El Butlletí de l'IEC

«Xavier de Balmis i Josep Salvany, bell exemple de col·laboració valencianocatalana»; per Francesc Asensi Botet

«L’educació científica dels infants i joves, vuitanta anys després de les propostes de Margalida Comas, científica i pedagoga»; per Martí Teixidó

Xavier de Balmis i Josep Salvany, bell exemple de col·laboració valencianocatalana

Enguany es commemora el dos-centè aniversari de la mort del doctor Josep Salvany i Lleopart (1774-1810), metge català, malauradament poc conegut. És una autèntica injustícia perquè li sobren mèrits per a tenir una reconeguda i perenne fama. Per això, és molt oportú que el Col·legi de Metges de Barcelona haja designat el 2010 com l’Any Salvany i haja organitzat una sèrie d’actes en honor seu.

Josep Salvany i Lleopart nasqué a Barcelona l’any 1774, tingué una molt bona formació humanística i una certa formació sanitària. Sense tenir encara el títol de metge, fou elegit per Xavier de Balmis com a sotsdirector de la Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna (1803-1810), expedició que portà la vacuna antivariolosa a les colònies hispàniques d’Amèrica i les Filipines, i també a les portes de la Xina. Així, obrí el camí que duria en 1980 a la eradicació total d’aquesta terrible infecció. Propagada per mitjà d’epidèmies, tenia una mortalitat altíssima (el 20 %) i deixava entre els sobrevivents nombroses i greus seqüeles, sobretot en forma de ceguesa. Es calcula que el 30 % dels que havien patit i sobreviscut la verola quedaven cecs.

És coneguda la història del descobriment, en 1798, de la primera vacuna pel metge i cirurgià rural anglès Edward Jenner. Per primera vegada es demostrà que una infecció lleu (la verola de les vaques) protegia enfront d’una infecció gravíssima (la verola humana). Sols molts anys més tard es parlaria d’immunitat creuada. Quedava obert, així, un capítol revolucionari en la història de la medicina i en la història de la humanitat que encara en els nostres dies continua desenvolupant-se. Aquesta primera vacuna (paraula procedent de la verola de les vaques) suposava el primer remei eficaç per a lluitar contra la verola. Malgrat alguns moviments en contra, incloent-hi les condemnes d’algunes autoritats eclesiàstiques, aquest mètode s’estengué molt ràpidament per tot Europa, fet que provocà l’entusiasme general dels metges, de les autoritats i del poble.

El tron d’Espanya estava ocupat pel rei il·lustrat Carles IV de Borbó. El monarca estava molt sensibilitzat amb el tema, entre d’altres motius perquè una filla seua havia estat víctima de la verola, i es traçà per objectiu promoure grans campanyes vacunals en tots els seus regnes, tant peninsulars com ultramarins. Per a la pràctica de la vacunació, es prenia el líquid de la vesícula d’una persona vacunada i s’utilitzava per a vacunar-ne d’altres. Aquest líquid, denominat limfa vacunal, es conservava en laminetes de vidre i mantenia l’activitat durant uns deu dies. Pel que fa a la Península, les dificultats de transport i d’accessibilitat de la vacuna no foren insuperables, però sí que augmentaren quan es plantejà el transport de la vacuna cap als regnes ultramarins. Una travessia des de la Península fins a Amèrica —amb bones condicions meteorològiques— durava com a mínim un mes, temps molt superior a la duració de l’activitat de la limfa vacunal. En aquell temps no es disposava de dispositius frigorífics que pogueren mantenir la cadena de fred per a la conservació de la vacuna i l’únic procediment per a transportar-la era fer-ho in vivo, de braç a braç.

Per a dirigir l’expedició a ultramar, no fou difícil identificar la persona més indicada. El metge valencià d’Alacant Xavier de Balmis i Berenguer (1753-1819) reunia totes les condicions requerides. Metge i cirurgià militar, era particularment ordenat, amb grans dots per fer-se obeir pels subordinats i amb una àmplia experiència en campanyes de verolització, sistema anterior a la vacunació que consistia a inocular en la pell líquid d’una vesícula de verola humana per provocar una forma menor de verola que, d’alguna manera, protegia contra la forma greu, tot i que no estava exempta de complicacions importants, com ara una mortalitat del 2 %. D’altra part, Balmis havia fet uns quants viatges a Amèrica, era metge de la cort i gaudia de la confiança del rei.

Els preparatius foren molt meticulosos. Balmis calculà que per fer arribar la vacuna a Amèrica seria necessari un mínim de vint-i-cinc persones sanes, no vacunades prèviament i que no haguessin patit la verola. Aquestes condicions eren més fàcils de reunir si es tractava de nens, i decidí reclutar infants per a l’expedició. El rei disposà un ajut que consistia a fer-se càrrec de l’alimentació, el vestuari i l’educació de tots els nens participants fins que tingueren l’edat d’exercir un ofici. Malgrat la temptadora oferta, cap pare estigué disposat a cedir el seu fill per una aventura d’incert final. L’única solució fou reclutar xiquets d’orfenats on s’acollien nens abandonats, orfes i marginats. Després d’un primer intent fracassat en els orfenats de Madrid, Balmis decidí recollir els nens d’orfenats pròxims al port d’embarcament. Finalment es noliejà per a l’expedició la goleta María Pita al port de la Corunya i s’aconseguí arreplegar vint-i-dos nens de l’orfenat de Santiago de Compostel·la.

Després de sis mesos de meticulosa preparació, a final de novembre del 1803, la Maria Pita salpà del port gallec amb Xavier de Balmis, Josep Salvany, uns quants auxiliars i els vint-i-dos nens que ja començaren a ser coneguts com els «galleguinyos». El rei havia disposat que en cada lloc on arribara l’expedició estigueren formades juntes vacunals amb personal convenientment ensinistrat i material adient per a vacunar el màxim nombre de persones i ser origen de subexpedicions pels territoris adjacents. El procediment consistia a vacunar a bord dos nens, al cap de deu dies prendre limfa vacunal d’un d’ells i vacunar-ne uns altres dos, i així successivament.

La primera etapa fou Tenerife, on funcionà perfectament la Junta Vacunal i des d’on s’estengué la vacunació a la resta de les illes Canàries. Des de Tenerife, la Maria Pita travessà l’Atlàntic fins a Puerto Rico, on Balmis i els seus companys s’endugueren la desagradable sorpresa que allí ja havia arribat la vacuna des de colònies angleses. Aquest entrebanc suposava no sols la inutilitat de l’escala sinó també la impossibilitat de reclutar nous nens en substitució dels ja utilitzats durant la travessia. La segona etapa americana fou el port veneçolà de Puerto Cabello, on l’expedició fou rebuda amb tot entusiasme i la Junta Vacunal funcionà perfectament. A Veneçuela, l’expedició vacunal es dividí en dues: l’una es quedà al continent sud-americà sota la direcció de Josep Salvany i l’altra seguí per mar, a bord de la Maria Pita, cap a Cuba.

L’expedició de Salvany seguí, amb molts entrebancs, per la costa veneçolana cap a Colòmbia, Equador i Perú. Josep Salvany patia greus problemes de salut: era diabètic, havia contret malària i tuberculosi i es trobava molt debilitat. Malgrat tot continuà amb l’expedició i obtingué el títol de metge i de doctor en medicina a la Universitat de San Marcos de Lima. Després encara seguí amb l’expedició vacunal fins a Bolívia i finalment morí a Cochabamba el 1810. Abans de morir havia posat en marxa subexpedicions vacunals que arribaren fins a l’Argentina i a d’altres països del Con Sud americà.

D’altra part, l’expedició de Balmis havia arribat a l’Havana, on s’havien acabat els nens «portavacuna» i hagué de comprar unes esclaves negres que feren de reserva vacunal fins a arribar al port de Sisal, a la península mexicana de Yucatán, on foren venudes després de vehicular la vacuna. Allí acabà la travessia de la goleta Maria Pita, i Balmis seguí al front de l’expedició per terres mexicanes. Després de recórrer una bona part de l’immens país mexicà arribà al port pacífic d’Acapulco, des d’on salpà en un buc comercial fins a Manila. A les Filipines es repetiren les mateixes actuacions de les juntes vacunals i de les subexpedicions per tot el territori. Des de Manila, Balmis encara anà amb la seua expedició vacunal fins a l’enclavament portuguès de Macau, a la costa xinesa, i al port comercial de Canton, des d’on introduí la vacuna antivariolosa a la Xina.

Esgotat per tant esforç, Balmis decidí donar per finalitzada l’expedició vacunal i regressà en un vaixell portuguès a la península Ibèrica. Durant la travessia de l’Atlàntic féu escala a l’illa britànica de Santa Helena, on uns anys més tard moriria l’emperador Napoleó Bonaparte. El governador d’aquesta petita illa rebé a Balmis i li mostrà un paquet, que havia rebut feia uns anys d’Edward Jenner, amb unes mostres de limfa vacunal i instruccions per a la pràctica de la vacuna, evidentment ja inservibles. Finalment, Balmis arribà al port de Lisboa i des d’allí es dirigí en carruatge a Madrid, on encara regnava Carles IV —que el va rebre amb tots els honors— i on moriria el 1819.

L’expedició vacunal de Balmis i Salvany és una de les gestes sanitàries més heroiques de la història, injustificadament molt poc coneguda i divulgada. Fou elogiada pel propi Edward Jenner i per altres personalitats de l’època com el genial naturalista prussià Alexander von Humboldt. Seria bo que, seguint l’exemple del Col·legi de Metges de Barcelona, es multiplicaren els actes en commemoració d’aquesta empresa que fa dos-cents anys, dirigida per un valencià i un català, donà la volta al món per posar a l’abast de desenes de milers de persones un remei contra una de les malalties més mortíferes que ha patit la humanitat.

L’educació científica dels infants i joves, vuitanta anys després de les propostes de Margalida Comas, científica i pedagoga

L’educació científica dels nostres infants i joves no es conrea. El currículum comença habitualment per l’explicació del mestre o professor i es completa ben seguit amb el llibre de text. El mètode científic basat en l’observació, la recollida de dades, el dibuix del natural, l’ordenació, la classificació, l’associació, el contrast i l’experimentació —tan a l’abast i de tan baix cost econòmic—, no acaba d’entrar a les classes de ciències o de coneixement del medi natural.

El proppassat 7 d’abril es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans l’obra Margalida Comas Camps (1892-1972), científica i pedagoga, publicada pel Govern de les Illes Balears. El president Salvador Giner va obrir l’acte assenyalant l’actualitat del pensament d’aquesta dona il·lustre. Vàrem poder escoltar la professora Maria Ángeles Delgado, de la Universitat de Múrcia (estudiosa de l’obra i editora), i la catedràtica de Ciències d’Educació Secundària Maria Lluïsa Penelas (també autora); entusiastes amdues d’aquesta producció coral composta per set autors que aporten perspectives complementàries en diverses llengües i accents per a embolcallar el gruix de l’obra, que recull documents científics i pedagògics de Margalida Comas reproduïts en facsímil. D’altra banda, la consellera d’Innovació, Interior i Justícia del Govern Balear, Pilar Costa, va subratllar la vàlua científica, pedagògica i humana d’aquesta dona menorquina que va ensenyar a Anglaterra i a Santander, i que va investigar a Paris. El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Treserres, va cloure l’acte i va posar l’accent en la necessitat d’entusiasmar infants i joves al coneixement, i no solament a superar exàmens o treure nota. La ciència entesa com a activitat de desenvolupament humà és la que pot suscitar investigadors rellevants dels que tan mancats estem encara.

Margalida Comas Camps (1892-1972), científica i pedagoga és una publicació ben concebuda, organitzada amb claredat i amb indicació de les fonts utilitzades, bibliografia i índex onomàstic. I també, i no és un luxe, conté fotografies que il·lustren de manera versemblant el camí vital d’aquesta dona, científica i pedagoga, que com tants altres homes i dones va viure l’exili, en el seu cas a Anglaterra, des d’on donava difusió i aplegava suport a la causa republicana d’Espanya. Pensem que aquesta publicació ha de contribuir a mostrar com se’ns va aturar el temps, uns quaranta anys, a causa d’una dictadura enemiga, però també per la nostra falta de decisió i seguretat professional per a redreçar-nos, procés que s’allargà quaranta anys més. Malgrat les competències educatives destinades a donar una direcció pedagògica al nostre ensenyament i la gran quantitat de recursos disponibles —mitjans de transport per a desplaçar-nos i accés a noves fonts d’informació enregistrada que reprodueixen de manera directa més del que podem observar—, no s’ha generalitzat l’educació i el pensament científic de base inductiva. Les sessions d’experimentació i les taules d’observació no són habituals a les nostres escoles; els laboratoris dels nostres instituts i col·legis acostumen a estar massa tancats.

Margalida Comas fou una de les poques dones del seu temps amb tanta projecció europea i tan poc coneguda a Catalunya, on va tenir una dedicació tan intensa. Podem trobar textos seus en castellà, català, anglès i francès. Vegem aquests fragments en què es reflecteix la força del pensament d’aquesta menorquina:

Les excuses que avui presentem per no fer una educació científica són les mateixes i no poden sostenir-se. Possiblement falta aquella convicció que Margalida Comes encomanava: «Las ciencias reclaman un sitio en la escuela porque representan un movimiento de capital importancia en la evolución del espíritu humano, no por su mayor o menor utilidad. Sirven para humanizar las mentes de niños y jóvenes; junto con la literatura y el arte las ciencias son una de las grandes expresiones históricas del espíritu».

Més informació

David Paloma Sanllehí
Universitat Autònoma de Barcelona - Servei de Publicacions
Bellaterra, 2010
ISBN: 978-84-490-2621-8
Nombre de pàgines: 130

David Paloma és filòleg, professor de llengua a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de ressenyes en diversos mitjans de comunicació, com el setmanari Presència. Fruit del seu coneixement sobre la llengua i sobre els llibres que la tracten, neix aquest darrer llibre titulat 50 obres de llengua del segle XXI. Ressenyes i propostes de recerca. Consisteix en una selecció de cinquanta crítiques publicades a la premsa que tracten sobre obres de llengua publicades durant la primera dècada d’aquest segle.

No és només una recopilació de ressenyes, sinó que l’autor inclou per a cada volum diferents propostes de treball i recerca. Aquests exercicis relacionats amb el llibre poden ser de gran utilitat tant per als professors com per als alumnes, sovint perduts davant una llarga llista de referències bibliogràfiques. L’obra, doncs, orienta en el maneig i la consulta de títols necessaris en assignatures de llengua com diccionaris, gramàtiques, manuals de redacció, llibres d’estil, epistolaris, obres d’assaig, etcètera.

Tractant-se d’un volum de crítiques de llibres sobre llengua, no hi podien faltar les ressenyes d’obres publicades per l’IEC. 50 obres de llengua del segle XXI aborda l’estudi dels quatre primers volums de l’Atles lingüístic del domini català, a cura Joan Veny i Lídia Pons, així com del primer volum del Petit atles. Inclou també Cap a on va la sociolingüística?, que recull les conferències de la II Jornada de l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit; El llibre i la lectura: una revolució en la història de la humanitat i L’oralitat i els mitjans de comunicació, ambdós de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres; els dos primers volums d’Història de l’Institut d’Estudis Catalans, d’Albert Balcells i Enric Pujol, i Interjeccions i lexicografia, a cura d’Anna Matamala.

Les monedes de Vespasià de la Provincia Tarraconensis (69-70 dC)

Ian Carradice, Xavier Sanahuja i Jaume Benages
Societat Catalana d’Estudis Numismàtics - IEC
Barcelona, 2010
ISBN: 978-84-92583-87-4
Nombre de pàgines: 269

Les encunyacions imperials de Tàrraco han constituït un panorama relativament confús per a qui s’ha vist davant la necessitat de catalogar les monedes imperials de Vespasià i s’ha trobat amb una disparitat d’opinions, ja que no tots els catàlegs han donat les mateixes atribucions. A més, els estudis monetaris existents tampoc no han posat gaire interès a ratificar o rebutjar les atribucions proposades pels catàlegs existents. Ara, la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), filial de l’IEC, ordena i aclareix aquest panorama amb la publicació de Les monedes de Vespasià de la Provincia Tarraconensis (69-70 dC).

El llibre —escrit amb una metodologia ben plantejada, minuciosa i enginyosa— és obra de Ian Carradice, de la Universitat de Sant Andrews; Xavier Sanahuja, de la Universitat de Lleida, i Jaume Benages, de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.

Aquesta obra constitueix un estudi de gran transcendència i d’ús obligat per a les persones —de dins i fora del món acadèmic— interessades en les emissions del món romà imperial, ja que com explica el catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de València, Pere Pau Ripollès, en la introducció de l’obra, «de forma lògica i coherent els autors han valorat els arguments disponibles i han reconstruït una seqüència probable del funcionament del taller». Amb aquest llibre, els autors desvetllen magistralment una faceta de Tàrraco poc valorada i coneguda, i posen a la disposició del públic un instrument de classificació imprescindible d’ara endavant.

Els processos migratoris a les terres de parla catalana: De l’època medieval a l’actualitat

Josep Santesmases i Ollé (dir.)
Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, 6 - Cossetània Edicions
Valls, 2010
ISBN: 978-84-9791-588-5
Nombre de pàgines: 771

L’any 2008 es va celebrar el vuit-centè aniversari del naixement del rei Jaume I. Amb les conquestes de Mallorca i València, es va originar un importantíssim moviment migratori per a repoblar les noves terres incorporades en la Corona catalanoaragonesa. Des d’aleshores, les terres de parla catalana han viscut altres moviments migratoris importants. Amb l’objectiu de tractar el tema migratori amb tota l’amplitud cronològica i territorial que li correspon, es va celebrar l’octubre del 2008 a València el VII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

Ara es publiquen les actes del Congrés titulat Els processos migratoris a les terres de parla catalana: De l’època medieval a l’actualitat. El llibre recull les ponències i les comunicacions de les jornades classificades en quatre grans blocs: La colonització feudal de la Catalunya Nova, les Illes Balears i el País Valencià; De l’expulsió dels jueus i moriscos a les immigracions franceses de l’època moderna; Les migracions contemporànies, i finalment, Llengua, literatura i material etnogràfic vinculats als processos migratoris de les terres de parla catalana.

Tal com expliquen els professors de la Universitat de València Manuel Ardit, Enric Guinot i Vicent Olmos, en la introducció del volum: «En contextos històrics ben diferents, en societats ben distintes, en moments polítics i econòmics ben diversos, la història dels Països Catalans també ha estat construïda per multitud de processos de migració, de sortida i de recepció, de curta i de llarga distància, d’esperança d’una vida millor i de fugida de la repressió. Tots ells són part de la nostra història. I tots ells han tingut unes conseqüències de diferents magnituds, però perdurables. Unes conseqüències que l’historiador no pot deixar de banda a l’hora d’escometre qualsevol estudi del passat, ja sigui des del punt de vista de la història social, cultural o econòmica, com des del punt de vista lingüístic o cultural».

Recull d’articles

Lugar del progreso y la reacción, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 28 d’abril de 2010

La memòria històrica i Samaranch, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 28 d’abril de 2010

Tàpies abans del Louvre, de Xavier Barral i Altet
Avui, 27 d’abril de 2010

Volcà, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 26 d’abril de 2010

No és or tot el que lluu, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 26 d’abril de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 25 d’abril de 2010

¿Excepció o símptoma?, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 24 d’abril de 2010

Girona també decideix, de Josep-Maria Terricabras
Avui, 21 d’abril de 2010

Tòfona, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 19 d’abril de 2010

Una consulta discutible, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 19 d’abril de 2010

Ambició contra resignació, de Salvador Cardús
Avui, 18 d’abril de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 18 d’abril de 2010

L’únic remei de la culpa, de Salvador Giner
El Periódico, 18 d’abril de 2010

Cultura i sobirania, de Joan F. Mira
Avui, 17 d’abril de 2010

Discutir per discutir, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 17 d’abril de 2010

La personalitat retrobada de Concepció Casanova, de Joan Triadú
Avui, 15 d’abril de 2010

Mucho país para poca ley, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 14 de març de 2010

Un gran dèficit democràtic, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 14 d’abril de 2010

Gats i gossos, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 12 d’abril de 2010

!Que alta que és la velocitat xinesa!, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 12 d’abril de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 11 d’abril de 2010

Mossos i magrebís, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 10 d’abril de 2010

La sort de tenir una gran utopia, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 7 d’abril de 2010

El conte de la lletera, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 5 d’abril de 2010

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 4 d’abril de 2010

Independència de criteri, de Salvador Cardús
Avui, 4 d’abril de 2010

Gossos i amos ben educats, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 3 d’abril de 2010

La poesia apassionant de Lluís Calvo, de Joan Triadú
Avui, 1 d’abril de 2010

Anirem a veure els avis, de Joan Solà
Avui, 1 d’abril de 2010

Delitos y pecados sociales, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 31 de març de 2010

Amb llenguatge nou, idees noves, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 31 de març de 2010

Recull d’entrevistes

Entrevista a Salvador Cardús
«L'independentisme ha de tenir projecte»
Diari de Girona, 21 de març de 2010