Notícies i actualitat
«Probablement la fràgil semblança femenina que siluetegen cabells i ulls i aquests cops de rialla que engega, camuflen la càrrega elèctrica que Mercè Rodoreda porta dintre». En una entrevista feta el 22 de novembre de 1966, Baltasar Porcel descrivia així l’autora de Mirall trencat. La de Porcel és la primera de les quaranta-tres entrevistes que recull l’obra Mercè Rodoreda. Entrevistes, fetes en els anys de maduresa de la novel·lista, és a dir, entre el 1966 ―moment en què Rodoreda ja havia iniciat, des del seu exili a Ginebra, una progressiva reaparició literària― i els mesos previs a la seva mort, el 1983. L’obra, a cura d’Abraham Mohino i publicada per la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, es va presentar el 14 de juny a l’IEC en una conferència de premsa en la qual van intervinir, a més del curador de l’obra, el president de l’Institut i de la Fundació Mercè Rodoreda, Salvador Giner, i alguns dels autors de les entrevistes.
Montserrat Roig, Joaquín Soler Serrano, Sempronio, Màrius Carol, Carmen Alcalde, Mercè Vilaret, Lluís Permanyer, Agustí Pons o Robert Saladrigas són alguns dels periodistes i escriptors que van entrevistar Rodoreda en ocasió o bé d’un esdeveniment literari ―una publicació, un premi― o bé d’una incidència biogràfica ―les estades i la posterior instal·lació a Romanyà de la Selva. La tasca de Mohino ha consistit a recollir i posar en ordre els documents originals ―obtinguts gràcies a la feina arxivística i documental prèvia gestionada per la Fundació Mercè Rodoreda―, que ha completat amb una labor d’indagació, de buidatge i de descripció.
Mercè Rodoreda. Entrevistes és un preciós testimoniatge històric de l’escriptora, del qual es deriven dos grans nuclis d’interès. El primer és la construcció del mite personal. L’entrevista, gairebé en la mateixa mesura que pot permetre desentranyar l’entrevistat, pot esdevenir un instrument per a la mistificació. En el cas de Rodoreda, i malgrat la seva disposició manifestament adversa a concedir entrevistes, en el marc de l’entrevista va traçant una imatge de si mateixa, de la seva disquisició vital, ideològica o confessional que vol lliurar al públic o a la posteritat. Aquesta imatge no solament en nodreix la llegenda ―centrada en aspectes com la infantesa, l’exili i l’aïllament a Romanyà de la Selva― sinó que també és una forma de literatura. El segon nucli d’interès gira entorn de la necessitat de parlar de l’ofici d’escriptor: per mitjà de la successió de diàlegs, es penetra en l’estudi del pensament literari i dels ressorts creatius de Rodoreda, i es configura en un estudi del com del seu art.
El resultat d’aquesta suma és un magnífic material per a reflexionar sobre les condicions, els límits i les riqueses de l’entrevista de personalitat com a gènere. Es posa a l’abast del públic un indispensable element rectificador en un moment en què ja existeix una prou nodrida oferta de reports biogràfics de Rodoreda i, finalment, es mostren els matisos de la imatge de l’escriptora en la maduresa: com es projecta en el temps, sobre els seus contemporanis i ara, en rellegir-la, sobre nosaltres mateixos.
