El Butlletí de l'IEC

«El centenari de la Secció Filològica: una invitació a participar en la vitalitat creativa de la llengua catalana», per Isidor Marí

«Cent anys de ciència en català», per Francesc Gonzàlez i Sastre

«Els preus dels aliments, és l’hora de les respostes», per Francesc Reguant

El centenari de la Secció Filològica: una invitació a participar en la vitalitat creativa de la llengua catalana

Amb els actes institucionals que tindran lloc a Palma el dia 4 d’abril i a Barcelona el 14 del mateix mes, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans inicia les activitats de celebració del centenari de la seva creació.

Les activitats s’estendran més enllà de l’any 2011, perquè l’any següent —el 2012— coincideixen dues commemoracions estretament vinculades amb el centenari: el vuitantè aniversari del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, i l’adopció de les Normes de Castelló per part dels escriptors valencians, que constitueixen dues fites clau en la culminació del procés de codificació lingüística. I encara el 2013 hi haurà raons per a rememorar el centenari de les Normes ortogràfiques de l’IEC, amb les quals s’iniciava aquest procés.

L’extensió temporal de les activitats del centenari permetrà també que al llarg d’aquest període hi hagi ocasió de fer present, amb l’organització d’actes específics, les vinculacions estretes i constants de la Secció Filològica amb la totalitat de les terres de llengua catalana.

Els actes inaugurals del 4 i el 14 d’abril se centraran en les figures dels dos grans lingüistes de la primera Secció Filològica: Antoni Maria Alcover, que en fou el primer president, i Pompeu Fabra, principal artífex de la codificació del català modern. Més endavant és previst de dedicar també una atenció específica a altres lingüistes destacats d’aquest primer segle de la Secció, com Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner o Joan Coromines.

Però al costat dels actes específicament acadèmics, la voluntat de la nostra Secció és que el centenari transcendeixi aquest cercle i permeti compartir amb el conjunt de la societat tres perspectives bàsiques: la importància de la contribució de tothom a la vitalitat i la creativitat expressiva de la llengua, la indispensable funció social d’una acadèmia de la llengua en el context canviant i plurilingüe del segle XXI i la complementarietat entre el model de llengua comuna o estàndard i les varietats regionals o locals de la llengua catalana.

La primera d’aquestes finalitats es reflecteix en una àmplia convocatòria participativa que adrecem al conjunt de la societat, en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes, amb motiu de la coincidència amb el centenari del poeta Joan Maragall —també membre de la primera Filològica. Sota el lema «2011, l’any de la paraula viva» volem recordar que Maragall va exaltar a l’Elogi de la paraula la misteriosa força creadora del llenguatge, i convocar tota la societat a promoure al llarg d’aquest any tota mena d’iniciatives que contribueixin a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la llengua catalana:

— Als mitjans de comunicació, perquè dediquin algun espai a activitats que permetin exercitar algun aspecte de la creativitat lingüística, com ja fa el diari ARA en la nova secció «DiccionARA».

— Als creadors i professionals de la paraula, en totes les seves manifestacions —escriptors, traductors, periodistes, comunicadors, actors, cantants, etc.—, perquè contribueixin amb alguna aportació creativa pròpia a l’acció «2011, l’any de la paraula viva», com ja han fet els Premis Enderrock.

— Als ensenyants de tots els nivells, perquè incorporin en les seves activitats una atenció específica als procediments de creativitat expressiva i d’innovació lingüística, que cal dominar especialment en un context multilingüe i de canvi cultural ràpid com el que vivim.

— Als programadors d’activitats culturals de tot tipus, perquè promoguin tota mena d’actes que, sota el mateix lema «2011, l’any de la paraula viva» contribueixin als objectius d’aquesta acció participativa entorn de la vitalitat i la creativitat de la llengua catalana.

— Als professionals i les empreses, perquè siguin conscients que la vitalitat de la llengua catalana depèn en bona part del fet que usin normalment del català en totes les seves activitats.

I encara, finalment, a cadascuna de les persones que coneixen o aprenen el català, perquè tothom sigui conscient que contribueix a la vitalitat del català mantenint el seu ús en les converses de tot tipus sempre que els interlocutors l’entenguin.

L’acció es preveu que el mes d’abril de l’any 2012 culmini amb les Festes de la Paraula Viva en què es presentarà una selecció de les aportacions més rellevants dutes a terme al llarg de l’any. Les primeres aportacions ja es poden trobar a l’apartat «Activitats» del web del centenari: http://taller.iec.cat/filologica/centenari/activitats.asp.

Afegiu-vos-hi!

El centenari de la històrica Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (ara, Secció de Ciències Biològiques i Secció de Ciències i Tecnologia) ens ofereix l’oportunitat —a tots els membres de l’IEC, als membres de les societats filials i a totes les persones interessades en les ciències del nostre àmbit lingüístic— de rememorar les persones i les institucions que, en els primers decennis del segle XX, contribuïren des de Catalunya a la ciència i marcaren els camins d’estudi i de recerca. La seva labor fou molt important, de la mateixa manera que ho és la seva memòria per a un país i una societat que va sofrir greus problemes, amb conseqüències de tot ordre, sobretot en el desenvolupament de la ciència i l’alta cultura. Hem de tenir presents Fargas, Pi i Sunyer, Pere Coromines, Terradas, Bofill i Pitxot, Prat de la Riba, i els que els seguiren, Fontserè, Jardí, Serra i Húnter. Però també hem de recordar aquells que, influenciats per les seves activitats i labors científiques, desenvoluparen unes molt remarcables carreres com a científics i aconseguiren troballes importants, com Carrasco i Formiguera, Duran i Reynals, Folch i Pi, Trueta, entre altres. Tots ells han de constituir motiu de diàleg i de reflexió.

Durant el mes de novembre se celebrarà, coincidint amb una reunió conjunta de les seccions de ciències de l’Institut, un acte públic en el qual s’abordarà la creació de la Secció de Ciències, dels seus components i de la seva obra, la seva importància en la ciència moderna i la seva contribució decisiva als cent anys de ciència en català. Les societats filials de les seccions de ciències celebraran també diverses activitats en commemoració del centenari. La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) ha programat per al mes d’octubre una jornada sobre les aportacions cientificotècniques de l’agricultura a Catalunya en els darrers cent anys, que serà coordinada per la doctora Ester Torres. La Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i la Societat Catalana de Biologia (SCB) realitzaran una sessió commemorativa conjunta. A més, la Societat Catalana de Biologia farà una presentació dels actes del seu centenari —que se celebra l’any que ve— el mes de novembre.

D’altra banda, la preocupació pels problemes i especialment pels reptes actuals del desenvolupament i del progrés de les ciències en els territoris de llengua catalana ha fet que les seccions de ciències de l’Institut reflexionin sobre l’impacte que la internacionalització de la comunicació científica té i ha de tenir en el futur. Ningú no podrà negar que la difusió generalitzada d’una llengua al món té efectes positius. Dóna possibilitat a una comunicació general fàcil i, en conseqüència, facilita la difusió del coneixement científic i dels avantatges i inquietuds que en resulten. Possibilita també col·laboracions entre científics i accions mancomunades. Per això, existeix un consens general entre els científics de les anomenades ciències naturals i experimentals en l’adopció de l’anglès com a llengua comuna de ciència. L’acceptació d’aquestes idees comporta necessàriament un contrapunt estratègic per a salvaguardar les diverses llengües en els continguts conceptuals i operacionals relatius al món de les ciències i la tecnologia. L’IEC no es pot deslligar d’aquesta responsabilitat i ha de crear i recomanar polítiques i estratègies que donin suport al desenvolupament científic i tecnològic —i, per tant, al domini de l’anglès— i, alhora, reforcin la solidesa i la rellevància del català en aquests àmbits de gran importància per a la cultura i l’economia del país.

En aquest sentit, el simposi «Llengua i ciència», que se celebrarà el 21 de juny, té per objectiu intercanviar experiències —normatives o espontànies— de diversos països per afavorir la internacionalització de la producció científica i, a la vegada, mantenir la llengua pròpia en tots els àmbits de la cultura. Per fer-ho, comptarem amb participants que aportaran experiències des de diferents indrets del món, com ara Suècia, Flandes, Israel i Catalunya, que ens han de permetre elaborar les propostes estratègiques que necessitem.

Notícia sobre la celebració del centenari

Els preus dels aliments, és l’hora de les respostes

Francesc Reguant, economista i vicepresident de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC

Després d’un llarg temps d’estabilitat, en el decurs del 2007-2008, els preus dels aliments bàsics van patir una pujada espectacular i imprevista. Aquest fet va tenir un impacte directe en l’estabilitat econòmica mundial, mitjançant la inflació, però també social i polític, ja que va posar en perill l’abastiment alimentari per a amplis sectors de la població. La Organització per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) va informar de la incorporació de dos-cents cinquanta milions de persones a les llistes de desnodrits. En parlar de preus agraris, ja no es parlava solament de les rendes del pagès, sinó que paraules tan gruixudes com fam tornaven a prendre protagonisme. Tal com deia el relator especial de la ONU per al Dret a l’Alimentació, Olivier de Schutter, «l’agricultura torna a estar de moda i això pot ser perillós».

El món s’havia atapeït, el segle XXI s’enfrontava a importants reptes estructurals: l’energètic, amb l’esgotament progressiu dels combustibles fòssils; el mediambiental, amb el canvi climàtic com a primer protagonista; l’alimentari, a partir d’una població que no parava de créixer i de desenvolupar-se amb noves exigències dietètiques, i el de la desigualtat, un món incapaç de redistribuir una riquesa que mostrava arreu amb tota supèrbia. Tot plegat era font de poderoses tensions que podien esclatar quan trobessin un detonant des del qual expressar-se. I, així va succeir en la crisi del 2007-2008: les expectatives de nova demanda d’agrocarburants van actuar de crida per a iniciar una espiral especulativa. La gravetat de la situació va dur a grans propòsits vers la regulació dels mercats agraris i, molt en concret, cap als mercats de futurs; va dur a prometre fons importants per al desenvolupament, i es va insinuar la necessitat de modificar els models de desenvolupament amb relació al rol que hi jugava l’agricultura.

Però després els preus van baixar bruscament, va arribar la crisi econòmica i es va reduir la demanda, en tant que els preus havien cridat a nova oferta i els estocs especulatius retinguts afloraven de cop al mercat. S’havia punxat la bombolla. Però l’especulació no neix del no-res i els problemes de fons van continuar latents. Tot i així, el món va respirar alleujat, només havia estat un ensurt, no calia fer res més. Ràpidament es va passar a ironitzar sobre les posicions que havien advertit dels riscos de l’actual escenari del segle XXI i de la importància d’efectuar redreçaments estructurals i regular els mercats agraris, posicions que foren titllades de malthusianes.

Tanmateix, encara no han passat dos anys i els preus han tornat a pujar, amb la mateixa força, en un moment en què hi ha una bona dotació d’estocs. Només ha calgut una mala collita de blat a Rússia per a iniciar de nou l’espiral especulativa amb tots els típics moviments desestabilitzadors (tancament de fronteres a l’exportació de països productors, retenció de collites pels pagesos, etcètera). Aquest fet ha estat la guspira de la revolta dels països del nord d’Àfrica. «Pa i llibertat», cridaven a Tunísia i a Egipte. Els combustibles de la revolta són els greus dèficits estructurals, les condicions de desigualtat i la manca de llibertat, però el preu dels aliments ha estat el llumí que els ha encès.

Els preus tornaran a baixar, això no obstant, convindria que amb els preus més baixos no tornés l’amnèsia sobre la necessitat de cercar solucions per la via de la coordinació global i la regulació efectiva dels recursos disponibles, especialment els més sensibles, com són els aliments. És l’hora de donar respostes i no d’esperar nous ensurts per posar sentit col·lectiu als temes que ens afecten globalment.

Notícia sobre la conferència

Els mamífers carnívors d’Andorra

Autor: David Guixé i Coromines
Editorial: Institució Catalana d’Història Natural. Institut d’Estudis Catalans
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9965-036-4
Pàgines: 267

Una petjada d’un felí de grans dimensions trobada l’any 1997 al Principat d’Andorra podria ser la pista de l’existència del linx boreal al Pirineu, una espècie carnívora coneguda popularment com llop cerver que es considera extingida en bona part del territori europeu. És una dada que recull el llibre Els mamífers carnívors d’Andorra de David Guixé, publicat recentment per la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), filial de l’IEC, i el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. L’obra és una anàlisi detallada dels aspectes més rellevants sobre l’estat i la vida dels carnívors al Principat d’Andorra. Recull dades de tretze espècies de carnívors i inclou taules, figures i prop de dues-centes fotografies d’alta qualitat sobre aquestes espècies i els hàbitats en què es troben.

Els carnívors desenvolupen un paper molt important en els ecosistemes forestals, ja sigui pel paper com a depredadors d’espècies que s’alimenten de plantes o com a disseminador de llavors. En gran mesura, doncs, modelen l’estructura del paisatge. De les dinou espècies de carnívors presents a l’Europa occidental, tretze s’han detectat al llarg dels anys al Principat d’Andorra. El fet que un ventall tan ampli d’aquestes espècies es pugui trobar en una àrea tan reduïda és una mostra de la singularitat d’Andorra des del punt de vista faunístic i de situació biogeogràfica.

La publicació consta de cinc capítols que repassen aspectes rellevants del medi físic com les característiques geològiques de la zona, la metodologia emprada per a estudiar els mamífers en ambients pirinencs, les diferents espècies existents actualment i la necessitat de vetllar per la conservació dels carnívors al Principat d’Andorra. Un dels aspectes més interessants de l’obra de Guixé és la metodologia emprada per a dur a terme l’estudi. L’autor ha posat una cura especial a fer un repàs exhaustiu i una exposició detallada dels diversos mètodes d’estudi dels carnívors als Pirineus, en què es fa palesa la dificultat i complexitat dels estudis sobre aquest grup de mamífers.

Tot i l’interès que desperten en el gran públic algunes de les espècies de l’ordre dels mamífers —com són l’ós, el llop o la llúdriga— fins ara no s’hi havia dedicat gaires esforços de prospecció ni se n’havia dut a terme cap estudi específic. Els mamífers carnívors d’Andorra és, doncs, una obra pionera en l’anàlisi de la fauna d’aquest país, i és d’interès tant per a aficionats com per als professionals que es dediquen a l’estudi dels mamífers.

Epistolari grec. Volum 3: Anys 1901-1915

Autor: Antoni Rubió i Lluch
Editorial: Institut d'Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica
«Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica; 87»
Barcelona, 2011
ISBN: 978-84-7283-992-2 (o.c.) ; 978-84-9965-038-8 (v. 3)
Pàgines: 561

El tercer volum de l’Epistolari grec, d’Antoni Rubió i Lluch, recull la correspondència que l’autor va mantenir amb diverses personalitats del món grec entre els anys 1901 i 1915, i permet conèixer altres facetes, a més de l’acadèmica, de qui va ser el primer president de l’IEC. Algunes missives tenien finalitats comercials i econòmiques, d’altres mostren el lligam existent entre Grècia i Catalunya per mitjà de la història més recent. La vinculació de Rubió i Lluch amb el món hel·lènic es remunta a les traduccions al català i al castellà del poeta clàssic Anacreont, i també d’autors contemporanis com Dimítrios Vikelas o Geòrgios Viziïnós.

Rubió i Lluch comparteix confidències personals amb els destinataris de les cartes, però també tracta assumptes relacionats amb fets ocorreguts en l’època i sobre àmbits diversos, ja siguin culturals, econòmics, polítics o socials. Una mostra en són les contínues referències al panorama polític català, com la visita de Francesc Cambó a Grècia, esmentada en una missiva de Gueórguios Mavrakis. Antoni Rubió i Lluch també s’enviava cartes amb el professor d’història Spíridon Lambros, que va esdevenir primer ministre grec l’any 1916, i amb Dimítros Vikelas, l’escriptor grec, l’obra del qual va traduir.

Al llarg de la seva vida, Rubió i Lluch va voler conèixer de prop fins a quin punt els catalans havien deixat empremta en la història del país. Així doncs, moltes cartes contenen dades històriques i anècdotes que tenen per denominador comú la vinculació entre els dos pobles. En una d’elles, per exemple, Gueórguios Mavrakis envia una missiva per a comentar la traducció al grec que ell mateix fa d’una monografia de Rubió i Lluch sobre els castells catalans a Grècia. En una altra, Nikos Veis li demana poder per a publicar alguna monografia dins l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, quan ell n’era el president. Informacions com aquestes el van ajudar, més tard, a escriure l’obra Catalunya a Grècia. Estudis històrics i literaris (1906).

La correspondència entre Antoni Rubió i Lluch i les diverses personalitats del món cultural i polític de Grècia ha estat recollida i anotada per Eusebi Ayensa i Prat.

La Crònica de Ramon Muntaner és la tercera de Les quatre grans Cròniques, una obra imprescindible per a conèixer els esdeveniments succeïts entre el segle XIII i part del XIV i obtenir una bona perspectiva de la Catalunya de l’edat mitjana des del punt de vista social, econòmic i polític. La Crònica de Ramon Muntaner relata els fets esdevinguts entre el 1208, data del naixement de Jaume I, i el 1328, any de la coronació d’Alfons III el Benigne. De totes les vivències relatades, cal destacar la narració de l’expedició catalana a Orient, de la qual Muntaner és testimoni en primera persona. Aquesta obra era coneguda també com a mirall de prínceps, ja que les vivències dels monarques per qui Muntaner va treballar ―entre els quals trobem Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Franc o Jaume II, entre altres― eren preses com a model per als futurs reis.

Més pensada per a ser escoltada que llegida, en l’obra conflueix la narració històrica amb les memòries personals i algunes reminiscències de l’èpica popular. Muntaner utilitza una prosa àgil per a copsar l’atenció de l’auditori i un gran ventall de mecanismes per a mantenir l’interès del públic. No és estrany, doncs, que comenci la Crònica fent referència a les personalitats que l’escolten amb frases com «Senyors qui aquest llibre oirets».

L’obra va ser publicada per Ferran Soldevila l’any 1971. Aquesta nova edició, a cura de Josep Massot i Muntaner, membre de l’IEC, ha estat revisada filològicament per Jordi Bruguera i es presenta amb l’ortografia modernitzada. Les anotacions permeten conèixer les paraules del romanç de cada dia que Muntaner utilitzava per a adreçar-se a l’auditori, una llengua que ell mateix va definir com «lo pus bell catalanesc del món». Les abundants precisions de caràcter històric, un dels aspectes més valorats de la primera edició de Ferran Soldevila, en aquesta edició, es complementen amb les notes de M. Teresa Ferrer i Mallol, presidenta de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC.