|
Opinió
|
|||||
|
«Els programes d’immersió al català: un projecte per a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la normalització lingüística», per Joaquim Arnau Ressenyes editorials Recull d’articles
Joaquim Arnau, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'IEC
1. Antecedents L’avaluació dels resultats acadèmics fou clara i contundent: aquests escolars, comparats amb els companys del mateix grup lingüístic que seguien un programa predominant en la seva llengua, obtenien una millor competència en la L2 (francès) sens pèrdua de la competència en la seva L1 (anglès) ni del rendiment en les altres matèries. El programa proporcionava un «bilingüisme additiu», no limitava el domini de la llengua familiar i millorava significativament el domini del francès, la llengua de l’escola (Lambert, 1972). Quatre factors expliquen aquests bons resultats. Uns, de naturalesa social: la L1 dels alumnes és una llengua dominant en el medi i els escolars tenen, per tant, moltes oportunitats d’usar-la. Altres, de naturalesa pedagògica: els mestres, que també parlen la llengua dels alumnes, tenen cura de la comprensió i s’adapten a les competències emergents dels escolars en la L2. I, finalment, també hi ha factors de naturalesa psicològica: l’un és la bona predisposició de les famílies, i l’altre, que els escolars que aprenen en una L2 transfereixen amb facilitat aquests coneixements a la L1, que és la pròpia i que també s’ensenya a l’escola. 2. Projecció i resultats Els factors que aquí podrien predir uns bons resultats del programa eren força coincidents amb els que s’apuntaven al Canadà. La llengua dels alumnes era una llengua dominant i molt present en el medi, els professors coneixien la llengua dels alumnes i, amb la corresponent formació, tindrien cura de les estratègies pedagògiques adequades. I les famílies tenien una predisposició favorable perquè els fills aprenguessin el català. Aquí encara era més evident, tal com ho han anat demostrant nombroses avaluacions, que si el català no era la llengua principal del currículum, els castellanoparlants no en tindrien un bon domini pel fet que, en els seus indrets, l’escola era i és el context predominant i quasi únic d’aprenentatge (Alsina et al., 1983; Arnau, 1985; Arnau et al., 1994). Aquest era, per tant, el model que més contribuiria a proporcionar una igualtat d’oportunitats als castellanoparlants. Hi havia encara una raó molt important i específica del nostre context: incloure tots els alumnes del centre, catalanoparlants o castellanoparlants, en el mateix programa i no separar-los per llengua familiar, així s’evitaria la segregació i es facilitaria la cohesió social. La decisió d’implantar els programes d’immersió a partir del 1983 no va ser fàcil ja que en aquells moments alguns col·lectius estaven defensant l’ensenyament inicial en la llengua de la llar. Però amb la visió de la perspectiva actual, i pel que seguidament es comentarà, cal dir que les decisions que es van prendre van ser molt encertades però sempre atentes amb el que indiquessin els resultats educatius. Aquestes dades confirmaren les prediccions inicials. Els escolars castellanoparlants del programa d’immersió, comparats amb els escolars del seu grup lingüístic que assistien a un programa predominantment en castellà, tenien més bona competència oral i escrita en català en tots els cursos escolars estudiats (de segon a cinquè de primària). Els resultats sobre el coneixement del castellà mostraven que tenien un nivell de comprensió i expressió en la seva llengua similar a la dels escolars del seu grup lingüístic que no seguien el programa (Ribes, 1993; Serra, 1997). L’estudi de Ribes (1993) mostrava, a més, que els alumnes menys competents cognitivament eren els que més se n’aprofitaven. L’esforç ingent en la formació de professors, en l’assignació de recursos docents, en la implicació de la comunitat educativa (pares i mestres) i l’evidència dels bons resultats, donaren un impuls extraordinari a l’extensió dels programes, de manera que deu anys després, el 1993, ja hi ha enrolats en el programa més de dos-cents mil alumnes (Artigal, 1995). Els programes d’immersió al català, contràriament als programes d’immersió a altres indrets com el Canadà, no eren un programa d’enriquiment dirigit als escolars com una opció més entre altres. Eren i són un model amb un objectiu nacional: aconseguir que tota la població escolar d’origen castellanoparlant dominés les dues llengües oficials en una escola arrelada en la realitat cultural catalana (Arenas i Muset, 2007). Aquests programes han estat un camp d’observació de psicopedagogs i psicolingüistes europeus, sorpresos per la naturalitat i l’eficàcia amb què els escolars aprenien en una llengua diferent a la de la llar, i també interessats en els recursos i estratègies que els mestres posaven en pràctica. A Finlàndia es van crear programes d’immersió al suec «a la manera catalana» (Lauren, 1994) després d’una sèrie de trobades de col·laboració entre els mestres i les administracions educatives de tots dos països. 3. Del model d’immersió a una escola vehiculada totalment en català El Decret 94/1992 del Departament d’Educació estableix que el català és la principal llengua vehicular de l’ensenyament a tots els nivells educatius no universitaris. I decrets posteriors han reservat al castellà i a la llengua estrangera un espai de tres hores setmanals per a cada una. La legislació educativa ha donat carta de naturalesa a una situació de facto ja que moltes escoles de primària ja ensenyaven segons aquesta normativa. Catalunya té, avui dia, un model d’ensenyament vehiculat totalment en català, en què totes les matèries no específicament lingüístiques del currículum (matemàtiques, ciències naturals. socials, etc.) són ensenyades en aquesta llengua; un model que s’aplica totalment a primària i, majoritàriament, també a secundària, i que continua incloent el programa d’immersió en els indrets on la majoria d’alumnes són castellanoparlants. Els resultats globals d’aquest model en continuen confirmant la validesa. Avaluacions realitzades a la fi de primària i coordinades per l’Institut Nacional de Qualitat i Avaluació del Sistema Educatiu (INECSE, 2005) indiquen que els escolars de Catalunya tenen una mitjana de competències bàsiques en castellà equiparable als de la resta de l’Estat. Els resultats de l’informe PISA 2009 mostren que la comprensió lectora dels alumnes de Catalunya està per damunt de la mitjana d’Espanya i de la mitjana de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) (Julve i Yagüe, 2010). Es confirma, per tant, que un ensenyament en tres llengües, i amb una part important de la població que no té el català com a llengua familiar, obté uns resultats superiors als de molts indrets de l’Estat amb un ensenyament bàsicament monolingüe. Dades del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2008) indiquen que els alumnes de quart de secundària diuen que tenen un nivell de domini alt o molt alt del català i del castellà parlats (90,3 % i 94 %). És cert també que les avaluacions internacionals indiquen que la nostra escola té encara un marge important en la millora de la competència en les tres llengües del currículum. 4. Una nova immersió 5. Perspectiva En aquest model han jugat un paper important, per tot el que s’ha dit, els programes d’immersió que ara adopten una nova perspectiva i que, com tots els programes, s’han d’adaptar als canvis. Cal afirmar amb rotunditat que han estat un projecte per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats per a la població no catalanoparlant. Han contribuït a la normalització lingüística des de dos punts de vista: l’un, pel fet que el català ha tingut una presència normal a les aules, especialment en els indrets on n’és escassa la presència al carrer; i l’altre, perquè ha proporcionat competències en la llengua. Ja se sap que la competència en si mateixa no garanteix l’ús de la llengua, però l’ús és impossible sense la competència. Referències citades en l'article «Comunicar la ciència: plaers i obstacles de la narrativa històrica» Josep Simon i Jaume Sastre, socis de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica, filial de l'IEC, i coordinadors del cicle «Comunicar la ciència»
Des d’una nova lectura de la revolució química a una ambiciosa història dels últims quatre mil anys de ciència, passant per reflexions sobre quin és el paper que històricament han jugat els públics de la ciència o els espais en què aquesta s’ha practicat; tot això i més és el que ofereix la sèrie de col·loquis «Comunicar la ciència: plaers i obstacles de la narrativa històrica», organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (http://schct.iec.cat/plaers/index_plaers.htm). El món rural a CatalunyaAutor: Joan Vilà-Valentí El volum, que consta de deu capítols, és un conjunt d’estudis sobre el passat i el present de les activitats i la vida rural catalanes: les tècniques i els atuells, agrícoles o ramaders; els secans i els regadius; cases i pobles, camins i mercats, pagesos i pastors. El primer capítol és dedicat al monestir de Sant Benet de Bages; el segon, novè i desè són fragments del discurs d’entrada de Joan Vilà-Valentí a l’Acadèmia de Bones Lletres l’any 1971, en què s’explica l’evolució de la pagesia a Catalunya. Els mercats setmanals centren el tercer capítol, i el quart, tracta del mas com una creació prepirinenca i de com va arribar a ser un element fonamental del paisatge rural català. L’horta de Manresa i la Sèquia, la transhumància a Catalunya, la diversitat de camins rurals al nostre país, la introducció de la indústria moderna i com aquest procés va fer que Catalunya s’allunyés del món rural i deixés de ser un país de pagesos són els temes de la resta de capítols. El món rural a Catalunya inclou una presentació de l’autor i de l’obra, a càrrec de Pau Vila, que ja es va publicar en l’edició dels anys setanta. Signa el pròleg Maria Dolors Garcia, expresidenta de la Societat Catalana de Geografia. Quadern de precaucions i bona pràctica fotogràfica a la naturaEditorial: IEC Entre altres qüestions, l’obra explica com moure’s pel terreny amb eficàcia i discreció, les precaucions que cal prendre al mar, en terres salvatges o en llocs isolats o d’alta muntanya, i les possibles malalties i perills per a la salut. També fa diverses recomanacions a l’hora de fotografiar la fauna, tant la vertebrada com la invertebrada, i les precaucions que s’haurien de prendre a l’hora de marxar o desfer el camí. El Quadern també mostra com són, o intenten ser, els fotògrafs de la natura i com actuen davant del que els fascina. L’obra és el primer projecte que va emprendre la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura després de ser fundada el gener del 2008 com a grup de treball de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), filial de l’IEC. En l’últim apartat s’inclou la legislació aplicable i d’interès i el codi ètic per a fotògrafs associats a la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura.  Els sistemes naturals de les Planes de Son i la Mata de València Edició: Josep Germain i Otzet Entitats: Institució Catalana d’Història Natural, amb la col·laboració de Catalunya Caixa Barcelona, 2010 ISBN: 978-84-9965-008-1 Pàgines: 806  La Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), filial de l’Institut, publica dins la sèrie «Treballs» el volum Els sistemes naturals de les Planes de Son i la Mata de València, fruit d’un projecte iniciat fa dos anys conjuntament amb la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya. Durant aquest període, vint-i-tres equips de recerca han recorregut i estudiat aquesta zona pirinenca que va des del cim de Teso (2.700 m) fins a la Noguera Pallaresa (1.000 m), i la Mata de València, unes tres mil hectàrees aproximadament. Ara se’n publiquen els resultats en forma de llibre. L’obra posa en evidència el valor natural i la riquesa de la zona, on hi ha el 46 % de les espècies de macrolepidòpters de la fauna catalana, el 35 % de les formigues que es coneixen a Catalunya i on s’han trobat noves espècies i subespècies d’invertebrats. Es tracta d’un treball multidisciplinari en què han participat una setantena d’autors. Hi ha treballs dedicats a l’estudi dels boscos, a les pastures, el paisatge i els usos tradicionals, i tot un seguit de propostes sobre la gestió d’aquests espais. S’adverteix que alguns canvis que s’hi estan produint requereixen ser conduïts de manera adequada si no es vol que afectin negativament el medi natural. El llibre inclou quatre mapes sobre la geologia, la geomorfologia, la vegetació i els boscos, tots de nova elaboració i que actualitzen i completen les dades cartogràfiques disponibles. La missió del volum és promoure la recerca naturalista i proporcionar dades i criteris per a la gestió del medi natural i l’educació ambiental. Tal com explica l’editor de l’obra, Josep Germain, en la introducció: «Tots els que hi han participat esperen, per sobre de tot, que sigui un treball útil i que el seu esforç serveixi per garantir la conservació a llarg termini d’aquest bell espai pirinenc».
La lluita pel cinema, Josep Gifreu Els errors de les caixes d’estalvis, d’Antoni Serra Ramoneda Química, de Pere Puigdomènech El líder que no n’és, de Salvador Cardús Paisatges en el túnel del temps, de Ramon Folch Pensar la política, de Salvador Cardús Martí l’Humà, d’Artur Quintana El Periódico, 2 de gener de 2011 Dècada, de Pere Puigdomènech El Periódico, 27 de desembre de 2010 L’ase, Goebbels i el gos, de Jaume Cabré Ara, 27 de desembre de 2010 A cadascú, el seu Nadal, de Salvador Cardús Diari de Terrassa, 25 de desembre de 2010 El dia que m’espera, de Salvador Giner Ara, 25 de desembre de 2010 |
|||||
    |
