|
Notícies | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
El 2 de juny, eleccions a president de l’Institut d’Estudis Catalans «Sexe i família al llarg de l’evolució» Economistes i sociòlegs analitzen la crisi a l’Institut L’Institut ret homenatge a Puig Salellas i destaca el seu activisme El 2 de juny, eleccions a president de l’Institut
El Consell Permanent de l’IEC va convocar el 26 de març eleccions a president de l’Institut. El calendari electoral estableix que el període de presentació de candidatures finalitzarà el 16 d’abril; l’11 de maig se celebrarà el Ple extraordinari en el qual els candidats presentaran els seus programes i el 2 de juny es farà el Ple extraordinari per a l’elecció del president. En el cas que cap dels candidats obtingués la majoria absoluta en primera votació ni la majoria absoluta dels assistents al Ple en segona, es convocaria un nou Ple a finals de juny. El nou president comença a actuar el dia 1 de setembre de 2009. El president és elegit pels membres del Ple amb dret a vot i són elegibles tots els membres numeraris i emèrits. El Ple de l’IEC està format per cent trenta-un membres numeraris, cinquanta-un membres emèrits i els vint-i-vuit presidents de les societats filials. El mandat del càrrec de president de l’Institut té una durada de quatre anys i només pot ser reelegit consecutivament una sola vegada.
«Sexe i família al llarg de l’evolució»
L’IEC ha celebrat el Dia Internacional de la Dona amb la conferència «Sexe i família al llarg de l’evolució», a càrrec d’Anna Omedes, biòloga, doctora en zoologia i directora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. L’acte es va celebrar el 5 de març dins el cicle de «Conferències magistrals del curs 2008-2009», enguany dedicades a Darwin. Durant la conferència, Omedes va explicar els diferents sistemes de reproducció, les classes d’aparellament (poligàmia, poligínia, poliàndria, monogàmia, promiscuïtat o poliginiàndria) i va detallar quins són els papers que desenvolupen els mascles i les femelles dins el grup reproductor. La biòloga va centrar bona part del seu discurs en l’estratègia reproductora, en què s’hi inclou la cura de les cries i que varia molt segons les espècies animals i també, en general, entre mascles i femelles. Entre altres exemples, va citar el tipus de cura prenatal d’algunes espècies de grills, que alimenten les femelles amb espermatòfor abans que tinguin les cries; o el curiós cas del cavallet de mar: el mascle s’encarrega d’incubar els ous. Pel que fa als mamífers, va recordar que menys d’un 5 % dels mascles té cura dels fills, probablement perquè hi inverteixin menys energia, i en relació amb les estructures socials dels primats va destacar el cas dels tamarins, en què els mascles cuiden de les cries, ja que les femelles sempre estan prenyades i han de dedicar tots els seus esforços a tirar endavant l’embaràs. Més Darwin, a València
El cap de la secció de Biodiversitat de la Conselleria de Medi Ambient de les Illes Balears i del Laboratori de Sistemàtica Humana de la Universitat de les Illes Balears, Cristian R. Altaba, va pronunciar el passat 12 de març a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València la conferència «Darwin per sobreviure: salvant les branques de l’arbre de la vida». L’1 d’abril, Rosemarie Nagel, del Departament d’Economia, ICREA-Universitat Pompeu Fabra de Barcelona va parlar d’«Economia experimental i neuroeconomia: joc d’ultimàtum i joc d’endevinar». Els actes formen part del cicle de conferències «Darwin, ara i ací. La vigència del llegat de Darwin», organitzat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i l’IEC.
Les dades dels darrers divuit anys demostren que a l’Estat espanyol hi ha hagut un creixement excessiu del crèdit real (9,16 % de mitjana) respecte del creixement del PIB (3 %), i que ara, en una època de contracció del crèdit, les empreses petites són les que pateixen d’una manera més dràstica aquest ajustament, ja que són les que ofereixen menys garanties per a les entitats financeres. Aquesta és una de les afirmacions que Jordi Gual, sotsdirector general de “la Caixa” i professor d’IESE, va fer a l’IEC el passat 16 de març, en el decurs de la conferència «Lliçons de la crisi: economia productiva vs. economia financera», emmarcada en el cicle «Cap on ens pot portar la crisi?», organitzat per la Societat Catalana d’Economia (SCE). Per a Jordi Gual, l’experiència demostra que el sector financer s’ha de regular bé per poder fer front a les falles del mercat, i que «cal tirar enrere en algunes de les liberalitzacions que s’han fet en els últims anys». Tot i això, pel que fa al sistema financer espanyol, Gual va afirmar que «no es pot dir que la situació mitjana sigui dolenta» i, per tant, l’ajustament a la baixa del sector bancari no ha de ser indiscriminat, sinó que s’han d’aplicar «solucions a mida» per a cada entitat financera.
D’altra banda, dins el cicle de conferències «La sociologia davant la crisi», organitzat per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’IEC, Oriol Homs, sociòleg i president de l’ACS, va alertar que «no sortirem de la crisi fins que no trobem un nou model productiu», i per fer-ho «en cinc anys Espanya hauria de duplicar el nombre de nois amb un nivell mitjà d’educació».Durant la conferència «Els reptes de la formació en temps de crisi», celebrada el 26 de març, Homs va recordar que Alemanya és la primera potència europea i, no obstant això, compta amb pocs universitaris, però en canvi més del 50 % de la població té estudis de nivell mitjà. A l’Estat espanyol la situació és ben diferent: un 34 % té estudis superiors, un 42 % estudis de primària i només un 23 % té estudis de nivell mitjà. «La realitat és que un 35 % dels joves que no es treuen el graduat no poden accedir a la formació professional i així és impossible canviar el nivell productiu», va concloure Oriol Homs. La Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), per la seva banda, va organitzar també el passat 12 de març la conferència «Crisi econòmica i agroalimentació», en la qual l’economista Francesc Reguant va manifestar que cal evitar estrangulacions financeres en aquest sector, ja que, precisament, és una columna sòlida en un moment de crisi econòmica i pot formar part de les solucions en aquesta difícil conjuntura.
La casa de la moneda de Barcelona, també coneguda com La Seca, va ocupar diversos espais de la ciutat fins que al segle XIV es va establir, definitivament, en un edifici del barri de la Ribera al qual s’entrava pel carrer Flassaders. Poca cosa més se n’ha sabut, de La Seca, ja que l’estudi d’aquesta s’ha mantingut pràcticament verge a casa nostra. Ara, però, la historiadora de l’art Maria Eugènia Ripoll ha publicat La Seca o casa de la moneda de Barcelona ―editat per la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), filial de l’IEC―, el primer estudi que proporciona informació sobre la construcció de l’edifici, l’evolució d’aquest i els canvis d’ubicació que va patir, a més del funcionament intern, l’evolució tecnològica i el context històric en el qual es va desenvolupar la seva activitat al llarg dels segles. L’obra posa a l’abast del lector, per primer cop, dades concretes i plànols de la distribució de l’edifici, del proveïment intern de la indústria monetària, del nivell de desenvolupament tecnològic en relació amb països propers, i de la problemàtica en el proveïment de metalls preciosos i carbó que es va experimentar, especialment, el 1652 arran de la Guerra dels Segadors. En aquella època Barcelona va patir un període de penúries, pesta i mort, i La Seca en va sortir especialment afectada: si no hi havia diners, la ciutat estava perduda. Les entrades i sortides de la ciutat estaven bloquejades i el Consell de Cent es va veure obligat a emprendre mesures coercitives contra els ciutadans que no aportessin metalls valuosos per a fondre i, finalment, vist que amb això no n’hi havia prou, va demanar a les esglésies que li proporcionessin els seus tresors. Quant al carbó, normalment venia per mar procedent de Mataró, però els problemes amb el subministrament van fer que s’acabés cremant la fusta dels porxos, que aleshores caracteritzaven les places de la ciutat. El llibre de Ripoll resol, també, algunes incògnites específicament numismàtiques. És el cas de la documentació sobre la fabricació de maravedisos i múltiples entre els anys 1718-1729, que havia estat posada en qüestió, ja que s’havia arribat a plantejar que la marca B que porten aquestes monedes significava que havien estat obrades a la seca de Burgos. La presentació del llibre va tenir lloc el 10 de març i va anar a càrrec de Francesca Español, professora del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona.
El compromís de Josep Maria Puig Salellas, «un gran fill de la pàtria», envers Catalunya, la seva llengua i el seu dret civil, va ser destacat pels diversos oradors que van participar a l’homenatge pòstum que l’Institut d’Estudis Catalans i la filial Societat Catalana d’Estudis Jurídics (SCEJ) van retre a aquest l’il·lustre jurista i notari, traspassat l’any 2007. Membre numerari de l’IEC des del 1988, on va presidir la Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFSC), Puig Salellas ha estat reconegut sobretot per la seva contribució al tractament jurídic de l’oficialitat de la llengua, de la qual era un dels grans especialistes. Com a jurista va intervenir activament en l’articulat de les dues lleis de política lingüística (els anys 1983 i 1998) i també va redactar l’informe encarregat a l’IEC entorn al projecte de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2005. En l’acte celebrat el 19 de març a l’Institut, Puig Salellas va ser definit com un home respectat per tothom, que va restituir el valor social del dret i que hi va posar l’ànima a favor del dret i de la llengua, dos factors que considerava «el fet distintiu de Catalunya». Entre altres elogis el van qualificar de patriota, activista, home compromès i sobiranista. Salvador Giner, president de l’IEC, va obrir l’acte dient que l’acadèmia catalana «tenia un deute amb ell i amb la seva memòria». El catedràtic Antoni Milian i Massana va dictar una conferència amb el títol següent: «Josep Maria Puig Salellas, el dret i la llengua: aproximació a un jurista militant». A més, hi van intervenir diverses personalitats de la societat civil, cultural i professional catalanes, com ara Ricard Torrents, vicepresident de la SFCS; Josep Cruanyes, president de la SCEJ; Pere Lluís Alvau, promotor cultural; Francesc Torrent, notari; Joan Carles Ollé, degà del Col·legi de Notaris; Josep Delfí Guàrdia, president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya; Tomàs Font, president de la Comissió Jurídica Assessora; Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona; Lluís Jou, vicepresident de la Fundació Noguera, i Jordi Porta, president d’Òmnium Cultural.
A partir d’ara, consultar el llibre Magnituds, unitats i símbols en química física (Llibre verd) serà més fàcil que mai. I és que, per agilitzar-ne la consulta, l’IEC ha creat un motor de cerca que permet buscar els termes del llibre en l’edició en línia. El buidatge de la terminologia ha estat realitzat pel programa de recerca «Diccionari de Ciència i Tecnologia» de la Secció de Ciències i Tecnologia (SECCT) de l’Institut. Les cerques es poden fer per llengua o per entrada. La cerca per llengua permet consultar els termes en català i en anglès que apareixen a l’obra i també conèixer les equivalències en cada idioma. La cerca per entrada es pot fer en català i en anglès indistintament i és útil per a buscar entrades de més d’un mot o que comencin, acabin o continguin una seqüència gràfica concreta. Publicat en anglès per IUPAC i traduït al català per Josep Maria Costa, aquest llibre esdevé una obra fonamental i de referència, ja que recull tota mena de recomanacions internacionals per als noms i el simbolisme de les magnituds i unitats físiques i fisicoquímiques més utilitzades en química.
El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), l’obra de referència normativa pel que fa al lèxic de la llengua catalana, va arribar el 31 de març a les llibreries en un format més manejable: un estoig amb dos volums enquadernats en rústica. L’editen Enciclopèdia Catalana i Edicions 62. La segona edició del DIEC es va publicar a finals de març del 2007 en un sol volum i es pot consultar en línia a l’adreça web http://dlc.iec.cat/.
Rita Lejeune, membre corresponent de la Secció Filològica (SF) de l’IEC des del 1974, va morir dimecres passat, 18 de març, als cent dos anys. Catedràtica emèrita de Literatures Romàniques a la Universitat de Lieja (Bèlgica), va centrar bona part de la seva recerca en la història de la literatura francesa, provençal i valona en l’època medieval, i també va estudiar les relacions que s’estableixen entre les literatures romàniques i la història de l’art i de la civilització de l’edat mitjana. Alguns dels seus estudis són La galerie littéraire du troubadour Peire d’Alvernhe (1965), La légende du roi Arthur dans l’iconographie médiévale (1967), Le chien Pamperdut de Mistral et le troubadour Marcabru (1970) i Le problème de l’épopée occitane (1972). A més de ser membre corresponent de l’IEC, Rita Lejeune era membre de la Reial Acadèmia de Bèlgica, de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa. Era, també, membre d’honor de l’Associació Internacional Artúrica, doctora honoris causa de la Universitat de Bordeus i una de les primeres dones que van estudiar a la universitat. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
