L'Obra Completa d'Almirall; per Jaume Guillamet

El pobre soldat de Medellín, la resistència de Negrín i la repressió de Franco; per Paul Preston

Ressenyes editorials

Recull d’articles

L'Obra Completa d'Almirall

Jaume Guillamet, soci de la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l'IEC, i catedràtic d’Història del Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

La publicació de Valentí Almirall. Obra Completa: 1867-1879, volum I, amb edició a cura de Josep Maria Figueres, és una novetat del màxim interès. La importància de la figura de Valentí Almirall Llozer (1841-1904) no és prou apreciada avui, malgrat ser figura de referència per a la política i per al periodisme català. Destaca com a autor de Lo catalanisme (1885)i fundador doctrinal i polític del moviment polític català més potent, fecund, plural i integrador del darrer segle i quart; i com a fundador, editor i director del Diari Català (1879-1881), el primer després del qual la premsa diària en la nostra llengua tingué un fort desplegament, malgrat la fonda interrupció del franquisme.

Propietari, advocat, polític i periodista, Almirall comença sent un dels dirigents més destacats de l’ala radical o intransigent del Partit Demòcrata Republicà Federal durant el Sexenni Democràtic i col·laborador de Francesc Pi i Margall en la represa del republicanisme federal després de la caiguda de la Primera República. La seva acció periodística té el moment culminant de la fundació del diari El Estado Catalán (1869-1870), que va editar a Madrid, el 1873, durant els mesos republicans.

Almirall és home d’idees avançades en el pla polític, en el social, en el cultural i en el científic. S’inspira en les constitucions federals dels Estats Units d’Amèrica i de la Confederació Helvètica, introdueix les idees de Charles Darwin a les pàgines del primer diari en català, és un viatger i cronista de l’Europa de l’època, fa la reforma de la Casa de la Caritat de Barcelona —en ser-ne director— i és amic dels principals dirigents maçons, tot i que no s’arriba a afiliar a la maçoneria. Totes aquestes posicions i idees estan reflectides en la seva obra doctrinal i periodística que es recollirà en els tres volums de l’Obra Completa.

Josep Maria Figueres, professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha dedicat durant vint-i-cinc anys a l’estudi de la figura i l’obra de Valentí Almirall, amb la tesi doctoral, la biografia personal i política, la història del diari i ara l’edició de l’Obra Completa. Obra i autor mereixen la màxima consideració.

Més informació






El pobre soldat de Medellín, la resistència de Negrín i la repressió de Franco

Paul Preston, membre corresponent de l'IEC

La repressió duta a terme per les forces rebels durant i després de la Guerra Civil tenia molts objectius. El bàsic era respondre al repte de la Segona República en termes de reforma política, social, econòmica, religiosa i cultural. També hi havia una repressió impulsada per una antipatia irracional envers bascos o catalans. Tot i així, l’objectiu més immediat del terror era militar perquè, tal com va admetre als seus companys de conspiració en les primeres instruccions secretes, el general Mola veia l’ús del terror com la manera de paralitzar els defensors de la República. A més d’aquest objectiu immediat, els militars es van afegir a un propòsit de més llarg abast. Franco considerava que la repressió establiria les bases per a fonamentar un règim durable. Les matadisses de Badajoz i Màlaga, entre d’altres, estaven dirigides a garantir que no es produís cap retorn al passat.

Curiosament, malgrat l’evidència de tot això, hi havia molts polítics republicans i socialistes que volien pactar amb Franco. El doctor Juan Negrín, en canvi, estava convençut que la guerra havia de continuar, precisament perquè era conscient que una pau prematura seria el preludi a la pèrdua de nombroses vides. La convicció de Negrín que la República havia de continuar la lluita estava estimulada per la consciència del que li passaria a la Repúbli­ca després de la desfeta en mans dels franquistes venjatius.

S’ha de recordar la resposta de Negrín, l’estiu de 1938, a una figura repu­blicana important —potser el mateix Azaña— que li havia suggerit la necessitat inevitable d’un acord amb els franquistes. Negrín no volia de cap de les mane­res facilitar la capitulació. La seva política de guerra  —la política de resistència— que s’obstinava a infondre en la opinió pública era profundament realista. Pensava que davant la mena d’enemic amb qui s’enfrontava la República, capitular seria obrir les portes a la matadissa. La resposta de Negrín havia sigut: «Pactar? Però, i el pobre soldat de Mede­llín?».

Aleshores Medellín, municipi situat a prop de Don Benito, era el lloc més llunyà del front d’Extremadura. Negrín era del parer que «pactar equivalia a negociar la llibertat d’uns centenars, potser d’uns milers de persones, fonamentalment polítics, perquè poguessin arribar a la frontera. Però què en serà dels demés?» Els «demés» eren l’exèrcit i el poble republicà, tots aquells que es trobarien a mercè dels vencedors, que farien una neteja sense quarter. Els fets han demostrat, malauradament, la raó de Negrín: l’única opció era resistir, guanyar temps i esperar el desenvolupament de la crisi europea. El 25 de juliol de 1938, Medellín i tota la comarca de la Serena, a la província de Badajoz, van caure al poder dels franquistes. Durant les setmanes següents, un gran nombre de persones dels pobles d’arreu foren portades a Medellín per a ser afusellades, i moltes més foren dutes al camp de Castuera.

Franco va anunciar en el missatge de cap d’any del 31 de desembre de 1939 que rebutjava qualsevol pensament d’amnistia o reconciliació amb els vençuts: «Es preciso liquidar los odios y pasiones de nuestra pasada guerra, pero no al estilo liberal, con sus monstruosas y suicidas amnistías, que encierran más de esta­fa que de perdón, sino por la redención de la pena por el tra­bajo, con el arrepentimiento y con la penitencia; quien otra cosa piense, o peca de inconsciencia o de traición». La violència contra els vençuts no es limitava a l’empreso­nament, la tortura i l’execució, sinó que adoptava també altres formes d’humiliació psicològica i d’explotació econòmica als supervivents. Quina diferència hi havia entre aquest home i el que es preocupava tant pel pobre soldat de Medellín.

La Ciència en la història dels Països Catalans
Volum III: De l'inici de la industrialització a l’època actual

Directors: Joan Vernet i Ramon Parés
Editorial: IEC, en coedició amb la Universitat de València
Data d’edició: 2009
ISBN: 978-84-92583-75-1
Nombre de pàgines: 926

L'IEC i la Universitat de València publiquen el tercer volum de La Ciència en la història dels Països Catalans, una obra de referència de la història de la ciència i la tècnica en els territoris de llengua catalana. L’obra completa cobreix des del segle X fins a l’època actual. El primer volum tracta Dels àrabs al Renaixement; el segon, Del naixement de la Ciència Moderna a la Il·lustració, i aquest tercer que ara es publica repassa De l'inici de la industrialització a l’època actual.

El tercer volum està estructurat en dues parts: «La industrialització» i «Del Noucentisme a la Guerra Civil». En la primera, tracta els canvis en la sanitat, la navegació al segle XIX, els inicis del vapor i del ferrocarril a Catalunya i els professionals de la química de l’època, entre d’altres temes. En la segona part, que aborda l’etapa que va del Noucentisme a la Guerra Civil, s’explica la ciència en el canvi de segle, les relacions entre la ciència i l’església, el naixement de l’estudi de la física, les noves ciències naturals, la recerca matemàtica, la renovació de les institucions científiques i, finalment, la Guerra Civil i l’exili.

El llibre mostra com en l’època de la maduresa de la industrialització es difongueren noves idees i noves tecnologies en tots els camps: sanitat, agricultura, transports, energia, etc. En el segle XX, sota la influència del regeneracionisme i el catalanisme, es va intentar establir una societat moderna, amb iniciatives molt destacades en els camps de l’ensenyament i la institucionalització de la recerca, com ara la fundació de l'IEC. Finalment, la Guerra Civil tingué un gran impacte en el món científic i provocà l’exili de personalitats molt destacades, la desaparició de grups de recerca i l’adaptació a les noves circumstàncies dels investigadors que es van quedar al país.

La Ciència en la història dels Països Catalans està dirigida per l’arabista Joan Vernet i el microbiòleg Ramon Parés, ambdós membres de l'IEC i ha estat redactada per més de cinquanta experts. A més, disposa d’un consell editor format per Josep M. Camarasa, biòleg i assessor científic de l'IEC; Víctor Navarro, catedràtic d'Història de la Ciència de la Universitat de València; el físic Antoni Roca i Rosell; Vicent Ll. Salavert, de la Universitat de València, i Julio Samsó, de la Universitat de Barcelona.

Escoltisme, autoformació i ciutadania activa: un balanç de cara al futur

A cura de Josep González-Agàpito
Editorial: IEC en coedició amb Pagès Editors
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-92583-76-8 (IEC), 978-84-9779-875-4 (Pagès Editors)
Nombre de pàgines: 213



El llibre Escoltisme, autoformació i ciutadania activa recull les aportacions d’especialistes i estudiosos del món universitari i acadèmic, responsables i caps de l’escoltisme i personalitats d’altres àmbits que van participar en la commemoració del centenari de l’escoltisme a l’IEC: Albert Balcells, José Ignacio Cruz, Carles Esteve, Marina Gay, Mateo Jover, Miquel March, Salomó Marquès, Daniela de Miniac, Jaume Trilla i Eduard Vallory.

Segons Josep González-Agàpito, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS), el missatge de l’escoltisme continua essent vigent, malgrat les profundes transformacions que ha experimentat la societat en un segle. «Aquesta és una anàlisi d’especial utilitat en uns temps difícils com els nostres on aquest moviment d’autoformació i compromís social sustenta uns valors que, en bona part, són a contracorrent dels socialment dominants».

La Secció de Filosofia i Ciències Socials va organitzar, el juny del 2007, el simposi «Cent anys d'escoltisme: un moviment de formació humana i de ciutadania activa» per a commemorar el centenari d’aquest moviment juvenil. Les jornades, que van comptar amb la col·laboració de la Societat Catalana de Pedagogia (SCF) i la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana (SHE), filials de l'IEC, van analitzar l’escoltisme des d’una perspectiva triple: l’evolució històrica, els reptes de la societat actual i les perspectives de futur.