El Butlletí de l'IEC

Joan Albert Amargós signa el colofó d’una vetllada musical memorable per a celebrar el centenari de l’IEC

«Les grans acadèmies europees han establert, des de sempre, un diàleg fluid amb el món de la música, per a expressar artísticament la vinculació que mantenen amb el món de l'harmonia, la raó i el coneixement i el progrés». Així es manifestava el president de l'IEC, Salvador Giner, en el parlament que va precedir el concert del centenari de l'Institut, un dels actes centrals de la commemoració dels cent anys d'existència de l'acadèmica catalana de les ciències i les humanitats i que va presentar una tria estètica i cronològica d'obres representatives de la música catalana des de la fundació de l'IEC fins ara. La vetllada també va tenir un colofó d'excepció, ja que s'hi va presentar la Simfonieta concertant, l'obra encarregada per l'Institut i creada per a l'ocasió pel compositor Joan Albert Amargós.

En aquest sentit, Amargós va aclarir que «una antologia de la música catalana de l'últim segle podria durar una setmana sencera; que ningú no se senti discriminat, perquè l'elecció ha estat difícil».

L'itinerari musical, que va abraçar diversos estils, «des del Noucentisme fins al Modernisme, passant per l'època d'entreguerres, amb obres que miren cap al Carib, sense compromís», segons Escalas, es va iniciar amb un homenatge a la força creativa representada per l'esperit catalanista de les primeres sardanes, contemporànies de la fundació de l'acadèmia catalana. Peces de Juli Garreta i Enric Morera --en paraules d'Amargós, «representants de la vessant popular de la nostra música»--, passant per la intimitat de les obres de cambra d'Eduard Toldrà --«un dels músics que ha sintetitzat més el sentiment català»--, Frederic Mompou --«continuació allargassada del que seria la influència dels francesos, amb un contingut alhora postimpressionista»-- i Xavier Montsalvatge --«una combinació equilibrada de la modernitat i l'emoció»--, van obrir les portes als espais de la música instrumental de més densitat orquestral.

Referents internacionals

La dimensió internacional que va adquirir la música catalana a principis del segle XX va ser representada per les Goyescas, d'Enric Granados, «referent indispensable a nivell internacional en el vessant pianístic», segons Amargós. Aquesta creació, amb els arranjaments de Pau Casals, que va ser estrenada al Metropolitan de Nova York, per la impossibilitat d'estrenar-la a Espanya o França, és un exemple clar de «l'expansió internacional de la nostra música», en paraules de Romà Escalas.

En el concert, també s'hi van poder escoltar les referències agermanadores, en les obres de Joaquim Serra i Francesc Pujol, dedicades a València i Mallorca, així com la Peça per quintes, del compositor i pianista Jordi Vilaprinyó, que, juntament amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, el violoncel·lista Manuel Martínez del Fresno, la violinista Carlota Amargós i Marià Franco, a la tenora, van ser els intèrprets de les deu peces de què va constar el recital.

«Amb aquestes obres volem representar la permanència i evolució de l'impuls creatiu i artístic que, al llarg de tots aquests anys, posteriors a la fundació de l'IEC, s'han mantingut amb una coherència i fidelitat que permeten identificar aquest repertori internacional com a música catalana, espai cultural guanyat amb l'esforç i la inspiració de les diferents generacions que escoltarem», va afirmar el musicòleg Romà Escalas. «Hem volgut encabir en el repertori des de la densitat instrumental de la cobla fins a la música de cambra més íntima.»

La vetllada es va cloure amb l'estrena de l'obra exclusiva del centenari, Simfonieta concertant, de catorze minuts de durada i que «no hem d'oblidar que és un encàrrec per a una celebració i que, per tant, inclou elements lúdics i festius». «La creació consta de tres moviments entrellaçats. A la primera part, hi ha un leitmotiv, un allegro, que recupero al final; hi ha una part central, i la tercera, que és més emotiva, és l'homenatge a la nostra cultura en petites dosis», va explicar el creador de la peça, Joan Albert Amargós.

En el moment de creació, l'objectiu, segons va afirmar el compositor, va ser aconseguir que «la sonoritat tingués a veure amb el que és avui l'IEC. Vaig pensar en la cobla, perquè és el material que tenim més a l'abast i, alhora, ens identifica, afegint-hi, a més, una sèrie de colors de la música simfònica, amb el piano, el violí o el violoncel, que li donen una dimensió més àmplia i universal».

En la roda de premsa de presentació del concert, que es va dur a terme el dijous 31 de maig passat, el vicepresident de l'Institut i president de la Comissió Executiva del centenari, Antoni Riera, va recordar que l'IEC «té entre les nostres societats filials la Societat Catalana de Musicologia, i alguns dels membres de la Secció Històrico-Arqueològica, com el mateix Romà Escalas, són reconeguts experts en musicologia». «Hem volgut culminar el centenari amb un concert, perquè la música és un llenguatge universal i el nostre repte és donar a conèixer l'Institut a la societat catalana. A més, la música sempre ha estat lligada a la ciència, i l'IEC és l'acadèmia de les ciències i les humanitats de casa nostra.»