El Butlletí de l'IEC

Televisió digital terrestre: qüestió de calendaris; per Maria Corominas

Astronomia: ciència, història i valors; per Pedro Ruiz-Castell

Maria Corominas, membre numerària de l'IEC i cap de l’Àrea d’Estudis, Recerca i Publicacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya

En el camp de la televisió el 30 de juny de 2009 és una data assenyalada, tot i que a hores d’ara no és ben clara la significació que tindrà. El procés de conversió digital de la televisió promogut per la Unió Europea afecta d’una manera especial diversos estats, com l’espanyol, en el qual la manera dominant de difondre i rebre la televisió és per ones. En aquest procés s’ha de situar el 30 de juny, data en què a l’Estat espanyol s’han d’apagar les emissions analògiques de televisió per ones en unes zones determinades on, a partir d’aquell moment, només s’hi podrà captar de manera digital.

Per què és diferent el cas de l’Estat espanyol en comparació d’altres? La Unió Europea impulsa la migració digital de la televisió, sigui quina sigui la manera de difusió (satèl·lit, cable, ones hertzianes terrestres), i argumenta que la digitalització comporta un augment de l’oferta i més qualitat, així com serveis addicionals, eventualment interactius. No obstant això, la conversió digital té, de fet, significats distints, segons la tecnologia.

En els casos del satèl·lit i del cable, majoritàriament de pagament, les mateixes empreses ja fa temps que han anat substituint la tecnologia analògica per la digital, i, per tant, qui contracta aquests serveis ja ho fa en digital. Hi ha països on el cable o el satèl·lit són els mètodes més estesos de rebre la televisió a les cases, mentre que les ones hertzianes ocupen una posició marginal, a efectes de difusió televisiva. A l’Estat espanyol, fins ara, això és ben diferent. La major part de la població rep la televisió per ones i en obert. La digitalització de la televisió per ones terrestres (televisió digital terrestre) vol dir aquí, en primer lloc, adaptar les antenes col·lectives i disposar d’un receptor de televisió adaptat amb descodificador de TDT. De moment, en obert. Per a organitzar el pas de la televisió analògica a la digital, que es vol que acabi el 3 d’abril de 2010, entre d’altres, s’hi han establert calendaris. El Govern de l’Estat, un d’apagada, i el Govern català, un d’encesa sincrònica de les emissions.

El 30 de juny és una data marcada en el calendari d’apagada de la televisió analògica, que va elaborar el Govern de l’Estat, dividint el territori en zones, i amb previsions de tancar-hi la televisió analògica en tres fases, la primera de les quals acaba aquest 30 de juny i a Catalunya afecta dues de les onze zones en què ha quedat dividida. Veurem què passa l’1 de juliol. De moment, i tenint en compte que aquest calendari s’ha pensat per a les televisions estatals i autonòmiques, no acaba d’encaixar amb les locals. Així, per exemple, aquestes dues zones d’apagada afecten tres demarcacions de televisió local, una íntegrament i part de les altres dues . Què passarà amb la televisió local en aquestes demarcacions que han d’apagar parcialment a partir del 30 de juny?

Astronomia: ciència, història i valors

Al llarg de la història de la humanitat, l’observació del cel ha fascinat el ser humà. És cert que, des de l’antiguitat, l’estudi del firmament ha rebut força atenció per les repercussions que ha tingut en activitats humanes tan importants com ara l’agricultura. Així doncs, durant segles, l’astronomia es caracteritzà per les aplicacions pràctiques. Un bon exemple en són les observacions astronòmiques realitzades durant els segles XVII i XVIII, impulsades per interessos principalment navals i geodèsics lligats tant amb l’autoritat militar com amb l’explotació de recursos econòmics i territorials. De fet, l’astronomia va tenir durant aquells anys un paper molt important en el desenvolupament de polítiques imperialistes i el comerç oceànic.

A poc a poc es desenvoluparen també noves actituds a favor d’un cultiu de l’astronomia més teòric i especulatiu, eminentment destinat a la confirmació observacional de la mecànica celest. Una investigació que experimentà un canvi important cap a la segona meitat del segle xix amb la introducció de noves tècniques, com ara l’espectroscòpia i la fotografia, que donaren pas a la formació d’un nova identitat professional que s’identificà amb la figura de l’astrofísic.

Ara bé, amb el pas del temps l’astronomia també es consolidà com a una ciència amb la qual transmetre determinats valors culturals. De fet, el que coneixem avui dia de l’univers és el resultat d’una llarga i complexa història cultural que fa de mediadora entre el que apreciem durant les nostres observacions i el que pensem sobre l’astronomia i la cosmologia. Per exemple, per molts creients, aquesta experiència té un marcat component religiós, mitjançant el qual poden admirar la grandesa, immensitat i complexitat de la creació. Fins i tot, pels no creients, aquesta història cultural pot convertir les observacions en una experiència única, amb la contemplació de la bellesa i grandesa de l’univers, com de vast és l’espai, i del temps i la insignificança del ser humà.

En aquest sentit, un dels millor exemples és el programa d’astronomia popular de qui fou el divulgador científic més prestigiós de finals del segle XIX i principis del XX: el francès Camille Flammarion (1842-1925). El seu projecte de cooperació entre professionals i aficionats aspirava a millorar i donar equilibri als esperits humans i facilitar l’èxit en la realització de les persones. Uns valors força desitjables per a determinats sectors de la societat, en un període caracteritzat per nombrosos conflictes militars i socials.
La figura de Flammarion i el seu programa divulgatiu van tenir bastant ressò a Catalunya, on la comunitat astronòmica era molt heterogènia, amb una important presència d’aficionats i amateurs que tingueren un paper destacat en la consolidació de la disciplina. A més, els primers anys del segle xx coincidiren amb la creació de nous observatoris promocionats i finançats per diferents institucions, com l’Observatori Fabra (Barcelona) o l’Observatori de l’Ebre (Roquetes). D’una altra banda, la construcció d’un observatori astronòmic a la Universitat de Barcelona, de la mà del valencià Ignacio Tarazona i Blanch (1859-1924), hauria d’obrir el camí d’una educació més pràctica per als estudiants universitaris, així com la recerca astronòmica al si de la universitat.

Fins i tot, l’enfrontament entre parts de la comunitat científica, com el que hi havia entre Eduard Fontserè Riba (1870-1970) i Josep Comas i Solà (1868-1937), que derivà en la fundació de la Societat Astronòmica de Barcelona i, poc després, en la de la Sociedad Astronómica de España; dóna bona mostra de l’interès per controlar i organitzar una comunitat tan àmplia com la d’aquells interessats en l’astronomia. Un procés que es desenvolupà a una Catalunya que, a recer de la influència francesa, va tenir un paper clau en la modernització de l’activitat científica espanyola, en particular de l’astronomia i l’astrofísica.

Més informació

Josep Moran i Ocerinjauregui
Institut d’Estudis Catalans. Treballs de l’Oficina d’Onomàstica, XVI
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-92583-48-5
Nombre de pàgines: 95

El director de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC i membre de l’IEC, Josep Moran i Ocerinjauregui, signa el setzè número de «Treballs de l’Oficina d’Onomàstica», que se centra en l’estudi i l’anàlisi del nom propi.

En l’assaig, Moran aplica la visió global de la història de la llengua catalana pel que fa a la significació dels noms propis i fa un repàs a les principals aportacions sobre el tema, des de l’antiguitat clàssica grega i llatina ―cita els treballs de Plató i Aristòtil, els estoics, els hel·lenistes, Varró, Donat i Priscià― fins a l’actualitat, tot passant per l’època medieval i l’època moderna. Això li permet de fer una anàlisi comparativa de les diverses aproximacions a l’estudi del nom propi, ja que no es limita a la realitat de la llengua catalana, sinó també a la llatina, la grega, la francesa, l’anglesa i la castellana.

Tal com afirma al pròleg del llibre Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica, la investigació de Moran «és un referent imprescindible per a la revisió de les teories predominants i per a la construcció d’una definició més exacta i general de què no disposàvem fins ara».

L’ombra dels dies roja

Carles Miralles
Edicions 62
Barcelona, 2009
EAN: 9788429761986
Nombre de pàgines: 72

El membre de l’IEC Carles Miralles, de reconeguda competència com a hel·lenista i estudiós de la literatura, publica un nou llibre de versos, L’ombra dels dies roja, que ell mateix presenta així: «He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l’amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l’especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci».

Miralles es va donar a conèixer gràcies als premis Amadeu Oller (1965) i Salvat-Papasseit (1967), i es va consolidar en el panorama literari amb volums com Camí dels arbres i de tu. Per fi la tortuga (1981), La mà de l’arquer (1991) i La ciutat dels plàtans (1995). Tota la seva producció de gairebé trenta anys, incloent-hi el recull, fins aleshores inèdit, Mans lentes d’aigua i molts altres poemes no publicats abans, la va reunir el 2002 en l’obra D’aspra dolcesa: Poesia 1963-2001. L’acte de presentació del nou volum L’ombra dels dies roja va tenir lloc a la Llibreria Bertrand de Barcelona el 10 de juny i hi van assistir, a més de l’autor, Francesc Parcerisas, poeta i crític literari, i Jordi Cornudella, poeta i editor.

Deu viatges al cor del món. Les meves places europees

Santiago Riera
Edicions de l’Albí
ISBN: 978-84-89751-50-7
Nombre de pàgines: 240

Després del seu llibre sobre les avingudes europees, Tot passejant pel vell continent, Santiago Riera, un enamorat d’Europa, explica en un nova publicació el que veu i pensa en els seus viatges i passeigs per les grans places europees. Deu són les que ha triat en aquesta ocasió, des de la plaça Roja de Moscou fins a la plaça Beyazit d’Istanbul, passant per les principals àgores centreeuropees i homenatjant també alguns indrets del sud com la plaça del Rossio de Lisboa o el pla del Palau de Barcelona.

A Deu viatges al cor del món, Riera ofereix aspectes culturals i històrics que les guies no expliquen, tot i que no es tracta, però, d’una guia, ni d’un relat de viatges, ni d’un manual d’història. Tanmateix, participa dels tres gèneres.

Santiago Riera és membre de l’IEC i professor emèrit de la Universitat de Barcelona. Entre les seves obres cal destacar Síntesi d’història de la ciència catalana (1983); Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) (1985); els seus estudis sobre La Maquinista Terrestre y Marítima, i una trilogia d’assaig sobre la ciència i la tecnologia. A més d’una Història de la ciència a la Catalunya moderna (2003), ha escrit Història de l’àtom (2005), que constitueix el primer volum de la història d’Europa del segle XX; i ha fet incursions en la narrativa i en el gènere de llibres de viatges.

Recull d’articles

Una òpera bufa, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico, 29 de juny de 2009

Festes menors, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 27 de juny de 2009

Emancipar el pensament, de Salvador Cardús
Avui, 26 de juny de 2009

Cambiar sin moverse, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 24 de juny de 2009

Els Grimm, a casa, de Josep Guifreu
El Temps, 23 de juny de 2009

El català, ahir, avui i demà, d'Antoni M. Badia i Margarit
Avui, 23 de juny de 2009

Mexicans, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 22 de juny de 2009

Exigents o malcriats?, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 20 de juny de 2009

Europa sense europeus, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 13 de juny de 2009

Davant la crisi, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 8 de juny de 2009

Mentiders compulsius, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 6 de juny de 2009