La portada del volum, material recollit durant les enquestes i un dels mapes del llibre			IEC

Juliol del 1969. «L’home posava un peu a la lluna per primer cop a la història. Mentrestant, una corrua de dones esperava pacientment el seu torn per omplir la gerra d’aigua en una font de Tàrbena, una població alacantina colonitzada pels mallorquins al segle XVIII». És una de les nombroses escenes que li vénen a la memòria al membre de l’IEC Joan Veny quan recorda la seva tasca com a enquestador per a la realització de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC).

El projecte va néixer a principis dels anys cinquanta de la mà dels lingüistes Antoni Badia i Margarit i Germà Colón amb l’objectiu d’estudiar la llengua catalana a través de la diversitat dialectal. L’Atles preveu la publicació de nou volums, cadascun dels quals recull una col·lecció de mapes on es representa la diversitat i la unitat de la llengua en funció de l’espai. En concret, l’ALDC aporta material lingüístic i etnogràfic de cent noranta localitats de tot el domini del català. Dirigeixen el projecte Joan Veny i Lídia Pons, ambdós catedràtics del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Els directors del projecte, Joan Veny i Lídia Pons	IEC

Ara, l’IEC publica el quart volum d’aquesta obra magna, dedicat al capítol del camp i els cultius. El primer volum, centrat en el cos humà i les malalties, es va editar l’any 2001. Després d’un segon volum sobre el vestit, la casa i les ocupacions domèstiques, va aparèixer un tercer sobre la família, el món espiritual, els jocs, el temps i la topografia. La idea és publicar un volum cada dos anys.

Aquest quart volum inclou dos-cents mapes que permeten observar les variacions lingüístiques gràcies a les transcripcions fonètiques de cada mot. Hi apareixen des de les malalties del blat fins a les peces del jou o de l’arada. «Ara això és folklore però abans era la realitat. Estem fent arqueologia lingüística», assegura la directora del projecte. Sovint, aquestes paraules documenten maneres de viure que ja no existeixen, moltes de les quals han caigut en desús i, probablement, mai no han estat registrades en cap diccionari. Veny recorda, a tall d’exemple, des dels penellons que patien els nostres avis a causa del fred a les anomenades mentides de les ungles amb les quals els pares amenaçaven els fills: tantes taques, tantes mentides.

A més dels mapes, el llibre també conté diverses llistes per a les paraules que tenen poca variació i que, per tant, no estan cartografiades, i més de nou-centes fotografies i dibuixos referents al món rural, obra dels enquestadors.

Un llarg procés
El que avui veu la llum és fruit de molts anys d’un treball tenaç i minuciós. De fet, tot i que el doctor Badia i Margarit va exposar la seva idea el 1952, no es va començar a treballar amb la recollida de dades fins al 1964. La realització d’enquestes per a l’Atles va durar fins al 1978 i els principals enquestadors foren Joan Martí i Castell, actual president de la Secció Filològica (SF); Joaquim Rafel, membre de l’IEC, i els actuals directors del projecte Lídia Pons i Joan Veny. Tots combinaven la seva tasca de professors a la Universitat de Barcelona amb la recollida de materials, d’aquí que la feina s’allargués durant catorze anys. Només podien treballar durant les vacances però a més, cada enquesta durava com a mínim dos o tres dies, ja que constava de prop de dues mil cinc-centes preguntes. «Dos dies era un rècord, normalment en trigàvem quatre o cinc», explica Lídia Pons.

El grup d’enquestadors va ser pioner per moltes raons: pel nombre de localitats estudiades, per l’extens qüestionari —que es feia per camps semàntics i, també, a dones— i pel treball en equip. Però a més, per primera vegada a l’Estat espanyol, els filòlegs van enregistrar bona part de les dades amb magnetòfons.

El pes de la llengua

Els enquestats als anys 60 i 70				ALDC

Els avenços més sofisticats de l’època eren uns «aparells portàtils de la marca Grundig Tk que pesaven una barbaritat i que, a més, només funcionaven amb corrent elèctric», recorden Lídia Pons i Joan Veny. Els directors de l’Atles s’imaginen tot el que podrien haver enregistrat amb la tecnologia actual, però aleshores ni tan sols ho intuïen. Com tampoc no preveien els canvis que experimentaria la llengua. Això sí, sabien que la seva labor era de gran importància per al futur. «Vam fer les enquestes en un moment privilegiat, en què encara no hi havia la irrupció dels mitjans de comunicació catalans i vam poder recollir les paraules sense influències: el lèxic patrimonial de la vida pagesa i rural», afirma Joan Veny. «El català, aleshores, era una llengua bastant conservadora, arcaica.»

Per copsar la llengua oral transmesa de pares a fills, sense contaminació, allò ideal era que els enquestats fossin autòctons —les enquestes sempre es feien in situ—, d’edat avançada, amb una dentició acceptable i una instrucció elemental o nul·la.

Després de la immensa feina feta, però, el projecte va quedar aturat per manca de diners, fins que el 1989 l’IEC va acollir el treball com a projecte de recerca. Des d’aleshores, l’ha patrocinat i s’ha encarregat d’implicar en el finançament organismes i institucions externes. El fet que el projecte s’endarrerís, però, també va tenir la seva part positiva. Segons els directors, allò va permetre que, un cop es posés en marxa, hi haguessin els mitjans necessaris per a crear una gran base de dades informatitzada.

Aquesta base de dades amb els materials dialectològics recollits durant els anys seixanta i setanta consta de més de 475.000 registres. Molts d’aquests encara no han vist la llum, però apareixeran en els nous volums de l’ALDC, que tractaran aspectes com l’agricultura i els vegetals, la vida pastoral i els animals domèstics, els insectes, els oficis, el mar i la pesca... A més dels quatre volums de l’Atles, també s’ha publicat un volum d’etnotextos sobre el català oriental i s'està preparant el del català occidental.

Un referent de la llengua històrica
L’Atles és una obra dirigida als estudiosos, un referent de la llengua històrica d’aquests catorze anys que permet estudiar la variació lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica del català. Joan Veny tem que un treball així pugui semblar que ha perdut actualitat, però ben al contrari, assegura que les millores tecnològiques l’han convertit en una obra «actual i necessària». A més, en subratlla la utilitat en relació amb la llengua normativa, ja que sovint les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, que són les encarregades d’elaborar els materials per als diccionaris, els demanen consell per conèixer l’origen d’un mot i l’ús històric d’aquest. A més, remarca l’interès que té per la creativitat de la llengua. «Els parlants analitzen molt més la llengua del que sembla» i també per a estudiar el contacte entre llengües. Per la seva banda, Lídia Pons posa de relleu «el valor etnogràfic de l’obra, per les il·lustracions, però sobretot pel contingut».

Tota aquesta riquesa de la llengua oral també és a l’abast del gran públic. L’any passat l’Institut va publicar el Petit atles lingüístic del domini català, de Joan Veny, una versió reduïda de l’ALDC de fàcil consulta que inclou com a novetat la interpretació de les dades aportades. L’objectiu és també publicar nou volums del Petit Altes. Així, serà possible per a tothom, no només per als erudits, viatjar per la llengua a través de les seves variants.