El Butlletí de l'IEC

«Joan Solà i Cortassa: el llegat i l’exemple», per Isidor Marí

«La ciutadania necessita una informació ètica», per Llúcia Oliva

La nit del 26 al 27 d’octubre va morir el nostre company Joan Solà i Cortassa, membre de la Secció Filològica i vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans.

La setmana anterior, el 18 d'octubre, en l’acte d’inauguració del curs a l’IEC, havia rebut juntament amb altres col·legues la medalla de membre emèrit de la nostra corporació. Tenia, doncs, poc més de setanta anys: havia nascut a Bell-lloc d’Urgell el 10 de gener de 1940, «en el si d’una família humil i prolífica», com ha dit el seu amic Jordi Mir.

En l’acte d’homenatge que li fou ofert el 20 d’octubre, a la Universitat de Barcelona, Joan Solà mateix va voler rememorar aquests orígens en el parlament que hi pronuncià, breu però encara vibrant i ple de l’energia inexplicable i el sentit de l’humor, fins i tot, que sabé mantenir fins al darrer dia. Allà volgué subratllar —perquè ningú no renunciés a les pròpies aspiracions— el modest bagatge inicial amb què havia emprès l’apassionada aventura de descobriment de la llengua i la cultura catalanes que convertiria un noi senzill de la plana d’Urgell en un dels grans lingüistes del nostre país, més gran encara precisament per no haver oblidat mai aquests orígens.

Al final de l’any 1999, l’IEC el va elegir com a membre numerari, a proposta de la Secció Filològica. Aleshores ja tenia una obra i una trajectòria docent, divulgativa i cívica que el feien sobradament mereixedor d’ingressar a la nostra corporació.

L’any 1968 s’havia donat a conèixer al Col·loqui d’Estrasburg —recollit a La linguistique catalane (1973)— amb un treball sobre qüestions d’ortografia i gramàtica. Dos anys després llegiria la seva tesi doctoral sobre la negació, dirigida pel doctor Badia i Margarit, i el 1972 publicaria els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana, que ja l’acreditarien com un dels millors coneixedors dels punts controvertits de la nostra gramàtica.

Al mateix temps, els qui vam tenir-lo de professor en aquells anys inicials poguérem comprovar el que han confirmat després generacions i generacions d’universitaris: la seva gran capacitat docent, que el feia capaç d’interessar, d’entusiasmar i d’emocionar, fins i tot, els estudiants per les qüestions lingüístiques aparentment més abstruses. Joan Solà va ser un gran mestre, a més d’un gran lingüista.

I aviat va ser mestre també fora de les aules, perquè ja des del 1974 va començar a publicar regularment, en la premsa, articles divulgatius «A l’entorn de la llengua», que arribarien a ser un miler al llarg de la seva vida.

La seva preocupació per a resoldre els dubtes principals de la normativa gramatical es va manifestar en obres com Del català incorrecte al català correcte (1977); en la seva intervenció en les Jornades d’Estudi de la Llengua Normativa que es van dur a terme el 1983, el 1985 i el 1987; en el llibre Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), o en la Sintaxi normativa (1994).

Paral·lelament, abordava treballs més descriptius amb noves bases teòriques, com la Sintaxi generativa catalana, que va fer amb Sebastià Bonet (1986); assessorava materials didàctics innovadors, com el Nivell llindar i el curs Digui, digui per a no catalanoparlants; iniciava estudis històrics, com el que culminaria en la Història de la lingüística catalana 1775-1900, en col·laboració amb Pere Marcet (1998), o tractats de puntuació, com l’Ortotipografia (1995), juntament amb Josep M. Pujol.

El 1999, doncs, la incorporació de Joan Solà a la Secció Filològica, i específicament a la Comissió de Gramàtica, va ser absolutament decisiva per a impulsar la part més ampliada i actualitzada de la nova gramàtica normativa de l’IEC: la sintaxi catalana que, gràcies en bona part a les aportacions de Joan Solà, es troba actualment en una fase molt avançada d’elaboració.

Al llarg d’aquests darrers deu anys, al costat de la seva feina en la Comissió de Gramàtica, Joan Solà ha impulsat i coordinat dues altres obres de gran transcendència: la Gramàtica del català contemporani (2002), juntament amb M. Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, i la magna edició nacional de les Obres completes de Pompeu Fabra, que ha codirigit Jordi Mir, iniciada el 2005 i que es troba molt a prop de la culminació.

Afegim a tot això la seva implicació generosa en les responsabilitats de govern de l’Institut d’Estudis Catalans, que el va portar a assumir en aquests darrers dos anys el càrrec de vicepresident, al qual ens consta que tingué una dedicació entusiasta, com en totes les dimensions de la seva vida.

Finalment, no podem passar per alt la importància de la seva actitud pública en defensa dels nostres drets lingüístics, culturals i nacionals, que va expressar amb més força i amb més valor els darrers anys, a mesura que es feien més evidents i més insidiosos els atacs envers el nostre poble. La seva compareixença l'any 2009 davant del Parlament de Catalunya encara ens interpel·la a tots.

Joan Solà va escriure una quarantena llarga de llibres, molts d'ells crucials; un miler d’articles periodístics i uns dos-cents de caràcter acadèmic. Ha estat mestre de centenars d'universitaris i referent cívic de tota la nostra societat. És lògic, doncs, que hagi estat objecte dels màxims reconeixements, com la Medalla Narcís Monturiol, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 2009 o el doctorat honoris causa que li atorgà el mateix any la Universitat de Lleida, i que sabem que li va fer una il·lusió molt especial.

La Secció Filològica té el propòsit d’organitzar amb altres institucions interessades un acte del màxim relleu en honor de Joan Solà, probablement entorn del primer aniversari de la seva prematura desaparició. El seu llegat i el seu exemple bé ho mereixen.

Vivim en un món tan complex i global que hi ha moltes coses que són difícils de conèixer i d’entendre, fins i tot per a la gent que s’esforça a estar informada. Si no som aplicats i lluitem per tenir una informació veraç, contrastada i imparcial sobre el que ens afecta, estic d’acord amb Max Otte que al nostre món no l’espera res de bo.

El llibre El crash de la información. Los mecanismos de la desinformación cotidiana, de Max Otte, ens recorda que hi ha moltíssimes coses de les quals no tenim informació, o la que tenim és inadequada. Paradoxalment, això passa ara que vivim en la societat dita de la informació, i mai com ara no havíem tingut tant d’accés a notícies i dades que ens arriben a tota hora i per tots els costats.

Otte es va fer famós entre els economistes per haver pronosticat l’actual crisi econòmica i financera dos anys abans que es produís. Ara, en aquest llibre, ens pinta un panorama desolador en què la majoria dels ciutadans no podem actuar d’acord amb els nostres interessos perquè ens falta informació.

En els exemples que posa Otte, és fàcil de sentir-s’hi identificat. És fàcil de reconèixer la manca d’informació sobre les coses que ens afecten, com són els nostres drets com a ciutadans i consumidors. Ens falten dades per a poder actuar racionalment en la societat capitalista en què vivim. Som una peça d’un gran entramat d’interessos que estan molt per sobre de nosaltres, i sense informació ens poden dominar.

Al supermercat, sovint, les etiquetes dels productes no tenen prou informació, o en tenen tanta que no sabem quina és la important. A l’hora d’invertir, ens trobem que els bancs ens veuen com algú a qui han d’endossar productes, en lloc de ciutadans que cal aconsellar perquè puguin prendre una decisió millor. A l’hora d’anar a votar, sembla que tot es conjuri per despistar a qui ha de prendre una decisió. I podríem posar molts més exemples en aquest sentit.

Segons Otte, s’ha arribat a aquesta situació perquè els grans agents econòmics es beneficien de la desinformació dels ciutadans i la promouen. Els governs, o bé no volen o bé no poden defensar els interessos i els drets dels ciutadans com havien fet en el passat. La solució a la crisi econòmica donant milions als bancs que paguen els ciutadans i obligant-los a estrènyer-se el cinturó n’és una mostra. Finalment, els mitjans de comunicació han perdut, excepte honrosos exemples, la independència i el sentit de servei públic que tenien.

Queda clar que el capitalisme salvatge no pot continuar avançant controlant governs i mercats, perquè els que ho paguen més car són els ciutadans normals. Cal recuperar democràcies que funcionin per a servir els interessos de la gent. Calen estats forts que posin límits senzills i clars al poder de les noves oligarquies econòmiques i financeres, perquè els ciutadans del món no ens convertim en persones sense drets, com les que vivien en els temps feudals.

Però, sobretot, calen uns mitjans de comunicació que facin la funció democràtica que se n’espera, que estiguin al servei dels ciutadans per a realitzar el seu dret a saber, perquè puguin entendre el món en què viuen i actuar com a éssers racionals que som. Calen periodistes responsables, dedicats a informar de manera ètica, que vol dir de manera veraç, honesta, contrastada i imparcial.

Només amb una premsa convençuda que el seu paper en la societat democràtica és servir els ciutadans informant, vigilant els diferents poders, donant veu a tots els punts de vista i opinions que hi ha en la societat, podrem aconseguir que els ciutadans prenguin consciència i actuïn perquè la seva vida sigui millor, i el món també.

Més informació

L'escoltisme mundial

Eduard Vallory
Editorial: IEC, en coedició amb Proa
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9965-010-4 (IEC); 978-84-8256-947-5 (Proa)
Pàgines: 239

L’escoltisme mundial. La discreta remor d’un bosc que creix ofereix una visió panoràmica del moviment escolta mundial, des dels inicis —fa poc més de cent anys— fins al moment actual. El llibre recull els elements principals que caracteritzen el moviment escolta arreu del món i en difon l’origen, l’evolució, el funcionament i la solidesa dels seus valors. Es tracta del primer estudi acadèmic sobre l’escoltisme mundial en conjunt, un moviment educatiu no governamental present a cent seixanta-cinc països dels cinc continents i que aplega prop de trenta milions d’infants i joves. En la introducció, l’autor destaca que «en l’escoltisme hi ha una certa màgia. Una màgia que fa moltes dècades que dura i que aquest llibre intenta explicar».

L’edició del llibre és una iniciativa de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, en coedició amb l’editorial Proa. L’Institut es va sumar a la commemoració mundial del centenari de l’escoltisme, l’any 2007, amb la celebració del simposi «Cent anys d’escoltisme: un moviment de formació humana i de ciutadania activa», en el qual es va convidar Eduard Vallory, autor del volum, que va presentar la seva recerca sobre l’escoltisme mundial, que ha servit de base per al llibre.

Eduard Vallory (Barcelona, 1971) va dur a terme, a la Universitat de Cambridge, la primera recerca existent sobre l’escoltisme mundial i l’educació en la ciutadania global. És doctor en ciència política (Universitat Pompeu Fabra), màster en ciències socials (Universitat de Chicago) i llicenciat en filosofia (Universitat de Barcelona) i en periodisme (UPF). A més, ha tingut una llarga implicació en el moviment escolta en l’àmbit català, europeu i internacional.

Recerca i país: la contribució de la filosofia i d'algunes ciències socials

Coordinador: Joan Vilà-Valentí
Institut d'Estudis Catalans. Secció de Filosofia i Ciències Socials
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9965-013-5
Pàgines: 117

La Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC va organitzar, l’any 2005, el cicle de conferències «Recerca i país: la contribució de la filosofia i les ciències socials», en què diversos membres de l’IEC van exposar la relació entre la societat catalana i algunes de les disciplines relacionades amb aquesta Secció, com la filosofia, les ciències de la comunicació, la geografia o la pedagogia.

Aquest llibre recull les ponències pronunciades en el cicle: «La contribució de la filosofia», de Josep-Maria Terricabras, «La contribució de les ciències de la comunicació», de Miquel de Moragas; «La contribució de la geografia», de Joan Vilà-Valentí; «Recerca i ensenyament en geografia i en estudis catalans a la Universitat de Perpinyà», de Joan Becat; «La contribució a la pedagogia», d’Antoni Joan Colom, i «La recerca pedagògica a Catalunya», de Joan Mallart.

Cadascun dels autors exposa la contribució dels filòsofs, comunicadors, geògrafs i pedagogs a l’evolució del país, en el passat, el present i el futur. Apunten també els punts forts i els punts febles de cada disciplina social per tal de prendre el pols a la relació entre ciència i societat. Tal com diu el membre de l’IEC Joan Vilà-Valentí en el pròleg: «Esperem que amb aquesta publicació, aconseguirem una visió més completa de les possibles relacions que poden establir-se entre la gran diversitat de les ciències i matèries avui existents, d’una banda, i el territori i la societat del nostre país, de l’altra; i tot això, en un o altre sentit».

Joan Solà. 10 textos d´homenatge

A cura de: Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9787-662-9
Pàgines: 312

L’editorial Empúries va publicar el mes de setembre Joan Solà. 10 textos d’homenatge, el primer llibre dedicat a Joan Solà, amb motiu del seu setantè aniversari i després de ser nomenat professor emèrit de la Universitat de Barcelona. El volum conté les contribucions de dotze col·legues que glossen la figura del que fou vicepresident de l’IEC, des de punts de vista tant acadèmics com personals.

Hi participen col·legues, deixebles i col·laboradors de Solà: Sebastià Bonet, Narcís Garolera, Jordi Ginebra, M. Rosa Lloret, Joan Mascaró, Jaume Macià, Jordi Mir, Pere Marcet, Josep Murgades, Manuel Pérez Saldanya, Gemma Rigau i Albert Rico. El volum comença amb un text de Bonet, en què rememora la recepció que van fer dels escrits de Noam Chomsky al començament dels anys vuitanta a Catalunya i de l’obra que van acabar produint amb Joan Solà, Sintaxi generativa catalana (1986). L’obra acaba amb una anàlisi d’Albert Rico, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre els usos figurats de la paraula patum. Tots els autors destaquen el sentit de responsabilitat del lingüista, la persistència a prosseguir la feina projectada enfront de circumstàncies poc favorables, el dubte metòdic i la tria de grans mestres com a referents.

El llibre, coordinat pels professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona Neus Nogué, Emili Boix, Sebastià Bonet i Lluís Payrató, ofereix, doncs, una perspectiva inèdita sobre l’obra i sobre la manera de ser i de treballar de Joan Solà.

Recull d’articles

En busca de la complejidad, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 30 de novembre de 2010

La dispersión del independentismo, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 29 de novembre de 2010

Fosfats, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 29 de novembre de 2010

¿Quant de temps dura un any?, de Ramon Folch
El Periódico, 28 de novembre de 2010

El valor d'un vot d'alt risc, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 27 de novembre de 2010

Déu i religió? Quins?, de Josep-Maria Terricabras
El Punt, 25 de novembre de 2010

¡Viva la confusión!, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 24 de novembre de 2010

Tema electoral: la independència, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 24 de novembre de 2010

Mil genomes, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 22 de novembre de 2010

L’anacrònica economia imperant, de Ramon Folch
El Periódico, 21 de novembre de 2010

De campanya, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 20 de novembre de 2010

Savi i tossut: Joan Solà, un xic abans, de Josep Vallverdú
Segre, 16 de novembre de 2010

La pesta, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 15 de novembre de 2010

No hay partido, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 14 de novembre de 2010

¿A Barcelona hi havia barraques?, de Ramon Folch
El Periódico, 14 de novembre de 2010

Farem curt, de Salvador Cardús
Avui, 14 de novembre de 2010

Divises en guerra, per Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 14 de novembre de 2010

Premsa contra partits?, de Josep Gifreu
Avui, 13 de novembre de 2010

Circuleu per la dreta... si podeu, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 13 de novembre de 2010

¿Reformar la Constitució?, per Andreu Mas-Colell
El Periódico, 11 de novembre de 2010

El mérito de votar, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 10 de novembre de 2010

La càtedra Ferrater Mora, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 10 de novembre de 2010

Epigenètica, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 8 de novembre de 2010

Gloses sorprenents sobre Joan Solà, de Josep Maria Casasús
Avui, 8 de novembre de 2010

Missa de deu a la Sagrada Família, de Salvador Cardús
Avui, 7 de novembre de 2010

Parc espantaocells, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 6 de novembre de 2010

Per a Jaume Cabré, escriptor, de Joan F. Mira
Serra d’Or, 1 de novembre de 2010

Ànims!, de Salvador Cardús
Avui, 31 d’octubre de 2010

Joan Solà i el poble català, de Salvador Giner
El Periódico, 31 d’octubre de 2010

Ciència i indústria, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 30 d’octubre de 2010

Recull d’entrevistes

Entrevista a Joan Massagué
«El cáncer és el precio que pagamos por estar vivos»
Público, 31 d’octubre de 2010

Entrevista a Joan Martí i Castell
«Hem introduït mots com ‘gin’ o ‘idò’ al nou diccionari de l’IEC»
Menorca Diario Insular, 30 d’octubre de 2010