Després de setze mesos d’activitats, és hora de fer balanç de l’any del Centenari.

Realment és difícil fer-ne una valoració, perquè tot just està acabant i ens falta la perspectiva necessària. Però hi ha diverses menes de resultats. En primer lloc, havia de ser un conjunt d’actes de gran valor científic, d’un nivell propi d’una acadèmia d’un país normalitzat. En aquest sentit, les cinc seccions de l’Institut hi han participat d’una manera molt entusiasta i jo estic molt agraït de la seva dedicació. Cadascú ha fet propostes molt diferents i tothom ha fet un treball molt interessant.

També ha estat molt entusiasta i molt diferent de forma, molt més heterogènia, la presentació de les societats filials. Algunes filials han fet exposicions, altres un sopar científic, altres han publicat llibres, altres han fet una medalla... Per tant, dins d’una gran llibertat i espontaneïtat, les societats filials també hi han participat de manera molt activa. A més, en aquesta part científica del Centenari hi ha hagut una assistència molt nombrosa.

Així mateix, a partir del 2008, una bona part d’aquestes activitats es publicaran o seran penjades al web i, per tant, estaran a l’abast de tothom. Unes, en format digital, i altres, en paper.

Un dels objectius era que no fos només una commemoració nostàlgica.

Efectivament. Amb el Centenari es volia analitzar els coneixements del segle XX per poder veure cap a on aniran en el segle XXI totes les ciències (les matemàtiques, la física, la llengua, etc.). Aquesta era la part que ens havíem proposat científicament. No volíem que fos una operació nostàlgica. No volíem una reconstrucció històrica. Evidentment, volíem que hi hagués una reconstrucció històrica, però no era un fi en si mateix. Volíem que la reconstrucció històrica servís per enfrontar-se, amb més possibilitats de penetració, a l’anàlisi prospectiva dels fets immediats. I totes les seccions i les societats filials han recollit aquest missatge.

El cert és que fins ara era una institució poc coneguda.

Sí, era una institució tancada, una mica misteriosa. Se sabia poc què fa, com s’estructura, quines competències té, com es regeix, qui en forma part... Tot això no s’havia explicat mai. Nosaltres volíem que l’Institut que entrava en el Centenari com la institució de coneixement del segle XX que no se sabia ben bé què feia obrís portes i finestres, que hi entrés l’aire i, sobretot, que hi passés la gent, que passés per la casa el màxim de gent possible.

I per això han utilitzat tots els mecanismes possibles per difondre tot allò que envolta l’Institut.

Hem fet actuacions de gran impacte mediàtic, de gran difusió social. I els resultats han estat estèticament satisfactoris. Per exemple, hem fet tota una sèrie d’iniciatives artístiques, com ara el logotip, dissenyat per un alumne de 20 anys d’una escola de disseny.

També ha estat un encert el cartell que es va encarregar a un pintor valencià, Manuel Boix, i crec que ha estat un altre encert la peça musical commemorativa que es va estrenar al pati de la Casa de Convalescència, a càrrec de Joan Albert Amargós, que té records de la música del segle XX a Catalunya, però que, al mateix temps, és actual i de futur. Va passar el mateix amb l’acte d’inauguració al Palau de la Música, on es va fer un concert de música coral del 1907.

Un dels actes centrals de la inauguració va ser la conferència del bioquímic Joan Massagué.

Podríem haver començat amb coses que la gent ja sap, com ara una conferència de filologia, però volíem entrar forts, que la gent veiés clarament que apostàvem pels problemes que té la societat. I no hi ha res que preocupi més que la malaltia i, en concret, el càncer. Per això vam decidir començar el Centenari amb una reflexió de com estem i cap a on anem en l’àmbit de l’oncologia. I vam encarregar aquesta conferència a Joan Massagué, probablement, el català més qualificat en aquest moment, que espero que ben prest obtingui el premi Nobel. En la conferència, va donar esperança, va demanar vint anys de paciència, però va dir que tots els càncers seran descodificats, un per un. I hem hagut de reeditar aquesta conferència perquè s’ha exhaurit.

També ha estat important col•laborar amb diferents mitjans audiovisuals.

Creiem que qui no surt a la televisió o a la ràdio no existeix. Vam contactar amb una productora i li vam encarregar que realitzés un documental de cinquanta minuts. El vam fer conjuntament, ja que nosaltres hi vam aportar tot el material de la casa. Així, hem descobert moltes imatges que no sabíem que estaven guardades. S’ha projectat dues vegades al llarg de l’any i ha tingut cert ressò.

També ha estat molt eficaç la participació de Catalunya Ràdio, que va fer una sèrie de falques informatives que han estat molt sentides. I, a tot això, hi hem de sumar una política de comunicació molt ben dissenyada pel nostre equip.

Les exposicions també han contribuït a conèixer més bé l’Institut.

Sí. Vam programar dues menes d’exposicions. La primera, itinerant, va començar a circular per Sant Jordi. El primer lloc on va anar va ser a Girona, després a Andorra, Perpinyà... i ha continuat viatjant i ho continuarà fent. Aquesta exposició itinerant ha tingut molt d’èxit, perquè ha contribuït que la gent entengui què és l’Institut.

Crec que, malgrat els inconvenients que han sorgit i tots els retrets que es poden fer al Centenari, que revisarem, l’Institut clou aquest any sent bastant més conegut que quan el va encetar. Seria desesperant que, amb els diners que hi hem gastat, realment només haguéssim aconseguit dissipar una mica la foscor que envoltava l’Institut involuntàriament. Perquè no hem cultivat mai la foscor, al contrari. Però ara la gent comença a demanar coses a l’Institut, i sap que, a més de ser l’acadèmia de la llengua, és un lloc on es fa recerca històrica, matemàtica, etc. I que qualsevol país normalitzat té una acadèmia i que la del nostre país és l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest era l’objectiu del Centenari.

Creu que es poden fer alguns retrets sobre com s’ha celebrat aquest Centenari?

De moment, no me’n consta cap, però científicament sempre cal tocar de peus a terra i no caure en paranoies ni autocomplaences. En algunes coses ens devem haver equivocat o no ens en devem haver sortit tan bé com hauríem volgut. Això ho hem d’assumir. Però durant el Centenari les coses s’han fet com s’havien previst.

Com han aconseguit arribar als objectius que s’havien marcat?

Gràcies a la dedicació del personal de la casa, hi ha hagut un escreix de feina interessantíssim, que s’ha fet amb molta professionalitat i molt d’esforç. Ha estat fet per tothom, pels mateixos membres de les societats filials i de les seccions, que hi han dedicat molt de temps.

Al mateix temps, voldria aprofitar i agrair la col•laboració que he trobat sempre en els membres de la Comissió Executiva. Sense un equip realment potent de la mateixa Comissió no ho hauríem pogut fer. També hem de fer un agraïment a la gent que, generosament, ens ha donat la mà, com ara la Diputació de Barcelona, la de Girona i la de Tarragona, la Caixa Catalunya, la Fundació La Caixa, la Caixa Sabadell, la Caixa Girona, la Fundació Novartis, el Departament de Cultura de la Generalitat, etc.

La resposta de la gent ha estat bona; també ho ha estat la de les institucions i les empreses privades?

Sí. Hi ha hagut un mecenatge molt genèric, tant de les institucions públiques com privades que hi han contribuït generosament, perquè, si no hagués estat així, no ho hauríem pogut finançar. Nosaltres podem sortir del Centenari sense un dèficit pressupostari gaire gros. És un dèficit que podem assumir totalment amb els pressupostos, i això es deu a la generositat de les institucions públiques i de les empreses que hi han col•laborat.

Sens dubte, hi ha un abans i un després del Centenari. S’hi han dedicat molts esforços i s’ha fet amb molt d’entusiasme. I, a partir d’ara, què?

Realment, no té sentit que després de l’esforç que hem fet ara tornem a fer el que fèiem abans. A partir d’ara, s’ha d’aprofitar el que hem aconseguit. Per això continuem assumint tota una sèrie de reptes. Ara ja comencem uns altres centenaris, com ara el de Mercè Rodoreda o el de Jaume I. També participarem en el mil•lenari de l’abat Oliba i en el centenari dels inicis de les excavacions d’Empúries. Finalment, participarem en el cent setanta-cinquè aniversari de l’inici de la Renaixença.

A més, tot el coneixement que han aportat els científics s’ha d’utilitzar per repensar l’Institut. L’Institut del segle XXI no pot ser el mateix del segle XX. Ha canviat tot. L’Institut ja s’ha adaptat, però ara tenim una quantitat d’informació i de perspectives que hem d’aprofitar i, tot just acabem el Centenari, començarem una tasca de reflexió respecte de l’estructura interna de l’Institut (les funcions, els membres, els mitjans dels quals disposa, etc.). No tindria sentit que l’esforç fet no repercutís en el funcionament real una vegada acabat el Centenari. Per tant, una part de la força que tenim l’aprofitarem per assumir altres reptes i per funcionar sense por, amb valentia i esperit positiu.