El Butlletí de l'IEC

L’acadèmic i la crisi; per Salvador Cardús i Ros

Els estudis de geografia a Catalunya en el marc de l’adaptació a l’espai europeu d’educació superior (EEES); per Antoni F. Tulla

El trasbals polític que ha representat el procés de reforma de l’Estatut ha deixat el país en baixa forma. Primer, la ferotgia entre els nostres partits esgarrapant-se al Parlament de Catalunya i només dissimulada per l’acord a l’últim minut de setembre de 2005. Després, la ribotada a les Corts, mostrant la incapacitat catalana per a adoptar una posició de força comuna. A més, un referèndum amb una participació escassa que ja anunciava la fatiga de tots plegats. I, per acabar, la constatació que ni així, ni amb una llei espanyola, el Govern de l’Estat no la compleix i a nosaltres no ens estalvia, com s’havia dit, l’erosió de la negociació permanent. El nou Estatut, que havia de donar-nos corda per als propers vint-i-cinc anys, ens ha esborrat l’horitzó d’avui mateix. A hores d’ara, totes les previsions per al finançament i la sentència del recurs al Tribunal Constitucional són entre negatives i desastroses. I, vet aquí que, quan l’estat d’ànim nacional dels catalans ja es movia entre el desànim i la desolació —que és més que perplexitat— arriba una crisi econòmica global de grans dimensions, l’abast exacte de la qual encara ningú no és capaç d’entrellucar. Al desànim davant del present de la nació, doncs, ara s’hi suma la incertesa global. Pels catalans, ha plogut sobre mullat.

I, tanmateix, la reflexió serena que hi poden aportar el científic, l’historiador i el filòsof, l’acadèmic en general, és un dels millors recursos per a afegir perspectiva a l’anàlisi de la situació crítica que es viu i poder sortir de l’aclaparament actual que ho enfosqueix. Això és així, en primer lloc, perquè l’acadèmic treballa sobre una matèria i des d’una racionalitat que no està sotmesa a aquest vaivé circumstancial del dia a dia. En segon lloc, perquè, malgrat tot, l’acadèmic sap perfectament que aquest país ha superat dificultats més grans que les actuals i, a més, pot explicar com ho ha fet. Finalment, perquè és la perspectiva llarga de la mirada acadèmica la que pot proporcionar l’esperança en el futur que justament és necessària per a sortir de la desesperació. Vull dir que, quan els lideratges polítics han perdut la confiança popular que els cal per a empènyer el país, quan la generació de riquesa es veu amenaçada i els emprenedors es tornen prudents, quan el ciutadà queda atrapat en un malestar i una por de rostre desconegut; els acadèmics, que són dipositaris del coneixement més sòlid i avançat, més ben fonamentat, més ben documentat, més racional, són els que podrien, i potser haurien, assumir un compromís social més gran en la superació del fatalisme que tot ho impregna i paralitza.

No cal que digui, és clar, que estic pensant en la responsabilitat del mateix IEC de transmetre un pensament positiu davant d’una crisi de la qual, com a país, només ens en podem sortir d’una manera: enfortits.

Els estudis de geografia a Catalunya en el marc de l’adaptació a l’espai europeu d’educació superior (EEES)

Antoni F. Tulla, catedràtic de Geografia de la UAB, president del Col·legi de Geògrafs a Catalunya i ponent del llibre blanc del títol de grau en geografia i ordenació del territori (ANECA, 2004)

Per a poder explicar com seran les titulacions de grau i de postgrau a Catalunya amb l’adaptació dels nous plans d’estudi a l’EEES, la conferència del 28 de gener de 2009 s’ha estructurat en tres parts: en primer lloc, què és i què no és l’EEES?; en segon lloc, l’adaptació institucional a l’Estat espanyol i a Catalunya, i en darrer lloc, les característiques dels títols de grau i màster a les universitats de Catalunya.

La «primera pedra» de l’EEES no va ser Bolonya, sinó la Sorbona, el 25 de maig de 1998, on els ministres d’educació superior d’Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit varen constatar la necessitat que els universitaris poguessin estudiar, ensenyar i investigar en qualsevol universitat d’Europa, com succeïa fa centenars d’anys. Calia construir un sistema comú flexible, tot respectant l’autonomia de les universitats i dels diversos països que volguessin formar part d’aquest espai comú. Així doncs, es creen dues dinàmiques de reunions, paral·leles i complementàries: la dels representants dels governs i la de les associacions de rectors europeus.

La declaració conjunta de vint-i-nou ministres europeus d’educació superior a Bolonya, el 19 de juny de 1999, va establir mesures concretes per a fer possible l’espai comú: a) un sistema de títols fàcilment comprensibles i comparables (suplement europeu al títol); b) un sistema de cicles, on el primer grau fos d’un mínim de tres anys, i cinc anys per al màster i el doctorat; c) un sistema de crèdits que considerés els tipus d’ensenyament i el temps que ha de dedicar l’alumnat (ECTS), reconegut per totes les universitats; d) la promoció, canviant les lleis, la mobilitat de l’alumnat, el professorat, els investigadors i el PAS, com si estiguessin a la seva universitat però amb la possibilitat d’accedir a diversos programes formatius; e) la promoció de la cooperació europea en la millora de la qualitat i d’agències que la garanteixin; f) la promoció de la col·laboració europea per a millorar els ensenyaments i programes d’educació superior; g) la garantia de l’autonomia de les universitats (Magna Charta Universitatum, Bolonya 1988) i dels estats signants que hauran d’adaptar els seus sistemes universitaris a aquests principis bàsics, i h) la finalització del procés abans de «completar la primera dècada del proper mil·lenni».

A cada nova reunió dels estats signants (Praga, 2001; Berlín, 2003; Bergen, 2005, Londres, 2007 i Benelux, 2009) o de l’Associació de la Universitat Europea (Salamanca, 2001, on es fusionen les diverses associacions en una de sola; Graz, 2003, Glasgow, 2005 i Lisboa, 2007) s’ha tractat una temàtica determinada. Per exemple, com cal articular els estudis de postgrau, com cal desenvolupar els sistemes de garantia de la qualitat o posar l’accent en la dimensió social del procés per contrarestar l’economicisme de l’empleabilitat. El desenvolupament de l’EEES es fa en tres dimensions: passar de les idees a les concrecions normatives i procedimentals, ampliar els objectius i acords comuns sobre determinats aspectes i buscar l’equilibri entre la funció social de la universitat i el seu finançament. Tanmateix, correspon a cada estat aplicar-lo: com han de ser els plans d’estudi, quines són les condicions laborals del personal docent i investigador i del PAS, quines són les condicions de permanència de l’alumnat, quin és el sistema de finançament de l’educació superior, etc.

A l’Estat espanyol, durant els primers anys hi va haver molt poc interès en aquest procés. Tampoc es van tractar les lleis per a adaptar els acords. Més endavant, el canvi continuat en els ministeris ha generat iniciatives contradictòries i no és fins al curs 2007-2008 que hi ha una política ben definida. A Catalunya s’han impulsat plans pilot i, fins i tot, es va afavorir el títol de grau en tres anys, com a la major part d’Europa, mentre que a l’Estat espanyol s’ha preferit el de quatre anys. L’adaptació a l’EEES ha servit sobretot per a introduir altres canvis, com ara una remodelació total dels plans d’estudi o un encariment de les matrícules de màster, sense buscar acostar-se als sistemes de beques i altres ajuts de la major part de països de la Unió Europea.

La geografia a Catalunya, amb cinc universitats públiques on s’impartirà el títol de grau amb determinades modificacions, representa quasi el 30 % dels nous alumnes i un 27 % del total de col·legiats de l’Estat espanyol. Hi ha canvis en el perfil professional dels plans d’estudi, però es poden considerar petites modificacions dels actuals. Aquests són més importants en els diversos màsters (que completen la formació d’acord amb el nou model de l’EEES) que en els graus. Cal remarcar que en els títols es fa esment de l’ordenació del territori, de la gestió ambiental, de la població o de les tecnologies de la informació, a part de la geografia. Es comenten dues enquestes (2003 i 2007) fetes des del Col·legi de Geògrafs per a conèixer on treballen els geògrafs i les geògrafes. És una disciplina antiga però poc coneguda en la projecció social actual.

Més informació

Ressenyes editorials

Jordi Bruguera
Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura
Barcelona, 2008
ISBN: 978-84-92583-12-6
Nombre de pàgines: 144

Tot i que dins de l’àmbit de la Romània s’ha publicat moltíssim sobre temes d’etimologia, hi ha pocs textos de caràcter sintètic que tractin orgànicament de teoria, problemes i mètodes d’aquest aspecte de la lingüística definit com «l’estudi de l’origen dels mots». Introducció a l’etimologia, de Jordi Bruguera, és la primera publicació d’aquest tipus que es fa en català i està adreçada, especialment, a l’alumnat universitari.

El llibre es divideix en quatre grans blocs, que abracen els següents aspectes: el concepte i la història de l’etimologia, les fonts històriques de què ha begut la llengua catalana, els problemes i els mètodes i, finalment, l’etimologia de l’onomàstica.

Jordi Bruguera (Barcelona, 1926) va estudiar filologia romànica a la Universitat de Munic i és doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Entre d’altres, ha estat professor i cap del Departament de Llengua i Cultura Catalanes de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, i assessor lingüístic d’Enciclopèdia. La seva activitat docent i de recerca s’ha orientat cap a les àrees de la gramàtica normativa, la gramàtica històrica, la història de la llengua i la lexicologia. A més, és autor de diversos llibres.

Complot contra Companys: l’afer Rebertés i la trama catalanista per aconseguir la Generalitat durant la Guerra Civil

Eduard Puigventós López
Societat Catalana d’Estudis Històrics - IEC
Barcelona, 2008
ISBN: 978-84-92583-13-3
Nombre de pàgines: 138

Amb el nom d’afer Rebertés es coneix el que suposadament fou, l’any 1936, un complot de membres del partit Estat Català per a eliminar el Govern de la Generalitat de Catalunya, controlat, a parer seu, pels anarquistes, amb l’ajut, el suport i la connivència de qui era president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, i el comissari general d’Ordre Públic, Andreu Rebertés; i aquest últim en pagà les darreres conseqüències.

El llibre és, tal com apunta en el pròleg l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, «un veritable repte historiogràfic» per a un jove historiador com és Eduard Puigventós i és fruit d’un treball d’investigació que l’autor presentà en el marc dels seus estudis de postgrau. Complot contra Companys és una aportació acurada per a un millor coneixement de la realitat política i social de la Guerra Civil a Catalunya.

Del llatí al romanç, com hem emplenat el buit?

Josep Moran i Ocerinjauregui (curador)
Institut d’Estudis Catalans
Barcelona, 2008
ISBN: 978-84-92583-22-5
Nombre de pàgines: 107

El llibre Del llatí al romanç, com hem emplenat el buit? és el recull de les conferències que es van pronunciar durant la III Jornada organitzada per l’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit l’any 2007.

El llibre recull, doncs, les aportacions científiques fetes pels conferenciants durant les jornades; unes ponències que van contribuir a comprendre millor el complicat procés del pas del llatí al romanç i que va tenir una gran transcendència en la configuració i la particularització de les llengües romàniques.

La primera part de l’obra és la conferència inaugural de la Jornada, en què Antoni M. Badia i Margarit va fer una àmplia descripció de tot el procés del pas del llatí al romanç, incloent-hi l’aspecte sociolingüístic. Després hi trobem aportacions de caràcter més concret; com les d’Ignasi-Xavier Adiego, que parla sobre les influències del substrat itàlic en el llatí vulgar que va arribar a casa nostra; les de Xaverio Ballester que analitza el substrat pertanyent a l’àmbit lingüístic, i les de Germà Colón, que explica la importància de la llengua llatina en el vocabulari de caràcter savi incorporat al català.

Educació i Història
Revista d’Història de l’Educació

Núm. 12 Juliol-Desembre 2008
La Guerra Civil i el trencament de la política educativa republicana

Joan Manuel Fernández Soria (et al.)
Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana
Barcelona, desembre de 2008
ISSN: 1134-0258
Nombre de pàgines: 180

Aquest dotzè número de la revista Educació i Història, titulat La Guerra Civil i el trencament de la política educativa republicana, aprofundeix i ajuda a comprendre la magnitud de l’eradicació de la política educativa de la Segona República. Un trencament contundent dels models educatius republicans per tal d’aconseguir el pas ràpid d’un règim democràtic a un de dictatorial. L’obra és una mostra evident de com molts mestres i educadors es van veure obligats a convertir l’escola en un dels instruments bàsics del nou règim franquista.

En la publicació s’hi troben, entre d’altres, els estudis de Juan Manuel Fernández Soria, Conseqüències de la Guerra Civil: la depuració i l’exili interior del magisteri; de Salomó Marquès Sureda, Sobre l’exili del magisteri republicà (1936-39). Reflexions i suggeriments, i de Bernat Sureda, L’educació a Mallorca a l’època de la Guerra Civil: els canvis a la cultura escolar.

Educació i Història és una revista en català de publicació semestral que recull les aportacions d’especialistes en història de l’educació per tal de donar a conèixer la realitat educativa des d’una perspectiva històrica. Està dirigida per Bernat Sureda Garcia i editada per la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Recull d’articles

El repte de Bolonya, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 30 de gener de 2009

Bush, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 26 de gener de 2009

Ja tenim el ‘cas Solgate’, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 26 de gener de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 25 de gener de 2009

En diuen “estudis”, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 24 de gener de 2009

Triomf sense glòria, de Joan Francesc Mira
El País, 22 de gener de 2009

Reapareix l’etern dubte, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 19 de gener de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 18 de gener de 2009

Subjectius, però rigorosos, de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 14 de gener de 2009

Astronomia, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 12 de gener de 2009

Una virtut dels polítics, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 12 de gener de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 11 de gener de 2009

La ciència el 2008, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 5 de gener de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 4 de gener de 2009

Qüestió de noms, de Cosme Aguiló
Diari de Mallorca, 3 de gener de 2009

Deu anys sense Joan Brossa, de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 31 de desembre de 2008

Els perills del camp de golf, d’Antoni Serra Ramoneda
El Periódico de Catalunya, 29 de desembre de 2008

L’escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 28 de desembre de 2008

Feliços 60, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 22 de desembre de 2008