus. Un dels compromisos que emanen del Conveni europeu del paisatge —i de la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya, aprovada el juny del 2005— és compaginar un millor coneixement dels paisatges amb l’acció paisatgística. Els catàlegs de paisatge de Catalunya van ser creats per la Llei esmentada amb aquesta funció. La mateixa Llei els defineix com «els documents de caràcter descriptiu i prospectiu que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, n’identifiquen els valors i l’estat de conservació i proposen els objectius de qualitat que han de complir». Es tracta, per tant, d’una eina extremadament útil per a la implementació de polítiques de protecció, gestió i ordenació del paisatge en el planejament territorial, urbanístic i sectorial per mitjà d’objectius de qualitat paisatgística; per a la integració de nous usos o elements construïts segons el caràcter de cada paisatge, i per a fomentar una forma de governança del paisatge basada en la participació i la concertació. Precisament perquè són concebuts com unes eines molt adequades per a ordenar i gestionar el paisatge des de la perspectiva del planejament territorial, el seu abast es correspon amb el de cadascun dels set àmbits d’aplicació dels plans territorials parcials de Catalunya, és a dir: l’Alt Pirineu i Aran, el Camp de Tarragona, les comarques centrals, les comarques gironines, les Terres de Lleida, la regió metropolitana de Barcelona, i les Terres de l’Ebre. I tenen tres característiques importants: d’una banda, els catàlegs abasten el conjunt del territori català i no solament els espais excepcionals —de fet, en els espais més malmesos i degradats és on més fan falta polítiques de paisatge actives. De l’altra, els catàlegs no tenen un caràcter reactiu o de protecció d’allò més excel·lent, sinó sobretot proactiu per a una gestió i ordenació de tots els paisatges, que és el principal repte que tenen actualment molts dels paisatges de Catalunya, sobretot els quotidians. En tercer lloc, els catàlegs de paisatge integren la consulta i participació pública com a eina per a la implicació i coresponsabilitat de la societat en la gestió i planificació del paisatge. Això ha permès detectar els factors més perceptius, identitaris i intangibles del paisatge —com el sentit d’un lloc, per exemple—, factors que difícilment s’identificarien exclusivament des del treball de tècnics especialitzats. Per tots aquests motius els catàlegs són un instrument innovador, tant pel que fa a la concepció metodològica com a l’aplicació que se’n fa en les polítiques públiques. Només països com el Regne Unit, Escòcia o França disposen d’uns instruments semblants, és a dir, que cobreixen tot el territori i cada paisatge compta amb una detallada descripció, diagnòstic i propostes concretes d’actuació. En aquest punt, cal destacar que els objectius de qualitat paisatgística definits pels catàlegs de paisatge de les Terres de l’Ebre i les comarques Gironines ja han estat incorporats en el Pla territorial parcial que els correspon, per mitjà de les directrius del paisatge, i els altres àmbits territorials són en procés de fer-ho. Aquest és un aspecte molt rellevant —i una referència quasi única a Europa. Els catàlegs també defineixen criteris i actuacions dirigides a altres polítiques sectorials, com les de conservació de la natura i del patrimoni cultural, agricultura, turisme, aigua o infraestructures, entre altres. A més, vinculen el paisatge amb les polítiques de més interès públic, com la salut, l’educació, la lluita contra el canvi climàtic o la transició cap a una economia més sostenible. Intuíem que Catalunya gaudia d’una gran riquesa i diversitat de paisatges, de les més elevades del continent europeu, que fa del paisatge un patrimoni de primer ordre a casa nostra, i els catàlegs han acabat de constatar aquest fet. L’elaboració dels catàlegs de paisatge ha permès obtenir, per primera vegada, el mapa dels paisatges de Catalunya —cent trenta-cinc en total—, un mapa fins ara inexistent. Cadascun d’aquests paisatges constitueixen les peces territorials bàsiques per a aplicar polítiques de paisatge concretes. Els catàlegs, per tant, posen el coneixement a disposició de l’acció: aporten informació de gran interès sobre tots els paisatges catalans, els valors existents i els que podem potenciar, i contribueixen d’aquesta manera a definir i aplicar polítiques de paisatge. Més enllà de la seva
aplicació a les polítiques territorials i sectorials, els
catàlegs estan concebuts com uns documents per a la societat
civil, que en aquests moments ja tenen múltiples aplicacions per
a entitats i institucions de tota mena. Sense anar més lluny, el
mapa de paisatges de Catalunya ja s’ha incorporat als llibres
d’educació secundària obligatòria, i els
continguts dels catàlegs serveixen de base per a diverses
iniciatives turístiques, culturals o dels mitjans de
comunicació. D’altra banda, s’han convertit,
també, en una poderosa eina pedagògica perquè la
societat catalana en general prengui consciencia dels paisatges en
què viu, de la singularitat i dels riscos que tenen. En aquest
sentit, els catàlegs han intentat combinar una informació
tècnicament rigorosa amb un llenguatge fàcil
d’entendre i aplicar, una tasca ambiciosa i complexa. Referències Contingut dels catàlegs de paisatge Atles lingüístic del domini català. Volum V: Indústries relacionades amb l’agricultura i Els vegetals
|
||||
    |
