El naixement de la Generalitat fa sis-cents cinquanta anys; per Maria Teresa Ferrer i Mallol

Divisions territorials en un món sense límits; per Jesús Burgueño

L'any 2009 hem commemorat el sis-cents cinquantè aniversari del naixement de la Generalitat, coneguda a l'edat mitjana i a l’edat moderna com a Diputació del General. A Cervera, l'any 1359, se celebrà una cort general de Catalunya, en la qual foren escollits els primers diputats de la Generalitat de Catalunya, el dia 19 de desembre, dia que per aquest motiu fou triat per a organitzar la festa commemorativa al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. La Secció Històrico-Arqueològica havia commemorat aquesta efemèride amb una jornada d'estudi celebrada a Cervera el 28 de maig de 2009.

La Diputació del General o la Generalitat fou, inicialment, una comissió creada per la Cort de Cervera de 1359 per tal d'administrar la proferta o contribució al rei Pere el Cerimoniós, destinada a pagar l'exèrcit que havia de defensar els regnes de la Corona catalanoaragonesa contra Castella, durant la Guerra dels Dos Peres (1356-1369). Totes les etapes decisives en la formació de la Diputació del General de Catalunya es troben emmarcades en aquesta guerra (1356-1369), protagonitzada pel rei Pere el Cerimoniós a la Corona d'Aragó i pel rei Pere el Cruel a Castella. La guerra es desenvolupà de manera molt desfavorable a la Confederació catalanoaragonesa, que veié el seu territori envaït i parcialment ocupat, especialment Aragó i el País Valencià, mentre que Catalunya i Mallorca foren atacades per l'estol castellà, especialment Barcelona. La guerra per part de Pere el Cruel era un intent d'aniquilació i absorció de l'estat adversari.

La comissió escollida a Cervera fou anomenada Diputació del General perquè, com les corts, representava tota la societat catalana en general, la generalitat o totalitat del país. Tenia poders per actuar quan les corts no eren obertes i era completament independent del poder reial. Va néixer com un organisme temporal, que havia de desaparèixer quan hagués conclòs la seva tasca, però diverses circumstàncies en determinaren la consolidació.

Entre aquestes circumstàncies destaca la continuïtat de les comissions delegades de les corts, que enllaçaren les unes amb les altres, des de 1359, a causa de la desastrosa evolució de la guerra amb Castella, que exigia reunir les corts amb freqüència per a obtenir recursos de defensa.

Un segon pas en la formació de la Diputació del General es donà en les Corts de Montsó de 1362-1363, on foren creats els impostos anomenats generalitats, «dret d'entrades i eixides» sobre l'exportació i la importació, i el dret de la bolla sobre la fabricació i comercialització de teixits, que foren el pilar bàsic de l'economia de la Generalitat. Els impostos de la Generalitat foren d'aplicació general a tot Catalunya, a tots els estaments, fins i tot al rei; no hi hagué exempcions, tan habituals en l'edat mitjana. Foren una veritable revolució fiscal.

El tercer pas, el més decisiu, fou l'emissió de deute públic per decisió de la Cort de Barcelona-Lleida-Tortosa de 1364-1365, amb la fermança de les generalitats. La Cort garantí la continuïtat de la institució emissora (la Diputació del General) i dels impostos mentre aquest deute no hagués estat amortitzat; com que no es pogué amortitzar, quedà assegurada la pervivència de la institució. Catalunya és el primer país d’Europa que emeté deute nacional.

Passada la guerra amb Castella, hom intentà reduir la Diputació del General a una entitat de gestió administrativa, tant dels impostos creats el 1363 com del deute; fou dirigida per un «regent la Diputació», és a dir, un gerent, bé que sota el control i el consell de tres oïdors. Al cap d'uns anys, foren nomenats novament diputats, segurament perquè hi havia perill de guerra. Un altre intent de reduir despeses, l'any 1379, consistí en suprimir els oïdors: un dels tres diputats havia d'administrar els impostos i el deute i els altres dos li havien d'auditar els comptes.

El nombre de diputats fou variable en els primers temps, i també el període d'actuació. Foren renovats a cada cort llevat d'un cas, l'any 1379, en què foren nomenats per una comissió reorganitzadora, després d'un breu període de conflictes amb la Cort de Barcelona de 1377. En aquests anys, s'imposà el nombre de tres diputats, un per cada braç.

La consolidació definitiva de la Diputació com a representació permanent del Principat fou aconseguida a la Cort de Barcelona de 1413, aprofitant la debilitat inicial del rei Ferran d'Antequera, elegit al Compromís de Casp el 1412. Des de llavors estigué constituïda per dues ternes, una de diputats residents a Barcelona i una d'oïdors; l'elecció quedava desvinculada de les corts i adoptava el sistema de cooptació per part dels diputats cessants, usat fins llavors només per a substituir els diputats que morien durant el seu mandat o abandonaven el càrrec; el mandat esdevingué fix: tres anys. Des de 1413, la Diputació del General tingué una nova missió molt important, la de vetllar perquè les constitucions i les lleis de Catalunya fossin respectades, tasca que la dugué a enfrontar-se militarment al rei Joan II de 1462 a 1472.

Aquesta Generalitat desaparegué el 1714, com totes les nostres institucions. La Generalitat actual només hi té en comú el nom, lligat en la memòria col·lectiva a la defensa de la terra i de les lleis pròpies.

Divisions territorials en un món sense límits

L’any 1933, en plena polèmica sobre la divisió comarcal, un col·laborador del setmanari El Priorat, H. Pellejà, afirmava que llavors era possible en un sol dia «traslladar-se, anant i retornant en auto, de l’Ebre a la frontera francesa». L’afirmació contrasta amb la imatge tòpica que sovint es dóna del país, que fou objecte d’estudi per Pau Vila i la Ponència per a la Divisió Territorial de la Generalitat Republicana: allò del temps del carro i el mercat setmanal. En aquelles dates, a Catalunya, ja s’havien matriculat a l’ordre de vuitanta mil vehicles. Només cal recordar que en les imatges de la Guerra els cotxes i camions són omnipresents. En realitat, aquella era ja «l’època de la ràdio i l’automòbil, del ciment armat i l’avió», com afirmava un altre geògraf, Salvador Llobet.

Si això era així llavors, què n’hauríem de dir ara, en cloure el primer decenni del segle XXI? En el context d’un món sense límits —encara que sí amb fronteres—, és fàcil fer lliscar la discussió sobre l’organització politicoadministrativa del territori envers un plantejament maximalista: entre la Generalitat de Catalunya i els municipis no cal que hi hagi res més: ni províncies, ni comarques ni vegueries. El curt temps de desplaçament fins a Barcelona i la capacitat d’establir una fluïda comunicació telemàtica ens permetria estalviar-nos tots els nivells administratius intermedis.

D’entrada, caldria dir que aquest plantejament partiria d’una lectura superficial de la complexa realitat geogràfica i humana del nostre país, i sobretot d’un desconeixement del seu mosaic sociològic. Val a dir que també obviaria el fet que un terç dels nou-cents quaranta-sis municipis catalans compta amb menys de cinc-cents habitants, amb el que això comporta d’insuficiència de mitjans i capacitat d’actuació. Només amb la hipòtesi defensada cap a l’any 1980 pel geògraf Lluís Casassas i l’economista Joaquim Clusa, d’una radical reforma municipal que permetés organitzar Catalunya en cent vint-i-set potents «municipalies», podríem contemplar la hipòtesi de supressió dels ens locals intermedis.

I encara així continuarien havent-hi serveis i funcions que demanarien una dimensió humana superior: caldria una planificació d’escala regional (veguerial), convindria assegurar la presència al Parlament de veus procedents de tot el país, l’organització racional de molts serveis públics demana sempre una certa jerarquia intermèdia de l’espai, continuaria havent-hi necessitat de col·laboració entre municipalies per a assolir llindars de població que fessin possible i eficient la prestació de determinats serveis...

Però per damunt de tot, continuaria essent imperatiu evitar els riscos del centralisme. Una concentració excessiva de poder a Barcelona reforçaria la sensació —que de fet ja hi és, més enllà de Collserola— que des de la capital s’ho maneguen tot d’esquenes al país i en benefici propi. L’existència de representants territorials, d’uns consells de vegueria (que tant de bo fossin escollits per elecció directa, com fan els països avançats normals) són necessaris perquè cal que els diversos àmbits de Catalunya comptin amb polítics d’extracció local amb una capacitat real de negociar i d’influir en el poder central. Un país més equilibrat i més democràtic no es pot estalviar —no és prudent que ho faci— les vegueries.

Joan Triadú
Institució Cultural del CIC, Fundació Lluís Carulla, Eumo Editorial i Associació CIC
ISBN: 978-84-9766-354-0
Nombre de pàgines: 352

L’escriptor, traductor i mestre Joan Triadú sintetitza la seva visió sobre l’ensenyament a Catalunya en el llibre Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008, publicat conjuntament per la Institució Cultural del Centre d’Influència Catòlica (CIC), la Fundació Lluís Carulla, Eumo Editorial i l’Associació CIC. El volum reprodueix diversos escrits de Triadú en què mostra la seva preocupació per l’educació. En paraules d’Enric Masllorens, director general de la Institució Cultural del CIC, «en aquest llibre es veu com l’autor estima l’educació. És una lectura plàcida que traspua reflexió». La majoria són textos, com explica el mateix autor, «que eren resposta a incidències d’una època llunyana, i altres, en bona part, encara actuals. Perquè la permanència de certes idees, en pedagogia, és més important que pretendre adaptar-les als anomenats signes del temps».

Després de cadascun dels textos —publicats en les darreres dècades—, Triadú tracta les diferents qüestions des del punt de vista actual i això és el que anomena pretextos. «Des del coneixement del passat, ens situa sempre des de la perspectiva actual», apunta Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla. En aquests textos i pretextos, l’autor parla dels seus referents: d’Alexandre Galí, de Pau Vila, de Carles Riba, d’Artur Martorell, de Ramon Fuster, de Joaquim Vilà i Folch, de Francesc Flos i Calcat, de Josep Pallach, però també de la llengua, del model educatiu català, de la tasca dels professors i de la seva formació, i del paper crucial de la lectura en la formació.

En aquest sentit, Joan Triadú afirma que un mestre no pot tenir por de la mort i que ha de ser una persona de cultura. A més, assegura que la clarividència ha de ser una qualitat indispensable per a tot professor i subratlla el valor de l’esforç durant l’aprenentatge. Com ell mateix anota en l’obra: «Al mestre del segle XXI, al qual segle no m’havia pensat mai d’arribar-hi, li és bo de saber bàsicament on som, qui som, què passa i què han de saber, ben mastegat, els nens i les nenes. Amb l’estimació per endavant». Durant la presentació del llibre, que va tenir lloc a la Institució Cultural del CIC el passat 18 de gener, el membre de l’IEC va assegurar que «el que estima pateix i que per això, l’escola ens ha fet patir, ja que s’ha creat entre el sofriment». Finalment va concloure l’acte amb l’afirmació «sóc vell, però no m’hi sento».

La certesa i l'ideal: una filosofia personal i transferible

Alfred Badia Gabarró
Societat Catalana de Filosofia - IEC, coedició amb Barcelonesa d’Edicions
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-92583-63-8
Nombre de pàgines: 103

La Societat Catalana de Filosofia (SCF), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, edita conjuntament amb Barcelonesa d’Edicions el llibre La certesa i l’ideal: una filosofia personal i transferible, del traductor, assagista i escriptor Alfred Badia i Gabarró (Barcelona, 1912-1994). L’obra recull el pensament filosòfic de Badia, un text —com recorden Lola Badia i Helena Lamuela en el pròleg— que ell mateix «el darrer estiu de la seva vida va copiar en suport electrònic batallant amb els ensurts del primer contacte amb l’escriptura digital».

El llibre arrenca amb una presentació del concepte de filosofia com la recerca d’un determinat tipus de veritat. L’autor es pregunta què vol dir veritat i analitza el saber humà, el mètode filosòfic, la realitat del cos, els objectes, etc., fins a arribar a la catorzena unitat, en què fa una recapitulació. En aquest apartat Badia proposa l’operativitat epistemològica del jo-cos: «En la meva recerca de la veritat, trobo la realitat existencial del meu cos unit a la meva psique, amb la qual probablement constitueix una unitat».

El cor de l’assaig són els apartats que van del quinze al trenta-sis, en què s’exposa la teoria de la tendència a continuar existint en expansió (TCEE), que reflecteix la natura de l’esser humà, com a individu i com a membre de l’espècie. Badia parla de l’eros de les relacions familiars i l’eros de l’amistat, que esdevé entre individus del mateix sexe ja que «entre individus humans de sexes distints és una rara avis, flor de cultura cristiana o de despullament sexual per ideals considerats superiors o per pèrdua biològica de la libido correcta».

Pel que fa a la parella, assegura que si entre els partenaires regna la convicció de la indissolubilitat de la unió, «la continuïtat de la parella pot prolongar-se per tota la vida. Ara, el fracàs de la vida en comú constitueix una amenaça constant per la tendència poligàmica i poliàndrica de l’ésser humà. No és que l’adulteri comporti una dissolució de la parella, però sí que tendeix a augmentar els vectors centrífugs que radiquen en la TCEE de la parella i en poden determinar el distanciament o la separació». A l’últim, l’autor reprèn críticament el problema de la llibertat de responsabilitat i acaba amb la definició d’una aspiració ideal.

Revista de Dret Històric Català (volum 8)

Societat Catalana d’Estudis Jurídics - IEC
Barcelona, 2009
ISSN: 1578-5300
Nombre de pàgines: 280

La Societat Catalana d’Estudis Jurídics (SCEJ), filial de l’IEC, dedica el vuitè volum de la Revista de Dret Històric Català al doctor Jesús Lalinde Abadía, professor i historiador mort el 28 de març de 2007. La publicació s’obre amb els discursos que Pere Moles, president de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, i Josep Cruanyes, president de la SCEJ, van pronunciar en l’acte d’homenatge que aquestes dues entitats van retre al doctor Lalinde, abans de complir-se el primer aniversari de la seva mort, el 21 de febrer de 2008.

També s’hi inclouen quatre articles més en què Josep Maria Font i Rius, Román Piña Homs, Manuel J. Peláez, i Sixto Sánchez-Lauro parlen de l’historiador. Aquest últim, a més, fa un recull de la la bibliografia sobre dret històric del doctor Lalinde.

La Revista de Dret Històric Català recull set articles més sobre d’altres temes, entre els quals es troben les aproximacions al dret des del llenguatge, l’estructura juridicoformal de les donacions en els diplomes de la Catalunya carolíngia, l’aproximació casuística a la tutela processal de la quarta falcídia, entre d’altres.

Per últim, el volum ofereix vuit recensions, la crònica de la X Jornada d’Estudis Locals de la Vila de Bot (Terra Alta) i la necrològica de Joan Miquel.

Arxiu de Textos Catalans Antics (volum 28)

IEC i Facultat de Teologia de Catalunya
Barcelona, 2009
ISSN (format paper): 0211-9811
Nombre de pàgines: 999

L’IEC i la Facultat de Teologia de Catalunya publiquen el vint-i-vuitè volum de l’anuari Arxiu de Textos Catalans Antics. L’obra inclou diversos articles, així com notícies bibliogràfiques i estudis que es basen en textos o documents anteriors al segle xix. Pel que fa als articles, el membre de l’IEC Josep Perarnau obre la secció amb una aportació sobre els beguins de Vilafranca del Penedès davant el tribunal de la inquisició (1345-1346). L’eclesiàstic també hi publica les seves investigacions sobre la troballa d’un full amb text llatí d’un capítol del Llibre de contemplació de Ramon Llull; l’estada d’Arnau de Vilanova a París del 1299 al 1300; la força legal que el rei Joan Iva donar a les còpies del dictament de la Comissió Ermengol sobre el llibre de Ramon Llull Arbre de filosofia d’amor,i un últim article titulat «Estudiants catalans de drets en les Tabulae repetitionum et disputationum Universitatis Bononiensis».

L’historiador Jaume Mensa publica un document sobre les obres espirituals d’Arnau de Vilanova. D’altra banda, Josep M. Marquès, Albert Serrat i el membre de l’Institut Jaume de Puig i Oliver presenten l’article «Regest del protocol del notari de la cúria diocesana de Girona Pere Campany (anys 1313-1367)». Jaume de Puig Oliver també analitza, en aquest volum, els manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis. Finalment, Josep Hernando repassa les heretgies bohemites als comtats de Rosselló i Cerdanya i Ramon Planes se centra en les ordinacions de Prats i Sansor sobre el bestiar, les pastures i les artigues.

Recull d’articles

Expolangues, CSLC, de Joan Solà
Avui, 28 de gener de 2010

«Es produeixen modificacions menors», resposta de Salvador Giner
El Temps, 26 de gener de 2010

Terratrèmol, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 25 de gener de 2010

Haití, la solució, de Salvador Giner
El Periódico de Catalunya, 24 de gener de 2010

Seguretat, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 18 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 17 de gener de 2010

L'insomne brillant, de Gabriel Ferraté i Pasqual
Presència, 15 de gener de 2010

2010, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 11 de gener de 2010

L'economia nadalenca, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 11 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 10 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 8 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 7 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 6 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 5 de gener de 2010

2009, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 4 de gener de 2010

La guerra dels sexes, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 4 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 4 de gener de 2010

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 3 de gener de 2010

ADN del càncer, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 28 de desembre de 2009

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 27 de desembre de 2009

Errors a favor propi, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 25 de desembre de 2009