|
Notícies | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
L’IEC elabora les orientacions estratègiques de cara al període 2008-2018 Homenatge a Badia i Margarit en la celebració dels trenta anys del Centre d’Estudis Catalans de París França rebaixa el reconeixement de les llengües regionals a la Constitució L’acadèmia catalana té deu nous membres Joaquim Muns rep el Premi d’Economia Rey Juan Carlos L’IEC elabora les orientacions estratègiques de cara al període 2008-2018
L’IEC, com tota organització dinàmica i amb vocació de futur, ha iniciat un procés de debat per a definir les seves orientacions estratègiques amb vista al proper decenni. Aquests debats pretenen identificar els reptes a què convé fer front i els marcs en què es produiran; les capacitats pròpies (organitzatives, econòmiques, comunicatives...) per a afrontar aquests reptes i les línies estratègiques que convé implantar per a assolir-los. Les reflexions s’han estructurat en sis grans capítols: l’IEC com a acadèmia nacional de les ciències i les humanitats; la recerca i l’activitat científiques; la difusió del coneixement; l’assessorament i la coordinació; la presència social i territorial i l’organització interna i la sostenibilitat econòmica. Les orientacions estratègiques són fruit d’un procés de reflexió interna que ha estat coordinat per una comissió tècnica i en el qual han participat membres i personal de l’Institut i representants de les societats filials (cinquanta-cinc persones en total). També hi han col·laborat sis persones externes a l’acadèmia catalana que, per la seva visió del context institucional de l’àmbit territorial, podien fer aportacions d’utilitat. Paral·lelament al procés de consulta, s’ha analitzat l’estructura i el funcionament d’altres acadèmies i s’ha recollit el pòsit de les reflexions que, amb anterioritat, ja havia fet l’IEC sobre les pròpies funcions, estructura i projecció pública. El passat 12 de juny, la comissió tècnica va presentar el document que resumeix el contingut de les entrevistes i reflexions. A partir d’aquest document es concretaran i redactaran les orientacions estratègiques de l’IEC per als propers deu anys, i és previst que s’aprovin abans de final d’any. La comissió tècnica que coordina aquest procés està formada pel president de l’IEC, Salvador Giner, i els membres de l’IEC Josep González-Agàpito, Carles Solà i Joaquim Rafel.
El lingüista Antoni M. Badia i Margarit, membre de l’IEC des del 1968, va rebre un homenatge al Centre d’Estudis Catalans de París, coincidint amb el trentè aniversari de l’entitat francesa. L’acte, al qual van assistir Salvador Giner, president de l’IEC, Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, i Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l’Institut, també va servir per a homenatjar algunes de les personalitats que van ajudar a engegar el Centre d’Estudis Catalans, com ara el pare Marc Taxonera, director dels arxius de l’Abadia de Montserrat, i Helena Cambó, filla de Francesc Cambó i presidenta de l’Institut Cambó. Durant l’acte, Badia i Margarit va pronunciar la conferència «L’Institut d’Estudis Catalans: 100 ans d’histoire» i es va inaugurar l’exposició itinerant «L’IEC, avui», una mostra mural dirigida per Salvador Alegret, vicepresident de l’Institut. Per primera vegada, aquesta mostra s’ha pogut veure fora de les terres catalanes. El Parlament francès reconeix el català a la Constitució Finalment, la Constitució francesa reconeixerà les anomenades «llengües regionals», com ara el català, el cors, el basc, l’occità i el bretó, però no pas a l’article 1, tal com s’havia previst inicialment, sinó a l’article 75. D’aquesta manera, es rebaixa la importància d’aquest reconeixement i s’assegura la primacia del francès.
El Parlament francès ha aprovat —de manera molt ajustada— el nou text de la carta magna amb 539 vots a favor i 357 en contra. El text ja va ser aprovat el passat 17 de juliol pel Senat francès, que en una primera lectura havia tombat la reforma. Per tal d’arribar a un acord amb la cambra alta, l’Assemblea Nacional francesa va decidir eliminar la referència a les llengües minoritàries del preàmbul de la carta magna i introduir-les més avall. Des d’ara, les llengües minoritàries tindran una existència legal i passaran a formar part del «patrimoni de la nació», tal com diu l’article 75, però el camí no ha estat fàcil, ja que la qüestió ha estat motiu de polèmica en els darrers mesos. Poc després que l’Assemblea esmenés l’article 1 de la Constitució i decidís fer-hi constar les llengües regionals, l’Académie Française (l’acadèmia de la llengua francesa) va emetre un comunicat en el qual carregava contra aquest reconeixement, que considerava «un atac a la identitat nacional francesa». Davant d’aquestes declaracions, l’IEC va demanar als acadèmics francesos que rectifiquessin la seva actitud, amb l’esperança que volguessin i sabessin entendre el respecte que mereix qualsevol idioma. «Ens resulta del tot incomprensible que una institució com l’Académie Française gosi dir que el reconeixement d’aquestes llengües atempta contra la identitat nacional», van declarar conjuntament els membres de l’Institut. L’acadèmia catalana no ha estat l’única que en els darrers mesos s’ha pronunciat contra els acadèmics francesos. Fins i tot la prestigiosa revista científica Nature ha publicat un editorial on critica l’acadèmia de la llengua francesa i defensa la riquesa d’aquells qui coneixen més d’una llengua. Nature afirma que les «llengües regionals minoritàries, de la mateixa manera que les espècies en perill d’extinció, mereixen protecció». La revista considera que la desaparició de les llengües minoritàries suposaria una «tràgica pèrdua per a la humanitat», ja que les llengües s’enriqueixen les unes a les altres. Recull de premsa:
Dels cinc nous membres numeraris, quatre són de Catalunya, i un ―Joaquim Arnau―, de Rossell, del Baix Maestrat. Pel que fa als corresponents, les nacionalitats són diverses: un de nord-americà ―Ambler H. Moss, de Baltimore―, un de veneçolà ―Carles Ulisses Moulines, que va néixer a Caracas, tot i que és fill d’exiliats catalans d’ascendència francesa i té les ciutadanies veneçolana i espanyola―, un d’anglès ―Simon Keay―, un de francès —Eliseu Trenc, de Mazères, amb família procedent de la Franja de Ponent― i un d’alemany —Jürgen Untermann, de Rheinfelden. La relació de membres nous inclou tres filòsofs ―Jaume de Puig, medievalista; Carles Ulisses Moulines, i Joaquim Arnau, que centra la seva recerca en l’àmbit dels alumnes immigrants que s’incorporen a l’escola―, un sociòleg —Salvador Cardús—, una periodista ―Maria Corominas― i un advocat ―Josep-Enric Rebés. També hi trobem el politòleg Ambler H. Moss, vicecònsol al Consolat General de Barcelona durant els anys 1964 i 1966; els arqueòlegs Simon Keay ―que centra la seva recerca en la conca mediterrània― i Eliseu Trenc ―interessat en les arts gràfiques i el modernisme català―, i el lingüista Jürgen Untermann, expert en l’estudi de les llengües fragmentàries. Presentació de Joaquim Arnau:
El membre de l’IEC Joaquim Muns va ser guardonat amb el Premio de Economía Rey Juan Carlos, corresponent a la dotzena edició. Muns és catedràtic d’Organització Econòmica Internacional de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona (UB) i ha estat membre de la Junta Consultiva del Rector de la UB i del Consell Econòmic constituent de la Universitat Pompeu Fabra. D’altra banda, va ser director executiu del Fons Monetari Internacional (1978-1980) i del Banc Mundial (1980-1982) i membre del Consell de Govern del Banc d’Espanya. Entre els anys 1987 i 1989 també va ocupar un escó de diputat al Parlament Europeu i va exercir la vicepresidència de la delegació de l’Eurocambra per a les relacions amb l’Amèrica del Sud. El Premio Rey Juan Carlos, instituït el 1986 per la Fundació José Celma Prieto, reconeix la trajectòria professional de personalitats espanyoles i llatinoamericanes en l’àmbit de l’economia. És de caràcter biennal, i el president del jurat que l’atorga és el governador del Banc d’Espanya. En edicions anteriors, aquest guardó ha estat concedit a figures rellevants del món econòmic com ara Gonzalo Anes (2006), Xavier Sala Martín (2004), Juan Velarde (2002), Guillermo Calvo (2000), Enrique Fuentes (1998), Salvador Barberá (1996), Gabriel Tortella (1994), Miguel Mancera (1992), Julio Segura (1990), Andreu Mas (1988) i Luis Ángel Rojo (1986).
La Direcció General de Turisme ha signat un conveni amb l’IEC, el Foment de les Arts i el Disseny i el Museu Nacional d’Art de Catalunya per a realitzar un estudi que identifiqui les icones més representatives de Catalunya per a difondre-les des d’un punt de vista turístic. L’objectiu és elaborar un catàleg dels símbols catalans més representatius en les àrees del coneixement, la cultura i les arts, la natura i els esports i esdeveniments, així com del patrimoni tangible i intangible del país. Hi cabran, per tant, des de la torre AGBAR fins a la muntanya de Montserrat, passant per les llegendes del bandoler Serrallonga, la música o els animals. Se’n buscaran aproximadament cinc-cents entre els diversos àmbits, i finalment se n’escolliran deu. Una vegada definides les icones, podran materialitzar-se en productes de marxandatge de suport a la promoció turística: souvenirs, regals institucionals, publicacions, guies, web i fulleteria com a elements de promoció. També es vincularan a la marca Empremtes de Catalunya, d’Artesania de Catalunya, perquè puguin desenvolupar-se línies específiques de marxandatge i souvenirs de qualitat. Per Josep Huguet, conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, aquesta iniciativa permetrà reforçar «la singularitat i autenticitat de Catalunya, fet que ens ajudarà a competir amb altres destinacions i a canviar el model de presentar-nos al món». | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
