El Butlletí de l'IEC

Ramon Parés (Barcelona, 1927) és doctor en ciències naturals per la Universitat de Barcelona. Va ser catedràtic de Microbiologia a la mateixa Universitat, on va exercir com a degà de la Facultat de Biologia (1968-1973). Col·laborador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), va ser president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i membre numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Presidí la Societat Catalana de Biologia (1972-1974), filial de l’IEC. Ha publicat dotze llibres i més de dos-cents articles en diferents llengües, principalment sobre metabolisme microbià i microbiologia ambiental, i sobre història i filosofia de la ciència. És doctor honoris causa per la Universitat de Nancy i ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1986). Ha presidit l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. És, conjuntament amb Joan Vernet, director de l'obra La ciència en la història dels Països Catalans.

A iniciativa del professor Manuel Castellet l'any 1997, llavors president de l'IEC. Castellet va convocar reunions successives amb experts del seu entorn per tractar de promoure un projecte de llibre cabdal sobre la història de la ciència al nostre país.

Els motius que justifiquen aquest projecte són, en primer lloc, que existia un buit relatiu de ciència i tècnica de la historiografia catalana si es compara amb la política, la religió, la literatura, les belles arts i, àdhuc, la filosofia.Un segon motiu reau en el reconeixement de la importància indiscutible de la recerca històrica en els camps de la ciència i de la tècnica en el nostre àmbit, durant tota la segona part del segle XX, sense que s'hagués recollit en una obra global d'alt nivell.

Després de diferents sessions, vaig presentar una proposta que va ser acceptada, principalment, amb el suport del professor Joan Vernet, com se sap, deixeble i continuador de J. M. Millàs i reconegut internacionalment com a arabista i historiador de la ciència. El president de l'IEC va decidir encomanar al doctor Vernet i a mi mateix un projecte definitiu, i ens va demanar el compromís de tenir cura de la realització de l'obra –que es denominaria La ciència en la història dels Països Catalans– com a directors.

No hi fa res que el nostre pes en la història de la ciència, considerat en abstracte, sigui relativament petit, perquè cal adonar-se que aquesta història abstracta sempre és una estructura lògica sobreposada, feta per tractar de comprendre tan bé com sigui possible com hem arribat a la perspectiva actual. Independentment, la ciència i la tècnica en sí mateixes sempre han ocupat un cert lloc en la història de tots els pobles, i això és el que es tractaria d'exposar en el nostre cas. Sorprenentment, resulta determinant de la pròpia història social d'un poble, configurant-lo al llarg del temps. En el nostre cas, això no treu que s'hagin de considerar els punts relacionats amb la mateixa història general de la ciència, com ara el pas de la ciència àrab a Europa.

Per començar, els directors vam constituir un consell editor, format pels historiadors de la ciència Josep Maria Camarasa, Víctor Navarro, Antoni Roca, Vicent Salavert i Julio Samsó. Amb ells, vam refinar el projecte inicial i en vam detallar tot el contingut. Vam escollir els autors adients per a cada capítol. Un cop establerts tots els temes, calia articular una llarga sèrie de preguntes que els especialistes haurien de contestar de manera argumentada. Naturalment, es va establir una normativa formal que cada autor va acceptar en el contracte específic. No obstant això, el contacte personal es va considerar imprescindible per tal d'assegurar la uniformitat necessària, tot respectant la llibertat i l'autonomia de l'autor.

És obvi que això comporta molta feina i calia tenir una infraestructura eficaç, que l'IEC va posar a disposició dels directors. Així es va donar el cas que a finals de l'any 2002 ja es tenien tots els textos originals que havien de constituir l'obra sencera, distribuïda en tres volums. Produir el llibre va comportar dificultats que potser no havien estat prou previstes. Això no obstant, després de les revisions, traduccions dels originals escrits en altres llengües, il·lustracions, correcció lingüística, etc., encara mancava l'editor, per diferents raons.

El primer de desembre de l'any 2002 es va fer la presentació de l'obra a la Universitat de València, i s'assolí l'acord i la signatura d'un conveni de publicació conjunta de l'IEC i la Universitat de València, a cura del servei de publicacions d'aquesta darrera universitat i dins del marc de la Xarxa Vives d'Universitats. Malgrat tot, fins a la Diada de Sant Jordi de l'any 2005 no se'n va poder presentar el primer volum, i fins ara, el juliol del 2007, no n'ha sortit el segon. S'espera que el tercer i darrer volum pugui estar enllestit al llarg de l'any 2008.

Molta gent pensa que la ciència només agafa certa rellevància als Països Catalans en els darrers segles. La realitat és molt diferent. Quin és el pes de la ciència en la nostra història? Ens podria posar uns quants exemples d'avenços científics rellevants realitzats per catalans i la importància històrica que tenen?

En el volum hi surten alguns aspectes de la nostra història que són els que tenen més interès per a la història general de la ciència. Sobretot, el pas de la cultura àrab a Europa en els segles X i XI, com a primícia, que continuà a la vegada que s'havien establert altres camins; la transmissió del saber grec en àrab a través de les traduccions llatines i hebrees i dels llibres originals en llatí (sobretot matemàtiques, astronomia i medicina); la gènesi i l'establiment de la medicina acadèmica (escolàstica); la influència general i duradora de les dues grans figures: Ramon Llull i Arnau de Vilanova, i la cartografia.

En els volums II i III s'explica una història més domèstica, que és l'efecte de la ciència i de la tècnica que venien de fora sobre l'evolució de la societat catalana. En tot cas, hi ha figures de primera categoria en tots els camps. Cal fer una ullada als índexs, sobretot als índexs desenvolupats de cada part dels volums II i III, per veure'n els noms concrets.

A què es deu que la bibliografia relativa a la història de la ciència sigui tan minsa comparada amb la d'altres disciplines?

En els darrers setanta anys s'ha fet molta feina que només s'ha donat a conèixer parcialment fora dels treballs especialitzats. Com ja s'ha dit, el panorama havia canviat substancialment, però calia arribar a compendiar-lo.

A part d'això, l'interès editorial és petit, perquè s'ha establert que el mercat és pobre si el comparem amb el de la cultura humanista. A més a més, en el nostre àmbit abunda la presumpció que en això darrer sí que som bons. Altrament, la gent llegeix per distreure's i compra per presumir. Els professionals que remenen les cireres no tenen formació científica, encara que sovint s'atreveixen a tot, com si defensessin el territori. Se segueix la regla de preocupar-se pel que diran els altres, encara que és evident que els altres no hi tenen gens d'interès, sinó que, simplement, fan el mateix. Hi ha molta gent que davant la dificultat d'una lectura, principalment per manca de formació, reacciona dient «això no es per a mi». La divulgació científica és, generalment, literatura barata.

En tot cas, una obra com la que ens ocupa és molt difícil i molt costosa de fer. Per tant, no és estrany que no s'hagués fet res semblant fins ara. Per àrees diferents del coneixement científic o tècnic hi ha força bibliografia i autors molt reputats.