El segon volum de la història de l'IEC retrata, de forma magistral, gairebé cinquanta anys de vida de l'acadèmia nacional catalana

L'historiador Miquel Coll i Alentorn, que fou membre de l'nstitut d'Estudis Catalans (IEC) i president del Parlament de Catalunya, resumia en dues paraules, «pública clandestinitat», la reconstrucció pacient però decidida de l'IEC en plena dictadura franquista. També és en aquestes primeres dècades del nou règim polític imposat pels vencedors de la Guerra Civil que l'acadèmia de les ciències i les humanitats de les terres de llengua i cultura catalanes recreix i consolida el valor de «símbol de referència d'un país i una cultura».

Aquestes són algunes de les referències que es poden llegir en el segon volum de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans. De 1942 als temps recents, presentat el passat 5 de març a l'IEC (llegiu la crònica de l'acte)

Els anys difícils

Portada del llibre

El segon volum de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans abasta tres etapes, des de la represa –a la primeria de 1943– de les tasques de l'IEC, fins als temps recents, el 1989. La primera etapa cobreix des de l'inici del franquisme fins ben entrats els anys seixanta. És un període que arrenca de l'eclipsi imposat pels vencedors, l'any 1939, que foragiten l'Institut de la seva seu, el 1940, en confisquen els materials, dels quals en destrueixen una part i donen per desapareguda la institució. Malgrat totes les dificultats i l'exili de molts dels membres de l'Institut, l'acadèmia nacional ctalana reprèn l'activitat, «sense amagar-se però sense fer-ne ostentació». Això fou possible, en bona part, gràcies al retorn d'alguns exiliats, com Carles Riba i, en particular, Josep Puig i Cadafalch, un dels pocs membres de la Lliga que no va donar suport al règim de Franco.  

El mateix any 1943, Ramon Aramon, Jordi Rubió i Ferran Soldevila reprengueren, en domicilis privats, els Estudis Universitaris Catalans, i, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, l'IEC restableix les relacions internacionals i aconsegueix reincorporar-se, el 1950, a l'assemblea anual de la Unió Acadèmica Internacional (UAI). També es reprenen les publicacions, el 1947, amb l'edició d'obres com el Diplomatari de l'Orient català, creació pòstuma de Rubió i Lluch, i la Histopatologia, del metge Duran i Jordà, o l' Assaig d'un vocabulari meteorològic català, d' Eduard Fontserè, l'any 1948, les quals obvien el pas per la censura prèvia obligatòria. L'IEC sobreviu amb escassos recursos, mercès a mecenatges com el de l'Agrupació Cultural Minerva, fundada el 1943 per Fèlix Millet, el qual li va permetre disposar d'un petit pis a la Gran Via de les Corts Catalanes, 600, de Barcelona, que actualment acull la seu de la Universitat Catalana d'Estiu.

L'obra de Balcells, Izquierdo i Pujol esmenta altres iniciatives remarcables d'aquest període, com ara la recuperació de les festes anuals de l'Institut –una de les quals, la del 1959, va ser impedida per la policia i va acabar amb Ramon Aramon i Lluís Bonet i Garí interrogats a la prefectura de la Via Laietana– i a segona edició del Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, el 1954.  

La recerca de la normalitat

La segona etapa historiada abasta el període 1962-1977, que s'inicia amb l'aixopluc i suport ofert per Òmnium Cultural, fundat el 1961, a l'Institut, que s'instal·la al Palau Dalmases del carrer de Montcada de Barcelona. És un període, segons els autors. De «recerca de la normalitat» i durant el qual s'aprova una primera reforma interna, alhora que es desglossa la Secció de Ciències i es crea la Secció de Filosofia i Ciències Socials.   En aquest període també hi hagué una altra iniciativa rellevant per al país, en la qual l'IEC s'implicà totalment: la publicació de la Gran enciclopèdia catalana, a partir del 1968, amb l'assessorament científic del secretari general de l'Institut, Ramon Aramon, i un pròleg a la primera edició del també membre de l'IEC, Jordi Carbonell.

Aquest període es tanca un any després de la mort del dictador, amb el Reial decret del 26 de novembre de 1976, que reconeix l'Institut «com a corporació acadèmica i cultural, l'àmbit d'actuació de la qual s'estendrà a les terres de llengua i cultura catalanes» i aprova els estatuts que l''IEC s'havia donat el 1968. Només restava recuperar la seu de la Casa de Convalescència –al carrer del Carme, 47, de Barcelona–, la qual cosa es produí el juliol del 1977, un mes després de les primeres eleccions democràtiques, per acord de la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona.

També és a mitjan anys setanta que es reactiven les antigues societats filials de l'Institut, gràcies a l'ingrés de noves generacions. Algunes iniciatives de les filials tingueren un impacte considerable, com la publicació, el 1977, per la Institució Catalana d'Història Natural, de Natura, ús o abús?: llibre blanc de la natural als Països Catalans, una obra que segueix sent, avui dia, de referència.

La recuperació i el futur

La tercera etapa inclosa en el segon volum de la Història de l'IEC arriba fins al 1989, en què, com assenyalen els autors en la cloenda, entrem en un període que «ja no és història sinó actualitat viva». Els onze anys estudiats en aquesta part de l'obra comencen amb la nova reforma estatutària i amb la creació de la figura de membre agregat, que fa possible, el 1978, l'ampliació més gran de la història de l'IEC, amb l'elecció de vint-i-tres agregats, i permet baixar l'edat mitjana dels integrants a seixanta-dos anys. També el 1978, ingressa a l'IEC la primera membre de la corporació: la botànica Creu Casas. En el mateix període s'incorporen onze societats filials, un clar instrument d'obertura de l'acadèmia a la comunitat científica catalana.

El fracassat cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 congela indefinidament el traspàs a la Generalitat dels recursos personals i materials del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) a Catalunya. Malgrat tot, el Govern català encomana a l'Institut el Llibre blanc de la recerca a Catalunya, publicat el 1984, i, a partir de 1980, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) comença a subvencionar regularment jornades, cursos i simposis organitzats per l'Institut i les societats filials. També en aquesta època es creen organismes, en consorci amb altres institucions, com ara el Centre de Recerca Matemàtica, el 1984, el TERMCAT, el 1985 o el Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF), el 1987, alhora que se signen convenis de col·laboració amb universitats i entitats diverses, entre les quals el CSIC, i l'IEC retorna al patronat de la Biblioteca de Catalunya, creada precisament en el si de l'Institut a primers del segle passat.

Són anys de progressiva i plena normalització en el recuperat marc democràtic i autonòmic, durant els quals es quintuplica el nombre de publicacions i s'incrementen i progressen de manera notable ambiciosos programes de recerca, com ara el Corpus dels Vitralls Medievals, inclòs en un programa internacional, la Catalunya carolíngia o el Diccionari de geologia, publicat el 1997. L'Institut emet dictàmens preceptius sobre monuments i béns d'interès cultural per a l'Administració catalana, a més de regularitzar els noms dels municipis, i intervé en la decisió sobre les banderes i els escuts locals.

A final del 1988, l'IEC subscriu un nou conveni amb la Generalitat que permet afrontar amb més optimisme el futur i, poc abans, aprova una reforma dels Estatuts, amb la qual tots els càrrecs passen a ser temporals, a més d'electius, i només es poden renovar per un mandat consecutiu. El nombre de membres numeraris per Secció passa de set a vint-i-un, però el total s'incrementarà, el 1989, amb el desglossament de la Secció de Ciències en dues: la de Ciències Biològiques i la de Ciències i Tecnologia, que constitueixen, amb la Històrico-Arqueològica, la Filològica i la de Filosofia i Ciències Socials, les cinc seccions actuals de l'Institut.