|
Opinió
|
|||||
|
Un apunt breu sobre la crisi i reforma del sistema financer; per Jordi Galí Recull d’articles
Jordi Galí, membre numerari de l'IEC
La crisi financera global, que es va iniciar ara fa poc més de dos anys, ha posat sobre la taula la necessitat de repensar a fons el marc de regulació del sistema financer. Les reformes necessàries han de tenir com a objectiu impedir que es puguin tornar a produir els processos que van portar l’economia mundial al llindar d’una nova Gran Depressió, a causa del risc de col·lapse del sistema financer internacional. Per comprendre el tipus de regulació necessària, és útil examinar els factors que van conduir a la crisi actual. Com en d’altres crisis d’origen financer, els anys que van precedir la crisi actual es van caracteritzar per un creixement molt ràpid dels preus d’alguns actius —immobiliaris, durant aquest darrer episodi. Aquest creixement difícilment es podia justificar per les rendes o la utilitat que van generar aquells actius, ja que estava basat fonamentalment en expectatives d’augment continuat del preu en què podrien ser venuts. Aquesta sobrevaloració dels actius és el que normalment es coneix per «bombolla especulativa». L’aparició i creixement d’aquesta bombolla ve facilitada per l’existència d’una alta disponibilitat de recursos per part dels bancs i altres entitats financeres. Aquests recursos es canalitzen, en part, en crèdits que permeten finançar a baix cost l’adquisició dels actius que contenen la bombolla, augmentar-ne la demanda i contribuir, per tant, a inflar-ne encara més el preu. Els bancs no dubten a l’hora d’atorgar aquests crèdits, ja que les expectatives d’un augment continuat del preu de l’actiu es perceben com una garantia de recuperació eventual del crèdit, amb independència de la solvència intrínseca dels individus o empreses que s’endeuten. D’altra banda, l’augment de la riquesa financera derivada de l’apreciació dels actius produeix un augment del consum i la inversió, i una expansió de l’activitat econòmica i dels beneficis empresarials —inclosos els dels bancs i altres entitats financeres, que veuen, així, reforçada la seva capacitat per continuar finançant el creixement de la bombolla. Aquesta dinàmica finalitza en el moment que la bombolla esclata i el valor de l’actiu comença a disminuir. Això comporta dificultats per a refinançar aquests actius i, com a resultat, l’impagament del deute o a la necessitat de vendre l’actiu. Quan aquest intent de venda es produeix de forma simultània i massiva, el preu es redueix encara més i augmenten els crèdits impagats i les pèrdues de les entitats financeres. Si aquestes volen —o estan obligades— a mantenir un cert coixí de capital propi com a percentatge dels actius totals, es produeix una reducció d’aquests actius i, per tant, una contracció del crèdit, amb els efectes negatius consegüents sobre la capacitat de consum i inversió, la demanda agregada, i el nivell de producció i ocupació. Així comença la crisi en el sector real de l’economia, amb les conseqüències desastroses prou conegudes: augment de l’atur, tancament d’empreses, etc. La millor manera d’evitar els efectes adversos provocats per l’esclat de la bombolla és evitar-ne el desenvolupament. Amb el risc de simplificar excessivament, podem dir que hi ha dues grans línies d’intervenció que poden, com a mínim, dificultar l’aparició o el creixement excessiu de la bombolla. La primera forma d’intervenció és mitjançant la política monetària i consisteix en apujar els tipus d’interès en el període d’expansió, amb l’objectiu de pressionar la baixada dels preus dels actius en què s’estigui desenvolupant una bombolla. Aquesta estratègia té alguns desavantatges. Per exemple, pot portar a decisions de tipus d’interès que posin en risc l’estabilitat del nivell de preus, que és l’objectiu prioritari dels bancs centrals. D’altra banda, aquesta intervenció tindrà efectes negatius sobre el valor de tots els actius, inclosos els que no es troben afectats per una bombolla. Una segona línia d’actuació se centra a impedir el creixement excessiu del crèdit financer, ja que és un factor clau d’alimentació de la bombolla. Actualment, la regulació dels bancs i altres entitats de dipòsit té un caràcter molt procíclic: en períodes d’expansió econòmica, el risc associat als actius dels bancs disminueix i, d’acord amb la normativa, això els permet augmentar la quantitat de crèdit que poden estendre per cada unitat de capital propi de què disposen; per raons simètriques, en períodes recessius es veuen obligats a contraure el crèdit. Clarament, aquest mecanisme té efectes desestabilitzadors sobre l’economia. Això es pot solucionar obligant els bancs a modificar, en funció de la fase del cicle econòmic, les ràtios de capital; és a dir, el percentatge dels actius que han de finançar amb recursos propis. Aquest fet permetria posar fre a un creixement excessiu del crèdit en períodes d’expansió, i limitar el risc d’aparició i desenvolupament de bombolles especulatives o, com a mínim, de la seva variant més perillosa: les que en definitiva estan finançades pel conjunt del sistema financer, la solvència del qual passa a estar vinculada a la supervivència de la bombolla. L’altre avantatge d’aquesta estratègia és que, al introduir un instrument de política nou (les variacions en la ràtio de capital), s’allibera la política monetària de la tasca de control del creixement dels balanços bancaris, permet que pugui concentrar-se a mantenir l’estabilitat de preus i en facilita la comunicació de les decisions. Bona part de les propostes de reforma que es troben sobre la taula actualment apunten en la direcció d’aquesta segona línia d’actuació. L’efectivitat d’aquestes reformes, però, dependrà en bona part de la independència de les institucions que eventualment tinguin competències sobre la regulació i supervisió bancària, i sobre la fixació de les ràtios de capital i altres mesures de control del creixement dels actius del sistema financer. Si aquesta independència és limitada i els governs tenen un paper clau en aquests organismes, hi pot haver motius de pessimisme: és difícil imaginar un govern que prengui la decisió de restringir el creixement del crèdit en un període d’expansió econòmica, i que limiti l’apreciació dels actius en mans dels electors. Potser això explicaria per què les crisis d’origen financer s’han produït de manera recurrent en les economies capitalistes durant els darrers tres-cents anys, de manera aparentment inexorable. Pere Puigdomènech, membre numerari de l'IEC
En el procés de definir els pressupostos de l’Estat per al 2009, les notícies que van arribar als centres de recerca eren molt alarmants. En la primera versió s’havia parlat d’una reducció dels pressupostos que podia arribar al 35% del total. Això volia dir que, durant l’any 2009, fins i tot les convocatòries més bàsiques de projectes i contractes podien quedar paralitzades. De manera individual i col·lectiva, es va expressar l’alarma de la comunitat científica, recolzada en alguns casos per empresaris i sindicats. Aquestes notícies han estat corregides per la ministra de Ciència i Innovació, que va assegurar que no hi hauria cap retallada; i s’estan concretant uns retalls globals del 5%, que poden afectar sobretot als organismes públics de recerca i a les despeses corrents. També s’ha mobilitzat algun partit polític per a presentar esmenes al Parlament. Potser s’ha parat el pitjor, però tot plegat deixa un sentiment de gran decepció. La ciència espanyola ha fet un canvi molt substancial d’ençà de la Transició política. Hi ha hagut etapes importants, com la que va seguir a l’aprovació de la Llei de la ciència de 1985 i la creació del Plan Nacional amb un augment molt significatiu de recursos. Les actuacions del Govern de la Generalitat, d’ençà del darrer govern del president Jordi Pujol fins ara, han obert noves vies en la contractació de personal i la creació de nous centres. Tot estava preparat per a assumir nous reptes, en particular a Catalunya, i posar la recerca en el panorama de la ciència internacional; i al servei de la societat, la docència, l’assistència hospitalària i l’empresa. Per això calien dues coses: més recursos i un nou marc més eficaç per a gestionar-los. La primera legislatura socialista de l’etapa actual va començar amb uns augments significatius dels pressupostos, que en alguns casos van arribar a doblar-se. Van aparèixer nous instruments que semblaven portar una coordinació més gran dels grups de recerca que estaven molt atomitzats. Tot això es va començar a retallar l’any 2008, i l’amenaça del 2009 va crear una decepció important. Al mateix temps, al nou Ministeri de Ciència i Innovació, creat a la segona legislatura de l’etapa actual, li costava posar-se en marxa i al cap d’un any i mig patia una reestructuració radical. Un dels projectes més importants, la redacció d’una nova llei de la ciència, anava patint retards i la redacció esdevenia cada cop més anodina. En les circumstàncies actuals, el que preocupa no és tan sols la disminució temporal de pressupostos, que de forma temporal es pot entendre, sinó també que les decisions que sembla que es prendran indiquen la manca de coherència política en un camp en què les decisions es prenen sempre a llarg termini. I és també una incoherència en el model que es pren per a la sortida de la crisi. La recerca, a casa nostra, ja donava resultats en la creació d’empreses i contribuïa a elevar el nivell científic del país, i el nivell tecnològic de les nostres empreses. A molts ens sembla que aturar ara aquesta dinàmica ens produirà uns perjudicis que tardarem anys a reparar. La carta de Gabriel de Vallseca de 1439 Ramon J. Pujades i Bataller Gabriel de Vallseca, un barceloní d’ascendència jueva, va ser el cartògraf més important de la primera meitat del segle XV. Després d’una primera etapa de formació a Barcelona, es va establir a la ciutat de Mallorca. Del seu taller, el 1439, en va sortir una carta que abastava des d’Escandinàvia fins al Turquestan. Decorada amb una miniatura gòtica catalana del segle XV d’excepcional qualitat i gran presència d’or, inclou informació sobre els coneixements de l’època referents a la geografia física, la biogeografia i la geografia política. L’IEC va adquirir la carta nàutica de Gabriel de Vallseca el 1917, per seixanta mil pessetes, per ingressar-la a la jove Biblioteca de Catalunya. Des d’aleshores fins ara, aquest preuat document ―és l’única carta nàutica medieval hispànica que es conserva a l’Estat― ha experimentat diverses vicissituds. Ara es conserva al Museu Marítim de Barcelona i ha centrat l’estudi La carta de Gabriel de Vallseca de 1439, de Ramon J. Pujades, editat per l’editorial Lumenartis en coedició amb el Govern de les Illes Balears, la Biblioteca de Catalunya i l’IEC. El llibre s’ha publicat conjuntament amb una reproducció facsímil de la carta original de Gabriel de Vallseca, de la qual s’ha fet una tirada numerada de només nou-cents cinquanta exemplars, fidel a les característiques originals del document. El treball inclou uns capítols introductoris sobre els mapes medievals, els primers mapes realistes del món occidental i els precedents immediats de Vallseca, és a dir, els altres cartògrafs mallorquins de la primera meitat del segle XV. Tot seguit, Pujades se centra en la vida i l’obra de Gabriel de Vallseca, les característiques de la seva cartografia i una relació dels criteris que s’han tingut en compte a l’hora de reproduir la carta en edició facsímil. |
| Recull d’articles |
Lo que no va a suceder, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 28 d’octubre de 2009
Ribosoma, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 26 d’octubre de 2009
Experiment aeroportuari japonès, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 26 d’octubre de 2009
Fugim de la diplomàcia casolana, de Josep Maria Casasús
Avui, 26 d’octubre de 2009
L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 25 d’octubre de 2009
Política i antipolítica, de Salvador Cardús
Avui, 25 d’octubre de 2009
El Corte Terrassenc, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 24 d’octubre de 2009
Baltasar Porcel (1/3), de Joan Solà
Avui, 22 d’octubre de 2009
¡Que el facin sant de seguida!, de Josep Maria Terricabras
El Periódico, 21 d’octubre de 2009
Telomerasa, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 19 d’octubre de 2009
Sandokans de segona divisió, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 19 d’octubre de 2009
Els lectors fan la història, de Josep Maria Casasús
Avui, 19 d’octubre de 2009
L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 18 d’octubre de 2009
La independència no és xauxa, de Salvador Cardús
Avui, 18 d’octubre de 2009
Ciència hispana, ¿Una il·lusió perduda?, de Salvador Giner
El Periódico, 18 d’octubre de 2009
Problemes i solucions previsibles, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 17 d’octubre de 2009
Tiempo de prueba y castigo, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 14 d’octubre de 2009
Encara seguim parlant de l’Estatut, de Josep Maria Terricabras
El Periódico, 14 d’octubre de 2009
Cultura de pau, de Federico Mayor Zaragoza
Avui, 13 d’octubre de 2009
De la Draga a Viquipèdia, de Josep Guifreu
El Temps, 13 d’octubre de 2009
Ardi, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 12 d’octubre de 2009
Proposo «Siglo XXI cambalache», d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 12 d’octubre de 2009
L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 11 d’octubre de 2009
Més política, menys partit, de Salvador Cardús
Avui, 11 d’octubre de 2009
90 años de Euskaltzaindia: relanzar la cooperación interacadèmica, d’Isidor Marí
Diario de Noticias de Álava, 7 d’octubre de 2009
La meva crònica, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 10 d’octubre de 2009
Salvem el Besòs, de Joan Solà
Avui, 8 d’octubre de 2009
¿Preocupa la ciència espanyola?, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 7 d’octubre de 2009
El contagi de la delinqüència, de Josep Maria Terricabras
El Periódico, 7 d’octubre de 2009
La sociedad detrás de una lengua, d’Isidor Marí
Deia, 7 d’octubre de 2009
Beure llet, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 5 d’octubre de 2009
Controvertida jubilació anticipada, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 5 d’octubre de 2009
L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 4 d’octubre de 2009
La centralitat és un fangar, de Salvador Cardús
Avui, 4 d’octubre de 2009
Un dia veritablement històric, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 3 d’octubre de 2009
Corrupció al temple, de Salvador Giner
El Periódico, 1 d’octubre de 2009
Als lectors de «Serra d'Or», de Josep Massot i Muntaner
Serra d’Or, 1 d’octubre de 2009
