|
«Més enllà de la Sentència», per Isidor Marí 
«Adéu a Raimon Panikkar», per Jordi Pigem
Ressenyes editorials
Recull d’articles
Recull d’entrevistes
Més enllà de la Sentència
Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'IEC
 |
|
L’acte que va organitzar l’IEC el 8 de setembre ho va posar clarament en relleu: la STC 31/2010 no és una sentència més del Tribunal Constitucional a la qual ens hàgim de conformar més o menys resignadament. Al contrari, la situació ens reclama que mirem més enllà i que anem més enllà de la Sentència.
En primer lloc, perquè es tracta d’una sentència que pretén trencar el diàleg constitucional i tanca les poques expectatives que quedaven que l’Estat espanyol evolucionés cap a un pluralisme lingüístic, cultural i nacional realment igualitari.
M’ha semblat especialment encertada en aquest sentit, la carta oberta que una professora americana d’antropologia resident a Catalunya, Susan DiGiacomo, ha adreçat fa poc al president Barack Obama sobre l’atzucac constitucional espanyol a què ens aboca la Sentència.
La carta parteix d’una idea del mateix Obama, que havia estat professor de dret constitucional i en un dels seus llibres —titulat The audacity of hope (L’audàcia de l’esperança)— es referia a la democràcia nord-americana com una conversa que cal mantenir contínuament, de manera que la constitució americana sigui entesa com el marc en què s’organitza un debat sempre obert sobre el futur, rebutjant la veritat absoluta o la infal·libilitat de qualsevol ideologia.
Coincideixo del tot amb aquest punt de vista, que es troba a les antípodes del Tribunal Constitucional espanyol i de la política espanyola en general. El punt més inacceptable de la Sentència és la pretensió que el resultat negociat d’un diàleg constitucional, fins i tot després de ser aprovat pel Parlament espanyol i ratificat pel poble de Catalunya, pot ser trastocat i es pot donar el diàleg per tancat, com si hagués arribat a un punt final després del qual no hi ha d’haver res més a dir. Aquesta pretensió, i més en el context de descrèdit del mateix tribunal que ha emès la sentència, resulta francament inadmissible des d’una perspectiva realment democràtica, oberta al perfeccionament constant del sistema polític.
Però és que, a més, la Sentència conté algunes contradiccions argumentals flagrants, que han posat en evidència els comentaris de juristes experts que recull el número especial que acaba de publicar en línia la Revista Catalana de Dret Públic.
Com es poden invalidar algunes de les disposicions de l’Estatut adduint que només el legislador estatal pot establir-les, com si una llei orgànica de les Corts espanyoles no fos un acte del legislador estatal?
I sobretot, com es pot invalidar el caràcter preferent que l’Estatut atribuïa a la llengua catalana amb l’argument que no hi pot haver preeminència ni prelació entre les dues llengües oficials a Catalunya, i justificar poc després la desigualtat més evident entre elles atribuint tan sols al castellà la plenitud del deure de coneixement?
Deixem de banda que la preeminència de cada llengua en el seu propi territori (on, si no?) és un dels principis bàsics del plurilingüisme igualitari internacional, com recull la Declaració universal de drets lingüístics, proclamada a Barcelona el 1996 i acollida favorablement poc després per les mateixes Corts espanyoles. Però, com pot oblidar el Tribunal Constitucional el mandat del mateix article 9.2 de la Constitució espanyola? Diu així:
Correspon als poders públics de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.
És evident que no podem interpretar la Sentència com un non plus ultra inexorable, i que tots els que ara reclamen l’acatament de la Sentència invocant el respecte de l’Estat de dret farien més bé de reconèixer que els primers que han de respectar els principis del dret i la justícia són els mateixos àrbitres de l’Estat de dret, si volen ser respectats.
Hem de mirar més enllà i anar més enllà de la Sentència per pura exigència democràtica i respecte real per l’Estat de dret. No ens podem autolimitar a exploracions de caràcter possibilista, que mirin d’identificar les escletxes que permetrien salvar almenys alguna de les polítiques més vitals per a la societat catalana, en el camp lingüístic o en altres àmbits. Ni sembla tampoc satisfactori conformar-se amb la invenció, més o menys forçada, de vies legislatives paral·leles i tortuoses per mitjà de les quals la legislació estatal ens podria concedir alguna de les facultats d’autogovern que la Sentència anul·la, sabent que es tractaria d’una concessió tan graciosa com fàcilment reversible.
La igualtat democràtica i la plenitud de la llengua catalana se situen més enllà de la Sentència, i és decididament cap aquí que ens hem d’orientar sense més vacil·lacions ni dilacions.
Si volem avançar en la democràcia, hem d’anar més enllà, amb tota fermesa i convicció. No és una interpretació pal·liativa la que ens cal, no és l’acceptació del mal menor el que ens ha de moure, sinó la fonamentació ferma i inequívoca dels drets legítims de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat, en termes d’estricta igualtat amb qualsevol altra llengua, cultura i societat del món.
Més informació a la portada del Butlletí
Adéu a Raimon Panikkar
Jordi Pigem, filòsof i autor del llibre El pensament de Raimon Panikkar. Interdependència, pluralisme, interculturalitat, publicat per l’IEC
 |
|
El dia 26 d’agost, Raimon Panikkar moria a Tavertet als noranta-un anys. A Tavertet, que ell geogràficament ubicava «en el cor de Catalunya», va viure el darrer quart de segle de la seva vida, el més prolífic pel que fa a publicacions i també a reconeixements, molts dels quals li arribaven dels Pirineus enllà. De Tavertet, en sortia per fer gires de conferències arreu, de vegades donava la volta al món (els Estats Units, el Japó, l’Índia i Europa) un parell de cops en un mateix any. I, a Tavertet, venien ments inquietes d’un amplíssim ventall de procedències geogràfiques i intel·lectuals, a visitar-lo o a consultar-lo. S’han escrit tesis doctorals sobre ell en diverses llengües romàniques: en anglès, en alemany i fins i tot en xinès. La seva Opera Omnia és en curs de publicació en català —gràcies a la jove editorial Fragmenta—, en italià i en francès.
El dia que moria Panikkar es complien exactament cent anys de la mort d’un altre gran filòsof que va explorar obertament diverses formes d’espiritualitat, William James (vaig assabentar-me d’aquesta coincidència per mitjà del bloc de Ricard Torrents). Com William James, Panikkar havia impartit a Edimburg les prestigioses Gifford Lectures (continua sent l’únic català que ha gaudit d’aquest honor), però la voluntat de rigor filosòfic va fer que trigués més de vint anys a enllestir-ne el text, publicat enguany a Nova York amb el títol The rhythm of being. Es tracta d’un immens tour de force filosòfic que conclou, un xic abruptament, amb un epíleg (signat a «Tavertet, Catalunya / 4th September 2009») en què afirma que l’arbre del coneixement no pot mai arribar tan amunt com l’arbre de la vida i, amb un gest d’enorme humilitat, demana disculpes per haver trigat més de vint anys a reconèixer els límits del pensament.
Panikkar impartia conferències en sis idiomes, va repartir la seva vida entre tres continents i va dialogar amb figures cabdals del pensament del segle XX. Per exemple, Heidegger, poc abans de morir, li va dedicar el poema «Sprache» i, tal com passa amb Heidegger, Panikkar també té diverses èpoques. El pensador d’influència neotomista dels anys quaranta i cinquanta no té gaire a veure amb el filòsof intercultural dels darrers decennis (que a més de catalanitzar el nom va indianitzar el cognom: de Raimundo Pániker a Raimon Panikkar), tot i que llavors ja trobem un Panikkar més madur que el dels escrits de joventut. Panikkar abraçava obertament la seva condició multicultural sense oblidar les arrels catalanes. L’ esmentat The rhythm of being inclou, per exemple, citacions en llengua original de versos de Carles Riba i de Marià Manent. El 1992, Panikkar havia convocat a Tavertet un simpòsium per a explorar la dimensió més subtil de la llengua, el que anomenava «lexicosofia catalana», tot afirmant que «els problemes del català són, al nostre entendre, metafísics i antropològics abans que tècnics i logístics» i que «cal veure fins a quin punt la llengua és una estructura de la realitat o és creadora de la realitat mateixa» (Llenguatge i identitat, p. 7).
Crec que des de Ramon Llull la llengua catalana no havia pensat amb l’agilitat i l’atreviment que ho ha fet la ment de Panikkar. Panikkar sentia força afinitat per Llull, va prologar l’edició alemanya del Llibre del gentil i dels tres savis i sovint citava l’adagi lul·lià philosophus semper est laetus (tot i que els filòsofs moderns no hagin estat sempre especialment feliços). En qualsevol cas, Llull i Panikkar són els dos filòsofs més radicalment innovadors i internacionalment reconeguts entre els que han pensat mai en català i, alhora, tots dos han estat viatgers infatigables, multiculturals i multilingües, místics i visionaris, i tan disposats a endinsar-se en la més alta erudició com en els mitjans d’expressió més populars: l’un, a l’alba de l’alta cultura en català (Llull, com és sabut, fou el primer filòsof medieval que va escriure en llengua vernacle); l’altre, en un moment de radical metamorfosi del Planeta i de totes les cultures.
El tema pel qual Panikkar és més conegut és la trobada entre Orient i Occident (que segons Toynbee serà considerada algun dia el fet més cabdal del segle XX), centrat en el seu cas en el diàleg entre cristianisme i hinduisme i també, en general, en el que anomenava «interfecundació de les cultures» —interfecundació necessària, atès que segons Panikkar cap cultura per si sola pot afrontar els reptes contemporanis. Del seu pensament també en podem destacar que se centra no en les substàncies sinó en les relacions, que defuig tota mena d’absolutisme —sense caure en el relativisme—, que demana una nova actitud davant la realitat (una «nova innocència») i que connecta amb la creixent sensibilitat ecològica (mitjançant el que anomenava «ecosofia»). D’altra banda, és admirable com Raimon Panikkar va arribar a integrar la intel·ligència i el cor, la raó i la intuïció.
Panikkar criticava de vegades l’obsessió occidental de classificar-ho tot. El cert és que ell mateix sembla inclassificable. Multicultural, multilingüe, multidisciplinari… Encara trigarem a entendre quin ha estat el seu paper dins la cultura catalana i dins la cultura universal.
El republicanisme nacional a Catalunya
Santiago Izquierdo Ballester
Societat Catalana d’Estudis Històrics - IEC
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9965-005-0
Pàgines: 294
L’historiador Santiago Izquierdo publica El republicanisme nacional a Catalunya dins la col·lecció «D’ahir per avui», editada per la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC. El llibre vol ser una aproximació al complex procés que va conduir a la formació, a Barcelona, de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) l’abril de 1910 i al paper que hi va tenir Pere Coromines, un dels principals líders del partit des que va ser fundat.
La Unió Federal Nacionalista Republicana era la continuadora del Centre Nacionalista Republicà (CNR), nascut el 1904 arran d’una escissió interior de la conservadora Lliga Regionalista. Els escindits es postulaven com els capdavanters d’un catalanisme més nacionalista, obert i progressista que el regionalista, que tenia com una de les fites màximes treballar per la consecució de la República. La UFNR és considerada la primera força política catalanista, progressista i republicana en la història política catalana. Fou un partit de trajectòria breu, erràtica i contradictòria; remarcable, però, per diversos conceptes, sobretot tenint en compte que la seva herència fou recollida el 1931 per Esquerra Republicana de Catalunya, el partit central de la vida política catalana entre 1931 i 1939.
L’estudi ressegueix la trajectòria del nacionalisme republicà entre els anys 1904 i 1919 dins d’un marc polític general català —i espanyol— i, en especial, se centra en dos episodis centrals de la Catalunya de principi del segle XX: Solidaritat Catalana (el moviment cívic i polític de més transcendència durant aquesta època) i la Setmana Tràgica, que tindran incidència directa en la gestació, el desenvolupament i la consolidació del projecte polític nacionalista republicà.
Philosophy and dialogue: Studies on Plato’s dialogues (Volum II)
A cura d’Antoni Bosch-Veciana i Josep Monserrat-Molas
IEC, en coedició amb Barcelonesa d’Edicions
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9965-003-6 (IEC); 978-84-86887-76-6 (Barcelonesa d’Edicions)
Pàgines: 184
La Societat Catalana de Filosofia (SCF), filial de l’IEC, publica el segon volum del llibre Philosophy and dialogue: Studies on Plato’s dialogues, del qual són editors Antoni Bosch-Veciana i Josep Monserrat-Molas. El llibre s’ha preparat i s’ha enllestit en el context del seminari d’estudi platònic d’enguany, organitzat per la Secció de Filosofia Antiga de la Societat Catalana de Filosofia juntament amb el grup de recerca EIDOS Hermenèutica, Platonisme i Modernitat, de la Universitat de Barcelona, i amb la col·laboració internacional d’experts platonistes, reconeguts professors de França, d’Israel, d’Itàlia i d’Espanya, tots ells membres de la Societat Internacional de Platonistes.
El volum comprèn una desena d’articles que tenen per objectiu enriquir les diverses àrees del debat platònic. Com en tots els camps del coneixement, l’intercanvi de resultats i de lectures és especialment important en aquest estudi sobre Plató, en què el diàleg no solament és un objectiu exegètic o hermenèutic sinó la veritable columna vertebral del treball. L’obra recull articles sobre Plató d’investigadors d’arreu del món i, per tant, ofereix punts de vista diversos i un model essencial per a l’exegesi i l’hermenèutica platòniques.
Ciència i política exterior francesa a l’Espanya de Franco: el cas dels físics catalans
Alfons Carpio Rovira
IEC - Secció de Ciències i Tecnologia
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-9965-004-3
Pàgines: 124
«La història de la física a Espanya durant el franquisme encara no està escrita», diu l’autor del llibre, Alfons Carpio, en la introducció. Aquesta obra, però, descobreix alguns aspectes d’aquest període de foscor intel·lectual: relata com la dictadura va condicionar els contactes entre els investigadors espanyols i els d’altres països, com s’introduïren al país conceptes i pràctiques de la nova física, i quins mecanismes van fer possibles les estades d’estudiants catalans a l’estranger.
Ciència i política exterior francesa a l’Espanya de Franco: el cas dels físics catalans s’obre amb un capítol dedicat a la influència de la física francesa a Espanya, i particularment a Barcelona, entre el 1946 i el 1965. En aquest apartat té una importància especial Claude Colin, agregat científic de l’Institut Francès a Espanya, que va desenvolupar una activitat destacada en la divulgació de la física, basada en la organització de conferències i l’impuls d’associacions culturals i d’instituts d’investigació. Fins i tot, com s’explica en el llibre, va ser el primer a donar un curs de mecànica quàntica moderna a estudiants de llicenciatura espanyols. El fet que s’establís a Barcelona, explica que a la ciutat comtal se celebressin una part molt important dels actes científics organitzats pel Govern francès a Espanya durant aquest període.
D’altra banda, Colin gestionava el programa de beques i, per això, molts estudiants de física catalans de l’època van poder accedir a cursos de tercer cicle a França. El tercer capítol del llibre està dedicat, precisament, a analitzar la carrera professional dels físics becats pel Govern francès. Inclou entrevistes a Lluís Bel, Antoni Lloret, Alfons Capella, Oriol Bohigas, Eduardo de Rafael i Xavier Campí, físics catalans de reconegut prestigi internacional que van desenvolupar la carrera a França. L’edició d’aquesta obra ha estat a cura de David Jou, membre de l’IEC.
La guerra es desplaça lentament, de Joan Triadú
Avui, 30 de setembre de 2010
Buenos resultados, con permiso, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 29 de setembre de 2010
Mosquits, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 27 de setembre de 2010
¿A quant ha de sortir el quilowatt?, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 27 de setembre de 2010
No podem decebre Europa, de Josep Maria Casasús
Avui, 27 de setembre de 2010
Que parlin sense embuts, de Salvador Cardús
Avui, 26 de setembre de 2010
Baix cost, elevades molèsties, de Ramon Folch
El Periódico, 26 de setembre de 2010
El pulso político del pueblo, de Salvador Giner
El País (Babelia), 25 de setembre de 2010
El futur de Terrassa en 3D, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 25 de setembre de 2010
Investigación: no podemos retroceder, d’Andreu Mas-Colell
El País, 24 de setembre de 2010
Unim-nos. Votem, de Joan Solà
Avui, 23 de setembre de 2010
Una situació alarmant, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 20 de setembre de 2010
Aixecades de camisa, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 18 de setembre de 2010
Porcel a Madrid, de Joan F. Mira
Avui, 18 de setembre de 2010
Un tractament fiscal diferenciat, d’Andreu Mas-Colell
El Periódico, 16 de setembre de 2010
El carnet de conduir per punts, de Joan Solà
Avui, 16 de setembre de 2010
Ansias y ascos identitarios, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 15 de setembre de 2010
Ensenyar en català a la universitat, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 15 de setembre de 2010
Déu, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 13 de setembre de 2010
Educar sense pors, de Salvador Cardús
Avui, 12 de setembre de 2010
Déu, els físics i l’univers, de Ramon Folch
El Periódico, 12 de setembre de 2010
Per una gran festa nacional, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 11 de setembre de 2010
¿Por qué no la lección magistral?, de Joan Martí i Castell
La Vanguardia, 9 de setembre de 2010
Esperances i poca fe, de Salvador Cardús
Avui, 5 de setembre de 2010
Formiga, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 6 de setembre de 2010
L’IEC, avui i demà, de Salvador Giner
El Periódico, 5 de setembre de 2010
¿Qui mana can Ribot?, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 4 de setembre de 2010
Panikkar i la Universitat de Vic, de Ricard Torrents
El 9 Nou, 3 de setembre de 2010
Por favor: ¡sorpréndannos!, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 1 de setembre de 2010
En la mort de Raimon Panikkar, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 1 de setembre de 2010
Entrevista a Heribert Barrera
Heribert Barrera sense embuts
Regió 7, 25 de setembre de 2010
Entrevista a Joan Margarit
«He escrit molt als bars i cafès de Barcelona»
Avui, 23 de setembre de 2010
Entrevista a Andreu Mas-Colell
«En ciència, ara cal un ús eficient dels recursos»
Avui, 22 de setembre de 2010
Entrevista a Heribert Barrera
«Ha arribat l’hora d’enfilar el camí a la independència»
Diari de Girona, 19 de setembre de 2010
Entrevista a Xavier Rubert de Ventós
«La independència no vol soroll»
El Punt, 9 de setembre de 2010
Entrevista a Salvador Cardús
«A l’independentisme li falta estratègia i un lideratge seriós»
El Triangle, 6 de setembre de 2010
|
