|
Opinió
|
|||||||
|
«Robert Brian Tate, una vida lligada a Catalunya», per Mariàngela Vilallonga Ressenyes editorials Recull d’articles
Mariàngela Vilallonga, catedràtica de la Universitat de Girona i vicepresidenta de l’IEC
Robert B. Tate, que havia nascut el 27 de desembre de 1921 a Belfast, ha mort el 22 de febrer de 2011 a Nottingham. No ha pogut celebrar els noranta anys, però ha viscut una vida intensa, rica, plena de coneixences, d’amistat i de reconeixements. Molts d’aquests reconeixements els ha rebut a Catalunya, perquè Robert Brian Tate ha contribuït, amb les seves recerques i aportacions, al coneixement de la història de la cultura catalana i a situar la cultura catalana al món. Tot va començar a la Universitat de Belfast, quan Robert Brian Tate estudiava filologia romànica, als anys quaranta del segle XX. En les paraules que va pronunciar, quan va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat de Girona, va explicar l’origen del seu interès per la història del nostre país. Per parlar d’aquest origen, Tate esmentava dos catalans. El primer era Ignasi Gonzàlez Llubera, catedràtic a Belfast, «un nomenament únic en la història acadèmica anglesa», que li va ensenyar paleografia i li va fer conèixer la cultura catalana; i el segon, Joan Batista i Roca, de Cambridge, que el va examinar de llicenciatura. Tots dos el van convèncer que es dediqués a la recerca, que se centrés en l’època del Renaixement i estudiés la figura quatrecentista del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit i Pau. Tate va viatjar a Barcelona per dur a terme les seves recerques, per elaborar el seu primer estudi sobre Margarit sota el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer. Al mateix temps, va aprendre català a l’Ateneu amb Ramon Aramon i va establir amistat amb Martí de Riquer, Pere Bohigas, Anscari Mundo, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives. Tate va passar sis mesos a Girona, als arxius, en cerca de documentació de primera mà sobre la figura de Margarit. I va fer amistat amb els historiadors gironins Santiago Sobrequés, Lluís Batlle i Prats, i Miquel Oliva. El primer estudi sobre l’humanista Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, The life, works and ideas of Cardinal Margarit, li va valer el títol de màster a la Universitat de Belfast, l’octubre del 1949. L’any 1954, el professor Tate va guanyar el Premi Francesc Cambó de l’Institut d’Estudis Catalans per un altre treball sobre Margarit, «El manuscrit i les fonts del Paralipomenon Hispaniae», publicat a Estudis Romànics, en el volum corresponent als anys 1953-1954. L’any 1955 va obtenir el títol de doctor a la Universitat de Belfast amb un estudi sobre l’impacte de l’humanisme en la historiografia hispànica del segle XV. L’any 1956, el professor Tate va iniciar la docència a la Universitat de Nottingham, on l’any 1958 va guanyar la Càtedra de Llengua i Literatura Hispàniques. Durant aquests anys i els següents, el professor Tate va continuar les seves recerques sobre historiografia humanística, però també sobre la vinculació amb la Gran Bretanya de personalitats diverses de la història de la literatura catalana, com ara Vicent Climent i Joanot Martorell. Els lligams amb Catalunya es van estrènyer encara més, quan l’any 1966 va ser elegit membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans i l’any següent va aparèixer a Oxford la seva traducció a l’anglès de Spain: a brief history, de Pierre Vilar. La proposta que li va fer l’editorial Curial, l’any 1972, de traduir al català la seva biografia de Margarit li va donar al professor Tate «l’estímul necessari» per a revisar l’estudi, especialment en vista de la nova historiografia sorgida durant els darrers vint anys, com la de Jaume Vicens Vives, que no havia pogut utilitzar per a la primera versió. La revisió i l’actualització de l’obra no eren una tasca lleugera. Amb tot, s’hi va posar; i va valer molt la pena. La publicació en català de Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, a Barcelona, l’any 1976, va assenyalar una fita importantíssima en la represa dels estudis sobre historiografia humanística al nostre país. Davant de la consolidació de la línia de recerca sobre humanisme català a la Universitat de Girona, Robert Brian Tate va cedir a aquesta universitat tots els materials que havia utilitzat per a les seves investigacions sobre el cardenal gironí Joan Margarit i Pau, el fons historiogràfic de la seva biblioteca i documentació personal. El 21 d’octubre de l’any 2004, la Universitat de Girona el va investir doctor honoris causa. Tate va ser membre de la Reial Acadèmia de la Historia de Madrid des del 1974, i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia Britànica des del 1980. Va ser membre fundador i president de l’Associació d’Hispanistes de la Gran Bretanya i Irlanda, de la Societat Anglocatalana i de l’Associació de Mestres d’Espanyol i Portuguès (East Midlands), i membre de l’Associació Internacional de Hispanistes. Des del 1991, fou professor emèrit de la Universitat de Nottingham, la qual anualment celebra en honor seu, des de l’any 2004, la Tate Lecture. Robert Brian Tate feia servir uns versos de T. S. Eliot per a afirmar que la història sempre és contemporània. I se servia d’aquests mots del cardenal Margarit per a lloar la Catalunya que estimava i coneixia tan bé: «Gloriosa dicta sunt de te, Catalonia». «Les malalties emergents» Màrius Foz i Francesc Gonzàlez i Sastre, membres de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC i curadors del llibre Malalties emergents
Fins fa poc, es consideraven malalties emergents les causades per agents infecciosos i noves en un àmbit determinat, o malalties de les quals augmentava la freqüència o l’extensió. Per això, les últimes causes del fenomen resultaven de la mobilitat poblacional, d’un increment de la virulència dels gèrmens, o més recentment, de l’aparició de resistències als medicaments. Als Estats Units, els centres de control de malalties (diseases control centers) defineixen com a malalties emergents les malalties transmissibles, la incidència de les quals ha incrementat en les dues darreres dècades i que amenaça d’augmentar en un futur proper. Altres consideracions insisteixen a subratllar el fet que aquestes malalties apareixen de manera inesperada o que han augmentat marcadament la incidència en l’àmbit geogràfic en què ja es presentaven. Per tant, la definició inclou l’origen infecciós, l’increment de la incidència —de manera més o menys sobtada— i un cert component d’amenaça de caràcter social. Hi ha un conjunt de fenòmens que fan favorable l’emergència de les malalties transmissibles i que han estat indicats repetidament pels estudiosos i els experts: els canvis demogràfics, els viatges internacionals turístics i de comerç, els transports d’aliments a grans distàncies, l’evolució dels patògens, les resistències dels vectors d’infermetat als plaguicides, la immunosupressió de les persones per tractaments mèdics o noves situacions patològiques i la resistència als fàrmacs antimicrobians. És probable que el primer i el darrer fenomen siguin els de mes incidència en les nostres àrees. En la identificació i el reconeixement de malalties emergents no transmissibles, cal ampliar definitivament la definició d’aquests fenòmens sociosanitaris. Es tracta, doncs, de processos —transmissibles o no; nous o amb un augment de freqüència— que resulten d’interaccions multifactorials de desenvolupament local. En el cas de Catalunya, les variacions més notòries són l’increment de la població a conseqüència de la immigració procedent de països de climes i, probablement, d’organització sanitària diferents; l’augment de la mobilitat de la població local en països diversos i distants; la variació de l’edat mitjana de la població amb una tendència persistent a l’increment de la població de més edat i de naixements en què les mares tenen una edat superior als trenta-quatre anys, i la sobrealimentació i l’obesitat. Tal com explica Ezequiel Castiglio en el volum 24 de la Revista Panamericana de Salud Pública / Pan American Journal of Public Health (2008), «la identificació del caràcter emergent d’una malaltia ha de promoure accions de control no solament en el marc dels serveis de salut sinó també de les institucions encarregades de vigilar els determinants ambientals, econòmics, polítics i socials que intervenen en el procés emergent» i, per tant, «actuar en un àmbit aparentment més ampli i divers que les disposicions de control d’una epidèmia». Per aquest motiu, a més d’un capítol dedicat específicament a les malalties emergents infeccioses, el llibre Malalties emergents inclou diversos capítols que descriuen les patologies emergents no transmissibles més importants, el control de les quals s’ha de considerar com l’objectiu i la base de les previsions sanitàries per als propers anys.
Notícia sobre l'acte de presentació del llibre   Historiadors, un cicle de catorze conferències Josep M. Figueres, soci de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'IEC, i coordinador del cicle Historiadors
Del 5 d’octubre de 2010 a l’1 de febrer de 2011, es va celebrar el cicle Historiadors, dedicat a un conjunt destacat d’estudiosos de la història. Els historiadors, especialment en el cas català, esdevenen la veu d’un poble atès que, gràcies a la seva labor, la comunitat pot conèixer el passat, que amb els diversos enfocaments metodològics aporta un coneixement que s’enriqueix generació rere generació i que sovint costa de conèixer i projectar, i no solament per dificultats bibliogràfiques, hemerogràfiques, arxivístiques o metodològiques. L’obra dels historiadors és una peça clau en el panorama intel·lectual d’una col·lectivitat. En moments i conjuntures adverses a la nació, els historiadors esdevenen el refugi de l’antiga glòria; en moments d’esplendor, s’envelen en recerques, ambicioses i agosarades, amb els mitjans i els recursos que tenen a l’abast. Tanmateix, sempre enriqueixen la condició humana ja que deixen el món del coneixement millor de com l’han trobat. Era just, doncs, que la Societat Catalana d’Estudis Històrics facilités, al costat de les noves eines que s’han configurat darrerament —diccionaris, panorames historiogràfics conjunts, bases de dades, jornades, bibliografies—, un conjunt de semblances d’alguns dels personatges que han fet de la història l’eix de la seva activitat professional i la principal afecció personal, o sigui, la seva vida. Fer-los un reconeixement no es tractava solament d’aportar dades sinó d’una labor de justícia a un conjunt que va patir dificultats diverses; incloent-hi la pitjor, que fou deixar la terra. Efectivament, Bosch i Gimpera, Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Ramon d’Abadal, entre altres, hagueren d’abandonar la llar i les activitats per llurs conviccions demòcrates i catalanistes. No pogueren continuar una carrera brillant per llurs orígens i coherència. Aquest tret de fidelitat al país sura en el conjunt d’historiadors presentats en aquest cicle. Conèixer la història amagada és també important. En les aules del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències, entitat que ha coorganitzat la iniciativa, es va glossar la vida, la trajectòria, l’obra i la significació de catorze historiadors catalans de relleu. Així, han estat dissecats amb qualitat i interès Pere Bosch i Gimpera, per Jordi Cortadella; Miquel Tarradell, per Marta Prevostí; Salvador Sanpere, per Joaquim Albareda; Santiago Sobrequés, per Josep M. Salrach; Narcís Feliu de la Penya, per Jaume Sobrequés; Antoni de Capmany, per Ramon Grau; Joan Reglà, per Ernest Belenguer; Joan Mercader, per Josep M. Torras; Manuel Raventós, per Albert Balcells; Antoni Rovira i Virgili, per Josep M. Figueres; Pierre Vilar, per Rosa Congost; Ferran Soldevila, per Enric Pujol; Jaume Vicens Vives, per Jaume Sobrequés en absència de Josep M. Muñoz, i Ramon d’Abadal, per Gaspar Feliu. Un conjunt d’especialistes bastiren, en l’escàs marge d’una hora cadascun, una singular aproximació a tota una vida dedicada a la història i a una especialització temàtica. Aquesta labor va permetre conèixer millor la identitat del gremi, conjuminar el coneixement d’ahir amb el d’avui i disposar d’una referència acadèmica més precisa sobre el conjunt de l’obra dels historiadors catalans contemporanis. La Societat Catalana d’Estudis Històrics té en curs d’edició, per a un proper número monogràfic del Butlletí de la Societat, un volum que contindrà la versió escrita de les conferències i que apareixerà en el decurs d’aquest 2011.
Organismes modificats genèticamentEditor: Josep M. Casacuberta
Amb l’objectiu d’oferir una visió àmplia i sòlida de la transgènica, aquest volum inclou un article en què es descriuen les modificacions genètiques que estan en fase de desenvolupament i que podrien arribar als mercats ben aviat. També dedica un article als animals de granja transgènics i un altre als peixos modificats genèticament, ja que a part de les plantes hi ha també animals transgènics en fases de desenvolupament molt avançades. Un altre apartat se centra en les tècniques moleculars utilitzades en agricultura, amb l’objectiu establir un marc de referència correcte per a la valoració del que pot aportar la transgènia. A més, el volum repassa la legislació europea en matèria d’OMG i la importància de la transgènia animal i vegetal en recerca bàsica. D’altra banda, més enllà dels aspectes tècnics que envolten la transgènia, també presenta un article que analitza els aspectes ètics del problema. Per tot això, la informació que aporta aquest nou volum de Treballs de la Societat Catalana de Biologia pot ser de gran utilitat per a totes les persones que vulguin estar al corrent dels últims avenços i formar-se una opinió ben fonamentada sobre la utilitat i la conveniència de les possibles aplicacions d’aquest camp. Terminàlia. Número 2Editorial: IEC L’entrevistat d’aquest número és el membre de l’IEC Joan Martí i Castell, que parla sobre la seva tasca durant vuit anys al capdavant de la Secció Filològica, a més d’analitzar l’estat actual de la llengua i l’organització de la terminologia catalana. El volum inclou també tres ressenyes de llibres sobre terminologia i neologia, i una ressenya d’una aplicació informàtica d’interès per al treball terminològic. La secció «Espai de trobada» reprodueix una nota de Carles Riera sobre adverbis usuals en escrits de botànica i una presentació de la Fundació Torrens-Ibern a càrrec del seu president, Jaume Bassa. Clou el número la secció «Semblança», dedicada a la figura i a l’obra de l’enginyer Joaquim Torrens-Ibern, redactada també per Jaume Bassa. La revista ha començat a ser indexada en algunes bases de dades documentals i ja es pot trobar a l’Hemeroteca Científica de l’IEC (número actual), al repositori Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO), al portal Hispana del Ministeri de Cultura, a la base de dades Ulrich’s Periodicals Directory, al Directory of Open Acces Journals (DOAJ) i a la base de dades Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes (MIAR). Educació Química: EduQ. Volum 7 Editorial: IEC Barcelona, 2010 ISSN (format paper): 2013-1755 ISSN (format digital): 2013-1720 Pàgines: 62  Els preparatius de l’Any Internacional de la Química 2011 obren el número 7 de la revista Educació Química: EduQ, amb un editorial de Josefa Guitart i Aureli Caamaño. A continuació, la revista inclou un article de Maria Luisa Prolongo i Gabriel Pinto, en què es presenten dues activitats per a diferents nivells educatius. La primera és una proposta d’aprenentatge basada en la indagació sobre l’escalfament de begudes comercials autoescalfables i la segona és un exemple d’aprenentatge basat en problemes en els quals una beguda es refreda gràcies a la calor absorbida en el procés de dissolució del nitrat d’amoni en aigua. L’article següent, d’Ángel Lucas de la Cruz i Carlos Giménez, també comparteix una experiència d’aula, en aquest cas sobre l’ús de programari gratuït que permet la generació de models moleculars de compostos orgànics, la seva representació tridimensional i la seva manipulació. En el text següent, els professors Marta Segura, Josep M. Valls i Joan-Lluís Martí presenten com es pot construir una taula periòdica real i quines aplicacions didàctiques en poden derivar. D’altra banda, Vitorino Rossi i Giraldi Shimamoto proposen un experiment per a demostrar i discutir conceptes com acidesa, basicitat, indicadors de pH i equilibri químic. Seguidament, Pere Castells presenta un taller de ciència i cuina adreçat a l’alumnat de secundària i realitzat per la Fundació Alícia. Graciela Edith Muller-Carrera i Adolfo Rivero-Muller expliquen una alternativa fàcil i econòmica a microescala per a la generació i la identificació dels cinc gasos inorgànics i una reflexió respecte a la utilització que se’n fa a les classes. Lourdes Díaz i Modest Pros tracten dels indicadors que cal usar en una valoració àcid-base.
Pluges, de Pere Puigdomènech ¡A por ellas!, de Salvador Cardús Massa desordre i incoherència, de Josep-Maria Terricabras |
|||||||
    |
