|
Notícies |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
El
lingüista
Antoni M. Badia
i Margarit, doctor honoris
causa per
la Universitat
de les Illes Balears L'IEC
ha obert l'Any Ramon Aramon per «honorar
la persona a la qual deu la
supervivència» Joan
Martí afirma que sense l'Institut
d'Estudis Catalans ja no existiria la llengua
catalana Els
impactes del canvi climàtic
al litoral i a les àrees
de muntanya de la Mediterrània
centren el debat a l'IEC Peter
L. Berger: «La
religió en
el món contemporani
està rotundament
viva» Els
ensenyants de Castelló criden
la societat valenciana
a «recuperar
l’esperit de
consens i concòrdia» que
va possibilitar les Normes
del 1932 El
ministre Sòria presideix la presentació de
la biografia del genetista Josep Egozcue, que
va ser membre de l'IEC L'hebraista
Eduard Feliu, doctor honoris causa per
la Universitat de Barcelona La
Societat Catalana de Química obté reconeixement
internacional En
breu Properes
cites
El lingüista Antoni M. Badia i Margarit, doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears Palma acull l'exposició commemorativa del centenari de l'IEC
El lingüista Antoni M. Badia i Margarit, membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) des del 1968, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (UIB), el 8 de novembre passat, a proposta del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB. L'acte es va celebrar a la sala d'actes de l'edifici Gaspar Melchor de Jovellanos de la Universitat de les Illes Balears. Prèviament, Badia i Margarit va plantar una alzina als jardins del campus. Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona, 1920) es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona (UB), on fou catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola i de Llengua Catalana. Fou rector de la UB del 1978 al 1986 i, des de llavors, n'és rector honorari. Ha estat professor visitant i associat de les universitats de Heidelberg i Munic (Alemanya), de Georgetown i de Wisconsi, a Madison (Estats Units), i de la Sorbona (França). Anteriorment, li han conferit el grau de doctor honoris causa les institucions següents, per ordre cronològic: les universitats de Salzburg (Àustria), de Tolosa i de la Sorbona (França), el Knox College (EUA), i les universitats Rovira i Virgili, d'Alacant i de València. Fou president de la Secció Filològica de l'IEC del 1989 al 1995. És membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, membre corresponent de la Real Acadèmia Espanyola i director de la revista Estudis romànics , publicada per l'IEC, des de l'any 2000. És president d'honor de la Société de Linguistique Romane, des del 1989, i del Grup Català de Sociolingüística, des del 1991. Fou president de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-1976), de la qual és conseller des del 1985. Badia i Margarit ha fet recerca en lingüística històrica i dialectologia. És autor, entre altres, de les obres següents: Gramática histórica catalana (1951, traduïda al català el 1981), Gramática catalana (1962), Llengua i cultura als Països Catalans (1964), La llengua dels barcelonins (1969), La formació de la llengua catalana (1981), Gramàtica de la llengua catalana (1994) i Les Regles de esquivar vocables i la «qüestió de la llengua » (1999). Ha rebut, entre altres, el Premi Pompeu Fabra de l'IEC (1967), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1986), el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1996), la Medalla d'Or al Mèrit Científic de l'Ajuntament de Barcelona (1999) i el XXXVè Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2003). Inauguració de l'exposició del centenari a Palma El mateix dia 8, a l'edifici Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears (UIB), es va inaugurar l'exposició commemorativa del centenari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), fundat l'any 1907 per Enric Prat de la Riba. La mostra, titulada «L'Institut d'Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans», va ser inaugurada pel president de l'IEC, Salvador Giner, la rectora de la UIB, Montserrat Casas, i l'assessor científic de la mostra, Josep M. Camarasa, i es podrà visitar fins al proper 24 de novembre. En l'exposició es presenta la cronologia de les principals efemèrides de l'acadèmia catalana al llarg dels cent anys d'història i una selecció d'imatges i audiovisuals distribuïts en quatre àmbits: els protagonistes, els fets, el llegat i el futur de la institució. Des del 12 de setembre passat, a la seu de l'IEC a Barcelona s'hi pot veure la versió extensa de l'exposició, que romandrà oberta fins al 16 de desembre. La mostra itinerant, que ja ha passat per Girona, Andorra i València, s'instal·larà properament a l'Institut Menorquí d'Estudis, a Maó (del 5 al 26 de desembre). Durant el 2008, la mostra visitarà Perpinyà, l'Alguer, Castelló, Alacant i Madrid, entre altres ciutats. Reportatge fotogràfic de l'exposició i de la investidura: Recull de premsa:
L'IEC ha obert l'Any Ramon Aramon per «honorar la persona a la qual deu la supervivència» L’homenatjat va assumir la Secretaria General de l’IEC el 1942, en plena dictadura franquista
L'Institut d'Estudis Catalans ha iniciat l’Any Ramon Aramon i Serra, coincidint amb el centenari del naixement del que fou secretari general de l’IEC durant prop de cinquanta anys. La primera jornada d’homenatge, d’un total de tres, titulada «Aramon i l'Institut», va tenir lloc el 13 de novembre passat i va ser copresidida per Salvador Giner, president de l'IEC, i Josep-Lluís Carod-Rovira, conseller de la Vicepresidència de la Generalitat. Amb aquest homenatge l’IEC «vol honorar la persona a la qual deu la supervivència», ja que Ramon Aramon ha estat reconegut unànimement com la persona clau per a la represa de l'activitat de l'IEC des del 1942, quan l'acadèmia catalana va haver de sobreviure en un marc de clandestinitat i d'hostilitat manifesta de les autoritats de la dictadura. En la sessió, hi van intervenir Jordi Carbonell, membre de la Secció Filològica de l'IEC i estret col·laborador d'Aramon, que va parlar sobre «La reconstrucció (1942-1944)»; Josep Massot i Muntaner, membre de la Secció Històrico-Arqueològica, amb el tema «La travessa del desert (1945-1967) i el camí cap a la consolidació (1968-1982)», i Oriol Casassas, de la Secció de Ciències Biològiques, que va versar sobre «Ramon Aramon i Serra i el món de les ciències: el perseverant estímul». Josep-Lluís Carod-Rovira va lloar «la tasca de reconstrucció» que va exercir Aramon i va subratllar que «l’IEC és la millor demostració de l’existència de la cultura catalana com a instància independent de qualsevol altra». Jordi Carbonell va destacar la «difícil» labor d’Aramon en aconseguir patrocinadors per a les publicacions durant la postguerra. «Com ell deia, era especialista en aixecar americanes. Les publicacions eren la fe de vida, tant als Països Catalans com a l’estranger, i foren la preocupació obsessiva d’Aramon des de l’inici de la represa», va explicar Carbonell. El dimecres 28 de novembre, en la jornada «Aramon i la filologia», hi haurà les ponències de quatre membres de la Secció Filològica: Joan Martí i Castell, president de la Secció, Albert Jané, Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. La tercera i última de les jornades, «Aramon i la seva actuació cívica», que se celebrarà el dimarts 11 de desembre, tindrà les intervencions de Núria Aramon i Stein, filla de l'homenatjat, Joaquim Molas i Anscari Manuel Mundó, ambdós de la Secció Històrico-Arqueològica, i Madeline Caviness, presidenta honorària de la Unió Acadèmica Internacional. Aquestes actuacions formen part del programa es perllongarà durant el 2008, a càrrec de la comissió organitzadora, formada per Jordi Carbonell, que la presideix, Joandomènec Ros, Oriol Casassas, Heribert Barrera, Joan Martí, Joan Triadú, Josep Massot, Joaquim Molas i Núria Aramon i Stein, com a secretària. Breu currículum Ramon Aramon i Serra (Barcelona, 1907-2000), filòleg i lingüista, va ingressar a l'IEC, com a membre numerari, el dia 1 de maig de 1942. En la mateixa data hi ingressaren Jordi Rubió i Balaguer, Agustí Duran i Sanpere, Joaquim Folch i Torres, Josep M. de Sagarra, Pius Font i Quer i Josep Ramon Bataller. Tanmateix, la vinculació d'Aramon amb l'IEC ve d'antuvi, ja que fou secretari redactor de la Secció Històrico-Arqueològica a final de la dècada dels vint i membre de les Oficines Lexicogràfiques, el 1933, sota la direcció de Pompeu Fabra. Des del 1939, el seu mestratge fou als Estudis Universitaris Catalans, que ell féu reviure, i a cursos a l'estranger. Del 1942 al 1989 va ser secretari general de l'IEC i, després, fins que morí, el 17 de juliol de 2000, secretari general honorari. A més, fou delegat de l'IEC a la Unió Acadèmica Internacional, de la qual va ser vicepresident, membre del consell directiu i president d'honor. Fou el fundador i president de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut. Obtingué el Premi Ramon Fuster (1982) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1983). Rebé la Creu de Sant Jordi (1982) i la Medalla d'Or (1990) de la Generalitat de Catalunya. Reportatge fotogràfic de Ramon Aramon: Reportatge fotogràfic de l'obertura de l'homenatge: Recull de premsa:
Joan Martí afirma que sense l'Institut d'Estudis Catalans ja no existiria la llengua catalana El president de la Secció Filològica de l'IEC participa en el «Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX»
Joan Marti i Castell, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), creu que la primera meitat del segle XX «es pot definir ras i curt com el segle de la salvació de la llengua catalana, actuant-hi com a protagonista tota la societat i l'Institut d'Estudis Catalans, de manera particular». «A ningú no se'ns amaga que si haguéssim arribat al 1936 sense que s'hagués celebrat el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i sense que s'hagués creat l'Institut, el 1907, i la Secció Filològica, el 1911, avui no solament no seríem aquí, a la seu de l'Acadèmia Nacional de la Llengua Catalana, sinó que, sense l'acadèmia, tampoc no hi hauria ja la llengua». El filòleg Joan Martí i Castell, especialista en sociolingüística i història de la llengua, va sintetitzar, d'aquesta manera, la situació del català al segle XX, que, del 24 al 26 d'octubre, va ser objecte d'anàlisi i debat pels més de cent vint participants en el «Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: Balanç de la Situació i Perspectives». El simposi, coordinat pel membre de l'IEC Francesc Vallverdú, va ser organitzat per la Secció Filològica de l'IEC, en el marc de la celebració del centenari de l'acadèmia catalana de les ciències i les humanitats. Quant als objectius del simposi, Martí i Castell va precisar que «no es tracta tant d'arribar a cap diagnòstic. Entre altres motius, perquè ja el sabem d'antuvi. La llengua catalana ni té la presència que hauria de tenir en els seus dominis ni s'empra amb la competència que hom constata amb les llengües pròpies en altres països avançats». En la primera jornada del simposi, el sociolingüista i vicepresident de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Isidor Marí, va proposar entendre la integració «com un compromís bilateral de convivència en què es vegin igualment garantits tant el tracte equitatiu dels nouvinguts com la cohesió social i la continuïtat lingüística i cultural de la societat receptora --oberta als canvis que lògicament comportarà la relació intercultural». La ponència de Marí, «Immigració, inclusió social i integració lingüística», va detallar els programes d'integració dels estats europeus, que, segons va constatar, «tendeixen a incrementar els requisits culturals i lingüístics per a l'accés dels nouvinguts a la plena ciutadania, i els sectors propers a la immigració reclamen l'accés al treball, la residència i la ciutadania sense gaires requisits culturals i lingüístics». Així mateix, va qualificar com a «inadmissible i irresponsable que hi hagi serveis d'acolliment públics (o subvencionats públicament) que no disposin d'una bona estratègia lingüística i es desentenguin del català, convertint-se en fàbriques d'exclusió i segregació, en comptes d'exercir plenament la seva responsabilitat de promoure la inclusió i la cohesió lingüístiques. Però també cal anar amb compte amb l'expansió d'accions exclusivament lingüístiques d'integració: mentre els cursos de català per a nouvinguts i els serveis d'acolliment social treballin per separat, serà difícil que la inclusió social i la integració lingüística resultin satisfactòries». Ponència d'Isidor Marí: Intervenció de Joan Martí i
Castell: 'La situació demolingüística als territoris
de llengua catalana', per Joaquim Torres: Programa del simposi: Resum del simposi: Article de Francesc Vallverdú Reportatge fotogràfic:
Els impactes del canvi climàtic al litoral i a les àrees de muntanya de la Mediterrània centren el debat a l'IEC En les jornades organitzades pel Grup d'Experts en Canvi Climàtic a Catalunya (GECCC), que coordina el membre de l'acadèmia catalana Josep Enric Llebot
Un centenar d'experts internacionals en canvi climàtic van participar els dies 8 i 9 de novembre passats, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), en les Jornades sobre el Canvi Climàtic a l'Europa Mediterrània: «El litoral i les àrees de muntanya», coincidint amb el desè aniversari de la signatura del Protocol de Kyoto. La trobada va ser organitzada pel Grup d'Experts en Canvi Climàtic a Catalunya (GECCC), que coordina el físic Josep Enric Llebot, membre de l'acadèmia catalana. L'objectiu de les sessions era debatre els impactes del canvi climàtic al litoral i a les zones de muntanya de l'àrea mediterrània i plantejar les conseqüències sobre el medi físic, la biodiversitat i el medi humà, amb un èmfasi especial en el sector turístic. També es van donar a conèixer els resultats principals del quart informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC, en les sigles en anglès), i es va analitzar com incideix en el coneixement de les conseqüències de l'escalfament de l'atmosfera, concretament a la península Ibèrica. Javier Martín-Vide, de la Universitat de Barcelona, i David Saurí, de la Universitat Autònoma de Barcelona, van serels coordinadors de les jornades, que tenen el suport de l'IEC, el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya (CADS), el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Reportatge fotogràfic: Notícia sobre les jornades al You Tube:
Peter L. Berger: «La religió en el món contemporani està rotundament viva» El sociòleg va congregar centenars de persones en la conferència organitzada per l'Associació Catalana de Sociologia, filial de l'IEC
El sociòleg Peter L. Berger afirma que «en contra del que diu la teoria de la secularització, la religió en el món contemporani està rotundament viva i en veiem eclosions en cada racó. Només hi ha dues excepcions: l'Europa occidental i central, el centre de la secularització, i les elits culturals internacionals». Berger va impartir, el 23 d'octubre passat, la conferència «Globalitzant la religió», organitzada per l'Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Peter L. Berger, director de l'Institut de Cultura, Religió i Afers Mundials de la Universitat de Boston, va destacar la renaixença de l'Islam --«des del mar Atlàntic fins a la Xina, fins i tot des de la diàspora»-- i l'esclat del protestantisme evangèlic pentecostal --«un dels moviments de creixement més ràpid de la història de la humanitat»-- com les «dues grans explosions religioses dels últims temps». D'altra banda, «l'església catòlica és la primera institució global del món. A Europa no funciona, però sí a la resta del món, sobretot a l'Àfrica». Berger també es va referir a la revitalització, en menor mesura, del judaisme, l'hinduisme, el budisme i el sikhisme. De la secularització al «mercat de religions» Durant la intervenció, Berger va insistir en l'obsolescència de la teoria de secularització: «Dir que la idea de modernitat és sinònim de secularització és completament erroni. La modernitat no necessàriament secularitza, sinó que pluralitza. Ara més que mai, persones de diferents religions, cultures, tipus de vida, han de conviure en un mateix carrer, parlar, compartir, i això ens obliga a ser plurals». Segons Berger, és aquesta pluralitat la que «ens porta davant d'un mercat de religions. Avui en dia, les esglésies són associacions voluntàries i ja no tenen res a veure amb les associacions de tradició religiosa. Si no hi ha un estat totalitari o un cos policial que obligui a ser religiós, les institucions religioses, les esglésies, s'han de vendre per a captar adeptes, ben bé com en un mercat». Centenars de persones van assistir a la
conferència de
Berger, desbordant les previsions dels organitzadors.
Reportatge fotogràfic:
Els ensenyants de Castelló criden la societat valenciana a «recuperar l’esperit de consens i concòrdia» que va possibilitar les Normes del 1932 La junta de personal docent no universitari es pronuncia davant de la commemoració del setanta-cinquè aniversari de la signatura de les Normes Ortogràfiques de Castelló La Junta de personal docent no universitari de
Castelló «fa una
crida a la societat civil valenciana per a recuperar l’esperit de consens
i concòrdia que va possibilitar la signatura de les Normes de Castelló».
Aquest organisme, que agrupa els cinc sindicats presents en el sector (STEPV-IV,
ANPE, FETE-UGT, CCOO, USO i CSI-CSIF), és el primer d’àmbit
sectorial que se suma a la commemoració del setanta-cinquè aniversari de
les Normes Ortogràfiques de Castelló, sovint conegudes
simplement com les Normes del 1932, per la data en la qual, 21 de desembre
de 1932, destacats escriptors i entitats culturals valencians
del moment, reunits a Castelló, van consensuar un acord que adaptava
l’ortografia fabriana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)
a la variant valenciana de la llengua comuna. Entre els escriptors signants
de l'acord hi havia el pare Lluís
Fullana Mira i,
entre les institucions, a més de la Societat
Castellonenca de Cultura, altres com Lo
Rat Penat i
el Centre
de Cultura Valenciana. Manifest complet de la junta de personal docent
no universitari de Castelló:
El ministre Sòria presideix la presentació de la biografia del genetista Josep Egozcue, que va ser membre de l'IEC El titular de Sanitat i Consum va cloure la jornada amb una conferència a l'acadèmia catalana, presentat per Jaume Reventós, president de la Societat Catalana de Biologia
Bernat Sòria, ministre de Sanitat i Consum, va presidir, el 23 d'octubre passat, la presentació de la biografia del doctor Josep Egozcue i Cuixart (Barcelona, 1940-2006), que fou membre de la Secció de Ciències Biològiques de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i va formar part del grup de pioners en el camp de la reproducció assistida. L'obra ha estat escrita per Montserrat Ponsà, catedràtica de Biologia Cel·lular de la UAB. L'acte, un dels programats amb motiu de la visita del ministre a Catalunya, es va celebrar a l'auditori del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. La publicació és l'onzè títol de la Col·lecció de Biografies de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, i té per objectiu difondre les contribucions científiques dels guardonats amb el Premi Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (Egozcue el va obtenir el 1996).
Posteriorment, el ministre Sòria es traslladarà a la seu de l'IEC, on va inaugurar les «Conferències magistrals del curs 2007-2008» amb una reflexió sobre «La recerca biomèdica a Espanya. El vessant del pacient». Jaume Reventós, president de la Societat Catalana de Biologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), i cap del Grup de Recerca Biomèdica de l'Hospital Vall d'Hebron, va ser l'encarregat de presentar el titular de Sanitat. El cicle de conferències, el programa complet del qual s'està acabant d'enllestir, és organitzat per la Secretaria Científica de l'IEC i, enguany, es duu a terme sota el patrocini de la Fundació SIS, del Grup Novartis . Bernat Sòria (Carlet, València, 1951) és doctor en medicina i catedràtic extraordinari de Medicina Regenerativa. Ha estat president de la Societat Espanyola de Diabetis (2000-2004), de la Societat de Biofísica d'Espanya (1997-2000), de la Societat Espanyola de Ciències Fisiològiques (1996-1998) i de la Federació Europea de Societats de Biofísica (2003-2005). Ha estat professor visitant en diverses universitats i conferenciant a les principals societats científiques. Ha rebut nombrosos premis en reconeixement de la tasca científica, entre els quals la Medalla d'Or i el Premi de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina. Abans de ser nomenat ministre, era el director del Centre Andalús de Biologia Molecular i Medicina Regenerativa (CABIMER). Reportatge fotogràfic:
L'hebraista Eduard Feliu, doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona És president de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics, filial de l'IEC
L'hebraista Eduard Feliu, president de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics (SCEH), filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (UB), a proposta de la Facultat de Filologia. L'acte es va celebrar el 6 de novembre passat al paranimf de la UB. Eduard Feliu (Barcelona, 1938) va cursar estudis de lingüística i de llengües semítiques a la Universitat Hebrea de Jerusalem, durant una estada a Israel (1967-1971). És traductor i investigador d'estudis hebraics, específicament de la història i de la cultura jueva a la Catalunya medieval, i del judaisme, amb especial atenció a la traducció de textos, sobre els quals ha publicat diversos llibre i articles. Col·labora en l'estudi i l'edició de les traduccions hebrees medievals d'obres mèdiques d'Arnau de Vilanova. Ha treballat en la compilació i classificació d'una base de dades bibliogràfica informàtica per a la SCEH. És membre fundador i president de l'antiga Associació d'Estudiosos del Judaisme Català de Tàrrega i membre del comitè de redacció de la revista Tamid , on ha publicat diversos treballs. També ha estudiat la literatura hebrea moderna, sobretot la poesia, de la qual ha traduït i presentat diversos autors israelians. En la lliçó magistral, Feliu va
tractar alguns
aspectes de les relacions entre sionisme i catalanisme. En el mateix
acte, també li serà conferit el grau de doctor honoris
causa al
microbiòleg Roland Benz.
La Societat Catalana de Química obté reconeixement internacional La Federació Europea de Societats de Química, EUCHEMS, ha aprovat de manera unànime l'admissió de la filial de l'IEC com a membre de ple dret La Societat Catalana de Química (SCQ), presidida per Àngel Messeguer, ha estat admesa de manera unànime com a membre de ple dret de la Federació Europea de Societats de Química, EUCHEMS, en l'Assemblea General celebrada a Frankfurt. El reconeixement internacional de la filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) arriba l'any en el qual se celebra el centenari de l'acadèmia catalana i el setanta-cinquè aniversari de la creació de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, que l'any 1982 es va dividir en quatre societats: de Física, Matemàtiques, Tecnologia i Química. El reconeixement internacional era un objectiu perseguit per les successives juntes de govern de la SCQ, per tal de poder treballar al màxim nivell amb les entitats dels altres països, fer visible la química a totes les instàncies possibles i promoure la influència dels professionals del sector a l'hora de decidir polítiques europees sobre temes socials, econòmics, científics i educatius. L'IEC té quatre societats filials, a banda de la SCQ, que ja disposen de representació internacional: la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, una de les institucions fundadores del Comitè Espanyol de la Unió Internacional d'Història i Filosofia de la Ciència - Divisió d'Història de la Ciència i Tecnologia (IUHPS-DHST); la Societat Catalana de Matemàtiques, integrada en la Unió Matemàtica Internacional; la Societat Catalana d'Estudis Clàssics, en la Federació Internacional de les Associacions d'Estudis Clàssics, i la Societat Catalana de Geografia, que té la representació del president en el Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional. La presència internacional de l'acadèmia catalana també és garantida en la Unió Acadèmica Internacional (UAI), a la qual va ser admès l'IEC el 1922, dos anys després que la UAI celebrés la primera assemblea a Brussel·les. Actualment, els representants de l'IEC a la UAI són Josep Guitart i Antoni Riera. Article d'Àngel Messeguer
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
