El Butlletí de l'IEC

Qualitat química de l’aigua: el problema dels contaminants emergents, per Damià Barceló

Una faceta cívica poc coneguda d’Oriol de Bolòs, per Francesc Vallverdú

La qualitat de l’aigua s’ha vist amenaçada en els darrers anys com a conseqüència de l’augment de l’activitat industrial i el creixement de la població. Durant dècades, la comunitat científica ha centrat els esforços a estudiar compostos químics regulats en les diferents legislacions, coneguts com a contaminants prioritaris, a causa de les seves propietats tòxiques, mutagèniques i cancerígenes. En canvi, en els darrers anys, l’atenció s’ha dirigit cap a estudiar nous contaminants, coneguts com a emergents, els quals inclouen productes com ara els fàrmacs i les drogues d’abús.

Estudis realitzats pel nostre grup d’investigació han posat de manifest la presència d’aquest tipus de contaminants en rius com ara l’Ebre o el Llobregat, en concentracions relativament altes, concentracions que podrien arribar a afectar negativament la salut dels ecosistemes aquàtics. És per això que la inclusió d’aquestes substàncies en la legislació ambiental es considera imprescindible per a garantir un bon estat químic i biològic de l’aigua.

Una faceta cívica poc coneguda d’Oriol de Bolòs

L’Institut d’Estudis Catalans acaba d’organitzar un solemne i interessant acte acadèmic en memòria de l’insigne botànic olotí Oriol de Bolòs i Capdevila (1924-2007), membre de l’IEC, en l’aniversari del seu traspàs. Sis il·lustres professors, amics i col·laboradors seus, sintetitzaren els diversos camps de la seva vasta activitat acadèmica i científica. L’homenatge retut fou realment molt complet. Tanmateix, donat que jo havia estat testimoni d’una activitat del doctor Bolòs, a la qual ningú no féu referència –cosa ben explicable, com es veurà--, he pensat que valia la pena de relatar-la.

A les acaballes de 1961, un grup d’intel·lectuals catalans antifranquistes intentà promoure una àmplia mobilització ciutadana per reflexionar sobre els antecedents immediats, la situació present i les perspectives de la cultura catalana, que a tots ens preocupava. No cal dir que, atès el context repressiu de l’època, la iniciativa s’havia d’emprendre amb prudència i , de fet, clandestinament. Com que el projecte requeria un important esforç col·lectiu, de seguida es va pensar en una Comissió Organitzadora d’Honor, integrada per les figures més rellevants de les arts, les lletres i les ciències del país, inequívocament catalanistes, que servís de referent per a la ciutadania i per als professionals que hi haurien de participar. Al mateix temps es constituí una comissió executiva que havia d’organitzar i dirigir el projecte. El nucli promotor inicial era integrat pel crític i pedagog Joan Triadú, l’arquitecte i urbanista Oriol Bohigas, el filòleg i escriptor Jordi Carbonell, el crític i editor J. M. Castellet, l’historiador Josep Fontana, el professor i historiador de la literatura Joaquim Molas i el poeta i assagista Francesc Vallverdú (que, per ser el més jove de tots, feia de secretari). Formaven part d’aquest grup com a representant del País Valencià, l’assagista i historiador Joan Fuster, i de les Illes, el poeta i periodista, Josep M. Llompart. Una de les primeres tasques d’aquest nucli inicial fou la d’eixamplar la comissió executiva amb dos noms que havien de reforçar uns àmbits culturals que no estaven prou representats en l’organització: l’un era el de les ciències i l’altre el de l’ensenyament bàsic. I així fou com es van incorporar a la comissió executiva el botànic Oriol de Bolòs i l’advocat i pedagog Jordi Cots.

(Fem un parèntesi: dels onze membres d’aquesta comissió sis d’ells passaren amb el temps a formar part de l’IEC: Oriol de Bolòs, Jordi Carbonell, Joan Triadú, Joaquim Molas, Jordi Cots, Francesc Vallverdú...)

Com a secretari, a mi em tocà la gratificant missió d’entrar en contacte amb el doctor Bolòs per engrescar-lo a participar en aquest projecte i val a dir que, des del primer moment, es mostrà interessat per la iniciativa i disposat a acceptar la responsabilitat d’integrar-se en la comissió executiva. Per cert, en les nostres converses a casa seva –em sembla que van ser dues--, vaig descobrir que el doctor Bolòs era un bon lector de poesia. I com que en aquella època jo ja havia publicat el meu primer llibre, Com llances (1961), ell em confessà que se l’havia llegit i que li havia agradat. (Escrivint aquestes ratlles he estat temptat de reproduir les seves paraules literals, un elogi sens dubte desmesurat, però finalment m’hi he resistit per respecte a l’amic difunt i a la confidencialitat.) No puc amagar, però, que aquestes circumstàncies acreixeren dins meu l’afecte i l’admiració que ja sentia per aquest il·lustre savi.

Durant els dos anys i mig que tingueren lloc les reunions d’aquesta comissió executiva, sempre a casa d’en Jordi Carbonell, en alguns moments en una frenètica periodicitat quinzenal, no recordo cap absència del doctor Bolòs, el qual intervenia poc, però estava molt atent a les discussions, no sempre “moderades” dels membres barcelonins de la comissió (per raons òbvies ni Fuster ni Llompart no solien assistir a les nostres reunions). Si repassem els noms dels integrants d’aquest òrgan, de seguida ens adonarem que gràcies a Serra d’Or, Edicions 62 i altres plataformes, la majoria eren amics entre ells i es tenien prou confiança. Es comprèn, doncs, que una persona que pertanyia al món científic i acadèmic i freqüentava altres ambients, se sentís una mica desconcertat davant algunes discussions. De tota manera, tant per la seva fidelitat al projecte com per les fermes conviccions catalanistes del doctor Bolòs, crec que l’experiència li serví per comprometre-s’hi amb més fermesa.

El Congrés de Cultura Catalana atenyé el seu punt culminant el desembre de 1964 amb unes jornades de debat en què participaren més de quatre-cents congressistes. El dissabte 19 a la tarda i el diumenge 20 al matí tingué lloc la primera discussió “pública” de les ponències. La cloenda de les jornades es féu el mateix diumenge a la tarda i anà a càrrec del doctor Jordi Rubió, sota la presidència d’honor de l’abat Escarré.

Aquest acte, que havia estat concebut com “l’engegada” dels debats del Congrés, de fet fou el seu cant del cigne. Després de quasi tres anys d’activisme insostenible en les condicions adverses de la clandestinitat, la comissió executiva se sentí incapaç de seguir endavant. Tots plegats vam comprendre que un projecte de la magnitud d’un Congrés de Cultura Catalana, en aquelles circumstàncies polítiques, era de moment utòpic.

Així fou com vaig deixar de relacionar-me amb el doctor Bolòs. I segurament pel fet d’haver compartit amb ell una experiència, al capdavall pionera –no oblidem que molts recursos humans i materials d’aquella temptativa contribuïren als bons resultats del gran Congrés de 1975-1977--, vaig sentir una gran alegria quan ens vam retrobar, anys més tard, a l’Institut.

Més informació

Del conflicte lingüístic a l’autogestió: materials per a una sociolingüística de la complexitat

Josep J. Conill
Institut d’Estudis Catalans.
Col·lecció: «Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística»
Barcelona, 2007
ISBN: 978-84-7283-951-9
PVP: 18 €

L’obra s’inicia amb la modelització, mitjançant la teoria de catàstrofes, d’un cas elemental de bilingüisme social; prossegueix amb un reportatge sobre la història sociolingüística de Noruega, on es destaquen les dificultats emanades del disseny de polítiques lingüístiques en contextos participatius, i desemboca en la temptativa d’esbossar un marc glotopolític inspirat en una òptica liberal i llibertària, que qüestiona aspectes decisius de la pràctica en vigor a casa nostra i propugna l’autogestió concertada de les comunitats lingüístiques —en tant que subjectes actius—, encaminada a la consecució d’un cosmopolitisme sostenible. Finalment, es clou amb un parell de capítols en què es fan paleses les conseqüències derivades de l’aplicació dels anteriors pressupòsits a dues conjuntures sociolingüístiques amb inquietants paral·lelismes, com ara la del País Valencià i Galícia.

Una reflexió provocadora, presidida per una concepció de la sociolingüística com a sociologia del llenguatge i guiada per un doble objectiu: la construcció d’una sociolingüística general i la d’una teoria glotopolítica que es donin suport mútuament i responguin als reptes suscitats per les societats democràtiques postindustrials.

Christian Camps i René Botet
Edicions del Trabucaire
ISBN :978-2-84974-052-1
PVP: 25 €

La Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’IEC, i Edicions del Trabucaire han presentat conjuntament el Dictionnaire français-catalan de Christian Camps i René Botet. L’obra, que ha estat publicada per l’editorial nord-catalana i que es va presentar per primer cop a Perpinyà en la darrera Diada de Sant Jordi, consta de 62.500 entrades i és el complement del Diccionari català-francès que els mateixos autors van publicar a Enciclopèdia Catalana l’any 2001.

El diccionari integra tots els registres de la llengua i presenta un ampli ventall d’exemples, frases fetes, refranys, locucions, camps semàntics i mots de les diverses àrees del saber. A més, els autors han tingut en compte l’evolució de la llengua i hi han inclòs els darrers neologismes, prefixos (bio-, cyber-, éco-, euro-, méga-), acrònims, sigles (CD, DVD, SMS, TIC, TVHD) i abreviatures.

La lluita per l’aigua a Catalunya: De l’ús i abús a la gestió integral (1900-2007)

L’aigua és una font d’energia fonamental que ha augmentat i diversificat les produccions agràries i industrials i que ha vivificat els espais i la vida urbans. És el resultat de la gran obra constructora del segle XX, que ha donat la trentena de grans embassaments i els milers de quilòmetres de canals i canonades que porten l’aigua a tots els racons del país. La lluita per emmagatzemar, regular, canalitzar i aprofitar l’aigua està portant, però, a l’extenuació un recurs que al segle XXI s’haurà d’estalviar i gestionar de manera més integrada i intel·ligent. No s’hi arribarà, però, sense conflictes ni baralles d’interessos. La història recent comença a donar-ne una bona mostra.

Ignasi Aldomà és doctor per les Universitats de Barcelona i Montpeller i actualment exerceix de professor al Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida. Ha publicat múltiples llibres i articles de recerca sobre ordenació del territori i transformació de l’agricultura, les societats rurals i, darrerament, sobre la gestió de l’aigua.

Biografia del mestre Josep Dalmáu Carles: Fundador de l’editorial Dalmáu, Carles, Pla SA, de Girona

Salvador Asso Coll
Papers On Demand
ISBN: 978-84-935538-3-8
PVP: 24,04 €

La biografia de Josep Dalmáu Carles i la història de l’editorial que fundà, l’any 1904, són els dos grans blocs d’aquest estudi realitzat per Salvador Asso. Vinculat a les diferents activitats del grup famililar des d’infant (el seu pare i el seu germà ja van treballar a la impremta de l’editorial), l’autor de l’obra ha estat testimoni directe de l’evolució de les històries i dels personatges que relata. Des d’aquesta proximitat, doncs, però sobretot des de l’esforç de recopilació de material per a l’estudi, Asso transmet la imatge viva d’una de les empreses més rellevants que van existir durant el segle XX a la ciutat de Girona.

La presentació del llibre, el 20 de febrer passat a l’ajuntament de Girona, va ser a càrrec del president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, Josep González-Agàpito.

Prat de la Riba. Nacionalisme i formació d’un Estat Català

Manuel Pérez Nespereira
Eidtorial Base
ISBN: 978-84-85031-98-6
PVP: 18,40 €

Aquest llibre de Manuel Pérez Nespereira constitueix una anàlisi minuciosa del pensament d’Enric Prat de la Riba, que es concretava a defensar que Catalunya, constituïda en Estat Català, tingués una Constitució dins la Federació Espanyola. L’autor fa un seguiment aprofundit de la trajectòria ideològica de Prat de la Riba, del seu model nacional i social i del concepte que tenia de l’independentisme i la sobirania. Es tracta d’una obra imprescindible per conèixer la immensa aportació de Prat a la ideologia catalanista del primer terç del segle XX i a la influència que va tenir en la vida política de la Catalunya contemporània.

Prat de la Riba, creador de l’Institut d’Estudis Catalans, afirmava en la seva obra La nacionalitat catalana (1906), que «cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat» i que «l’aspiració d’un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme». En síntesi, «a cada Nació, un Estat».

Manuel Pérez és doctor en història contemporània de Catalunya i ha col·laborat en l’elaboració de diverses obres col·lectives, entre les quals destaquen Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1812-1975), publicada l’any 1999, i L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural, editada el 2006. Entre la seva obra individual sobresurten La privatització de la follia. L’assistència psiquiàtrica a Catalunya durant el segle XIX (2003) i La secessió catalana. Els corrents intel·lectuals europeus de la fi de segle (1872-1900), del 2007.

Recull d’articles

Vots i gestió de la força, de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 12 de març de 2008

El vot cívic, de Salvador Giner
El Periódico de Catalunya, 9 de març de 2008

Cinc anys sense 'Egunkaria', de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 20 de febrer de 2008

Escàndol judicial, de Josep Maria Terricabras
El Temps, 19 de febrer de 2008