Articles i entrevistes
Tot
recordant Oriol de Bolòs
Per Josep
Vigo Bonada, Catedràtic de
Botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de
Barcelona i coautor, amb Oriol de Bolòs, de l'obra Flora
dels Països
Catalans.
El passat dijous, 22 de març, va acabar el
seu camí vital
n'Oriol de Bolòs i Capdevila, que havia estat membre d'aquest
Institut des de l'any 1964 i president de la Secció de Ciències
Biològiques entre els anys 1989 i 1992. Pertangué també a
la Institució Catalana d'Història Natural, des que
l'any 1945 inicià una tímida represa, sota la forma
d'una Societat Botànica Catalana, totalment clandestina, i
després va formar part de la junta directiva de la Institució des
de l'any 1952 al 1973.
Oriol de Bolòs és ben conegut en els
medis científics
del nostre país i puc dir, sense exagerar gens, que ha estat
una figura molt destacada de la botànica sudeuropea. En el
marc institucional, i a banda de la seva vinculació a l'Institut
d'Estudis Catalans, fou professor de la Universitat de Barcelona,
on va ocupar la càtedra de Fitografía y Ecología
Vegetal, des del 1953 fins a la seva jubilació, director
de l'Institut Botànic de Barcelona (1967-1984) i membre de
la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (des
de 1963); i no cal dir que va formar part de diverses associacions
i comitès científics, d'aquí i de fora. Entre
les distincions que li foren atorgades, figuren la Medalla Narcís
Monturiol al mèrit científic (1982) de la Generalitat
de Catalunya, la Silver Medal (1986) de l'associació internacional
OPTIMA (Organization for the Taxonomic Investigation of the
Mediterranean Area), la Creu de Sant Jordi de la
Generalitat de Catalunya (1993) i el Premi Fundació Catalana
per a la Recerca (1994). És autor d'unes dues-centes
seixanta publicacions científiques, entre llibres, monografies
i articles.
Nascut a Olot el 1924, va tenir diversos predecessors
il·lustres.
De la branca paterna, cal esmentar, per una banda, Francesc Xavier
Bolòs i Germà (1773-1884), d'una antiga família
de farmacèutics i naturalistes, botànic i, en certa
manera, descobridor dels volcans olotins, i per l'altra, els germans
Vayreda i Vila, el pintor Joaquim (1843-1894), l'escriptor i pintor
Marià (1853-1903) i el botànic Estanislau (1848-1901).
Dins la branca materna, el més conegut és el filòsof
i crític literari Josep Maria Capdevila i Balanzó (1892-1972).
I s'ha de dir, encara, que el seu pare, Antoni de Bolòs
i Vayreda (1889-1975), fou farmacèutic de professió i
botànic d'afecció.
Com a mestres seus, reconegué sempre amb
especial devoció,
bé que no en fou pas oficialment deixeble, el català Pius
Font i Quer, que prengué com a guia i model en els seus estudis
botànics, i el suís Josias Braun-Blanquet, que l'introduí en
els camps de la geobotànica i la fitocenologia. Oriol de Bolòs
era un científic d'una vocació profunda i tenia una
capacitat de treball enorme. Bàsicament era un geobotànic,
interessat més que res en les relacions entre les plantes
i el medi. Les especialitats que més va conrear foren, d'una
banda, la taxonomia i la florística (és a dir la diversitat
i la geografia de les plantes superiors), i de l'altra, la fitosociologia
(l'estudi de les comunitats vegetals i dels paisatges). Tots els
que havíem treballar o col·laborat amb ell som testimonis
de la seva total implicació en la feina. Com a anècdota,
que ja he explicat altres vegades, recordo que, arran de l'elaboració de
no sé quin treball aparentment secundari, va insistir a esmerçar-hi
el màxim esforç. I va adduir aquell pensament de Goethe,
que és una mena de glossa del conegut aforisme llatí Fes
quod facias, i que diu: Qualsevol cosa que facis, fes-la com
si d'allò en depengués la salvació de la humanitat;
perquè al capdavall, en depèn. Un bon principi d'actuació,
oi?
Com a botànic en sentit estricte, el seu llegat més
notable és la Flora dels Països Catalans,
una obra en quatre volums (1984-2001), de gestació llarga
i de contingut dens, que representa una recopilació intencionadament
exhaustiva dels coneixements aplegats fins llavors sobre la flora
vascular d'aquest territori. Dins l'IEC mateix, va fundar l'Organització per
a la Cartografia de les plantes vasculars, que més tard fou
l'embrió del projecte Biodiversitat i cartografia de plantes,
fongs i vegetació, encara vigent. En el camp de la fitocenologia,
fou un dels pioners d'aquesta ciència. Ensinistrat pel seu
mestre Braun-Blanquet, amb qui va treballar en un estudi de la depressió de
l'Ebre mitjà, va proposar-se de reconèixer i descriure
les comunitats vegetals dels Països Catalans, que llavors eren
en aquest aspecte una mena de terra incognita . Va començar
pel Montseny (on va fer la seva tesi doctoral) i per les contrades
dels voltants de Barcelona, i va anar explorant i estudiant la resta
del país, la seva Garrotxa d'origen, la Selva i la Plana de
Vic, els Pirineus catalans, la Segarra, les comarques costaneres
des del Penedès al delta de l'Ebre, el País Valencià,
les illes Balears una per una... de manera que, a part de posar les
bases per als estudis fitosociològics a les terres meridionals
d'Europa, va elaborar una interpretació sòlida i acurada
de la vegetació de casa nostra. A mesura que les terres catalanes
anaven essent conegudes en aquest aspecte, va anar ampliant les seves
recerques, val a dir més esparsament, a d'altres indrets:
Múrcia i l'Andalusia oriental, la Ligúria, l'illa de
Cefalònia...amb una petita incursió al Brasil.
Però, Oriol de Bolòs no va interessar-se solament
per la Geobotànica. Va propiciar, amb bons resultats, que
els seus deixebles treballessin en altres camps científics
poc fressats entre nosaltres, com és ara la biosistemàtica,
l'ecologia de les comunitats vegetals, la palinologia o la liquenologia.
A banda que ell mateix es va interessar vivament per altres temes.
Com a fruit necessari de la seva preocupació per l'idioma,
va fer contribucions importants al llenguatge botànic català i
a la terminologia científica. I no puc passar per alt que
fou un dels primers naturalistes del país a reflexionar sobre
el valor del patrimoni natural i la gestió del territori,
quan encara una gran part de la societat, els seus governants al
capdavant, veien aquests assumptes amb indiferència, sinó amb
hostilitat. En aquest camp, no solament va contribuir a sensibilitzar
la societat, sinó que va implicar-se personalment en la lluita
per un ús racional de la natura.
Cal proclamar, finalment, que Oriol de Bolòs era, a més
d'un botànic insigne, un patriota reflexiu i convençut.
Tothom qui el va conèixer en pot donar testimoni.
Els darrers anys va anar perdent la memòria d'una manera ràpida
i alarmant, i va acabar per no tenir ni consciència d'ell mateix. Feia
molt estrany que una persona que havia tingut una ment tant lúcida
i una memòria tant prodigiosa seguís aquesta mena d'evolució.
Els darrers mesos la seva salut es va anar deteriorant i va caure en
un patiment físic del qual la mort finalment el va alliberar.
Per desig dels familiars, sobre el seu llit mortuori hi havia únicament
una bandera catalana i un ram fet de plantes del camp (fulles de margalló,
branques d'olivera, d'arboç, de bruc...). Dos símbols
ben pertinents de les dues grans passions de la seva vida. Descansi
en pau.
El
català a l'Alguer: apunts per a un llibre blanc
Per Rafael
Caria,
membre corresponent de la SF de l'IEC
Descarregueu-vos l'article:
Col·laboracions
de membres de l'IEC als mitjans de comunicació
El
CSIC y el IEC, 100 años en paralelo,
de Pere
Puigdomènech
El
País,
13 d'abril de 2007
Quan
la ideologia mata les idees, de Josep
Maria Terricabras
El
Periódico de Catalunya,
11 d'abril de 2007
Tercer
centenari?, de Joan F. Mira
El Temps, 10 d'abril de 2007
França:
himne i bandera, de Joan
F. Mira
Avui,
7 d'abril de 2007
Llach,
40 anys, de Joan Solà
Avui,
5 d'abril de 2007
Religions,
de Joan F. Mira
El
Temps,
4 d'abril de
2007
Permís
per exercir un dret, de Josep
Maria Terricabras
El
Periódico de Catalunya,
4 d'abril de 2007 Ciutadà Polanco,
de Josep
Gifreu
El
Temps, 3 d'abril de
2007
|