|
Opinió
|
|||||
|
«Estudi arqueològic de l’ager Tarraconensis», per Josep Guitart i Marta Prevosti Ressenyes editorials Recull d’articles
Josep Guitart i Duran i Marta Prevosti, codirectors del Projecte Ager Tarraconensis
L’IEC amb l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica ha desenvolupat en els darrers anys un projecte de recerca arqueològica amb l’objectiu de recrear el paisatge d’època romana en el territori de la ciutat de Tarraco i la seva evolució des de l’època ibèrica fins a l’antiguitat tardana, mitjançant una aproximació multidisciplinària i diacrònica. En el curs d’aquest projecte s’ha elaborat una àmplia base de dades i una sèrie de mapes temàtics i cronològics sobre el poblament antic i la seva dinàmica històrica, mitjançant l’aplicació de tècniques de prospecció arqueològica extensiva i intensiva, i s’han dut a terme un seguit d’estudis sobre els diferents aspectes del paisatge, els cultius, la fauna, la geologia, l’epigrafia i la xarxa de camins i de cadastres. L’estudi, exhaustiu i detallat, s’ha centrat fonamentalment a les terres del Camp de Tarragona situades a la dreta del riu Francolí: la comarca del Baix Camp, el municipi d’Alcover a l’Alt Camp, i una part del Tarragonès. Un total de tres-cents quaranta-cinc quilòmetres quadrats. Aquesta recerca ha comptat amb el finançament de l’empresa Acesa-Abertis i amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili, de la Diputació de Tarragona i dels setze ajuntaments de la zona estudiada. El projecte es va iniciar el 2005 i es va fixar un termini de desenvolupament de quatre anys. Acabat aquest període, l’any 2009, es va considerar de gran interès obrir un fòrum de debat per a tots els grups d’investigació que estan treballant sobre els nombrosos temes que giren entorn de l’ager de Tarraco i establir comparacions amb altres grups de treball sobre territoris similars. Així, com a cloenda del treball i com a presentació dels resultats en la corresponent publicació, s’ha considerat oportú convocar el Simposi Internacional «L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història», amb la idea de generar una plataforma de trobada i de debat dels investigadors que treballen o senten interès entorn d’aquest tema. Trenta investigadors, del país i estrangers, han participat en la presentació de comunicacions en el Simposi, que s’ha desenvolupat a Tarragona els dies 27 i 28 de novembre. L’aplicació de les diverses tècniques d’anàlisi del paisatge, que convergeixen en la recreació del seguit de condicions i realitats que en conformen la dinàmica, s’ha anat fent cada vegada més usual en els darrers vint anys. Aquests estudis es caracteritzen per una forta interdisciplinarietat que també hem aplicat en el nostre cas. L’estudi de la dinàmica del poblament, en relació amb la ciutat romana en què s’integra, s’ha tractat essencialment amb les tècniques de prospecció superficial, les prospeccions geofísiques i les excavacions arqueològiques. L’estudi de la morfologia del territori ha tingut un paper fonamental a l’hora de conèixer-ne l’articulació. Tot plegat ha necessitat també els estudis paleoambientals i els dels naturalistes i geògrafs, que han ajudat a entendre el funcionament del sistema. L’espai ha esdevingut un factor nou de reflexió i d’anàlisi. Totes aquestes dades han estat reflectides en mapes, que s’han gestionat des de sistemes d’informació geogràfics, que permeten seguir l’evolució del paisatge com en una successió de fotogrames al llarg del temps. Un dels aspectes especialment fructífers del projecte ha estat l’estudi de la distribució del poblament antic dins del territori estudiat, i la seva evolució en el curs de l’antiguitat. L’època ibèrica apareix com un període amb un poblament molt nuclearitzat, concentrat en els poblats, en general situats sobre turons encastellats, amb bona visibilitat sobre el territori. La distribució era equilibrada i el control del territori era uniforme i ben estructurat. En canvi es detecten molt pocs establiments rurals dispersos. Després, els romans van canviar profundament el paisatge: van estendre l’ordenació del nucli urbà pel territori. La trama urbana, l’urbanisme ortogonal de Tarraco, es va estendre cap al camp, amb les centuriacions, l’ordenació dels camins, la delimitació de les àrees de bosc, la construcció d’aqüeductes, la captació i canalització d’aigües de les rieres per al reg i per a fer funcionar indústries artesanals. Així, l’època romanorepublicana es presenta dràsticament diferent respecte al període ibèric. És el moment del gran canvi del poblament. Es produeix la dispersió de la població per les planes agrícoles, que dóna una gran quantitat de petits establiments rurals, de tipus camperol. S’ha d’entendre que l’arribada dels romans i la implantació del seu sistema socioeconòmic és el que produeix la gran transformació del sistema de poblament i, en conseqüència, del paisatge. Aquests jaciments també són els que donen en les prospeccions arqueològiques les quantitats de restes ceràmiques més altes. Això denota una activitat i un dinamisme molt importants en els establiments agrícoles d’aquesta primera etapa romana. En canvi, la distribució és força desigual, amb zones de molta concentració i amb altres de ben baixa. Essencialment es troben ocupades les zones properes als cursos d’aigua i a la costa. L’època altimperial es caracteritza essencialment per la introducció del sistema de la vil·la. Trobem ja la xarxa de vil·les romanes, centres d’explotació agrícola en mans de les aristocràcies i els comerciants enriquits, que exploten el camp a la manera genuïna romana, és a dir, de manera especialitzada en la producció d’excedents per a la comercialització en el mercat internacional de l’època. La dispersió dels establiments camperols és també molt notable. Amb tot, la distribució continua com en l’època anterior, força desigual. Ara s’observa una forta concentració de les vil·les al llarg de la Via Augusta, al llarg de la costa i del Francolí. Les importants àrees despoblades, en ple espai centuriat, en canvi, s’interpreten com àrees de bosc, que s’alternaven amb les explotacions agrícoles per tota la plana, en què es practicava una agricultura força sostenible, sovint amb la ramaderia de complement. En la zona de Riudoms, s’han localitzat diversos establiments agraris i centres terrissers que produïen àmfores, tègules i dolia (grans gerres per a guardar el vi), en les quals es troba repetidament la marca del propietari Marcus Clodius Martialis i Lucius Clodius Martialis (pare o fill del primer), personatge que també tenim documentat en l’epigrafia de Tarraco, amb un pedestal d’estàtua, on apareix amb els seus càrrecs. Per tant, sabem que va ser duumvir de la ciutat (venia a ser l’alcalde de la ciutat, dit en paraules actuals) i sabem també que era de l’orde eqüestre. Això significa que era de l’elit ciutadana local, tot i que no era de la categoria més alta de la societat romana, que eren els senadors. Per tant, era un «aristòcrata local» que era un gran potentat de l’època, que tenia diverses propietats a la zona de Riudoms, on produïa vi i on tenia també diverses indústries terrisseres, on envasava el vi en àmfores, que ell mateix devia comercialitzar mitjançant el port de Tarraco, cap a Roma, cap al nord d’Àfrica o cap al sud de la península Ibèrica. I per aquestes instal·lacions terrisseres, la vil·la i altres centres agraris corria una sèquia que captava l’aigua de la riera de Maspujols. La vil·la devia ser un palauet de camp, on feia estades de lleure i on controlava les explotacions agrícoles i industrials. Ell devia viure entre el nucli urbà de Tarraco i la seva vil·la. Aquest és, sens dubte, un magnífic exemple de resultat en un estudi d’arqueologia del paisatge, i de com aquesta ciència permet anar entenent com funcionava el sistema d’ordenació i d’explotació del medi. L’època baiximperial presenta una reducció dels establiments rurals dispersos pel territori, que ha de respondre a una certa nuclearització de la població en les vil·les, en funció de la concentració de la propietat territorial. També és possible que s’hagi d’entendre com un cert descens demogràfic. Paral·lelament, es constata una davallada dràstica de la presència de restes ceràmiques, fet que semblaria respondre a un cert estancament de l’activitat comercial, tant en l’àmbit local, com —i molt especialment— en l’àmbit internacional. Joan Triadú, transformar la societat per l’educació Josep González-Agàpito, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC
El jove Joan Triadú féu el
contrari del que recomanava Rilke al jove poeta. Seguint el consell del
seu admirat Carles Riba, optà per fonamentar la poesia sobre una
vida conscient i compromesa. Sobre aquest compromís amb la
realitat i el país, no sols hi bastí poesia, prosa i
crítica literària, sinó que també hi
construí una vigorosa acció educadora com a eina transformadora de la
persona i, amb ella, de la societat. TerminàliaVolum: Núm. 1 - Juliol 2010 Les seccions «Dossier», «Entrevista» i «Semblança» se centren en la terminologia dels esports. En la primera s’hi pot trobar una presentació del nou diccionari del TERMCAT, un article sobre terminologia de la Fórmula 1 i algunes referències de diccionaris sobre esports. L’entrevistat és Pep Riera, director d’El 9 Esportiu de Catalunya i a la secció «Semblança», Jordi Mir, Ester Bonet i Sílvia Llovera parlen del Fabra esportista, lingüista i lexicògraf preocupat per la llengua de l’esport. Completa la secció un recull de revistes esportives en català publicades des del 1900 fins al 1936. Tanca el número la secció «Ressenyes», amb tres revisions de llibres: Estudis d’implantació terminològica, de Francesc Xavier Vila, Marina Nogués i Ignasi Vila; La normalització terminològica en català: criteris i termes. 1986-2004, del TERMCAT, i Els estrangerismes dels català,
de Xavier Rull; una revisió d’un diccionari, i una altra
sobre un recurs tecnològic. Finalment, la secció
«Espai de Trobada» recull la crònica de la
presentació de la revista Terminàlia a
l’IEC i la presentació del diccionari personalitzat dels
Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. Una novel·la són paraules i Mercè Rodoreda. Centenari: 1908-2008Una novel·la són paraules Mercè Rodoreda. Centenari: 1908-2008 D’una banda, Una novel·la són paraules
recopila les conferències pronunciades en diversos cicles sobre
l’obra de Mercè Rodoreda i té per nucli central el
cicle que la Institució de les Lletres Catalanes i la
Fundació Mercè Rodoreda - IEC van organitzar per donar a
conèixer i estimular la lectura de l’obra de Rodoreda. Els
autors del llibre són: Margarida Aritzeta, Carme Arnau, Maria
Barbal, Neus Carbonell, Marina Gustà, Mercè Ibarz, Sergi
Jover, Carles Miralles,
Marta Nadal, Francesc Parcerisas, Sebastià Perelló, Marta
Pessarrodona, Xavier Pla, Roser Porta, Neus Real, Joan Ramon Resina,
Anna Maria Saludes, Simona Škrabec, Lluís Solà i Ricard Torrents. Aquestes dues publicacions s’afegeixen a la memòria Any Rodoreda 1908-2008
i a les actes delCongrés Internacional Mercè Rodoreda,
que es van editar el mes de juliol a la col·lecció
«Biblioteca Mercè Rodoreda», de la Fundació
Mercè Rodoreda, amb la col·laboració de
l’Obra Social de Catalunya Caixa i la Societat Estatal de
Commemoracions Culturals.  Catalan Historical Review. Volum 3 Direcció: Albert Balcells
El primer article d’aquest número, de Josep Guitart, tracta de les primeres ciutats romanes al territori de la Catalunya actual i explica el coneixement arqueològic que en tenim. Flocel Sabaté s’endinsa en els debats sobre el concepte de feudalisme i la seva aplicació a la Catalunya medieval, en la qual les institucions feudals tingueren unes arrels autòctones, tot i que similars a altres d’europees. L’estudi de Lola Badia sobre els prosistes en llengua catalana dels segles XIV i XV repassa des de l’obra de Bernat Metge fins a les novel·les de cavalleries, un desplegament de la prosa catalana que les grans cròniques dels segles XIII i XIV havien iniciat. Agustí Alcoberro dedica un article a la Guerra de Successió espanyola als Països Catalans i Teresa Abelló analitza l’anarquisme als països de parla catalana. Pel que fa a la història de l’art, Francesc Miralles descriu l’entorn del surrealisme català. Aquest volum inclou també la crònica sobre la commemoració del sis-centè aniversari de la mort de l’escriptor Francesc Eiximenis i la sessió que es va fer a l’IEC sobre la dimensió civicopolítica de l’obra de l’historiador Jaume Vicens Vives. L’objectiu de la revista és donar
projecció internacional a la historiografia dels Països
Catalans i, per aquest motiu, s’edita en anglès i en
català. La versió electrònica és
d’accés lliure i l’edició en paper es
distribueix a més de quatre-centes biblioteques, universitats i
centres acadèmics de tot el món. La revista ha estat
incorporada en les principals bases de dades bibliogràfiques de
referència internacional.
Joan Solà, la llengua al cap i al cor, de Ramon Sistac Troncals, de Pere Puigdomènech ¿Quant val, de fet, un euro?, de Ramon Folch Allò que s’ha fet bé, molt bé, de Salvador Cardús Carta oberta a la comunitat universitària de la UVic, de David Serrat Adéu-siau i gràcies!, de Joan Solà Joan Triadú i els panadons, de Josep Vallverdú Carboni, de Pere Puigdomènech Calen grans canvis, de Salvador Cardús Temps difícils, de Salvador Cardús Independència i majoria d’edat, de Josep-Maria Terricabras Parlem de deute, d’Andreu Mas-Colell Con muchas ganas de futuro, de Salvador Cardús Homenatges al president Companys, de Josep-Maria Terricabras, No ens deixarem provocar, de Salvador Cardús Fan com qui no ens sent, de Salvador Cardús Vaga general: grandesa i servitud, de Salvador Giner De la confusió entre costums i drets, de Salvador Cardús |
|||||
    |
