|
Activitats
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
La narrativa
sobre la història de la ciència centra un cicle de
col·loquis que se celebrarà a l'IEC fins al mes de maig Properes cites
Tot i que, segons la famosa Encyclopédie
de meitat del segle XVIII, el gust per la química era una
«passió de bojos», a final del mateix segle la
química va esdevenir ―tal com relatava un autor de
l’època― l’ídol davant del qual
s’agenollaven persones de tota condició. El canvi radical
sobre la concepció d’aquesta ciència és el
tema principal de l’obra La revolución química. Entre la historia y la memoria,
de José Ramón Bertomeu i Antonio García Belmar, de
la Universitat de València i la Universitat d’Alacant
respectivament. De l’obra, en van parlar els mateixos autors en
el segon col·loqui del cicle «Comunicar la ciència: plaers i obstacles de la narrativa històrica», organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica (SCHCT),
filial de l’IEC, celebrat el 20 de gener. L’objectiu del
cicle és reflexionar sobre l’escriptura de la
història de la ciència i la seva identitat pública
per mitjà de la presentació i la discussió amb els
autors de set llibres de divulgació de rellevància
internacional. Una conferència analitza el sistema elèctric català i els conflictes territorials que hi estan associats
El geògraf i professor de la Universitat Rovira i Virgili, Sergi Saladié, va alertar de la necessitat d’anar cap a un model elèctric més eficient, equilibrat i descentralitzat en la conferència «Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya», organitzada per la Societat Catalana de Geografia, filial de l’IEC, el dia 18 de gener. Saladié va qualificar el sistema elèctric actual d’ineficient, excedentari, insegur i generador de desequilibri territorial i va recordar que de la calor que es fa servir per a generar electricitat, només se n’aprofita un 35 %; la resta es perd. «El sistema socialitza els costos i privatitza els beneficis», va afirmar el conferenciant amb referència al fet que els costos de les nuclears i el sanejament de les companyies elèctriques deficitàries s’han derivat al contribuent. I va recordar que, entre el 1998 i el 2008, s’han transferit a aquestes empreses uns deu mil milions d’euros perquè s’adaptessin a la liberalització del mercat. Tot i els canvis en els darrers anys, Saladié va dir que ni la gran capacitat del sistema ni de la liberalització han millorat la fiabilitat del servei, com ho demostren les gran apagades que hi va haver a Barcelona i Girona, que van revelar una manca d’inversió en manteniment. El geògraf també va subratllar les desigualtats territorials del sistema actual, centralitzat en grans plantes productores. A més, va explicar que «generar electricitat no significa progrés per al territori», com ho demostra el fet que Ascó perd dotze habitants per any. I a la Ribera d’Ebre (on hi ha Ascó) es produeix la paradoxa que té el producte interior brut (PIB) per càpita més alt de Catalunya, però també el percentatge de població pobra més elevat. En relació amb el Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, el professor va afirmar que hi ha un intent de reorientació i millora, però que no és útil per a canviar de model perquè «les decisions es prenen en l’àmbit de les grans empreses que orienten la política». La influència de Jaume I en l’activitat artística de l’època
Tal com constata el Llibre dels fets, les grans preocupacions del rei Jaume I (1208-1276) giraven a l’entorn dels afers polítics i militars, deixant aparentment de banda els que es referien a la promoció de les arts. No obstant això, hi ha dades aïllades que permeten suposar l’existència d’una interessant activitat artística dins l’entorn reial, en un moment en què s’estaven produint importants canvis estilístics a l’Europa occidental, amb l’entrada i el progressiu assentament del gòtic. Així ho va explicar Francesca Español, presidenta d’Amics de l’Art Romànic (AAR), filial de l’IEC, en la conferència «El rei Jaume I i l’art», celebrada el 17 de gener dins el cicle «L’art romànic a l’abast: els promotors». Francesca Español va destacar l’existència d’un artífex anomenat Martí de Lonay, que va treballar entre 1258 i 1272 al castell de Montpeller, i l’activitat de mestres orfebres i artífexs de monedes i segells, com Parisio, Pere Andreu de Pamplona, i Ramon, Bernat i Domènec de Bigorra. Pel que fa a la capella reial, entesa com l’aixovar litúrgic que acompanyava el rei en els viatges, va esmentar un inventari de l’any 1258 que destaca l’existència d’un retaule marià regalat per Alfons el Savi.
En relació amb l’ambient
artístic de l’època de Jaume I, la presidenta
d’Amics de l’Art Romànic va explicar que hi
perduraven encara les formes romàniques —amb
l’excepció de probables, i puntuals, obres de luxe que
només es trobaven en cercles molt elitistes— i de
l’arquitectura del palau reial de Perpinyà. «La
raó per la qual el llenguatge del gòtic del nord de
França no entrés encara a la Corona d’Aragó
es trobaria precisament en el fet que Jaume I devia estar més
interessat en qüestions de caire militar», va detallar. L’evolució paisatgística de la vall Ferrera dels darrers dos mil anys
Albert Pèlachs Mañosa i Ermengol Gassiot Ballbé, professors del Departament de Geografia i del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, respectivament, han estudiat en els darrers anys el paper que va tenir la farga catalana en la construcció del paisatge de les comarques ferreres de l’Alt Pirineu de Lleida. El 27 de gener, van ser convidats per la Societat Catalana de Tecnologia (SCT), filial de l’IEC, per a exposar les seves investigacions en la conferència «L’evolució paisatgística a la vall Ferrera als darrers dos mil anys». En aquest acte, els professors van detallar com va influir la farga catalana en la dinàmica del paisatge vegetal i van explicar des de quan es tenen indicis dels processos de transformació del mineral de ferro i quines tècniques es poden associar a cada moment. Tota la informació s’ha obtingut a partir de l’estudi de la geohistòria ambiental, és a dir, per mitjà de treballs interdisciplinaris que fan servir tècniques diverses per a localitzar, en l’espai i en diferents moments històrics, la composició, l’estructura i la biomassa forestal, les variacions climàtiques, l’ocupació humana i les activitats dutes a terme, entre altres. Tal com van exposar, «la
construcció del paisatge actual és el resultat de la
interacció entre la societat i el medi natural al llarg del
temps». A partir d’aquesta idea, es va debatre el paper que
ha tingut l’explotació del ferro durant els darrers
mil·lennis i com ha influït l’evolució de la
tècnica en la configuració dels paisatges actuals.
L’ús del català als carrers de Barcelona recula. Per recuperar-lo i perquè les persones que no el parlen intentin fer-ho, és imprescindible que els catalanoparlants els parlin en català com a fet normal. Aquesta és una de les conclusions del llibreEl català, al carrer, del sociolingüista Josep M. Aymà, que es va presentar a l’IEC, el 26 de gener, en un acte organitzat per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS). Segons Josep M. Aymà, l’arribada a Catalunya de centenars de milers de persones d’arreu del món que utilitzen l’espanyol com a lingua franca ha agreujat l’hàbit dels catalanoparlants de parlar en espanyol als qui, aparentment, no el parlen. Així, l’ús del català ha entrat en un període d’incertesa. «Correm el perill que el català s’extingeixi com a llengua viva parlada». El català, al carrer, de l’Editorial UOC, és un treball de camp en què s’analitzen els usos lingüístics personals del català que s’escolta als carrers de Barcelona. L’anàlisi no es fa a partir d’enquestes, sinó que l’autor ha aplicat durant onze anys la metodologia observacional, és a dir, ha «parat l’orella», com ell mateix diu. El llibre revisa el marc teòric dels usos lingüístics personals, la teoria sobre la comunicació aplicada a la interlocució català-espanyol i la rellevància del carrer i el seu domini respecte als usos lingüístics.
CLARIN-CAT, al servei de la comunitat d’investigadors catalana
L’any 2008, el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Pompeu Fabra van signar un conveni per a integrar eines i recursos lingüístics en la llengua catalana des de la fase inicial de construcció de la infraestructura europea CLARIN (Common Language Resources and Technology Infrastructure). Aquesta infraestructura ofereix dades i serveis de suport a la recerca en els àmbits de les humanitats i les ciències socials que treballen amb textos i, específicament, dóna suport a l’explotació de grans quantitats de textos. Com es va explicar en una jornada organitzada a l’IEC el 19 de gener, els primers elements de la infraestructura CLARIN ja són visibles i accessibles a www.clarin.eu. La jornada portava per títol «Col·laborant en la construcció d’una infraestructura de suport a la recerca en humanitats i ciències socials» i va ser inaugurada pel president de la Secció Filològica (SF) de l’IEC, Isidor Marí. A més d’oferir informació sobre dades i recursos, CLARIN està construint la infraestructura necessària per a facilitar l’ús i l’explotació de les dades i les tecnologies a partir de la compilació automàtica de corpus d’estudi ocasionals, mitjançant un accés únic a dades textuals distribuïdes i amb l’explotació de dades textuals amb l’accés per servei web a components tecnològics. Els diversos ponents van explicar que
CLARIN-CAT ha participat també en la construcció
d’aquesta infraestructura (CLARIN) i ha posat a disposició
dels usuaris una col·lecció de serveis
lingüístics. Com a novetat, l’usuari pot enviar els
textos que necessita analitzar perquè, remotament, es facin les
operacions que tria des del catàleg, sense necessitat
d’instal·lar-se els programes. A més,
gràcies a la col·laboració entre l’IEC,
l’Arxiu de l’Ajuntament de Girona, el Centre de
Documentació Ramon Llull i el Corpus Informatitzat del
Català Antic, des del laboratori virtual de CLARIN-CAT-LAB
també es pot accedir a les dades textuals d’aquestes
institucions i recuperar-les per poder fer cerques i operacions. Els virus de la grip, un any després de la pandèmia
«La grip continua sent un problema de salut pública important, com a conseqüència de les altes taxes de morbiditat que produeix durant les ones epidèmiques anuals. Però el que causa preocupació és la possibilitat sempre latent d’una pandèmia, fet que s’ha repetit fins a tres vegades en el segle passat». Així ho va explicar Tomàs Pumarola, catedràtic del Departament d'Anatomia Patològica, Farmacologia i Microbiologia de la Universitat de Barcelona i cap de la Secció de Virologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, en la conferència «Els virus de la grip. Patògens en constant evolució (un any després de la pandèmia)», organitzada per la Societat Catalana de Biologia el 26 de gener a l’IEC. Pel que fa a les pandèmies, Tomàs Pumarola va afirmar que, ara com ara, «som absolutament incapaços de predir on apareixeran i com canviaran en el futur. La història de la grip sempre ha posat de manifest que les soques pandèmiques o amb potencial pandèmic no es comporten de la mateixa manera, i que els virus de la grip són patògens en constant evolució». El catedràtic va recordar els primers casos detectats de la grip A pandèmica (H1N1) de llinatge porcí en les mostres de dos pacients epidemiològicament associats dels Estats Units d’Amèrica, el 15 d’abril de 2009. La mateixa soca viral es va identificar a Mèxic i al Canadà. Des de llavors, el virus s’ha estès a tot el món. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), però, l’11 de juny el va decidir passar a la fase sis de pandèmia. A més, un virus de la grip A aviària (H5N1) de gran patogenicitat ha circulat al llarg de l’última dècada pel sud-est asiàtic i s’ha propagat a més de seixanta països. El dia 8 de juny de 2010, es van confirmar 499 casos d’infecció humana, dels quals 295 van ser mortals. Tot i que, com va dir Pumarola, aquest virus «no té capacitat de transmissió interhumana».
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
    |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
