El Butlletí de l'IEC

Maria Àngels Anglada i l’Institut d’Estudis Catalans; per Mariàngela Vilallonga

Immigració: crisi de feina i emergència de xenofòbia; per Joaquim Casal

Migracions; per Carlota Solé

Mariàngela Vilallonga, membre numerària de l’IEC i directora de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona

El dia 26 de maig de 1999, just un mes després de la mort de Maria Àngels Anglada, el 23 d’abril d’aquell any, l’IEC va homenatjar l’escriptora a la Sala Prat de la Riba. L’acte fou presidit per Manuel Castellet, president de l’Institut aquell any, i per Joan M. Pujals, aleshores conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. A l’acte hi van intervenir Joan A. Argenter, expresident de la Secció Filològica; l’escriptora Marta Pessarrodona, que va llegir un parlament, igual que Carles Miralles, membre de la Secció Filològica, exsecretari general de l’IEC i escriptor. L’acte fou acompanyat de la interpretació de textos de Maria Àngels Anglada, a càrrec de Rosa Cadafalch i Josep Tero.

Deu anys després, l’IEC i la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona, hem volgut homenatjar l’escriptora amb una exposició titulada «Maria Àngels Anglada 1930/1999. Vida i obra» que es va inaugurar el 2 d’abril de 2009 a la Sala Pere i Joan Coromines. En el marc de l’exposició, hem programat també un seguit d’activitats per a recordar Anglada.

Maria Àngels Anglada tenia seixanta-un anys quan, el 21 de maig de 1991, va entrar a formar part de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com a membre numerària, per cobrir una plaça d’escriptora. Tenia el número 168 i hi va pertànyer a durant vuit anys, fins el dia de la seva mort. Durant aquests anys, l’autora de Les Closes va escriure i publicar algunes de les seves obres cabdals, entre les quals hi ha les següents, per ordre cronològic: L’agent del rei (1991), La daurada parmèlia i altres contes (1991), les versions dels Epigrames de Meleagre (1993), Paradís amb poetes (1993), El violí d’Auschwitz (1994), el conjunt de poemes Arietta (1996), els dos volums Relats de mitologia. Els déus, Relats de mitologia. Els herois (1996), Quadern d’Aram (1997). Va preparar, fins una setmana abans de morir, el recull de narracions Nit de 1911 (1999), pel qual havia obtingut el Premi Octavi Pellissa 1998. Altres premis i distincions que va rebre durant aquest temps van ser la Creu de Sant Jordi (1994), el Premi Prudenci Bertrana (1995) per El violí d’Auschwitz, o el nomenament de filla adoptiva de Figueres (1996). L’any 1996, l’IEC la va nomenar la seva representant al Consell Social de la Universitat de Girona i l’any 1998 va assumir la vicepresidència de la Secció Filològica. Anglada va viure amb il·lusió el nomenament de membre de l’IEC i va treballar per la institució amb entusiasme. Formar part de l’IEC va representar un contacte continuat amb Barcelona; ella que, vigatana de naixement, havia arrelat fortament a Figueres.

En un article del setmanari figuerenc Empordà, del 28 d’abril de 1993, Anglada va fer una breu exposició de l’estructura i la tasca de l’IEC, en especial de la Secció Filològica. Es tracta d’un article clar i didàctic sobre la importància de la institució, en el qual podem llegir el següent:

La Secció Filològica és, en realitat, una veritable acadèmia de la llengua catalana i l’àmbit d’acció s’estén a tots els Països Catalans, representats per membres numeraris, que ens reunim cada mes, ultra les comissions de treball. [...] És natural que ocupi un lloc primordial l’elaboració d’una nova edició del DGLLC (Diccionari general de la llengua catalana). Han passat cinquanta anys des de la publicació del diccionari Fabra, i ha estat i és necessari un immens treball, tant científic com informàtic, per a l’entrada de nous mots, revisió dels mots gramaticals, dels oficis i les professions on ara té entrada la dona, descobriments científics, esports, neologismes, revisió de criteris, etc.

El Diccionari va aparèixer l’any 1995 i va aixecar una forta polèmica en els mitjans de comunicació. Anglada va fer sentir la seva veu públicament el 29 de juliol de 1998, a la secció de «Cartes al director» del diari El Punt, en una carta que acaba amb aquestes paraules:

No em sé dividir en dues parts. La Maria Àngels Anglada, escriptora, segons diuen, respectada, és la mateixa persona que ha col·laborat, amb modèstia i il·lusió, en el Diccionari. No tan sols em sento al·ludida, doncs, sinó ferida i maltractada pel contingut i els titulars d’alguns articles —pocs, perquè llegeixo altra premsa d’enllà dels Pirineus. Durant molts anys vaig exercir la crítica literària a Canigó i a El Pont i sempre m’havia guiat pel consell de Plini: «no ho encerten tan sols els que llegeixen amb malícia». Nosaltres hem estat llegits «maligne», si vull citar sense traducció l’adverbi de l’autor llatí.

Joaquim Casal, membre de l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l'IEC, professor de sociologia de la UAB, i president del Comitè d’Organització del V Congrés Català de Sociologia

Corren temps dolents per a l’empresari; també per als treballadors assalariats i autònoms. Però també, en tant que crisi global, corren temps dolents per als immigrats; al seu país d’origen, pels efectes de la crisi en la caiguda de remeses, en la disminució d’ingressos i d’activitat per turisme, en els preus dels productes d’importació i en la frenada a la contractació en origen, cosa que multiplicarà situacions de pobresa extrema. Temps dolents per a l’immigrant al país d’arribada: per l’augment actual i futur de l’atur, per la secundarització de l’ocupació possible, pel treball irregular i marginal i per l’emergència d’actituds xenòfobes de treballadors autodefinits com a autòctons en ocupacions insegures o en atur actualment o en el futur. La temptació que triomfi el «que se’n vagin» serà forta i tan sols pot ser compensada amb tenacitat per part d’associacions i programes i el suport clarificador d’institucions. La crisi econòmica té caràcter global i geopolític i pel que fa a les famílies afecta l’estalvi, l’atur, i provocarà tensions entre grups socials. La temptació de contraposar grups serà el brou de cultiu per a alguns; contra aquesta temptació, aquest article.

En el cas dels immigrants, la crisi econòmica té concreció en el manteniment dels llocs de treball i la probabilitat de millorar-lo, la reducció de la capacitat d’estalvi per a les remeses, la pèrdua del lloc de treball continuat, i la via per a l’ocupació irregular, autònom o alegal i en certa manera la frustració d’expectatives de millora creades.

En aquesta fase de contracció econòmica, la feina no pública dels immigrants queda en suspens, sobretot en vista de l’augment de les taxes d’atur estimades i corroborades per les estadístiques oficials. Pot ser que s’imposi l’expressió «llavors, que se’n vagin» i generar-se tendències xenòfobes entre treballadors mal dits autòctons.

Probablement siguin pocs els immigrants en atur registrat que vulguin o puguin acollir-se a facilitats pel retorn. La perspectiva sociològica sobre els fluxos migratoris és una altra: els immigrats preferentment es quedaran encara que s’arrisquin a perdre la feina i disminueixi la contractació en origen, i pot ser que s’endureixin els controls sobre els fluxos, augmentin les condicions socials difícils per a molts immigrants residents i segurament al mateix temps augmenti la xenofòbia de molts ocupats i aturats en feines de segon ordre.

Que la crisi econòmica per als propers anys farà incrementar els problemes laborals estarà fora de qualsevol dubte. Però aquí s’alerta del possible auge de la xenofòbia d’assalariats i autònoms afectats directament o indirecta per la crisi de l’ocupació; una xenofòbia que es pot concretar en tres vies d’acció: la guetització territorial amb les consegüents «migracions» escolars i no escolars; la generalització de queixes respecte a la percepció d’ajudes socials, i l’absència d’un lloc de treball estable i reconegut.

Avui, les migracions de romanesos i albanesos a Itàlia i la resposta de determinades institucions, avalades per actituds poc racionals de la gent dels pobles, contribueixen al record d’antigues lluites. Pot ser que els immigrants en aquests països centrals siguin el cap de turc de la crisi econòmica laboral. Contra això, el pensament sociològic: podem recórrer als clàssics de la sociologia (des de Comte a Merton), els intel·lectuals de l’escola de Frankfurt amb àmplia experiència d’exili, autors majors (com ara Boudon, Potes i Solé) o més joves (com ara Nadal, Alegre i Parella); el pensament sociològic pot ser una bona contribució a la comprensió i contenció de la generació d’actituds xenòfobes en l’auge de la crisi laboral.

Més informació

Migracions

Carlota Solé, membre numerària de l'IEC i catedràtica de Sociologia (UAB)

El V Congrés Català de Sociologia va dedicar tres dies de discussió científica, a través de ponències, al tema de les migracions. És sabut que existeixen emigracions i immigracions. A les societats occidentals preocupa avui en dia la immigració més que l’emigració pel desfasament democràtic creixent respecte a societats que expulsen, per gana o conflictes bèl·lics, part de la seva població.

Hi ha hagut immigracions des de l’inici de la humanitat. En principi eren desplaçaments a la recerca d’aliments o millors condicions d’existència. Progressivament, la immigració s’ha anat produint a causa de les desigualtats econòmiques. Aquestes desigualtats sorgeixen de les disparitats en recursos, especialment tecnològics, entre economies desenvolupades i societats avançades, i les que es troben en via de desenvolupament. D’aquí deriven unes altres raons, com són l’oferta de treball, les diferències salarials, les possibilitats de promoció individual i la mobilitat ocupacional... per comparació al lloc d’origen. Altres causes són d’índole ideologicopolítica. Així, es produeix immigració per asil o refugi polític quan les diferències existeixen en relació amb el grau de democràcia formal i llibertat política.

Des de finals del segle xx, l’expansió i la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i el transport agilitzen els fluxos migratoris i consoliden els processos d’integració sociocultural dels immigrants en la societat receptora. Així, la mobilitat geogràfica dels migradors entre països resulta més fàcil, la idea de retorn al país d’origen es posposa, fins i tot, en èpoques de crisi econòmica, la voluntat d’integrar-se a través de la projecció en els fills i el pas de generacions es materialitza. En l’era de la globalització, els moviments migratoris es produeixen en totes direccions, d’una manera polièdrica, i no unidireccionalment o bidireccional. Les migracions són transnacionals. Tenen conseqüències econòmiques, socioculturals i polítiques.

El «nacionalisme metodològic», és a dir, l’assumpció que l’Estat-nació és el contenidor natural dins el qual transcorre la vida social, obre pas als espais socials transnacionals, on els immigrants són capaços d’organitzar-se en funció dels seus interessos econòmics i socials. L’espai transnacional obliga a replantejar la qüestió de les identitats i la ciutadania i les pràctiques concretes que es duen a terme majoritàriament a la ciutat o localitat, com a espai relacional, a més de físic.

Actualment, les migracions s’expliquen per l’entrellat de relacions d’interdependència, més que pels factors d’expulsió-atracció. El binomi emigració-immigració continua essent un mecanisme clau per a contrarestar les desigualtats nord-sud, oest-est, en el món actual, atès que permet la redistribució del factor treball de zones de baixa productivitat a alta productivitat. Tant emigrar com immigrar responen a una decisió, individual o col·lectiva, fruit de l’elecció racional davant el càlcul dels costos o els beneficis que suposa residir al lloc d’origen o canviar de territori i de situació.

Empíricament, es constata que l’explicació fonamentada en una conducta racional dels individus no dóna compte de la continuïtat de la immigració quan desapareixen els factors que en la societat d’origen impulsen a l’emigració. Tampoc no expliquen per què no emigren les persones de les classes socials o estrats ocupacionals inferiors de l’estructura social de la societat d’origen o per què no emigra la població dels països més pobres sinó la de països en via de desenvolupament. Aquestes constatacions porten a afirmar que les diferències econòmiques i socials no són l’única i suficient raó per a explicar la continuïtat dels moviments migratoris.

Un cop iniciat el procés, es forma l’entrellat de relacions d’interdependència (xarxes migratòries) entre les zones d’origen i de destinació, que expliquen la persistència, a llarg termini, de la immigració fins als països econòmicament desenvolupats, malgrat les variacions conjunturals.

Sota una conjuntura desfavorable augmenten la competència pels recursos i els riscos de pèrdua de cohesió social. L’actual crisi econòmica pot derivar en social, llevat que es prenguin mesures per evitar, entre altres aspectes, que es demonitzi la immigració com a boc expiatori de problemes estructurals de les societats avançades.

Més informació

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 60
Edició a cura d’Arcadi Navarro i Carmen Segarra
Institut d’Estudis Catalans
Barcelona, 2009
ISSN: 0212-3037
Nombre de pàgines: 253

La teoria de l’evolució de Charles Darwin va trasbalsar l’ordre biològic creacionista, i també el social i el religiós, i va ser posada en dubte per diversos fronts. Cent cinquanta anys després de la publicació de L’origen de les especies, la Societat Catalana de Biologia (SCB), filial de l’IEC, dedica l’últim número de Treballs de la Societat Catalana de Biologia al científic anglès i a les seves teories. L’edició ha estat a cura d’Arcadi Navarro i Carmen Segarra.

«Cent cinquanta anys després de L’origen de les espècies, de Darwin» aplega setze articles de diversos investigadors i grups de recerca en biologia evolutiva dels territoris de parla catalana. L’anàlisi se centra en diversos aspectes al voltant de la teoria de l’evolució: des del rebuig d’alguns grups de cristians evangèlics als Estats Units, acèrrims defensors del creacionisme, a l’aplicació i la vigència de la teoria actualment.

Estimat doctor / Admirat mestre

Quim Torra (editor)
A contra Vent
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-936765-5-1
Nombre de pàgines: 159

El llibre Estimat doctor / Admirat mestre, presentat a la Sala Prat de la Riba de l’IEC el passat 1 d’abril, recull la correspondència ―un total de setanta-nou cartes― entre Josep Trueta i Pau Casals que s’ha conservat: les de Trueta, dipositades al Fons Casals de l’Arxiu Nacional de Catalunya; les de Casals, guardades en el Fons Trueta de la Biblioteca de Catalunya.

Es tracta d’un epistolari gairebé complet, on es poden resseguir esdeveniments com la fi de la guerra, la reacció de Casals en conèixer la posició anglesa tot just caigut el teló d’acer, l’obtenció de la càtedra d’Oxford pel doctor Trueta, l’inici dels festivals de Prada, les peripècies de les campanyes del Nobel o l’estat de salut del Mestre, sempre amb Catalunya com a marc de fons. Casals i Trueta mantenen una amistat ferma en tot moment, com un pi arrelat a les roques de la Costa Brava; amb l’admiració sempre present i la tossuda confiança en un futur millor per al món. Esperances i decepcions, honors i crítiques, ironia i tendresa, fermesa i habilitat, ràbia i angoixa, alegria i mort. Una correspondència escrita per un artista i un científic, però on les paraules reflecteixen sentiments i anhels.

«Tots dos van excel·lir en les seves professions; tots dos van exiliar-se; tots dos van lluitar per la pau amb les seves armes, un arquet i un bisturí; tots dos van ser candidats al premi Nobel; tots dos van gaudir del reconeixement incondicional dels seus contemporanis; tots dos van defensar la democràcia, la llibertat i la dignitat de l’home; tots dos van mantenir una catalanitat insubornable», diu l’editor, Quim Torra, en el pròleg del llibre, que remarca que l’amistat entre Trueta i Casals va ser «una barreja d’admiració i respecte professional, de sinceritat i d’estimació fraternal».

Biologia de la reproducció

Treballs de la Societat Catalana de Biologia, 59
Edició a cura de Mercè Durfort i Francesca Vidal
Institut d’Estudis Catalans
Barcelona, 2008
ISSN: 0212-3037
Nombre de pàgines: 284

Trenta anys després que es constituís la Secció de Biologia de la Reproducció en el si de la Societat Catalana de Biologia (SCB), filial de l’IEC, es va convidar els membres de la Secció a presentar els seus treballs. El número 59 de Treballs de la Societat Catalana de Biologia recull aquests articles ―una vintena―, que procedeixen de la majoria dels grups d’investigació catalans que treballen en diferents aspectes de la biologia de la reproducció. L’edició és a cura de Mercè Durfort i Francesca Vidal.

Ordenats de forma filogenètica, els articles estudien la reproducció a diverses escales: des de la molecular a la dels individus, tot passant per la dels organismes pluricel·lulars.

Recull d’articles

Una crisi molt profunda, de Josep Maria Terricabras
El Periódico, 29 d’abril de 2009

Paciència, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 27 d’abril de 2009

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 26 d’abril de 2009

Armes nuclears, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 20 d’abril de 2009

L' escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 19 d’abril de 2009

I si fem memòria?, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 18 d’abril de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 12 d’abril de 2009

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 5 d’abril de 2009

Parròquies espanyoles, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 4 d’abril de 2009

Entrevista a Jordi Carbonell
Patriota tenaç
Presència, 3 d’abril de 2009