El Butlletí de l'IEC

Els darrers esdeveniments de la política catalana han posat en evidència, per una banda, les febleses de la transició postfranquista, i, per l’altra, la persistència d’Espanya i Catalunya com a formacions històriques i realitats contraposades. Si l’adveniment de la República, almenys havia estat presidit pel pacte de Sant Sebastià i una certa voluntat de canviar les forces de l’Antic Règim, no podem pas dir el mateix del postfranquisme. La classe política catalana no es va proposar trencar amb el franquisme. Exèrcit, judicatura i forces econòmiques o policials van canviar d’uniforme sense cap transformació real dels poders fàctics de l’Estat. La nova classe política, i la no tan nova, es van limitar a construir un edifici de democràcia i autonomia virtuals.

El capítol vuitè de la Constitució espanyola del 1978 admet la intervenció de l’exèrcit, la renúncia al concert econòmic, l’acceptació de l’Audiència Nacional com a tribunal polític d’excepció, la legislació antiterrorista; tot foren mesures de garanties del poder de l’Estat postfranquista i de control sobre les forces populars, ja fossin sindicals o polítiques. L’arribada de Josep Tarradellas acompanyat del senyor Ortínez fou tota una premonició de la pretensió de formar una Generalitat que acceptés un model molt controlat i de simple descentralització administrativa conduït per un catalanisme igualment controlat i de poca volada.

D’altra banda, també s’està posant en evidència la realitat de dues formacions històriques contraposades des de fa segles amb estructures, concepcions del poder i formacions socials diferents. Històricament, Espanya és una formació política feta a faiçó de la formació social castellanoandalusa. En el passat, només podem observar un Imperi espanyol obsedit pel patrimoni dinàstic Habsburg a Europa (Països Baixos, Franc Comtat, Milanesat, regne de Nàpols...) i assumint els costos humans i els recursos econòmics que calia sacrificar-li. Els catalans mai no vam participar d’aquesta obsessió imperial. La voluntat catalana fou a tota hora la defensa de les institucions col·legiades (Corts o Parlament, Generalitat o Govern nacional i vida municipal, com el Consell de Cent de Barcelona); la defensa del sistema legislatiu parlamentari, forjat en les corts i oposat a qualsevol sistema de pragmàtiques o decrets reials, i l’organització civil del treball, com les confraries laborals o gremis. La manera de posseir la terra amb una hegemonia pagesa, la producció manufacturera i comercial, forjada per mitjà del treball gremial (o per mitjà de petits capitals associats segons un sistema de companyies escripturades davant de notari), l’existència d’una fiscalitat no imperial, i l’evidència d’una activitat mercantil mediterrània, peninsular i atlàntica d’importància, que malgrat clàusules jurídiques adverses, donà lloc, molt abans del segle XVIII, a l’existència d’un model proper a l’holandès i allunyat de l’espanyol. La legislació parlamentària no era mera retòrica o mers interessos aristocràtics o oligàrquics, com a vegades s’ha dit, sinó una legislació que defensava els recursos humans i econòmics de la terra i s’intentava posar al dia segons les necessitats generals.

La darrera legislatura catalana de 1705-1706 és molt significativa en aquest sentit, no sols per les lleis econòmiques (comerç amb Amèrica, creació d’una companyia comercial, condició de Barcelona com a port franc, tendències cap al lliure comerç i ruptura amb qualsevol prohibicionisme o proteccionisme eixorc), sinó també per una gran avançada en la correspondència entre la base social i la representació política. La gran presència de comuns (viles i ciutats) a les Corts implicava una millora significativa de la representativitat política parlamentària. D’altra banda, foren significatives les lleis que s’hi aprovaren, les quals defensaven la llibertat de reunió i d’expressió, la immunitat parlamentària, i mesures que privilegiaran els valors de la societat civil per sobre dels militars i reials. També destacava la consciència del caràcter caduc de les rendes senyorials i la identificació del territori nacional sense les conseqüències del Tractat dels Pirineus i, per tant, amb les vegueries del Rosselló amb el Vallespir, del Conflent i de tota la Cerdanya, incloent-hi, sense oblidar mai, el caràcter nacional (sobretot de Països Catalans) de la contesa del 1705. El sistema borbònic liquidà tota aquesta trajectòria impregnada de republicanisme avant la lettre, més que no pas de vocació d’intervenir en els afers espanyols com a vegades s’ha dit. El segle XVIII afegí a la idea imperial espanyola la liquidació a mata-degolla d’uns sistemes polítics nacionals —el dels Països Catalans— i la creació de les noves plantes borbòniques, que representaren una autèntica involució socioeconòmica i política.

Avui podríem dir que Espanya no ha abandonat mai la idea imperial. L’ocupació i la dominació espanyola han marcat la nostra història nacional. La història d’Espanya és la història de l’imperi Habsburg, de l’ocupació militar borbònica, dels pronunciamientos militars del segle XIX, de les dictadures primoriverista i franquista del segle XX, del cop d’estat d’Armada, Tejero i Milans del Bosch el 1981 —que ja reinterpreta la Constitució elaborada tres anys abans— i de l’actual sentència del Tribunal Constitucional espanyol que tanca l’afer amb l’aquiescència de dretes i esquerres espanyoles. Ens equivocaríem si no veiéssim en la situació actual un projecte comú de dreta i esquerra espanyoles de construcció d’Espanya com a Estat. És una aspiració secular que rescata velles idees imperials —unitat de destí, hispanitat rampant, menyspreu i rapinya a les colònies— i es presenta desacomplexadament clara. En el passat, el catalanisme —també l’immediat— es va creure destinat a «redimir» Espanya, a «modernitzar-la» i a «europeïtzar-la», i va caure en aquest parany. És hora de sortir del parany, d’admetre que Espanya no necessita cap redempció. Som nosaltres, els catalans, vells i nous, que hem de girar full i decidir què volem ser quan siguem grans.

Quinze anys de periodisme: les col·laboracions de J. V. Foix a ‘La Publicitat’ (1922-1936)

Pere Gómez i Inglada
Editorial: IEC
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-92583-51-5
Pàgines: 498

L’IEC publica Quinze anys de periodisme: les col·laboracions de J. V. Foix a ‘La Publicitat’ (1922-1936), de Pere Gómez i Inglada, que va guanyar el Premi Lluís Nicolau d’Olwer de Filologia el 2007. L’obra, que correspon a la tesi doctoral de l’autor, recupera la col·laboració de Foix a La Publicitat des que va passar a ser exclusivament en català, el 1922, fins a l’esclat de la Guerra Civil. L’edició ha estat a cura del membre de l’IEC Carles Miralles.

Es tracta d’una visió global de la participació de Foix a La Publicitat que permet acabar de posar llum a una sèrie d’interrogants que planen sobre la seva dedicació literària. Durant aquests quinze anys, l’activitat bàsica de Foix és el periodisme. Des que el diari va ser catalanitzat, Foix hi va intervenir pràcticament sense interrupcions fins al juliol del 1936, mantenint sempre un compromís vital amb el normal desenvolupament de la llengua i la cultura catalanes. El primer article el va dedicar a l’amic Joaquim Folguera, ja desaparegut. Del 1922 al 1927, va signar pocs articles i va escriure en seccions força breus. Del 1928 al 1932, sota el pseudònim de Focius, es va encarregar de la secció que li va donar més fama periodística: «Meridians». Amb una presència gairebé diària, aquesta secció es va convertir en «Itineraris» l’any 1933. Els darrers anys a La Publicitat va escriure en moltes seccions i sota diversos pseudònims, sense una línia definida.

Al llarg de tots aquests anys, Foix analitza els esdeveniments contemporanis seguint l’objectiu bàsic de la seva obra: «la independència espiritual de Catalunya». Va des de l’ascens de Mussolini i el feixisme fins a l’expansió del nazisme, passant per la creació de la Unió Soviètica o el cop d’estat de Primo de Rivera. Pel que fa al tractament de l’art i la literatura, ho fa des d’un punt de vista miscel·lani i eclèctic, en què lentament va guanyant terreny la defensa de la llibertat creadora de l’artista, limitada pels règims totalitaris. L’obra publicada per l’IEC mostra el paper destacat, gairebé exclusiu, que tenia la producció creativa del publicista, molt superior a l’espai que ocupava la creació poètica. Només l’esclat de la guerra i la impossibilitat de mantenir l’activitat periodística, des de la llibertat i en la pròpia llengua, van fer que Foix centrés la creació literària en altres àmbits.

Reunió ordinària de la Secció Filològica a Menorca, en ocasió del vintè aniversari de l'Institut Menorquí d'Estudis i del centenari de l'Institut d'Estudis Catalans

Es va comptar amb les aportacions d’estudiosos locals —que ara s’inclouen en aquest llibre— com Joan F. López Casasnovas, que va parlar de la literatura catalana a Menorca; Xavier Gomila, que es va centrar en la toponímia menorquina; Josefina Salord, que va analitzar la correspondència filològica entre Francesc Camps i Antoni M. Alcover, i Josep Miquel Vidal Hernández, que va parlar dels primers vint anys de l’IME.

Les altres contribucions van ser a càrrec dels mallorquins Cosme Aguiló, amb la conferència «De l’opacitat a la transparència: el cas de Tordonell (Maó)» i Joan Veny, amb «Aspectes del menorquí segons la Scripta», i de la gironina Maria Paredes, amb la intervenció titulada «Els clàssics i el prestigi de la llengua en Antoni Febrer i Cardona». La presentació de l’obra es va fer el dia 1 de juliol a l’IEC i va aplegar les intervencions de Joan Martí i Castell, aleshores president en funcions de la Secció Filològica; Josefina Salord, presidenta del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis; Joan Francesc López Casasnovas, membre de la Secció Filològica i curador de l’obra, i Josep Miquel Vidal Hernández, coordinador científic de l’IME.

Blai Joncar

Josep Vallverdú
La Galera
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-246-3253-3
Pàgines: 160

Blai Joncar, publicada per La Galera, és una de les últimes novel·les del membre de l’IEC Josep Vallverdú, un dels escriptors més importants de la literatura catalana i un referent de la literatura infantil i juvenil. Estructurada en dos temps i dues veus, l’obra comença amb una presentació de la Guerra Civil des dels ulls d’un nen a punt d’entrar en l’adolescència i acaba convertida en la biografia d’aquest nen narrada per la veu de la seva cosina. El llibre comença en la Barcelona víctima dels bombardejos on el jove Blai ha perdut la mare, continua en una masia on és enviat per a allunyar-se teòricament del conflicte i acaba en la dècada dels vuitanta, amb les peripècies que viu el noi, durant i després del conflicte, narrades a través de la mirada de la cosina.

Aquesta dicotomia de personatges permet a Vallverdú allunyar els joves lectors de la veu adulta de Blai i fer que uns records massa personals no interfereixin en l’objectivitat de la història. Es tracta d’un punt de vista extern que permet al lector reconèixer com la vida d’en Blai, a cavall entre la infantesa i l’adolescència, no es veu privada de les emocions i decepcions pròpies de la seva edat, tot i estar emmarcada en un conflicte bèl·lic.

La comparació de l’obra amb la vida de Vallverdú és inevitable, ja que l’autor era un adolescent quan va esclatar el conflicte. El seu despertar vital es va produir de manera abrupta, com el d’en Blai, en un país bombardejat per on passaren els republicans en desbandada i arribaren, victorioses, les tropes franquistes. Vallverdú fa un retrat cru de la guerra en què descriu les barbaritats comeses tant per un bàndol com per l’altre.

Recull d’articles

¿Per què ho comparen amb Kosovo?, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 29 de juliol de 2010

Estètica sense ètica en la tauromàquia, de Salvador Giner
El Periódico, 29 de juliol de 2010

La yenka de l’Estatut, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 26 de juliol de 2010

Subvencionar / Finançar, de Ramon Folch
El Periódico, 25 de juliol de 2010

De l’urna al safareig, de Salvador Cardús
Avui, 25 de juliol de 2010

El islam y nosotros, de Salvador Giner
El País (Babelia), 24 de juliol de 2010

Solitud, alimentació i salut, d’Abel Mariné
El Punt, 23 de juliol de 2010

La unidad civil de los catalanes, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 21 de juliol de 2010

Iniciativa social i lideratge polític, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 21 de juliol de 2010

Cuba, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 19 de juliol de 2010

No amb filles casadores, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 19 de juliol de 2010

Cada cosa té el seu temps, de Salvador Cardús
Avui, 18 de juliol de 2010

Diversitat / No dependència, de Ramon Folch
El Periódico, 18 de juliol de 2010

Salida airosa, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 17 de juliol de 2010

Una cosa i l’altra, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 17 de juliol de 2010

Manifestació per canviar el futur, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 14 de juliol de 2010

Longevitat, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 12 de juliol de 2010

Entre poc i massa, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 12 de juliol de 2010

A partir d’avui, de Salvador Cardús
Avui, 11 de juliol de 2010

Entendre / Entendre’s, de Ramon Folch
El Periódico, 11 de juliol de 2010

La manifestació necessària, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 11 de juliol de 2010

Força, humilitat i servei, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 10 de juliol de 2010

La veu de Catalunya, de Salvador Giner
El Periódico, 9 de juliol de 2010

Una deixa del geni provençal, de Joan Triadú
Avui, 8 de juliol de 2010

Miserables, de Joan Solà
Avui, 8 de juliol de 2010

Ilusión y compromiso, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 7 de juliol de 2010

‘Som una nació, nosaltres decidim’, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 7 de juliol de 2010

Poll, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 5 de juliol de 2010

‘Sic transit gloria mundi’, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 5 de juliol de 2010

Tras la sentencia y desde Cataluña, de Salvador Giner, Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Jordi Nadal, Antoni Serra Ramoneda i Josep M. Vallès
El País, 5 de juliol de 2010

Festa de crisi, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 3 de juliol de 2010

Recull d’entrevistes

Entrevista a Josep-Maria Terricabras
«Els toros són dolents, amb Franco o sense»
Diari de Girona (Dominical), 25 de juliol de 2010

Entrevista a Jaume Cabré
«Hem entrat en un període en què el poble català ja no claudica»
El Triangle, 12 de juliol de 2010

Entrevista a Jaume Cabré
«Jo, Barcelona»
Time out, 1 de juliol de 2010