Notícies i actualitat
El 70,7 % de la població dels territoris de llengua catalana declara que sap parlar català (9.856.000 persones), el 91,3 % l’entén (12.728.00 persones) i el 50,3 % afirma, per primera vegada, que el sap escriure (7.005.000 persones). La realitat, però, és que encara hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que manifesten que no saben parlar el català, i que el nivell de coneixement i ús d’aquesta llengua en els diferents territoris és molt heterogeni. A més, els retrocessos apreciats el 2011 en el procés de normalització lingüística i en la protecció jurídica del català en condicionen negativament l’evolució. Aquestes dades estan recollides en l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011, elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’IEC, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana, en què s’apunta que, «malgrat la vitalitat de la llengua catalana, multitud de dinàmiques dificulten la recuperació de la seva centralitat i, en alguns casos, es tradueixen en mancances greus per a mantenir-la». (Síntesi de l’Informe)
Per territoris, el 80,9 % de la població de Catalunya declara que sap parlar el català, el 58,3 % al País Valencià, el 71,5 % a les Illes Balears, el 34,5 % a la Catalunya del Nord, el 79,2 % a Andorra, el 89,3 % a la Franja i el 60 % a l’Alguer. Segons conclou l’Informe a partir del període estudiat, els territoris amb les competències lingüístiques més altes l’any 1986 continuen sent els que les tenen més altes l’any 2011, però amb variacions molt diferents segons els territoris. Les àrees que destaquen amb unes competències lingüístiques més altes són les Garrigues, el Solsonès, l’Urgell, Osona i la Conca de Barberà, mentre que les regions de València i Alacant i les Pitiüses són els territoris amb més dèficits de competència. Els autors de l’Informe valoren que «en un context demolingüístic extraordinàriament heterogeni, aquests darrers territoris fan encendre totes les alarmes i enterboleixen les valoracions que descansen en les dades positives d’altres zones de la llengua».
Una dada significativa pel que fa a la capacitat d’atracció de la llengua és que 4,4 milions de persones tenen com a llengua inicial el català, un terç de la població, mentre que el gruix de persones que el saben parlar és molt més gran (més de dues terceres parts de la població). Pel que fa a la capacitat d’atracció del català com a llengua d’identificació en persones que tenen una altra llengua inicial, principalment l’espanyol, les tendències són diverses: la Catalunya del Nord i l’Alguer tenen la dinàmica més negativa, la tendència a la Franja és estable, i és positiva en graus diversos a Andorra, Catalunya, a les Illes Balears i al País València. La taxa d’atracció més potent es dóna a Catalunya, on prop del 10 % de la població de llengua inicial espanyola té el català com a llengua d’identificació.
El context sociopolític i l’ensenyament
La dinàmica sociolingüística dels diferents territoris de la comunitat lingüística catalana està determinada pel context sociopolític. Tal com recull l’Informe, el període analitzat, l’any 2011, «és presidit per canvis substancials en la gestió del poder estatal i territorial que comporten el trencament d’una dinàmica política més favorable a la normalització de la llengua catalana». Mentre que a Catalunya el nou govern autonòmic garanteix la continuïtat d’una política institucional favorable al català, la nova conjuntura política de les Illes Balears i la comunitat aragonesa i el manteniment del Partit Popular al Govern del País Valencià —juntament amb la majoria absoluta d’aquest partit a les eleccions estatals— «no és el millor dels escenaris per a la millora de la llengua catalana en el seu ecosistema històric, i ha propiciat un entorn polític gens favorable a impulsar reformes legislatives que pal·liïn, per exemple, la trencadissa ocasionada en matèria lingüística per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya».
En aquest context, segons les conclusions de l’Informe, l’àmbit educatiu —vital a l’hora de crear nous parlants fora de l’àmbit familiar— es converteix en un dels principals focus de conflicte. «L’any 2011 s’inicia un període en què el partit que governa l’Estat espanyol i bona part de les circumscripcions autonòmiques amb presència de la llengua catalana impulsa models educatius pretesament equitatius i multilingües. I, paral·lelament, tal com s’ha vist a Catalunya, judicialitza el model de conjunció lingüística». En el País Valencià, per primer cop en el curs 2011-2012, el nombre d’alumnes escolaritzats en valencià disminueix, i la matriculació d’alumnes d’infantil, primària i secundària de centres públics i privats en les línies de valencià és del 28,42 %.
El consum dels mitjans en català
Quant a l’oferta i el consum mediàtic i de productes culturals, només Catalunya i Andorra presenten una dinàmica positiva, mentre que a la resta de territoris l’oferta és molt baixa, i en alguns casos testimonial. Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura recollides a l’Informe, a Catalunya, el percentatge d’exemplars de premsa diària de pagament difosos passa del 17,2 % l’any 2010 al 30,5 % l’any 2011. La presència del català a les ràdios catalanes és del 57,8 %, i consolida la tendència apuntada a l’Informe del 2010 pel que fa al lideratge d’aquest mitjà en el consum en català. D’altra banda, segons els responsables de l’Informe, «sens dubte, una de les pitjors notícies per a la llengua catalana el 2011 va ser la interrupció de la recepció de TV3 al País Valencià».
Las dades més favorables són les del món de la xarxa, on el català avança de manera sostinguda i es troba clarament en una situació de privilegi, per davant de llengües amb molta més demografia.
