El Butlletí de l'IEC

Carta a favor del català; per Joan Becat

Ecologia i arquitectura: empirisme i creativitat; per Ramon Folch

Quins són els fets? Els mitjans de comunicació s'han fet ressó de l'aprovació pel Consell General del Pirineu Oriental d'una carta a favor del català. Recordo que un Consell General és l'equivalent d'una Diputació i un departament francès d'una província espanyola - o més ben dit, històricament l'invers. El departament del Pirineu Oriental inclou en totalitat la Catalunya Nord. Doncs al desembre del 2007, a proposta del seu president Cristià Bourquin, aquest Consell General ha votat una "Carta a favor del català". Només es van abstenir els set consellers de l'UMP.

És una declaració solemne, car no pot ser una llei, però compromet aquesta institució, ja que enumera els camps on pensa actuar d'ara endavant o incrementar la seva acció pels camps on ja ha començat. Per situar-la en el seu context real, s'ha de tenir present que l'Estat francès no reconeix les seves llengües territorials i que no hi ha cap llei ni text jurídic que les empari. Només s'ha aprovat una carta semblant o pròxima a Bretanya. Des del desembre, de diferents llocs - Alsàcia, Occitània - s'ha demanat còpia del text i informació sobre les actuacions per a fer el mateix.

Què diu la carta? Saltem el llarg preàmbul (el text sencer és a les pàgines web de la Delegació de l'IEC a Perpinyà) i anem als dos primers articles:

"Pel conjunt de totes aquestes raons, el Consell General desitja comprometre's amb una carta que defineixi els fonaments d'una política lingüística i de reconeixement de la llengua catalana.

Article 1: El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix oficialment, al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament. Es compromet, mitjançant aquesta carta, a ser un dels actors de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes.

Article 2: El Consell General dels Pirineus Orientals reconeix l'Institut d'Estudis Catalans com a autoritat lingüística i Acadèmia de la Llengua Catalana pel conjunt del domini lingüístic català. El Consell General es compromet, de fet, a complir les normes lingüístiques establertes per l'Institut d'Estudis Catalans."

Algunes valoracions
El valor simbòlic de la votació i del text és considerable: es reconeix el català com a llegua del país, és reconeix l'autoritat de l'IEC en un territori que escapa a l'abast del Reial Decret espanyol que tornava a reconèixer la nostra institució, o a l'abast de la Generalitat de Catalunya.

Una pregunta aflora immediatament: és una estratègia política o hi haurà un pòsit? actuacions concretes? És molt possible que hi hagi una intenció amagada de fer plaer als catalanistes i a la gent que parla català. Però seria positiu car voldria dir que algun pes i alguna presència tenen dins la societat nord catalana. Observo que l'alcalde de Perpinyà, que ha actuat també a favor del català, ha aconseguit fer designar la seva ciutat com a capital de la cultura catalana precisament l'any on queia la seva reelecció. Ara bé, en els últims anys el Consell General ha pres diverses iniciatives que fan pensar que alguna cosa farà.

- La més recent és la creació d'un Eurodistricte català transfronterer Perpinyà-Girona amb la Generalitat de Catalunya.

- També notem des de fa uns anys unes ajudes a l'ensenyament del català, puntuals però significatives. Per exemple el pagament d'hores de català a una trentena d'escoles primàries, l'ajuda a l'edició del periòdic per a infants Mil Dimonis, o l'abonament de tots els col·legis al Punt i al Temps. Ha editat material pedagògic: dos llibres de text per a l'ensenyament primari (Benvinguts i Encara i sempre), mapes murals o en relleu de Catalunya Nord i dels Països Catalans. Subvenciona també la Casa dels Països Catalans a la Universitat de Perpinyà (on la nostra Delegació territorial té la seva seu) i la Universitat Catalana d'Estiu de Prada.

- Ara bé, és per la retolació de les carreteres i dels edificis que se l'espera, ja que preveu una senyalització bilingüe català-francès a les carreteres de competència departamental i als llocs turístics.

Tornant a la carta a favor del català crec que, des de l'Institut d'Estudis Catalans, ens podem declarar satisfets, com ho som també a Catalunya Nord.

L’arquitectura és l’art i la destresa de construir diferencials ecològics gratificants per als humans, a les implementacions contruïdes per a aconseguir els quals dota també de valors plàstics. A partir d’aquesta visió, és possible fer una aproximació a l’arquitectura des de l’epistomologia ecològica, molt pertinent en uns moments en què la matriu socioambiental presenta unes exigències sense precedents a causa de la pressió demogràfica i de l’enrariment d’alguns dels seus components (paràmetres relatius a l’energia, a l’aigua, als materials i a l’espai) que fins ara havien estat relativament abundants. Per això hi ha una arquitectura d’abans de la revolució tecnològica, una arquitectura lligada a la revolució tecnològica i una arquitectura vinculada a la incipient revolució sostenibilista. Aquest trànsit en el temps ha de ser considerat en els seus diferents nivells escalars espacials i interpretat a la llum de les opcions socials, difícilment reduïbles a criteris de caràcter científic.

En tot cas, una reinterpretació de l’activitat arquitectònica a la llum dels conceptes ecològics i socioambientals és, si més no, un repte intel·lectual interessant i una probablement convenient aportació a l’optimització de molts processos constructius.

Més informació

En poc menys de tres-centes pàgines, Jaume Sobrequés resumeix de manera admirable el llarg procés històric que va transformar una petita colònia romana fundada per l’emperador August en la més cosmopolita metròpoli de la Mediterrània al tombant del segle xxi: Barcelona. El president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), filial de l’IEC, explica en aquest llibre quins han estat els principals canvis socials, econòmics, humans i, sobretot, urbanístics en les diferents èpoques. I descobreix, així mateix, l’empremta de les moltes generacions de barcelonins, de soca-rel o vinguts de fora, que amb el seu treball i imaginació han anat bastint, pedra a pedra, carrer a carrer, la ciutat oberta que avui coneix tothom.

Friedrich Nietzsche
Traducció al català: Josep-Maria Terricabras
Accent Editorial
ISBN: 9788493609528
PVP: 10 €

El membre de l’Institut Josep-Maria Terricabras ha publicat recentment a Accent Editorial la primera traducció al català de l’obra de Friedrich Nietzsche, Ecce homo. Escrit poques setmanes abans que Nietzsche patís el col·lapse que l’obligà a recloure’s definitivament, Ecce homo és una autobiografia intel·lectual colpidora i crua. L’estat de fragilitat mental en què l’obra va ser escrita i les nombroses modificacions i omissions de la primera edició, que no va aparèixer fins al 1908, van contribuir a alimentar el desinterès envers l’obra i el seu autor, considerat durant anys com l’obra d’un malalt. Un segle més tard, aquesta perspectiva ha canviat substancialment, i avui es pot dir que Ecce homo és una de les autobiografies modernes més impactants i, sens dubte, la millor porta d’entrada a l’obra i a l’univers de Nietzsche.

Plantes de muntanya

Josep M. Panareda Clopés
Brau Edicions
ISBN: 978-84-96905-01-6
PVP: 28 €

Plantes de muntanya, del membre de l’IEC Josep M. Panareda, és una obra indispensable per a reconèixer les plantes en el seu hàbitat, saber quan i on floreixen, els seus noms científics i vulgars (en català, castellà i francès) i la família a la qual pertanyen. Inclou tres-centes fitxes amb fotografies de plantes i arbres d’alta i baixa muntanya, prats i paisatges urbans, rocosos i de ribera. A més, el llibre conté dibuixos de detalls sovint imperceptibles.

Josep M. Panareda és membre numerari de l’Institut i té més de tres-centes cinquanta publicacions, de les quals destaquen alguns llibres, com ara Flora de Montserrat, Flora de la vall de Núria, Flora del Montseny, Geografia física dels Països Catalans, Manual de geografia física i Diccionari de geografia física.

Tot passejant pel vell continent. Les meves avingudes europees

Santiago Riera i Tuèbols
Edicions de l’Albí
PVP: 19 €

Santiago Riera, membre de l’Institut, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i un enamorat d’Europa, explica en aquest llibre allò que veu i pensa durant les seves passejades per les grans avingudes europees. En aquesta ocasió n’ha escollit cinc: l’avinguda Nevski de Sant Petersburg, l’avinguda Unter den Linden de Berlín, el passeig de Gràcia de Barcelona, el Ring de Viena i els Camps Elisis de París. Aquestes grans avingudes presenten sota la mirada de l’autor aspectes culturals i històrics que les guies no expliquen. No es tracta, però, d’una guia, ni d’un relat de viatges, ni d’un manual d’història, sinó que l’obra participa dels tres gèneres. «La meva Europa», com diu Riera, «és l’Europa d’ahir, d’avui i de demà. La de sempre, la que cal conèixer com a viatger per tal d’estimar-la».

Recull d’articles

Ministerios de paz, de Federico Mayor Zaragoza
La Vanguardia, 13 de maig de 2008

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 27 d’abril de 2008