|
«L’Estatut i el marc constitucional»; per Josep Cruanyes i Tor 
«Instruments musicals i ciència, una vella relació que està canviant en les últimes dècades»; per Joaquim Agulló i Batlle
Ressenyes editorials
Recull d’articles
Recull d’entrevistes
L’Estatut i el marc constitucional
Josep Cruanyes i Tor, President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l'IEC
 |
|
La situació grotesca que viu
Catalunya amb relació a les impugnacions de l’Estatut del
2006, i a tot procés rocambolesc davant del Tribunal
Constitucional, és del tot inacceptable.
Catalunya és una comunitat nacional amb voluntat de ser-ho, que
ha vist reconegut per part de l’Estat espanyol el dret a
recuperar, en part, el dret a l’autogovern per la via dels
estatuts d’autonomia amb la restitució de la seva
institució de Govern, la Generalitat; el 1931, després de
la proclamació de la República i, el 1977, amb el
restabliment de nou d’aquesta institució després
del parèntesi de la dictadura franquista. Això confirma
que el reconeixement del dret a l’autogovern no neix de la
Constitució.
El marc d’aquesta devolució de poders es va concretar el
1979 amb l’Estatut d’autonomia, amb un procediment
específic limitat a Catalunya i al País Basc com a
nacionalitats històriques, seguint l’aprovació
d’un projecte pels parlamentaris catalans; després, amb la
discussió a la Comissió Constitucional en una
negociació a dues parts —Congrés i parlamentaris
catalans—, i finalment, amb la confirmació del text en un
referèndum vinculant del poble de Catalunya. Aquest mateix
procediment s’estableix per a la modificació que ha seguit
amb l’Estatut del 2006.
El procés estatutari, com a part del bloc de constitucionalitat,
és una forma de procés constituent que estableix el marc
polític d’un país, en aquest cas, de sobirania
limitada a una autonomia política de Catalunya que defineix
l’abast i el marc d’exercici dels poders objecte de
devolució a la Generalitat autònoma. Els processos
constituents són sobirans i, per això, són
ratificats en referèndum popular decisori i no poden ser
limitats al control de constitucionalitat que ja es va fer al
Congrés, sinó que defineixen el bloc de
constitucionalitat.
Una possible sentència trencaria aquest procediment
constitucional i plantejaria un conflicte de sobirania, per la qual
cosa el poble català hauria de ser cridat necessàriament
a referèndum per a acceptar la sentència o no. En cas
d’emetre un vot negatiu, quedaria validat l’Estatut del
2006. En cap cas, el Tribunal Constitucional pot esmenar el resultat
del vot popular reservat a la Constitució, a la reforma
constitucional i a l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Aquesta contradicció no és fruit d’altra cosa que
de l’actuació il·legítima del Tribunal
Constitucional.
Més informació
Instruments musicals i ciència, una vella relació que està canviant en les últimes dècades
Joaquim Agulló i Batlle, membre numerari de l'IEC
 |
|
La interacció entre els
instruments musicals i la ciència ve de lluny, com ho
il·lustren les famoses lleis del to de les cordes vibrants
establertes per Arquimedes. De sempre, hi ha hagut en
l’àmbit científic una fascinació per
l’estructura de la música, dels sons musicals i dels
instruments que els produeixen. Històricament, però,
l’evolució dels instruments s’ha desenvolupat molt
al marge d’un coneixement científic que en prou feines
podia accedir a una comprensió superficial del seu funcionament
per causa, sobretot, de les limitacions en
l’experimentació.
Els avenços en la instrumentació electrònica en el
segle XX van permetre que els científics s’endinsessin en
el coneixement realista del comportament vibroacústic dels
instruments musicals, cosa que féu palesa la complexitat que
s’afegia a una interpretació fins aleshores trivialitzada.
Tots els nous conceptes desenvolupats en l’àmbit de la
dinàmica trobaven en els instruments musicals la seva
exemplificació, cosa que sovint els convertí en camp de
proves dels nous conceptes científics, com va ser el cas de la
dinàmica caòtica. El balanç en la relació
entre els instruments musicals i la ciència va ser clarament
favorable a la ciència.
Els instruments que més atreien l’atenció, els
clàssics de l’orquestra, havien arribat a un grau elevat
de perfecció gràcies a l’exigència dels
músics i a l’habilitat dels constructors; els centenars de
milers d’instruments construïts els havia permès una
remarcable millora per «selecció natural». La
ciència només els ha pogut aportar algun ajut marginal
—com en la selecció de materials i verificacions
objectives de qualitat— sense entrar, però, de manera
efectiva en el redisseny per a millorar-los.
En l’àmbit dels instruments tradicionals, la
situació és diferent. Encara que l’exigència
de qualitat hagi pogut ser gran en alguns casos, l’escassa
producció els ha privat de la possibilitat d’assolir un
nivell de perfecció comparable al dels instruments
clàssics, i és aquí on la ciència pot
intervenir. La comprensió del funcionament físic dels
instruments, afegida a la capacitat de càlcul feta possible pels
ordinadors i per la precisió de les tècniques
experimentals, permeten abreujar el cicle de millora d’un
instrument musical o de creació d’un de nou condicionat a
formar part d’una família existent.
Un exemple el trobem en els programes de recerca de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC: Millora del disseny de la tenora (2005-2007) i Disseny d’una xeremia barítona (baríton) com a complement de la tenora i el tible
(2008-2010), instrument promogut pel mestre Lamote de Grignon i pel
qual hi va haver un interès notable en la primera meitat del
segle XX, però sense que cap constructor en gosés
emprendre el desenvolupament.
En el cas de la tenora, els instruments evolucionats artesanalment
són capaços de produir un so de gran qualitat,
però en mans expertes i després d’un llarg temps
d’adaptació per part de l’instrumentista,
perquè nombroses irregularitats de diversa mena al llarg de la
tessitura l’obliguen a aprendre com ha de produir encertadament
cada nota. En professionalitzar-se més els instrumentistes i en
compartir els instruments tradicionals amb els clàssics de
l’orquestra, la millora dels tradicionals es plantejava com un
exigència per a la seva supervivència. Calia aconseguir
un instrument en què la resposta de cada nota en
l’instrumentista tingués una evolució regular al
llarg de la tessitura. Recerques anteriors portades a terme a la
Universitat Politècnica de Catalunya havien permès
conèixer el funcionament acústic de la tenora i
desenvolupar-ne la modelització matemàtica. Per altra
banda, una relació mantinguda al llarg dels anys amb
instrumentistes rellevants havia posat de manifest el conjunt de
millores desitjades.
En un instrument de vent «de fusta», les eines
bàsiques per al redisseny són el càlcul de les
freqüències de ressonància a partir de la geometria
de la columna d’aire —definida pel perfil intern del tub de
l’instrument i per la posició i la mida dels forats—
per a cada digitació, i la mesura precisa d’aquestes
freqüències. Encara que la primera ressonància
controla l’afinació de les notes del primer registre, i la
segona, les del segon registre, en la tenora hi ha diferències
significatives entre les freqüències de ressonància
i les del so de les notes produïdes; tot i això, la
precisió permesa tant en el càlcul com en la mesura de
les freqüències de ressonància les fa
insubstituïbles en el procés de redisseny, en el qual cal
tenir en compte les discrepàncies entre les unes i les altres.
En el cas del disseny del nou instrument —el
baríton— calia especificar-ne les característiques
acústiques a partir de les del tible i la tenora. A partir del
disseny, construcció i assaig —tant físic com de so
real— d’un primer prototip es procedeix a un procés
de millora del tot semblant a l’emprat per a la tenora.
Un fet significatiu produït en el marc dels dos programes de
recerca de l’IEC esmentats, ha estat la signatura d’un
conveni amb l’Associació Catalana d’Escoles de
Música —que aplega setanta-cinc escoles municipals de
música— per a la creació d’un instrument de
la família del tible i de la tenora adequat per a la
iniciació musical de criatures en aquests instruments. La
utilització del programari de càlcul de les
freqüències de ressonància i la
instrumentació per a la seva mesura que havia desenvolupat
l’IEC permet avançar amb rapidesa en el disseny
d’aquest nou instrument.
Hi ha altres casos de col·laboració efectiva de la
ciència en l’àmbit dels instruments musicals. Com
ara, en l’estudi de xeremies històriques que ens han
arribat sense la corresponent tabulatura —i òbviament
sense canyes ni tradició musical viva—, en què el
càlcul i la mesura de les freqüències de
ressonància són un ajut eficaç per a
conèixer-les o per a fer-ne rèpliques de qualitat.
El mapa com a llenguatge geogràfic: Recull de reflexions contemporànies (segle XX)
Edició i traduccions a cura de Pau Alegre i Nadal
Societat Catalana de Geografia - IEC, en coedició amb
l’Instituto Geográfico Nacional: Centro Nacional de
Información Geográfica
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-92583-82-9, 978-84-416-1558-8
Nombre de pàgines: 389
Aquest llibre, El mapa com a llenguatge geogràfic: Recull de reflexions contemporànies (segle XX),
és la tercera i última publicació del Segon
Congrés Català de Geografia, organitzat per la Societat Catalana de Geografia,
filial de l’IEC, i celebrat a Barcelona i a Vilanova i la
Geltrú el maig del 2008. Els primers dos volums recullen els
textos històrics (segles XVII-XX) i les conferències del
congrés. El tercer inclou les reflexions contemporànies
(segle XX) i ha estat a càrrec del geògraf Pau Alegre.
Durant els mesos anteriors a la
celebració del congrés, el geògraf va fer una tria
de textos de temàtica cartogràfica i geogràfica,
d’abast general i d’autors d’arreu del món,
per usar-los com a material de suport per al congrés. Els va
anar traduint al català i, posteriorment, els va penjar al web
de la Societat Catalana de Geografia, l’Obrador obert, per cridar
l’atenció dels usuaris i, al mateix temps, subratllar la
importància de l’esdeveniment científic.
Ara aquests textos es recullen en l’obra El mapa com a llenguatge geogràfic: Recull de reflexions contemporànies (segle XX).
En total, són divuit dels vint-i-sis textos que Pau Alegre va
publicar a Internet. Tal com explica l’autor, «els textos
publicats responen al desig d’il·lustrar algunes
reflexions de l’evolució de l’expressió
cartogràfica en el marc de la geografia durant els anys centrals
del segle vint». En el llibre, els textos s’han ordenat
seguint quatre grans eixos: l’estudi històric dels mapes,
l’evolució de l’expressió
cartogràfica, les relacions entre cartografia i geografia i el
món de les cartoteques. Una obra d’especial interès
per a geògrafs interessats en la cartografia.
Any Rodoreda 1908-2008: Memòria
Direcció: Joaquim Molas; coordinació: Marta Viñuales; redacció: Xavier Montoliu i Nina Valls
Fundació Mercè Rodoreda - IEC
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-923211-8-6
Nombre de pàgines: 322
El 2008 es va celebrar el centenari del naixement de Mercè
Rodoreda amb un intens programa d’activitats. Fou l’Any
Rodoreda, impulsat conjuntament per la Fundació Mercè
Rodoreda ―constituïda per l’Institut d’Estudis
Catalans―, la Institució de les Lletres Catalanes i
l’Institut Ramon Llull. L’Any va incloure
conferències, actes acadèmics, espectacles, exposicions,
produccions audiovisuals i virtuals, edicions, traduccions,
etcètera, arreu del país.
La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat la memòria Any Rodoreda (1908-2008),
que recull exhaustivament totes les activitats que es van portar a
terme durant els gairebé dos anys de celebració. Hi ha
des dels actes institucionals fins als congressos i les jornades,
passant per les notes i les ressenyes de premsa, les rutes
literàries, les lectures públiques i les activitats
diverses de difusió i homenatge.
L’obra inclou els objectius i els
resultats de l’Any Rodoreda, totes les activitats classificades i
fotografies dels actes. Els textos del llibre són en
català, espanyol i anglès. Segons expliquen les entitats
organitzadores en la introducció del volum, l’Any Rodoreda
va servir per a popularitzar l’obra de Rodoreda, per a donar a
conèixer l’autora, per a promoure’n les traduccions
i obrir camins als lectors del futur.
Periodística, núm. 12, L’evolució del disseny periodístic
Societat Catalana de Comunicació - IEC
Barcelona, 2010
ISSN (format paper): 1130-183-X
Nombre de pàgines: 102
El número 12 de la revista Periodística, editada per la Societat Catalana de Comunicació,
filial de l’IEC, està dedicat a l’evolució
del disseny periodístic, i porta per subtítol Estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle XX.
Josep Escuder i Pobés (Barcelona, 1903 - Nova
York, 1977) va ser pioner en la modernització del periodisme
català durant la Segona República i renovador, en
concret, del disseny periodístic en la primera meitat del segle
XX. Autor de la imatge tipogràfica del diari barceloní Última Hora,
el seu treball, juntament amb el del també català Manuel
Fontdevila, va ajudar a impulsar de manera destacada la
compaginació de diaris. Escuder s’inspirava clarament en
el disseny dels diaris dels Estats Units, on havia viscut uns quant
anys i on havia treballat en una revista de cinema. La innovació
principal que va aportar als mitjans en què va treballar va ser
el gran desplegament gràfic, sobretot a les seccions
d’esports i espectacles.
La revista inclou un article sobre Josep Escuder, a
càrrec de Juan Fermín Vílchez, i quatre articles
més que inclouen, amb originalitat i aprofundiment, aspectes
específics del disseny periodístic, des de la
referència històrica al periodista català Ramon
Vinyes, com a editor a Colòmbia, aportada pel doctorand Javier
Beltrán, fins a les contribucions de tres professors a
perspectives noves i crítiques sobre el disseny contemporani:
Internet, per Javier Díaz Noci; la infografia, per Sergi
Cortiñas Rovira, i l’anàlisi de la tipografia, per
Josep Rovirosa i Olivé. Aquest número ha rebut el suport
del Grup de Recerca en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.
Síntesi, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 31 de maig de 2010
Les plagues pròpies del segle XXI, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 31 de maig de 2010
Mostrar la cara és democràcia, de Salvador Cardús
Avui, 30 de maig de 2010
L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 30 de maig de 2010
Que ens ho expliquin millor, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 29 de maig de 2010
Némirovsky: dolor i alliberament, de Joan Triadú
Avui, 27 de maig de 2010
Tirar de todas las mantas, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 25 de maig de 2010
L’Ajuntament de Badalona i l’alcalde Xifré, d’Abel Mariné
El Punt, 25 de maig de 2010
Presència pública de la gent gran, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 25 de maig de 2010
Butantan, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 24 de maig de 2010
Gènere i poder en el món laboral, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 24 de maig de 2010
Una Girona de Josep Pla, de Josep Maria Casasús
Avui, 24 de maig de 2010
Ara, com fa cinquanta anys, de Salvador Cardús
Avui, 23 de maig de 2010
L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 23 de maig de 2010
Una altra mena d’ambicions, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 22 de maig de 2010
Un altre pas cap a la vida de disseny, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 22 de maig de 2010
El «Romanç d’Evast e Blanquerna» de Llull (2/2), de Joan Solà
Avui, 20 de maig de 2010
Manifest per canviar les coses, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 19 de maig de 2010
Neandertal, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 17 de maig de 2010
¡Per molts anys pastilla!, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 17 de maig de 2010
L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 16 de maig de 2010
Quimeres i esperances, de Salvador Cardús
Avui, 16 de maig de 2010
Vida i passió de Pepín Vidal, de Salvador Giner
El Periódico, 16 de maig de 2010
Imparables, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 15 de maig de 2010
El ‘Romanç d’Evast e Blanquerna’ de Llull (1/2), de Joan Solà
Avui, 13 de maig de 2010
Contra los ‘cordones sanitarios’, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 12 de maig de 2010
La bondat de les consultes, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 12 de maig de 2010
Esclerosi, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 10 de maig de 2010
Entre Caribdis i Escil·la, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 10 de maig de 2010
Dir la veritat al poble, de Salvador Cardús
Avui, 9 de maig de 2010
L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 9 de maig de 2010
Empreses a la universitat, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 8 de maig de 2010
Contra la resignació, anar endavant, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 5 de maig de 2010
Evo Morales, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 3 de maig de 2010
Retallada a la japonesa, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 3 de maig de 2010
Obrir portes, dibuixar camins, de Salvador Cardús
Avui, 2 de maig de 2010
L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 2 de maig de 2010
Som allò que semblem, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 1 de maig de 2010
Entrevista a Andreu Mas-Colell
«Es hora de consolidar lo que funciona, no de iniciar grandes proyectos»
La Vanguardia, 28 de maig de 2010
Entrevista a Salvador Cardús
«Encara no coneixem els líders que ens portaran cap a la independència»
El 9 Nou, 17 de maig de 2010
Entrevista a Josep-Maria Terricabras
«L’ideal seria una Solidaritat Catalana independentista»
Avui, 17 de maig de 2010
Entrevista a Joan Solà
«Desitjo un líder que sàpiga portar la independència»
Avui, 9 de maig de 2010
|
